Referèndums
És curiós això dels referèndums. El 1966 Franco en convocà un perquè els espanyols donassin suport a la Llei orgànica de l’Estat, la que organitzava les institucions dels seu règim, i un noranta i no sé quants més per cent van votar que sí. Dotze anys més tard, la majoria social, que en gran part coincidia amb els votants del referèndum anterior, va votar sí als desmantellament del règim que havia refrendat amb entusiasme només dotze anys abans. El trenta de setembre el Parlament de Catalunya va aprovar un estatut que se suposa que tenia el suport d’un vuitanta-set per cent de la població del Principat, i uns quants mesos més tard el poble del Principat vota majoritàriament en referèndum un altre estatut que destrossa l’anterior. Es veu que els pobles tenen tendència a dir que sí, quan qui els ho proposa són les màquines de poder. Em fa l’efecte que si algun any d’aquests es convocàs el poble del Principat a les urnes per a decidir si vol ser un Estat independent, si dos o tres dels partits que ara junts sumen majoria dels vots defensàs el sí i es posàs en marxa exactament la mateixa maquinària mediàtica que ara s’ha posat al servei del sí, el sí podria guanyar. Ja sabem quins partits defensarien el no sense embuts. El meu dubte –profund– és si, arribat el gran moment decisiu, els dirigents d’un partit molt nacionalista, i a darrere els seus intel·lectuals orgànics, i les seves joventuts embolicades amb l’estelada i amb la pancarta de Catalonia is not spain no dirien als seus votants Per Catalunya vota no. Només és un dubte. Com m’agradaria tenir l’oportunitat de comprovar-ho amb els meus ulls!
5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Part de l\\\’electorat va votar sí perque era l\\\’opinió que més apareixia als mitjans de comunicació (El Periódico, la Vanguardia, la Ser, Quatro, TVE, TVC, etc.). Fins i tot la meva àvia de 83 anys estava ben emprenyada perque jo li vaig comentar que votaria no.-\\\”Reis de la vida! No veus que aniràs a favor del PP!\\\”. El veí de casa, de prop de 70 anys, el vam trobar també un dia renegant -\\\”Me casum en Carod, que s\\\’ha tornat boig i ara anirà a favor d\\\’en Rajoy!\\\”.
Encara que em dol, felicitats per la campanya del PSC \”El PP utilitzarà el teu no contra Catalunya\”, que tot i ser digne d\’un partit sense arguments per defensar l\’Estatururut, va saber manipular gran part de la població catalana. Eps! la meva àvia al final va entrar en raó i em va fer cas.
Això dels referèndums és així…Es tant surrealista com aquests catalans que se senten molt catalans i en canvi quan juga la Selección Espanola vibren com idiotes. Resumint: la gent sempre s\’aborrega, fa mandra pensar i tenir criteri propi. Es més fàcil que s\’equivoquin els altres! Pel que fa al referendum, jo no vaig ni votar: només vull la independencia i això no es vota. S\’agafa i es defensa!
El procés estatutari i el comportament de la classe política ha estat una vergonya, un insult per als ciutadans catalans, un teatre i una estafa de les més grosses que he viscut. Tant de renou per no res, que diria el dramaturg. Ara bé, d\’això no ens en podem sorprendre, tractant-se de política.
Allò que en realitat ens ha de fer reflexionar és la manca de dignitat del poble català. Ja seria hora de començar a posar fil a l\’agulla de veritat, de saber distingir entre el que tenim i el que ens mereixem, de despertar, en definitiva, la consciència nacional i de denunciar aquesta mena de folklorisme patètic de pa sucat amb oli anomenat \”nacionalisme\”.
I si no som capaços de fer-ho, no ens queixem, perquè llavors tenim el que ens mereixem: allò que Madrid permet i que després a Catalunya es ven com el millor que ens ha passat a la història.
Conclusió: dos anys per oblidar i un futur per intentar capgirar-los.
És trist veure com guanya el maniqueisme i l\’anar en contra d\’algú abans que les pròpies conviccions. PP i PSOE jugen al poli bo i el poli dolent: acabaràs fent el que et diguin, estem permanentment acusats d\’existir.
Al Principat -i ja no diguem a la resta de Catalunya- li cal una nova fornada de polítics. Que vegin clar que només hi ha dos camins a seguir: un, la plena integració, assimilació i dissolució de Catalunya dins Espanya i dins França. I dos, emprendre la llarga marxa de cap a la independència i la unitat de Catalunya. Que la marxa duri anys, dècades, generacions o segles depèn de cada procés d\’emancipació nacional. Però la cosa que interessa és que hi hagi marxa. Que l\’avanç no s\’aturi.
Per això cal obrir tres fronts de lluita: un, la mobilització civil activa, pacífica i constant als carrers de tot Catalunya amb accions reivindicatives, imaginatives i atractives de l\’estil de les que feia En Ghandi a l\’Índia. Dos, el de la construcció d\’una xarxa de mitjans de comunicació escrits i audiovisuals amb visió nacional catalanista que faci d\’autèntic contrapès a la Brunete forastera i als mitjans botiflers venuts tant de Barcelona com de València, Palma o Perpinyà. I tres, el de la divulgació internacional de la causa de Catalunya amb l\’objectiu de cercar i trobar aliats potencials.
La fornada actual de polítics botiflers venuts i concagats de por ha dut Catalunya a un carreró sense sortida. Aquests politicastres, després de l\’aprovació de l\’Estatut del 30 de setembre amb el vuitanta per cent del Parlament, tenien a les mans la grandiosa oportunitat històrica d\’obrir un plet històric, pacífic i democràtic amb Espanya si, quan el PSOE va engegar el ribot, senzillament haguessin retirat l\’Estatut i haguessin dit: no acceptam escapçadures. Mantenim l\’Estatut aprovat pel 80% del nostre Parlament. Mantindrem aquesta reivindicació paciíficament i democràticament fins que Espanya torni un Estat de veres democràtic, plural i plurinacional.
Però no. Es veu que Espanya té la mesura ben presa als politicastres de Barcelona. -Lo terminan aceptando todo, segur que diuen. I efectivament: el Principat, per posar només l\’exemple dels aeroports, només controlarà els aeròdroms de Reus i de Girona. Ni tan sols tindrà el control damunt l\’aeroport de Barcelona, que Espanya ben segur que el farà romandre de cada any més petit i desfasat devora el de Madrid, fins que El Prat serà un aeroportetxo de capital de província.
La traïció d\’en Mas a Catalunya la pagarem caríssima. Tota una nova generació de catalans haurà de lluitar per les coses més elementals de què gaudeix qualsevol nació lliure. Però els independentistes ara tenim l\’obligació de regalar al botifler Mas el trofeu que per ell seria el més preuat de tots: la derrota moral de l\’independentisme. Que els independentistes tiràssim la tovallola. Això mail. Catalunya va més enllà de les fronteres administratives del Principat que ens imposen Espanya i França. Igualment, així com Catalunya transcendeix en l\’espai, transcendeix també en el temps: Catalunya són les generacions actuals, ho són les que ens han precedit, i ho són les que ens seguiran. Els Catalans d\’avui tenim la missió de mantenir viva la flama independentista fins que arribi la generació que proclami la independència de Catalunya i esborri de la seva Història i tiri dins el clot de l\’oblit totes les taques negres, tots els esquitxos de merda que són els noms dels botiflers que l\’han anada traïnt de fa tres-cents anys ençà. Un Poble que manté la seva lluita de cap a la seva emancipació nacional ja és un poble una mica lliura.
Tornarem a lluitar. Tornarem a sofrir. Tornarem a vèncer.
Visca Catalunya lliure!