Ràdio nacional
Avui hi ha futbol. Juguen el Barcelona i el València en el Camp Nou. Una emissora de ràdio regional valenciana (Ràdio 9) transmet el partit, i el comentarista (Josep Rovira) va repetint una i altra vegada que el València guanya. Al mateix temps, una emissora regional sud-principatina (Catalunya Ràdio) també transmet el partit, i el comentarista (Joaquim M. Puyal) va repetint una i altra vegada que el Barça perd. De sobte el Barça fa un gol, i el comentarista de la ràdio regional valenciana ho relata capmoix i amb veu pansida, mentre que el de la ràdio regional sud-principatina expel·leix estentoris i incontinguts crits d’eufòria. Tot normal. Està molt bé que hi hagi ràdios regionals (i televisions) pròximes a la gent. El problema és que no tinguem també una ràdio nacional (i una televisió) per a retransmetre els partits de futbol i per a retransmetre la vida, aquesta sobretot, des d’una òptica nacional. No, senyor Puyal, senyor Sarsanedas i companyia: aquí no hi ha cap ràdio nacional.
1 comentari1 comentari rebut
Podeu deixar un comentari
Gabriel,
Estic totalment d’acord amb tu. Haurien d’estar empegue?ts els de Catalunya R?dio d’anomenar "nacional" el seu producte. I aix? que consider que encara tenen una mica m?s de coneixement que els de la TV(E)3. En voler far? trenta anys que en Franco ?s mort i, en q?esti? d’unitat nacional, som all? on ?rem o m?s enrere. En jugar a autonomies hem fet la pilota a Espanya aix? com ella ha volgut. Tot s?n estatuts regionals, reclamaci? de seleccions regionals (tamb? amb el mal nom de "nacionals"), estandardastres ling??stics regionals, versions regionals de llibres de text a les escoles, diaris regionals, televisions i r?dios regionals, b?, tot, tot, tot regionalitzat, capolat, esmicolat. I mentrestant, les dosis di?ries de nacionalina espanyola no s’aturen d’augmentar. No ens podem torbar trenta anys m?s ni tan sols trenta mesos ni trenta setmanes a posar fil a l’agulla a la construcci? nacional de Catalunya (de Salses a Guardamar, de Fraga a l’Alguer).