Quan el rei de Bèlgica fa un discurs en territori de llengua neerlandesa el fa íntegrament en neerlandès, i quan el fa en territori de llengua francesa el fa íntegrament en francès. Si fes el seu discurs en la llengua no pròpia del territori tot afegint-hi unes parauletes en l’idioma propi, això seria considerat un insult. Això mateix succeeix amb els caps d’Estat de qualsevol país que practiqui el plurilingüisme igualitari, que –diguem-ho de passada– són molt poquets.
En el nostre país el mal ve de molt enrere. Carles I va ser el darrer rei que s’adreçà a les corts catalanes en català. Sembla que després la nostra llengua emmudí en boca reial fins a l’actual monarca, que introduí allò de les “quatre parauletes” en català. I aquesta és la pràctica de rei i príncep quan fan visita oficial al Principat o a les Illes (no sé ara com està la cosa al País Valencià). En tot cas, és un reflex i una conseqüència del sistema lingüístic no igualitari que imposa la Constitució del 78. El missatge que es desprèn és que el català és presentat com a eina només vàlida per al simbolisme i la gracieta, no com un instrument normal de comunicació. I, fins i tot, com a cosa vinculada al passat (citacions de Jaume I i Ramon Llull en els discursos que motiven aquesta nota). Alguns consideren que els pronunciadors de les quatre parauletes en català amb això ja han pixat colònia. Altres consideram que qui és capaç de pronuncar un paràgraf en català podria fer-hi tot el discurs sense quedar del tot esgotat. I si no ho fa, tal fet s’ha d’agafar, com a mínim, com un greuge al país. Com a Bèlgica.

I una curiositat anecdòtica: Un discurso en catalán y no en mallorquín és un titular d’un còmic que es publica a Palma diàriament. La gonelleria residual i patèticament resistent ha tornat a perdre una altra batalla en poc temps (fa poc ha perdut la batalla pel model de llengua d’IB3); ara ha vist frustrat un altre íntim desig, el de sentir un alt dignatari de l’Estat parlant en llenguatge dialectal, diferenciat del català comú.