Avui és Sant Feliu. De sants o màrtirs amb aquest nom n’hi ha un caramull, però per a nosaltres especialment dos: sant Feliu diaca i sant Feliu màrtir, tots dos de Girona per més senyes. El primer sembla que no va existir mai i que és el típic producte d’un desdoblament de sants: quan en el segle IX es va crear la figura llegendària de sant Narcís de Girona, suposat bisbe d’aquesta diòcesi, per desdoblament de sant Narcís de Jerusalem, de passada li crearen un ajudant, un diaca, que suposadament està enterrat a l’església de Sant Feliu juntament amb el seu bisbe. Malgrat tot, alguns el festegen el dia 18 de març. L’altre sant Feliu, el vertader, és aquell de qui ens ocuparem avui, sant Feliu màrtir, pel qual fan nom la major part dels Felius del nostre país.

Feliu és un nom llatí que prové de felix felicis, que vol dir ‘feliç’. Del nominatiu ve la variant Fèlix, que és la que trobam en la major part de llengües, exceptada la italiana en què es diu Felice. De l’acusatiu felicem ve la dita forma italiana i la catalana Feliu, que és la que es fa servir normalment. Fèlix en català és més rar i en tot cas modern, descomptant el personatge lul·lià. A Mallorca en època moderna i fins a temps ben recent la forma Fèlix ha estat exclusiva d’una família, la família Pons, en la qual brillaren alguns il·lustres polítics. El femení en català és Feliua, molt rar. En espanyol és Felisa —Feliza amb «seseo»—, però com que no hi ha cap santa que es digui Feliua o Felisa, les dones que duen aquest nom fan festa per Sant Feliu. En anglès per a les dones hi ha Felicity, és a dir, ‘felicitat’, nom que va portar una santa romana del segle II: santa Felicitat. Per aquí no coneixem cap dona que es digui Felicitat. I, com sol passar amb tots els noms, Feliu també és un cognom.

Aprofitarem també per a dir que l’adjectiu feliç en català és força modern. No es troba documentat fins al segle XVII, i no entrà amb força a la llengua fins al XIX. Si algú pensa que l’espanyol li donà una empenteta, podria no anar errat. A la primera documentació (1647) ve escrit feliz i és ben al costat de ditxós. En les llengües del grup gal·loromànic tenim una forma procedent del llatí augurium. En francès aquest mot llatí donà heur, paral·lel al nostre ora (creuat amb hora i present en l’expressió bon dia i bona hora) d’on surt el derivat heureux. En occità feliç és aurós o urós. Recordem aquell topònim nord-català, el puig dels Tres Hereus, que el jacobinisme francès va convertir en el puig des Très Heureux, és a dir, els molt feliços. I com es deia feliç abans del segle XVII o XVIII? La documentació ens dóna alguns assajos a partir del llatí felix o felicem: fèlix, felice. Però cal suposar que no són mots populars sinó assaigs d’escriptors. El que és antic i profusament usat és felicitat, del llatí felicitas. Vegeu el meu article «Felicitar en català». I, parlant de la modernitat del mot feliç, no puc evitar de dir que a Mallorca molta gent fa el plural en –es, felices, pronunciat [feˈlises], i que devers la dècada de 1950 va entrar la moda ridícula de felicitar els sants o aniversaris amollant un festívol [feˈlises], que començà a fer una moderada competència al clàssic molts d’anys.

Bé, després d’aquestes digressions onomàstiques i filològiques, tornem al nostre sant. L’home nasqué en el darrer terç del segle III a Scillis, prop de Cartago, una antiga i gloriosa ciutat africana, prop de l’actual Tunísia. Com que era de família rica, va fer estudis a Cesarea Maritima, ciutat fundada per Herodes el Gran on tingueren la residència els reis i el procurador romà de Judea. Hi anà amb un altre estudiant de la mateixa ciutat, amic o potser germà, de nom Cugat o Cucufat, que significa ‘puput’ (grec kukupha, copte, cucufat, llatí upupa). Allà tots dos es van convertir al cristianisme.  El 303 Dioclecià llançà una ordre de persecució de tots els cristians, i els dos estudiants africans decidiren d’anar a predicar a la Tarraconensis, on la persecució ja havia començat. Feliu anà a parar a Girona i Cugat al lloc on ara hi ha Sant Cugat del Vallès, on en època romana hi hagué una fortalesa i segles després el monestir de Sant Cugat. Tots dos, Feliu i Cugat, acabaren ben malament.

Feliu degué fer molt de proselitisme i moltes conversions per Girona, per la qual cosa les autoritats aviat l’empresonaren i l’executaren. La llegenda teixí un relat fabulós seguint el patró habitual. Fou fermat a uns cavalls i arrossegat pels carrers de Girona, però molt aviat les ferides foren guarides. El dugueren després a un lloc dit els Guíxols (guíxol és una variant de guixó, que és una guixa, un llegum, però més petit). Als Guíxols li fermaren una roda de molí al coll i el llançaren a la mar, però uns àngels diligents el tragueren de l’aigua i el portaren a una platja que es digué Calassanç (cala del sant). Aquest fet és l’origen de la tradició segons la qual el dia del sant els joves del lloc es llançaven a la mar del penya-segat de la punta dels Guíxols al crit de «Valga’ns Sant Feliu» i travessaven la cala nadant. Finalment l’home va morir de manera més tràgica que com s’hauria mort dins l’aigua amb la mola: arrabassant-li la pell i la carn amb ganxos de ferro, i els àngels aquest cop optaren per la no intervenció. Era el dia primer d’agost de l’any 304. Tota aquesta llegenda del nostre sant es formà en el segle VII. El màrtir havia estat enterrat a Girona, i sobre la tomba es construí la basílica de Sant Feliu, que fou aviat un centre de peregrinació i de devoció per a gent de tota la península i avui és el segon temple de Girona, després de la catedral. El culte de Sant Feliu s’estengué per tot el regne visigòtic, pel sud de França i fins i tot en alguns llocs del nord d’Àfrica. En el segle IX, en el lloc on suposadament sant Feliu va ser mort, els Guíxols, es construí un monestir dedicat al culte del sant. Així els noms dels Guíxols i del sant es fongueren, i la vila que hi prosperà rebé el nom de Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu ha generat prou toponímia. Al nostre país hi ha vuit viles amb categoria de municipi que es diuen Sant Feliu: Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (el Rosselló), Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), Sant Feliu de Codines (el Vallès Oriental), Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) i Sant Feliu Sasserra (el Bages). També hi ha alguns llogarets amb el mateix nom, muntanyes o serres i multitud d’esglésies.

Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir ens mereixen una simpatia especial. L’abat de Sant Feliu, Bernat Descoll, fou un dels personatges que participaren en la conquesta de Mallorca, el 1229, i participà en el repartiment de l’illa. Un carrer de Palma li és dedicat. Ell féu construir un oratori a Palma, prop del Born. Una església de repoblació modificada posteriorment i avui convertida en galeria d’art. L’esglesieta dóna nom al carrer de Sant Feliu, que en el segle XIX fou traduït a l’espanyol amb la curiosa forma calle de San Felío i no amb la normal calle de San Félix. Però com que el nom a la placa, en majúscules, no portava l’accent sobre la i, tothom es va posar a dir carrer de San Félio, i així aparegué una nova variant del nom del nostre sant, que fins que el nom del carrer no ha estat retornat al català no ha començat a desaparèixer. En el segle XIII s’aixecà també una església dedicada al sant a Llubí, car les terres al voltant d’aquesta vila havien pertangut a l’abat de Sant Feliu i això creà devoció al màrtir gironí.

Un privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós el 1365 és conegut com a privilegi de Sant Feliu de Guíxols. En aquest document el rei atorga als habitants del regne de Mallorca la condició de catalans, ratificant les disposicions de Jaume I, el gaudi dels oficis i beneficis del Principat de Catalunya, el dret de participar en les corts catalanes i el dret de tenir com a pròpies les constitucions catalanes i els privilegis i els usatges de Barcelona.

Sant Feliu és el patró de nombroses ciutats i viles: Alella, Barruera, Cabrera de Mar, Constantí, Llubí, Monistrol de Calders, Sabadell, Sort, Torelló, Xàtiva i les viles que es diuen Sant Feliu, llevat de Sant Feliu de Llobregat, on s’han estimat més ser protegits per Sant Llorenç. Un sant del mateix nom també és patró de Vilafranca del Penedès, però aquest no és el nostre Feliu sinó sant Fèlix de Roma, un sant misteriós les suposades relíquies del qual arribaren a Vilafranca al final del segle XIX, just en el moment que una terrible sequera devastava la vila, i ja podeu imaginar què va passar.

Doncs molts d’anys als Felius i que la calor del més que avui comença els sigui, i ens sigui a tots, lleu.