Les llengües romàniques tenen un adjectiu procedent del llatí planus: en català pla, plana; en francès plan, plane; en italià piano, piana. L’espanyol té la duplicitat de formes (culta i evolucionada) plano, plana i llano, llana. Aquesta paraula, substantivada i en forma masculina o femenina, significa també una extensió de terra plana (el pla de Mallorca, la plana del Rosselló). La mateixa substantivació és l’origen del terme de la geometria pla; en francès plan (que ha donat l’anglès plane), l’espanyol plano i l’italià piano. Fins aquí és molt senzill.

Pla, però, té un altre significat que cal separar dels precedents: la representació sobre un paper d’un edifici, ciutat, etc. D’aquí es passa al significat de ‘projecte, intenció’, amb tot el seu desenvolupament semàntic (pla urbanístic, hidrològic, pla d’estudis, pla de pensions, etc.). El terme que té aquest significat no procedeix, però, del llatí planus o planum, sinó que ha estat generat pel francès i d’aquesta llengua ha passat a les altres, segurament en el segle XVIII. En francès inicialment era plant, derivat de planter, és a dir, dibuixar la planta. Per semblança amb plan (de planus) es va transformar en plan, i aquesta forma es va difondre a les llengües europees, coincidint o no amb la paraula que cadascuna tenia per als conceptes del paràgraf precedent: anglès plan, espanyol plan o plano, italià piano, portuguès plano, alemany Plan. Notem que per al terme procedent del francès (amb els dos significats de representació gràfica i projecte) l’italià, el portuguès, l’anglès i l’alemany només tenen una paraula per als dos significats (piano, plano, plan i Plan respectivament) mentre que l’espanyol i el català en tenen dues (espanyol plano i plan, català plànol i pla). Amb la particularitat que la forma pla també té el significat de ‘plànol’.

Ens interessa aquesta curiosa dualitat de l’espanyol, que ha induït la dualitat corresponent en català. Sembla que per a la noció de ‘representació gràfica’ l’espanyol inicialment usà les dues formes, plan i plano. Així, en el Diccionario de Autoridades (1737) trobam els dos mots amb definicions pràcticament equivalents. “Plano: El disseño, planta ù descripción de alguna Plaza, Castillo, Ciudad, campamento ù otra cosa semejante, descripto ù delineado en el papel.” I “Plan: Se llama tambien la delineación ù descripción de la postura horizontal de alguna cosa, exército ù otra cosa, en que se ve como en un mapa.” Amb el temps s’acabaria imposant plano, adaptació normal de l’espanyol al plano preexistent, però la variant no adaptada plan continua als diccionaris acadèmics fins a la darrera edició (“plan: representación gráfica de un terreno o de una construcción”, 1992). La paraula plan, en el sentit de ‘projecte’, és posterior: la trobam per primer cop en el diccionari de la RAE a l’edició de 1884, si bé l’ús havia de ser més antic. En el català parlat del segle XIX segurament no es troba altra cosa que plano i plan, adoptats tots dos de l’espanyol. Tanmateix, el diccionari de Pere Labèrnia (1865), a part del pla derivat de planus, porta l’entrada plan (no pla), amb els dos significats de ‘representació gràfica’ i de ‘projecte, intenció’. “Plan: dissenyo, modelo ó descripció de alguna plassa, etc. marcada en lo paper […] || Projecte.” Amb el segon significat (‘projecte’) diu Coromines que es va dir plan fins al voltant de 1920. El plan s’ha acabat catalanitzant encertadament en pla, i el plano dels arquitectes va acabar convertit en un plànol catalanitzat amb la terminació -ol, com tants de castellanismes (bàndol, bonítol, nínxol, etc.). Faríem molt bé de prescindir d’aquesta forma aberrant i usar únicament pla, tant per al projecte com per al disseny gràfic. I que no ens diguin que la distinció és útil. Poc necessària ha de ser si no la practica cap llengua europea, com hem vist abans.

De les paraules de la família de pla ens interessa especialment el verb planejar. Tenim un planejar derivat de l’adjectiu pla, documentat d’antic i sobre el qual no hi ha res a objectar. El fuster planeja la fusta, és a dir, la treballa amb la plana i la fa plana. És un verb paral·lel a tornejar, és a dir, treballar amb el torn. El pagès planeja la terra, és a dir, li passa una post després de llaurar per a fer-la plana. Planejar també és un verb intransitiu amb el significat de ‘tenir forma plana’ i s’aplica a un lloc o a una extensió de terra (en aquella contrada el camí planeja). Aquest és un dels significats més genuïns dels verbs formats amb el sufix –ejar: ‘comportar-se com a’ o ‘fer com si’ (comparem amb pobrejar, verdejar, bravejar, etc.). Un altre planejar és el que es relaciona amb el pla ‘projecte’ (planejar les vacances, planejar un viatge). Coromines ens diu que “fer un pla, tenir un pla, planejar (projectar) són expressions de bon sabor català, històricament ben recents en la nostra llengua”. Però malgrat aquest curiós “sabor català”, tot seguit afirma que “es poden reemplaçar, sense cap pèrdua i amb gran avantatge, per altres expressions més castisses i generals, com fer comptes de“. Nosaltres no tenim res a objectar a les expressions fer un pla o tenir un pla. Què hi podríem objectar? Però sí que creiem que planejar és un d’aquests castellanismes moderns —ben recent, tal com diu Coromines— que responen a la imitació de la gran productivitat en espanyol del sufix –ear. Verbs espanyols d’aquest tipus, que no tenen cap dels matisos o valor semàntic del nostre sufix –ejar, ens han infestat el català en temps recents: bloquear, bombardear, bombear, bucear, capitanear, cartearse, colorear, costear, formatear, gasear, olfatear, pedalear, piratear, piropear, plantear, putear, rastrear, sermonear, simultanear, sondear, sortear, tantear, teclear, telefonear, torear, torpedear, trajear, tutear,  veranear, etc. Els diccionaris tenen el bon criteri d’excloure de planejar el significat de volar (un ocell) sense moure les ales o (un avió) amb els motors apagats; significat que es fa correspondre al verb planar, seguint el model del francès planer i fugint de l’espanyol planear. Però ens queda el planejar de ‘fer plans’, paraula de mala fila que no surt als diccionaris del segle XIX (vegeu Labèrnia) i que trobam per primer cop al diccionari Fabra. Segurament un error degut al poc coneixement que es tenia en aquell moment del funcionament del sufix –ejar i de la interferència en aquest punt. Una qüestió que continua essent fosca i reclama un estudi en profunditat. I una bona planificació de l’ús recomanable.