Avui és Sant Gabriel. Segons la vella tradició, no segons els calendaris oficials actuals. Sant Gabriel és una altra víctima del papa Montini, qui el 1969 el va traslladar al setembre, amuntegat amb els altres dos arcàngels, Miquel i Rafel. De petit jo celebrava el meu sant —abans tothom celebrava el seu sant— el 24 de març, quan la primavera ens regalava un esclat de llum i de flors. Però el papa Pau VI va passar la festa a la tardor, al dia de Sant Miquel, diuen que perquè no volia que durant la quaresma hi hagués sants i festes. Sempre m’he rebel·lat contra aquest canvi, que em fa anar de rellogat a la diada de l’arcàngel militar. I per a mi Sant Gabriel sempre serà avui.

Amb Sant Gabriel deixam els homes i les dones de carn i passam a una categoria més desconeguda i intrigant, els àngels. Però què dimonis és un àngel? El diccionari ens dóna la definició “Ésser espiritual que, segons les religions bíbliques i alcoràniques, és intermediari entre Déu i l’home”. Però un servidor es declara incompetent per a entendre què vol dir ésser espiritual i fins i tot esperit, llevat del que venen a les farmàcies. Doncs ho deixarem així. Si això no ve de més enrere, que segurament sí, els àngels ens apareixen a la religió hebraica. Àngel és una paraula que ve de l’hebreu malakh, que vol dir ‘missatger’. D’aquest malakh es formà el grec aggelos o angelos; d’aquest, el llatí angelus i d’aquest, el català àngel. El primer àngel documentat que va exercir la funció de missatger de Déu va ser aquell que va aturar la mà d’Abraham quan aquest es disposava ni més ni pus que a escabetxar el seu propi fill. Un altre —aquest identificat: Gabriel— va anunciar a Maria una gravidesa tan gloriosa com enigmàtica. Un altre tranquil·litzà Sant Josep quan ja pensava que mai més no es podria posar el capell. Una legió d’àngels anuncià als pastors el naixement resultant d’aquella gravidesa. Un àngel consolà Jesús i li degué dur noves del Pare a l’hort de les Oliveres. Un àngel o uns quants comunicaren a les Santes Dones la resurrecció de Crist. Àngels diversos aparegueren als sants i els donaren instruccions quan anaven més desorientats. I, en fi, els àngels sempre apareixen en el moment més oportú per a anunciar alguna cosa important o portar una ordre de la superioritat. Lament profundament que cap d’ells no s’hagi dignat de venir-me a veure i fer-me saber quan serà que passarà alguna d’aquestes coses que tant esper. No sabem quants d’àngels hi ha, però deu ser una cosa grossa: si tenim en compte que hi ha un àngel que protegeix cada persona, com a mínim hi ha d’haver al voltant de 6.000 milions d’àngels, i ja no diguem si hi ha éssers igualment protegits a altres parts de l’Univers. Sort que no mengen ni consumeixen recursos. Tampoc no sabem si hi ha àngeles, tot i que el sexe dels àngels és un dels temes que més ha estat debatut entre els humans. La iconografia ens els mostra com a éssers amb forma humana, rossos, exageradament joves, de pell fina i faccions delicades —cosa que no ens ajuda gens en el referit dilema del sexe— i amb unes ales immenses, tot i que normalment estan aterrats i no en situació de vol. L’angeleria té una jerarquia que la fa assemblar a una institució militar. Sant Tomàs d’Aquino, que entenia molt d’àngels —es veu que havia parlat amb molts— diu que estan organitzats en una escala de nou graus: àngels rasos, arcàngels, principats, potestats, virtuts, dominacions, trons, querubins i serafins. Els darrers, que tenen tres parells d’ales, com Àngel Colom, són l’alta aristocràcia angelical, resident prop de Déu com els grans nobles voltaven el monarca. Com se sap, en el principi dels temps, una facció dels àngels liderats per Llucifer o Satanàs, es van insubordinar i van ser castigats a l’Infern. I es convertiren en els dimonis, lletjos, peluts, amb la pell vermella i amb banyes.

Passem a Sant Gabriel. Aquest és un arcàngel, és a dir, un àngel del segon grau de l’escala. Com si diguéssim un suboficial o un tinent. Els arcàngels són un grup selecte, més gran o més petit segons les religions, però sempre un grup reduït: els tres clàssics que veneren les tres grans religions (Gabriel, Miquel i Rafel) i alguns altres que aquí no els coneix ni sa mare, llevat del primer (Uriel, Suriel, Ragüel, Remiel, Zadkiel, Jofiel, Haniel o Camael). Tots tenen un nom que acaba en –el, que és una de les paraules per a referir-se a Déu en hebreu. El seu nom, teofòric, significa, doncs, alguna cosa relacionada amb Déu. Sant Gabriel, el missatger per excel·lència, devia ser agraciat amb altes qualitats, perquè el cap suprem li encomanava les missions de més categoria i el contacte amb la gent més distingida. Com hem dit, anuncià a Maria el naixement del seu fill Jesús i la mateixa cosa va fer amb la mare de Joan el Baptista, Santa Elisabet; molt abans es presentà al profeta Daniel i li donà explicacions de les seves visions, dictà a Mahoma tot l’Alcorà —quina feinada i quina preparació— i acompanyà aquest profeta en la seva ascensió al cel. Li agrada la lluna i el color blau, és representat amb un lliri blanc a la mà mentre en l’altra té una trompeta preparada per a anunciar la fi del món i cridar tothom a formar per al Judici Final.

Gabriel significa ‘força de Déu’ o ‘home de Déu’. És un dels noms molt usuals en el nostre país, on també és un cognom. A l’Edat Mitjana era poc usual —va agafar força a partir del segle XV— i no hi ha en el nostre país cap poble que es digui Sant Gabriel, ni grans esglésies antigues dedicades a aquest sant. Hi ha una forma femenina Gabriela, molt menys usual que Gabriel. A Mallorca s’ha usat tradicionalment l’hipocorístic Biel, que podria ser contracció de la variant alterada Grabiel, però no té per què ser necessàriament així, perquè aquesta variant no la tenim per usual ara a l’illa. Briel hauria pogut derivar aviat en una forma més simple i pronunciable, Biel. En canvi, sí que s’ha usat la forma Cabriel, amb canvi de consonant, que també es troba en alguns dialectes italians. Quan jo vaig néixer, els meus avis materns van fer mans i mànigues perquè a mi no em diguessin Biel —que no els agradava— sinó Gabriel, i aquest és el nom que m’han dit sempre en família. Però la generació dels avis no em va dir mai Gabriel sinó Cabriel. Al meu avi patern tothom li deia Biel, però, segons l’àvia, de petit li deien Cabriel. Gabriel, amb g o amb c, és el nom que m’ha dit la gent que m’estima, i el nom que ens agrada és aquell que hem sentit de llavis dels qui ens estimen. Ja em disculpareu aquesta digressió interessada.

El dia de Sant Gabriel es va celebrar durant segles el 18 de març, no sabem a partir de quan. En qualsevol cas la festa sempre fou al voltant de l’equinocci de primavera, un moment que s’ha festejat d’ençà de la més remota antiguitat. Dels egipcians als romans, passant pels grecs i altres cultures, se celebrava el final del temps fred, en què la natura és morta, i el renaixement de la vida representada pels camps que començaven a brotar. El 1921 l’Església el va passar al 24 del mateix més, segurament perquè el dia 25 de març s’ha celebrat sempre l’Anunciació (feta per Sant Gabriel, evidentment), just nou mesos abans del naixement de Jesús. És el que toca: el naixement es produeix nou mesos després de la concepció, i en aquest cas se suposa que la concepció coincideix amb la visita de Gabriel a Maria, i amb això no vull insinuar res.

Sant Gabriel també anuncia la festa de Pasqua, que serà el diumenge següent a la primera lluna plena de primavera. Doncs que durant molts d’anys més ho puguem continuar a celebrar, amb esclat de flors i primaveres.