Avui és Sant Blai, un dia dedicat a un màrtir armenià que suposadament va viure en els segles II i III, nascut al lloc de Sebaste, ara Sivas (Turquia), que és el lloc d’on teòricament vénen els Sebastians. L’home era metge, o físic —els graus i les llicenciatures en aquell temps no estaven tan ben definits com ara—, una feina que compatibilitzava amb el càrrec de bisbe de la dita Sebaste. És una combinació professional que avui pot resultar sorprenent, però en aquell temps de persecucions de cristians un bisbe no estava per viure a un palau sense fer res productiu. De manera que el nostre personatge es dedicava a la medicina i fins i tot a la veterinària. I amb una eficiència que ja voldria la sanitat pública actual: miraclet per aquí i miraclet per allà i els deixava a tots —animals i humans— més sans que un gra d’all.

El 316 arribà a Sebaste un governador dit Agrícola, amb ordres de l’emperador Lucini de fer escabetxina de cristians. Un dia els soldats d’Agrícola, que estaven de caça, veieren una gran quantitat d’animals aplegats i hi anaren ben decidits. Les bèsties havien anat a cercar la benedicció i els serveis sanitaris del sant, que allà dins una cova havia muntat la consulta i la seu episcopal, i allà estava l’home alimentat pels ocells, que li duien les provisions. Els soldats restaren atònits veient que els era absolutament impossible de capturar cap animal, però caçaren el cristià i se l’endugueren a tancar. De camí va guarir un infant que s’estava ofegant perquè una espina de peix li va quedar entravessada i encallada a la gargamella, i amb una simple ordre va fer que un llop amollàs un porcell que s’estava cruspint i que havia pispat a una pobra vídua. Després la vídua li va dur pa a la presó i el cap del porcell per a alimentar-se i dues espelmes perquè no estigués tan a les fosques. Mentre era a la presó no perdé el temps i va guarir un munt de malalts. Però en aquell temps la feina a la presó no redimia penes i l’home va passar pel tràngol habitual dels màrtirs. Diu la llegenda que el van torturar amb un aparell de cardar. De cardar llana, vull dir. Bé, amb un instrument com una gran pinta amb pues de ferro, semblant a l’estri que s’empra per a cardar la llana. I l’home va quedar ben cardat però no va renunciar a les seves conviccions. Després el van tirar a un estany, però el bisbe va fer el senyal de la creu i l’estany va tornar més sòlid que una roca, i ell a damunt passejant tan tranquil. Finalment va ser decapitat, la solució final que sempre soluciona la papereta al persistent botxí.

Amb aquest currículum el nostre sant és l’auxiliador (un del grup dels catorze) contra el mal de coll —altament especialitzat en arestes clavades a la gargamella— i el patró dels otorrinolaringòlegs. Per això hi havia el costum de beneir les gargamelles el dia de Sant Blai. Com que també era bon manescal, en alguns països (Rússia) és també el patró del bestiar. No per aquí, que tenim més confiança en Sant Antoni. I, com no podia ser d’altra manera, és també el patró dels cardadors de llana i dels qui es dediquen a comercialitzar aquesta matèria en general.

Bé, tot això ho sabem perquè ho va escriure —o inventar— un altre metge —Aeci— cap al final del segle V o principi del VI. I el culte al sant s’escampà per Europa en els segles XI i XII. El veureu a l’art representat amb la vestimenta de bisbe —tot i que a la cova anava més informal— i amb dues espelmes creuades o un estri de cardar o una pinta de ferro. Les espelmes (les de la vídua) o ciris s’empren en l’acte de beneir gargamelles, just l’endemà precisament de la Candelera. Arran de la seva devoció el nom de Blai també s’escampà pertot arreu, encara que per aquí és i sempre deu haver estat un nom minoritari. Un nom d’origen grec (Βλασιος, o Blasios perquè s’entengui), que significa ‘que quequeja’ o ‘que retura’. Del grec va passar al llatí (Blasius o Blaisus, segons el nivell de cultura de cadascú) i del llatí a totes les llengües (Blai en català, Blaise en francès i anglès, Blas en espanyol, Bras en portuguès, Biagio en italià, etc.). Supòs que el nostre personatge no quequejava, un defecte que no escau ni a un metge ni a un bisbe, sinó que la paraula ja devia ser un nom establert. A Mallorca hi ha un oratori dedicat a Sant Blai, a Campos, construït en el segle XIII i que fou la primera església parroquial del poble. En el segle XV deixà de ser parròquia i fou dedicat al sant otorrino. En canvi, no hi ha cap poble en tot el país que es digui Sant Blai.

“Per Sant Blai sembra l’ai” diu el refrany en boca de la gent de comarques ioditzants. Em sap greu la falta d’ortografia, però havia de rimar. Si no, hauria d’escriure “per Sant Blall sembla l’all”, que encara queda pitjor. Doncs ja ho sabeu: sembrau alls si voleu, i si teniu la mala sort que una espina us quedi embossada a la garganella, una invocació al bisbe metge i resolt. Molts d’anys als Blais.