Aquest és un resum de la conferència que vaig fer dia 11 d’abril de 2019 en el XVIII Congrés d’Estudiants de Filologia Catalana, a la Universitat de les Illes Balears. Hi ha també algunes de les diapositives que vaig projectar.

I. La interferència lingüística és el fet que un element lingüístic passa d’una llengua a una altra, i resta en aquesta darrera fent part de la seva estructura. Aquest element pot ser un fet lèxic, sintàctic, semàntic, fonètic, etc., i aleshores parlarem d’interferència lèxica, sintàctica, semàntica o fonètica. Per limitacions òbvies de temps en aquesta conferència només parlaré d’interferència en el lèxic.

La interferència entre llengües és un fet universal, intens i de tots els temps. Una conseqüència del fet (feliç) que les comunitats lingüístiques estan en contacte. Una part important del lèxic de qualsevol llengua és format per manlleus procedents d’una altra llengua. En català i en totes les llengües de l’entorn tenim una gran quantitat de mots que ens vénen d’altres llengües. De l’anglès hem rebut futbol, gol, xut, bistec, càsting, club, test, xat, pòster, selfi i moltíssims més. Del francès ens ha arribat beige, bricolatge, cabaret, carnet, xalet, xampinyó, xofer, crepa, croissant, dossier, elit, grup, hotel, massacre, menú, ordinador, pupitre, restaurant, sabotatge, vals, vedet, i una llista interminable. De l’italià hem agafat góndola, pesto, piano, sonata, soprano, casino, fragata, gueto, òpera, sonet, concert, contrabaix, diva, aquarel·la, alarma, bomba, batalló, brigada, caporal, capità, coronell, sentinella, soldat, canelons, cantina, carpaccio, espaguetis, sorbet, caviar, pizza i molts més. Molt sovint aquests mots designen coses que han estat creades per la comunitat lingüística que parla la llengua de què provenen els manlleus. Són mots que podem trobar a totes les llengües del nostre entorn i de més enllà. Si aquestes llengües no haguessin pres els manlleus esmentats, haurien hagut d’encunyar un mot utilitzant els propis recursos. El manlleu és més econòmic i fa que les llengües comparteixin mots, que se semblin més, i això té els seus avantatges.

No he dit mots que el català ha pres de l’espanyol perquè d’això en parlarem de manera abundant a partir d’ara. Sovint em demanen per què rebutjam els hispanismes i no fem cap problema dels anglicismes, gal·licismes, italianismes, arabismes, etc., com els esmentats abans. I la resposta és que és important distingir la interferència d’intercanvi i la interferència de subordinació. La primera (tots els manlleus que abans he esmentat) és una conseqüència de la comunicació entre les comunitats lingüístiques. La segona és una conseqüència de la subordinació d’una llengua a una altra, vinculada a la submissió política d’una comunitat a una altra. La primera enriqueix les llengües receptores i iguala els idiomes. La segona converteix la llengua subordinada en una còpia de la llengua dominant.

II. El català ha rebut de l’espanyol manlleus que podem considerar interferència d’intercanvi (mots com sangria, torero, guerrilla, gaspatxo, bolero, tango, etc.), mots que es troben en totes les llengües. Correlativament, en èpoques de no subordinació del català a l’espanyol, aquest darrer agafà mots del català, com añorar, amainar, bajel (vaixell), barraca, boj, borde (bord), butifarra, cantimplora (canta i plora), capicua, cascabel, clavel, cohete, correo, dátil, doncel, faena, fango, forastero, granel, grapa, guante, linaje, lonja, manjar, merceria, moscatel, muelle, orgullo, papel, percha, pincel, reloj, retal, salvaje, sastre, turrón, viaje, etc. Com veieu, quan no estàvem subordinats nosaltres exportàvem més que importàvem.

Però a partir del segle XVI, quan el castellà comença a ser una llengua que atreu les elits culturals catalanes, les quals aprenen castellà, el llegeixen i el cultiven, l’espanyol comença també a ser el referent per a la innovació lingüística. Llavors es produeix la situació típica de les llengües subordinades: tot mot nou que entra al català hi entra a través de l’espanyol; i, grosso modo, si un neologisme no apareix en espanyol tampoc no apareixerà en català. Així tot el lèxic incorporat al català en els darrers cinc segles és coincident amb l’espanyol. A partir de 1659, simplificant un poc, aquesta situació també es produeix a la Catalunya del Nord, però canviant espanyol per francès. La interferència s’intensifica així com passa el temps i es fa aclaparadora quan els catalans aprenen massivament l’espanyol i el parlen, cosa que no ocorre fins a temps moderns. El resultat és que el català tendeix a esdevenir una còpia de l’espanyol, si ja no ho ha esdevingut.

III. La interferència lèxica es manifesta en una sèrie de fenòmens que podem resumir en la imatge següent:

Imatge 1

A la imatge següent teniu alguns exemples de manlleus fets a l’espanyol ben identificats, uns (les dues primeres columnes) que no són als diccionaris i uns altres (tercera i quarta columna) que sí que hi són. Cal dir que un hispanisme no deixa de ser un hispanismes quan el posen a un diccionari. Igual que ocorre amb un anglicisme, un gal·licisme o un llatinisme. Els lexemes van en color blanc (observau que abans de la introducció de l’hispanisme el català no tenia aquests lexemes en el seu lèxic) i les desinències en blau. Al costat de cada manlleu hi ha la data de la primera documentació. F significa acceptat per Fabra; IEC, acceptat per la Secció Filològica. Si no veieu bé les imatges, podeu ampliar-les.

Imatge 2

A la imatge següent teniu encara més hispanismes (manlleus). Aquests, més desconeguts pel gran públic i tots en els diccionaris. Però hispanismes igualment.

Imatge 3

Una altra categoria d’hispanismes són els de forma. Es tracta de mots que sense la interferència de l’espanyol tindríem igualment, perquè els tenen totes les llengües, però els tindríem amb una altra forma. Són mots que han estat creats per alguna llengua europea i que ens han arribat a nosaltres a través de l’espanyol. En el pas per l’espanyol aquesta llengua els ha canviat la forma, i la forma alterada és la que el català ha adoptat. Observau que la major part de les interferències de forma es produeix a les desinències, la part blava, però també n’hi ha a la part lexemàtica. A les dues primeres columnes teniu formes anòmales corregides per Fabra. Els altres són mots amb una forma interferida no advertida per Fabra. Sobre la forma no interferida d’aquests mots podeu consultar aquí.

Imatge 4

Un capítol importantíssim de la interferència són els calcs, que són reproduccions d’una estructura espanyola amb elements propis del català. En primer lloc posarem exemples de calcs lèxics. A diferència dels manlleus, que ens introdueixen un lexema nou, els calcs lèxics són reproduccions d’una estructura lèxica (seqüència de morfemes) de la llengua interferidora, col·locant en el lloc dels components espanyols els corresponents catalans. Aquí en teniu exemples. Observem que el calc lèxic és un fenomen més subtil i més amagat que el manlleu, que té lexemes identificables com a forans. EAD (És a dir) significa forma no acceptada per Fabra ni pel DIEC però sí per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Imatge 5

I ara passem als calcs semàntics, que són reproduccions d’una estructura semàntica pròpia de l’espanyol. La semàntica del mot català, en principi diferent de l’espanyola, s’ajusta a la semàntica del mot espanyol formalment equivalent. Sovint el fenomen és la imitació d’una ampliació semàntica experimentada per un mot espanyol, ampliació que es fa després en català.

Imatge 6

També hi ha calcs sintàctics (ús de verbs transitius com a intransitius o viceversa, ús de verbs en forma pronominal copiant la norma espanyola, etc.) i calcs estilístics (donar als mots catalans les freqüències d’ús i el sistema de connotacions i valoracions propi de l’espanyol), però això ara ens duria molt enfora.

IV. Tot el que hem vist fins aquí són fets objectius, indiscutibles. Evidentment hi ha hispanismes dubtosos, però tots els exemples que he posat crec que no ho són. I ja veieu amb una llista de casos triats a l’atzar (la llista completa seria colossal) com són d’extraordinàries les dimensions de la interferència patida per una llengua com el català, sotmesa de fa cinc segles a la subordinació a l’espanyol. Això és un procés que apunta a un sol objectiu: la llengua còpia. Quines opcions hi ha davant aquesta realitat? Simplificant diria que dues opcions contundents i multitud de solucions intermèdies. Les dues opcions contundents són la que podríem anomenar opció Fabra i la que podríem anomenar opció anglesa.

Comencem per l’opció anglesa. L’anglès és una llengua germànica que té un cinquanta per cent de lèxic romànic, fet a base de manlleus del francès, ja a partir de l’època en què la monarquia i la noblesa normandes, de llengua francesa, dominaven Anglaterra. I d’aquest fet els anglòfons no en fan cap problema. Ho han assimilat tot, i tot ja és part de la llengua anglesa. Aplicat això al català ens donaria «el català que ara es parla» que alguns defensaven en el segle XIX; però si s’aplicàs ara i no s’hagués produït una certa depuració de la interferència durant el segle XX, ara tindríem una còpia de l’espanyol al cent per cent. I el català no és comparable a l’anglès. Aquest, malgrat la interferència del francès, continua a ser una llengua germànica amb tota la seva potència i personalitat. Advertim també que la interferència del francès sobre l’anglès és bàsicament lèxica. Aquesta part de la llengua és la més vulnerable a la interferència, i aquesta —la interferència lèxica—, la més innòcua. La interferència més destructiva és la que afecta la fonètica i la sintaxi, les parts més estructurals de la llengua. Notem que la interferència de l’espanyol sobre el català va començar per ser —i va ser durant segles— bàsicament lèxica, i en temps recents ha esdevingut també fonètica i sintàctica.

L’opció Fabra és, evidentment, la que va defensar i promoure el màxim codificador del català. Consisteix en la depuració total de la interferència de subordinació. En tots els textos doctrinals Fabra parla de la depuració completa dels hispanismes, de tots, no d’una part. Dels de subordinació, evidentment. El projecte es pot resumir en un passatge de Fabra molt citat i que ha esdevingut emblemàtic: formar la llengua moderna que hauria sorgit de l’evolució natural de la llengua antiga si no s’haguessin produït uns quants segles de decadència i subordinació a l’espanyol. Era un projecte altament creatiu, constructiu i transformador. L’ideal de tenir una llengua amb tota la seva plenitud i no una còpia d’una altra. Era la idea de restauració, com es restaura un monument deteriorat pel pas del temps o per haver rebut agressions diverses. I aquest projecte va tenir una adhesió extraordinària de la societat catalana, que n’explica el succés, almenys fins a temps recents. Però cal tenir present que es disposà de poc temps per a fer-lo efectiu: entre la publicació del diccionari Fabra i l’ocupació feixista del país només transcorren, a tot estirar, set anys, i ja sabem que el franquisme va ser l’esclafament de l’ús públic del català. Acabada la Dictadura i restituït l’ús públic del català, l’ideal Fabrià s’ha anat dissolent entre «progressismes», desídies i claudicacions.

Amb tot, l’opció Fabra s’ha de sotmetre a una reflexió: si el codificador pretén de suprimir de la llengua tots els hispanismes de subordinació, per què en va incloure tants al seu diccionari? Perquè al diccionari Fabra hi ha milers d’hispanismes, com els que hem vist a les imatges de més amunt (vegeu els que porten una F al costat). Crec que només hi ha una resposta raonable, si bé deixa interrogants per resoldre: perquè Fabra no coneixia ni de bon tros tots els hispanismes. En temps de Fabra el coneixement de la interferència (i de la llengua en general) era molt més limitat que no és ara. No hi havia els instruments que tenim ara, i el temps en què el Mestre va dur a terme la seva obra és clarament escàs. Un altre element interessant de reflexió és fins a quin punt l’obra de Fabra era percebuda per ell mateix, i ha de ser percebuda per nosaltres, com una obra inacabada, és a dir, que requeria continuïtat. Algunes paraules del filòleg semblen indicar que les coses són així.

Entre les dues opcions contundents indicades hi ha multitud de solucions intermèdies: acceptar una part dels hispanismes i rebutjar-ne una altra. Aquesta opció topa de seguida amb la realitat: quins hispanismes acceptar?, els més antics?, els que són necessaris, els que són útils o pràctics? I amb quin criteri es posa el límit temporal, si es volen salvar els més antics? I qui decideix quins hispanismes són necessaris, útils o pràctics? Perquè no és que l’hispanisme hagi entrat perquè era necessari, sinó que la seva mateixa existència l’ha fet necessari. La interferència ens fa pensar amb l’instrument mental que és la llengua espanyola i no en la nostra, i d’aquí ve la «necessitat» dels hispanismes. Si pensàvem amb la nostra, posseïdora de la seva personalitat, (o amb una altra), tindríem unes altres necessitats.

Les opcions intermèdies són les que han decidit de seguir organismes normatius com la Secció Filològica o l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. La segona no tan «intermèdia» sinó més aviat més escorada cap a l’admissió «generosa» de la interferència, és a dir cap a la via anglesa. A les imatges següents podeu veure una selecció d’hispanismes inclosos en el DIEC i en el diccionari de l’AVL. Observau també alguns hispanismes no acceptats per la Secció Filològica acollits i promoguts pels lingüistes de TV3 i Catalunya Ràdio (els que porten la indicació EAD a les imatges de més amunt).

Imatge 7

Imatge 8

Imatge 9

Imatge 10

Per a acabar cal dir que totes les opcions vistes més amunt són legítimes. Aquí no hi ha «veritats científiques» sinó opcions; opcions personals si es tracta d’usos personals, i opcions polítiques de planificació lingüística si es tracta del control de la llengua pública. En els usos personals cadascú ha d’emprar els mots i formes que vulgui, en ús de la seva llibertat i sota la seva responsabilitat, i ningú no ha de ser blasmat ni insultat per usar els hispanismes que cregui oportuns o que faci servir per desconeixement de la seva condició d’hispanismes. Més complexa és la situació en el cas del control públic de la llengua, fet per institucions dotades d’autoritat, pels ensenyants o pels lingüistes dels mitjans de comunicació. Perquè aquests actors tenen un poder immens per a conduir la llengua, que és patrimoni nacional, en una direcció o en una altra. Si totes les opcions són legítimes, cadascú ha de defensar la seva, amb tota l’energia que cregui oportuna i amb respecte per les opcions divergents. I també hem de pensar que un projecte de deshispanització del català no es pot fer en un tres i no res. Hi ha molts d’hispanismes que no tenen recanvi, perquè la presència de l’hispanisme ha fet innecessària la producció de l’alternativa. Construir una llengua nacional no és només depurar sinó també crear, i sobretot tenir la possibilitat i els mitjans, i prèviament la voluntat, de socialitzar l’alternativa. Cadascú, doncs, que defensi el seu projecte, tenint present els ideals i els condicionants. Però dit tot això, resta en l’aire (aquí no tinc temps per a entrar-hi més a fons) una qüestió fonamental: la representativitat dels actors esmentats. Avui, per exemple, quasi tots els mitjans de comunicació principals estan en mans de correctors o lingüistes que no segueixen la línia Fabra sinó una altra que és manifestament divergent, i que imposen criteris lingüistics d’acord amb la seva ideologia i sensibilitat. Si un dia aquests mitjans estan en mans d’altres persones que hi imposin criteris de llengua nacional (línia Fabra), això serà tan legítim com ho és la situació actual. I aquells a qui això no agradi hauran d’acceptar-ho, com ara els qui defensam un model de llengua nacional ens hem de menjar el català altament interferit que es promou en els mitjans. Com que la selecció dels planificadors no es fa amb mecanismes basats en la democràcia representativa —en llengua això és impossible— cadascú que faci el cap viu i que miri de dur endavant els seus legítims projectes, segons quin cregui que és el millor servei a la llengua.