Referèndums
«El referéndum, o como quiera llamársele, es, en estos momentos, un instrumento legitimador de primer orden para que los gobiernos autonómicos puedan abordar, sin complejos y decisión, un asunto conflictivo que envenena la convivencia…»
Això és el que escriu avui l’articulista d’El Mundo que signa Antonio Alemany. Sembla que l’articulista ha decidit de reforçar els arguments d’Ibarretxe, just l’endemà que aquest els defensàs un cop més davant el president del Govern espanyol. Però només ho sembla: el referèndum que vol és per a decidir quina és la llengua de les Illes Balears, la que parla el botiguer amb el client, aquella en què escrigué Costa i Llobera i supòs que —aquest bloguista també és de les Illes Balears— la que ara llegiu.
Hi ha referèndums que són molt bons i uns altres que són molt dolents. Curiós.
20 comentaris20 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Ho ha havia llegit i pensat el mateix. Però la qüestió és:
1) Hi ha coses que es poden decidir en referèndum (per exemple, el destí d’un poble; d’això se’n diu democràcia)
2) N’hi ha d’altres que no es decideixen en referèndum (les matèries científiques; d’això se’n diu ignorància, encara que condimentada amb molta mala llet).
Salut
El dret a l’autoderminació és un dret reconegut en la legislació internacional, encara que certs estats unitaristes, com és el cas de l’estat espanyol, en facin cas omís.
Endavant Ibarretxe!
Professor, de veres, per què els feis publicitat?
Estaríeu d’acord a fer un referendum per a saber si la terra és rodona o quadrada?
Molt bé, Llorenç. No podem decidir per referéndum les qüestions científiques. I jo afegesc: ni tampoc les històriques, com la de si “en temps dels moros” hi hagué mallorquins cristians que parlaven el mallorquí, i si aquest mallorquí era més antic que el català…
Referèndums…
[CiE] Hi ha referèndums que són molt bons i uns altres que són molt dolents. Curiós….
Sí, i el millor de tot és que, com a mínim, els dos referèndums són igual de legals -o d’il·legals, segons com es miri-.
Personalment pens que els dos són pallassades, però per motius diferents. L’ún perquè és absurd posar a mercè de la voluntat popular qüestions filològiques, l’altre perquè només cerca cridar l’atenció sense tenir cap mena d’intenció d’otorgar el dret a decidir al poble basc.
Tota la vèrbola pseudoliberal d’aquest senyor, pagat per aquells qui ens voldrien reduir al no-res, es pot resumir així: Cal decidir si els catalanoparlants han de seguir gaudint dels ‘privilegis’ de ciutadans de segona, o si per contra se’ls ha d’atorgar la categoria que els escau més bé; o sia, ciutadans de tercera.
També en podríem fer un altre, a fi de decidir (o no) si el plural és “referenda”.
Sí, i si el de virus és viri i el de cactus, cacti. 🙂
En tot cas, la nostra llengua és patrimoni dels seus parlants, no dels milions de persones de tot el món que no la parlen, com Carlos Delgado. Ells no ens han de dir què parlam.
@ geococcyx
Malauradament el referèndum que volen plantejar alguns (Alemany, Delgado, etc.) no és per decidir quina llengua parlam. El seu fi és de circumscriure la nostra llengua a l’esfera estrictament personal, és a dir, que cadascú decideixi quanta llengua catalana vol en la seva vida i en la dels seus fills. Altrament dit, negar a la nostra llengua l’estatus de llengua pròpia i històrica del nostre territori; estatus que tàcitament o explicitament li ha atorgat la major part de la nostra societat, i que esperam a més a més que es veurà reforçat, encara que de moment només al Principat, amb l’aprovació del nou Estatut.
Molt bé geococcyx! Crec que és un molt bon argument. Què dirien els murcians si nosaltres els repetíssim contínuament que no han de dir que parlen castellà, sinó murcià? I, sense cap dret, perquè nosaltres no hi tenim part, que els tractàssim de traïdors a la seva pàtria si no ho fan així com nosaltres volem? I que a més, inventàssim una història per fer-los creure que el murcià és parla des de molt abans que el castellà, amb el que no té res a veure, i els recomanàssim que rebutgin les normes ortogràfiques i gramaticals de la Real Academia?
No oblidem, Antoni Llull Martí, que, a diferència dels murcians, encara molts dels nostres conciutadans catalanoparlants no ténen clara la qüestió de la llengua. Mereixen el nostre respecte, però, al mateix temps, hem de provar de fer-los comprendre, amb tacte i amb l\’exemple de la nostra vivència quotidiana de la llengua, que la seva attitud no és la correcta, ni per al nostre país, ni per a la nostra gent, ni per a la nostra història. Quant als forans que ens volen dir qui som i què parlam: ignorar-los.
P.S.: Gràcies, Gabriel, per l\’índex de paraules i locucions tractades en aquest blog. M\’ha aclarit algunes qüestions que no tenia clares com allò de les \’agujetas\’ i l\’esbraonament.
Ahir vaig veure, de passada, al diari El Mundo informació sobre una associació: RAMON LLULL dedicada a la defensa de sa nostra llengo balear, hi havia les fotografies i els noms de tots aquests gonelles, entre els quals record, entre d’altres, Antoni Alemany (puput), M. Nigorra, Rafa Gil, Roman Piña a qui Guillem Simó en el seu dietari “En aquesta part del món” li dedica aquests comentaris: “3-1-91 Mort de J. Vidal Alcover, als seixanta-sis anys. Tenia bon gust lingüístic, però sospit que els seus punts de vista, les seves visions dels fets, els enfocaments de la realitat no eren adequats. Li va mancar una guspira de tot allò en què Josep Pla -a qui odiava- excel·lia.
11-1-91
Surten a la premsa local escrits en memòria de J. Vidal. A Roman Piña, historiador del Regne de Mallorca i del segle XVIII mallorquí, li interessa recordar que Vidal fou “el primer galardonado con el Gabriel Maura de Novela, con Esa carne mortal, en 1955”. Aporta un testimoni personal que considera revelador: .
Els esperits selectes de Mallorca! Aquest Piña, el teatí LLompart -antipàtic i enfarfegat-, immersos, certament, en un localisme colossal, il·limitat. Un altre esperit formidable ha gosat dir en una taula d’homenetge al traspassat que la narrativa d’aquest “plasma la realidad de los años cincuenta en Mallorca y de la sociedad mallorquina con más fidelidad que la de Vilallonga”. Jo no sé si lloant les virtuts de cronista de Vidal, volia de retop afirmar que Vidal era millor novel·lista que Vilallonga. No ho puc afirmar, però estic disposat a creure-m’ho; al cap i a la fi els escriptors mediocres tendeixen a lloar els excriptors mediocres.”
Pobre Ramon Llull!
Voldria repetir aquestes línies que no han sortit en el comentari anterior, n’ignor el motiu.
Al final del primer paràgraf, s’hi hauria d’afegir: “Conversábamos habitualmente en castellano. Jaume era de estos espíritus selectos, sin fronteras, que al tiempo que dominan su lengua propia, cuidan con cariño y respeto la rica lengua castellana de adopción.”
Si em permet el professor, lligant amb el que diu Ferran G., vaig escriure un ampli opuscle sobre aquest grupet,
http://maiorica.balearweb.net/post/51748
Està en castellà perquè em va agafar una emprenyadura colossal en llegir-lo, i quan un ho està renega en la seva llengua materna. No puc entendre com personatges així poden tenir una cobertura mediàtica tan àmplia i constant, atemptant contra la raó, la bona educació, el respecte a les persones i les seves idees, el diàleg, la convivència, la bona voluntat i sobretot la intel·ligència. Quina despesa d’erudició i cultura llençada a les escombraries.
I ningú els replica amb la seva pròpia medicina, renoi?? per separat ja són desagradables; però junts… potser venint de Barcelona, encara me’n faig creus que existeixin relíquies així, amb llicència per menysprear aristocràticament a la plebe i adoctrinar-nos amb insultant impunitat. No som al Segle XIX, per favor.
Manel, XIX es el segle 19,segle 21 es XXI
Manel, he llegit el teu article.
És una excel·lent anàlisi! Has retratat molt bé aquests mandarins -en via d’extinció, esperem- de la societat mallorquina. Són els representants dels que durant massa temps han sollat de conservadorisme estantís tots els àmbits de la vida illenca: prensa, economia, política, etc.. Jo, que som de nissaga mallorquina -i porrerenca- secular, des del meu autoexili lluny de l’illa enyor, és ver, moltes coses, però he de dir que per a mi, per contra, ha estat un alliberament fer-me enfora del resclús mental de tota aquesta genteta.
[…] com feia evident una anotació de Gabriel Bibiloni (21.05.2008), hi ha persones i mitjans que tenen uns arguments pendulars, és a dir, que pengen del fil dels […]