El nostre sant d’avui és un sant modern, perquè un sant del segle XVI és un sant modern, almenys si el contrastam amb la major part dels membres d’aquest santoral, que són figures llegendàries dels primers segles del cristianisme. Li deien Gaetano di Thiene, perquè havia tingut la sort de néixer en el si d’una família noble, la família Thiene. Fill d’un comte i una comtessa de la ciutat de Vicenza, aleshores dins la república de Venècia. Vingué al món en aquesta ciutat el 1480 i li posaren Gaetano en honor d’un oncle seu, també personatge notable, que era de la ciutat de Gaeta, al Laci. Com que en llatí el nom de la ciutat és Caieta, el nom llatí que en deriva és Caietanus, que explica la c de l’espanyol (Cayetano), del portuguès (Caetano), de l’anglès (Cajetan) i de la major part de llengües europees. Les altres llengües romàniques conserven la g de l’italià: català (Gaietà), francès (Gaétan), etc.

El nostre personatge, que restà orfe de pare a dos anys, estudià a la universitat de Pàdua, s’hi doctorà en dret civil i canònic i, com que era de bona família, aviat va fer carrera en el món de la diplomàcia. A 26 anys ja era secretari del papa. Home molt religiós, es va associar a un club de gent pietosa anomenat Oratori de l’Amor Diví i es va ordenar sacerdot a 36 anys, quan ja començava a granar. Va fundar diverses entitats d’importància considerable. Primer, a Venècia, va fundar l’Hospital dels Incurables. Sant Gaietà és també el primer sant banquer: va fundar una banca a Nàpols, anomenada Monte di Pietà. Ja sabeu d’on vénen les nostres banques dites Monte de Piedad (Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares) o monte pío, que a ca meva es deia muntipio. Bé, no és que Gaietà es volgués enriquir amb la banca com March o Matutes, perquè de ric ja n’era prou. Volia ajudar els pobres dels abusos de la banca d’aquell moment, que encara era més usurera que ara. Aquella banca arribà a convertir-se en el Banco di Napoli. I, finalment, la seva fundació més important va ser l’orde dels teatins, empresa que llançà devers el 1523, val a dir que juntament amb altres col·legues de l’Oratori de l’Amor Diví. Es va morir a Nàpols el 7 d’agost —avui fa anys— de 1547, a 67 anys. L’enterraren a la basílica de Sant Pau Major d’aquella ciutat, que alguns diuen, erròniament, Sant Pau la Major. Fou beatificat el 1629 i canonitzat el 1671.

La seva obra més rellevant és la fundació dels teatins, que es diuen així perquè el papa que aprovà el nou orde, Pau IV, en el moment d’aquesta aprovació era bisbe de Chieti (una vila de la regió dels Abruços), que en llatí es diu Theate. Però el nom oficial és orde dels Clergues Regulars, i així els teatins afegeixen al seu nom la sigla CR. El seu hàbit és tot negre, amb una faixa de roba per cinyell que deixa la part sobrant tombant quasi fins als peus.

La primera seu de l’orde va ser a Roma, però aviat es crearen altres comunitats a Itàlia. En el segle XVII començà l’expansió fora d’Itàlia, que començà per Madrid (1629), Saragossa (1630) i Barcelona (1632), les tres comunitats per obra del mateix personatge. A Madrid hi ha la vella església de Sant Gaietà, amb una magnífica façana de José Churriguera. Després s’estengueren pràcticament per tot Europa. La seva casa de Barcelona estigué a la plaça de Santa Anna, avui de Carles Pi i Sunyer. Fou víctima de la desamortització i acabà enderrocada durant la guerra civil. Només en resta una estàtua de pedra del segle XVII que estava a la façana i ara és al Museu d’Art de Catalunya. El 1927 els teatins tornaren a Barcelona i s’establiren a l’esquerra de l’anomenat Eixample. A la seva església hi ha una bella talla de Josep Viladomat. També n’hi ha una de barroca a la catedral de Barcelona.

A Mallorca hi van arribar el 1721, amb el patrocini de diverses famílies nobles. En un principi rodaren per diverses cases fins que el 1770 tingueren ventura de la desgràcia dels jesuïtes, que tres anys abans havien estat expulsats. Aleshores els foren cedits l’església i el col·legi de Sant Martí, que havien creat els jesuïtes i que a partir d’aleshores es digué de Sant Gaietà, o més exactament de San Cayetano, en el carrer del mateix nom. Però el 1820 els teatins també van ser expulsats, i anys més tard l’església va ser cedida pel bisbe als Missioners dels Sagrats Cors, i ara es diu església dels Sagrats Cors. Els teatins tornaren a tenir presència a Mallorca al començament del segle XX, quan l’ordre absorbí la comunitat de Sant Alfons Maria de Liguori, fundada el segle XIX. Els liguorians aportaren als teatins dues cases que havien adquirit i que serien els dos col·legis que els teatins tenen a Palma: el col·legi de Sant Gaietà, a Son Espanyolet, i el col·legi de Sant Alfons M. de Liguori, al carrer del Vi.

Qui això escriu, a la tendra edat de tretze anys va estudiar al centre del carrer del Vi. Era un casalot senyorial que havia pertangut al famós general Antoni Barceló i que els liguorians havien comprat. S’havia inaugurat el 1905, quan els dits liguorians encara no eren teatins. En el casalot hi havia la capella, la residència dels frares, despatxos i altres dependències. L’escola era un edifici adjunt construït en el mateix solar de la casa i en solars adjacents. Guard un univers de records dels tres anys que hi vaig estar: aquells frares amb hàbit negre, dividits en padres i hermanos; aquell ambient fortament espanyolitzat, com totes les escoles de la foscor franquista; aquells professors amb vestit i corbata, alguns amb poca vocació, Lengua Española, Historia de Espanya, Formación del Espíritu Nacional; les misses el dissabte a la veïna Santa Creu, adoració eucarística el dijous, pange lingua gloriosi, tantum ergo sacramentum; i mesos de Maria a l’església del centre, carregadíssima d’olor de flors i cera cremada, amb el text barroc de Quadrado, oh la más bella de las criaturas y madre del Salvador, a ti volamos atraídos por el aroma de tus virtudes. I la Cruzada del Amor Divino, una confraria juvenil creada per a participar en les processons de Setmana Santa, molt vinculada als teatins.

Acabarem tornant al nom del nostre sant. No sé quina vitalitat ha tingut al continent. A Mallorca és un nom que no arriba fins al segle XVIII, arran de la vinguda dels teatins i la introducció del culte al seu fundador. Ha estat un nom poc freqüent i usat sempre en forma espanyola (Caietano). Fins i tot l’església es digué sempre de Sant Caietano, igual que el carrer on és situada. Igualment poc freqüent és la forma femenina Gaietana, que a Mallorca també ha estat Caietana. Les formes catalanes Gaietà i Gaietana, com a noms de persona, són molt recents i portades per molt poques persones. Caietano va ser un nom molt associat als xuetes, igual que Mariano, també sempre en forma espanyola. L’hipocorístic és Tano i Tana.

El nostre sant, essent modern, no ha generat toponímia al nostre país —llevat de la urbanització dita Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà—, ni fraseologia, ni cultura popular. Així i tot, alguna població l’ha acollit com a patró, com Aitona (el Segrià) i Llucmaçanes (Menorca). Fora del país és el patró de l’Argentina. L’home també és patró de l’antiga indústria del gel, els pouers o nevaters, que premsaven la neu per a fer-ne gel; dels gestors administratius —s’ha dit que va ser notari— i dels qui cerquen feina. I algun refrany podem trobar referit a ell: «sant Gaietà porta la calor a la mà». Doncs la suportarem com podrem.