Prada
Aquest blog ha patit una petita paralització de causes estivals, i ja és ben hora de tornar a la normalitat. Ho faig des de Prada de Conflent, envoltat de bellesa natural impressionant i d’història catalana. Per a mi la Universitat Catalana d’Estiu representa la transició entre la situació estival (feta de calor ensopidora, la ganduleria consegüent i algunes feines diguem-ne manuals) i la represa de l’activitat “intel·lectual” i l’inici del nou curs. Com se sol dir per aquí, una magnífica recàrrega de piles.
Enguany fa vint anys del meu primer curs a la UCE. Comencen a ser molts els records acumulats, les amistats rebrotades, les coses apreses de tanta de gent sàvia que ha passat per aquí. S’ha fet una necessitat peremptòria venir aquí a prendre contacte amb una alta concentració de fe i de convicció, i a retrobar els amics de la Catalunya Nord, com el brillant escriptor Joan-Daniel Beszonoff o el patriota Joan-Pere LeBihan, i els amics sud-catalans que no fallen mai a la cita, com l’animós Josep Guia, el perseverant Lluís Marquet, l’incansable Bernat Joan, i altres.
Només un fet entela la joia de venir aquí: la profunda tristesa de veure que en aquesta terra catalana ja no queden quasi catalans. Terres catalanes, vilatges catalans, velles esglésies catalanes, pedres treballades per mans catalanes que durant mil anys sentiren els mots de la llengua de Ramon Llull, han esdevingut viles, esglésies i pedres desertes de poble, i una impostura de poble hi ha sobrevingut. I s’han silenciat sembla que per a sempre –dic sembla– els mots de la llengua de Ramon Llull. Excepte durant deu dies d’agost, que pels carrers i places de Prada tornen a sonar riallers, feliços de tornar a l’espai que els han usurpat.
1 comentari rebut
Podeu deixar un comentari
Malgrat la penosa realitat de la cultura catalana a la Catalunya Nord (i tants d’altres llocs de casa nostra), no donem res per perdut. Tot ?s recuperable. Hi ha exemples tangibles de recuperaci? de la llengua ,i per tant, de la identitat, en altres pa?sos.
Ara ens cal posar en marxa un sistema d’acci? factible que siga eficient; ens toca a nosaltres, els catalans del carrer, perqu? el que ?s evident ?s que les institucions governamentals i ling??stiques s’obliden de fer la seua feina sovint. Elles s?n les culpables de la mort progressiva de la nostra llengua i idiosincr?sia col?lectiva perqu? mai no fan res amb projecci? de futur, ni res perdurable. Es dediquen a posar pegats que fan contents els que es volen contentar. I aix? la terra es mor.
La nostra cultura (que sobreviu gr?cies a la xarxa social i al poble planer)necessita una estrategia de recuperaci?, reafirmaci? i conscienciaci? inminent. Aix? i restaurar els sistemes que tenen poder ling??stic, pol?tic i social de la nostra cultura ?s responsabilitat nostra. Llavors recuperarem els catalans de la Catalunya Nord i de la resta dels Pa?sos Catalans.
?s l’hora de despertar i fer! Endavant i sense por!