Avui és Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. Stephanos, que en grec vol dir ‘corona’, és el malnom del nostre protagonista d’avui, que no sabem quin nom tenia, perquè només surt a una font antiga (els Actes dels apòstols, escrit pel mateix autor de l’evangeli de Lluc). Segons aquesta font, el nostre home era un jueu, no sabem si hebraic o hel·lènic (de parla grega), de professió venedor de roba, que segurament subministrà aquest material a Jesús i als apòstols. Mort Jesús, fou un dels set homes que els apòstols triaren per a ajudar-los en les seves feines. Diaques els van dir, del greg diakonos, ‘servidor’. S’ha dit que una de les missions encarregades a Esteve era de consolar les vídues cristianes i repartir-los les almoines, i va tenir tan gran succés en la seva tasca —no sols el tema de les vídues sinó també la seva brillant predicació— que els jueus es van posar gelosos i furiosos i el van acusar de blasfemar contra Déu i contra Moisès. El sanedrí li va fer un judici, durant el qual va fer un discurs tan abrandat que aquells jutges tragueren foc pels queixals, i tan encesa es posà la cosa que l’home acabà apedregat per una gentalla exaltada. Diuen que un dels qui presenciaren la feta era un jove que va guardar els abrics que els llançadors de pedres es van treure per a fer millor la feina; un jove que després seria el famós convers sant Pau. El cos d’Esteve restà tirat i exposat a les bèsties, fins que un membre d’aquell sanedrí, de nom Gamaliel, simpatitzant d’amagat del cristianisme, recollí el seu cos i l’enterrà en el seu propi sepulcre. Pareix que la seva mort a cop de pedres va encendre l’antijudaisme dels cristians, que començaren a allunyar el cristianisme del judaisme, cosa que acabà, anys més tard, amb la separació de les dues religions.

Segons el meu competidor Iacopo da Varazze, al començament del segle V, el dit Gamaliel s’aparegué en somnis a un capellà de Jerusalem dit Llucià durant tres nits seguides i li va dir on eren les restes del màrtir. Hi anaren, les trobaren i, sense fer cap anàlisi d’ADN, les traslladaren a l’església de Sion de Jerusalem. En el moment de treure les santes despulles del lloc on havien estat uns quants segles ignorades, tot l’ambient es perfumà d’una olor agradabilíssima, com si allà s’haguessen trencat mil ampolles de Carolina Herrera. I, per a acabar d’arrodonir aquella feliç esdevinença, tots els malalts situats a la contrada es van guarir de manera immediata. Anys després l’emperadriu Eudòcia, muller de l’emperador Teodosi II, féu construr la basílica de Sant Esteve, on foren dipositades les suposades despulles del sant. Aquesta església va ser destruïda i reconstruïda unes quantes vegades, la darrera en el segle XX. El trasllat de les relíquies a l’església de Sion va ser el 26 de desembre de l’any 415, raó per la qual l’Església dedicà aquest dia al sant. Encara en el segle VI el papa Pelagi II va dur les relíquies de sant Esteve a Roma, a l’església de Sant Llorenç Extramurs, on hi havia les restes d’aquest sant. Tot això diu la tradició; el 2014 els arqueòlegs van trobar a Ramala unes restes d’un temple bizantí i una làpida que indicava que aquell temple s’havia construït en honor a sant Esteve, enterrat allà l’any 35. Tenint en compte la manera com va acabar la vida, a sant Esteve el van fer patró de tots els oficis que treballen amb la pedra, com els picapedrers i els marbristes.

Com que de tradicions i llegendes n’hi ha per a tots els gustos, i els catalans també tenen la seva creativitat, diu Joan Amades que una vella tradició assegura que sant Esteve era de Salou, lloc on fou obsequiat amb la pluja de pedrades. I que per aquest motiu als de Salou els diuen matasants o apedregadors. Com sol passar amb molts de sants, de relíquies de sant Esteve n’hi ha per diverses parts del món. I algunes han estat passejades per aquí i per allà. El 418 unes suposades relíquies de sant Esteve arribaren a Menorca, on encengueren la fe dels menorquins, que l’emprengueren contra els jueus de l’illa amb tanta fúria que tots hagueren d’acabar convertits al cristianisme.

De sants que es diguin Esteve —amb el nom en honor al protomàrtir— n’hi ha uns quants, però entre tots destaca sant Esteve d’Hongria, el rei fundador d’aquell regne i el qui va fer una dràstrica transformació dels magiars, que convertí en una societat cristiana i feudal. Una de les seves descendents, Violant d’Hongria, filla d’Andreu II, fou esposa de Jaume I i, per tant, reina consort d’Aragó, de València i de Mallorca i comtessa de Barcelona.

El dia de Sant Esteve és festa a la major part dels Països Catalans (el Principat i les Illes) i a molts altres països: Àustria, Alemanya, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Estònia, Finlàndia, Grècia, Holanda, Hongria, Irlanda, Itàlia, Lituània, Luxemburg, Polònia, el Regne Unit (on en diuen Boxing Day, perquè aquest dia a les esglésies obrien les capses de les almoines) i als països lligats al Regne Unit (Canadà, Austràlia i Nova Zelanda), la República Txeca, Romania, Suècia i Suïssa; però no a França ni Espanya. Aquesta festa va ser establida cap al segle IX o X per l’imperi carolingi, igual que la segona festa de Pasqua, per la qual cosa la tenim als Països Catalans (per la pertinença dels comtats catalans a aquell imperi) i no a les terres castellanes, en aquelles saons sotmeses al califat de Còrdova. A França sant Esteve (saint-Étienne) fou objecte de gran veneració, ja d’ençà del segle V entre els francs, i moltes catedrals li són dedicades, com la de Tolosa. I, curiosament, avui el dia de Sant Esteve no és festa en el país de Carlemany.

Per als catalans el dia de Sant Esteve és com una continuació de la diada de Nadal (a Mallorca es diu la segona —o mitjana— festa de Nadal, més que Sant Esteve), un dia en què es fa un segon dinar familiar per a reunir la part de la família que no s’ha pogut juntar el dia anterior. Nadal i Sant Esteve són dos dies de vocació familiar: per Nadal cada ovella al seu corral, i per Sant Esteve cadascú a casa seva. I quan una cosa dura poc, diuen que dura “de Nadal a Sant Esteve”.

El nom Esteve és un dels tradicionals als Països Catalans, on també és un cognom, escrit Esteve o Esteva. A l’area del romànic català, els vells comtats catalans, hi ha un munt d’esglésies i monestirs amb el nom de Sant Esteve, i al Principat en general, un bon nombre de viles o municipis amb el nom del Sant: Sant Esteve Sesrovires, Sant Esteve de Palautordera, Sant Esteve de Llitera, Sant Esteve d’en Bas, etc. Sant Esteve és, a més, patró de diverses localitats, com Granollers, Olot o Caldes de Malavella. També a Mallorca ha estat un nom usual, tot i que no sé si la devoció al sant ha estat destacable. Doncs molts d’anys a tots els Esteves.