Parlar en el Parlament
Doncs sí: Parlament, en majúscula, es relaciona amb parlar. És allà on parla —i, per tant, crea entesa i progrés— la més alta representació d’una comunitat humana. Essent la instància política màxima, la llengua que s’hi empra agafa un prestigi indiscutible. Per això és important que en els nostres Parlaments —crec que són tres— es parli en català. Però, a més, a qualsevol Parlament d’una societat normal, el tipus de llengua que s’hi empra respon a un model de màxima formalitat, cura, correcció i elegància. L’altura de la llengua ha de correspondre a l’altura de la institució.
Avui, Francesc Antich, en el Parlament de les Illes Balears ha fet un discurs que clarament aspirava a assolir aquest model. Malgrat alguns articles salats i alguns errors de lectura que li han passat per malla, el candidat a president ha estat en el to que les circumstàncies requerien. Chapeau. Això no hauria de ser cap notícia ni res que meresqués un comentari en un blog, però ho és perquè no són aquests els costums ni les pràctiques parlamentàries a la casa que ara ens ocupa. Antich ha tingut l’encert —no sempre l’havia tingut anteriorment— de fugir de la lectura estil Matas, qui on el paper deia les Illes llegia ses illes (o ses siies) i on el paper deia menys llegia menos. Sens dubte, és un bon deixeble del seu pare polític, aquell que en el Senat espanyol no va tenir manies per a llegir un discurs escrit en perfecte català tot traduint-lo alhora a allò que ell va denominar “mallorquí pagès”.
Però l’alegria durarà poc, ja ho sé. Quan els nostres parlamentaris deixin el paper escrit —els qui no llegeixen estil Matas, vull dir— la llengua tornarà a estar no a l’altura de la institució sinó a l’altura de la seva cantina, amb tots els respectes per la cantina. Lamentablement en aquestes illes venim d’una cultura —o no-cultura— lingüística on la noció de correcció campa per la cuina de na Ventafocs. Molta gent només ha arribat a assumir la correcció per a escriure, però la llengua parlada continua essent el regne de la familiaritat i del tot s’hi val, que és l’espai normal de qualsevol patois. Potser durant molt de temps alguna gramàtica o alguna pedagogia de la llengua ha reforçat aquest discurs. Després, a la Universitat hem insistit molt que no sols hi ha la dicotomia oral i escrit, sinó que és fonamental la que separa la llengua col·loquial de la llengua formal, però la incidència damunt els usos de la gent ha estat insignificant. Ni alguns doctors en Filologia Catalana no són capaços d’aplicar-ho.
Doncs faig vots —inútils— perquè en el Parlament de les Illes, llegint i improvisant, s’implanti el model de llengua que hi pertoca: amb bona pronúncia i dicció clara, amb to elegant, amb escricta subjecció a la normativa i al nivell formal , amb l’article estàndard i rebutjant amb fermesa el castellanisme minador de l’idioma. Ja sé que la majoria no en saben. Doncs que n’aprenguin, que deia aquell, que cobren prou per a pagar un professor de català. I els qui poden donar llum i exemple que en donin. I encara demanaria més: que no es copiïn les males pràctiques del Parlament del Principat sinó sols les bones; que s’implanti el tractament de vós entre els parlamentaris, com correspon a la nostra tradició, i no la forasterada del vostè. Aquí el meu reconeixement a la senyora Joana Lluïsa Mascaró, l’única que he vist aplicant aquest bon criteri.
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Qui també, segons veig, utitlitza el registre formal en les seves intervencions és la presidenta del Parlament, Na Maria Antònia Munar. I la nova batlessa de Palma, N’Aina Calvo, heu reparat que també usa el català estàndard en les rodes de premsa? I no té cap paper davant.
Professor Bibiloni, totalment d´acord amb vós. Excepte en el tema de l´article salat vs literari. No sóc lingüista. Però com a catalanoparlant conscienciat i defensor de la llengua i dels meus drets lingüístics em sent capacitat per dir la meva. Quan no llegim un discurs escrit, a la immensísima majoria dels mallorquins, exceptuant els pollencins, se´ns fa força artificiós usar l´article literari. Sé que es pot fer, amb esforç, però no li acab de veure el sentit. Les intervencions espontànies, les rèpliques i contrarrèpliques (al Parlament o a qualsevol altre ambient formal) poden ser cent per cent correctes (i formalíssimes) utilitzant l´article salat. No és l´article el que diferencia un bon català d´un mal català.
M´agradaria que si teniu qualque observació a fer me la féssiu arribar, bé a través del vostre blog, be a l´adreça electrònica que adjunt al meu comentari. El tema m´interessa, i sóc conscient que la meva visió al respecte va canviant amb el temps. Sense anar més lluny, fins i tot amb escrits informals, sols en casos molt puntuals faig servir ja l´article salat.
A mi m´ha encantat el nivell literari del discurs de Francesc Antich (amb les petites relliscades que indicau), sobretot si el comparam amb l´insuportable salat bleda de Jaume Matas. Però m´imagín el parlar natural del futur President i la resta de parlamentaris fora llegir, contestant-se els uns als altres, i el fet de salar o no salar no té per què llevar formalitat ni correcció lingüística a les seves intervencions espontànies: la majoria tenen bastantes coses a corregir de les quals, arribat el cas, l´ús de l´article seria, des del meu punt de vista, el darrer. I, sobretot, als que mesclen anàrquicament els dos tipus d´article els recomanaria que es decantin per l´un o per l´altre però, sobretot, que rectifiquin els castellanismes, els defectes de fonètica, de sintaxi, els barbarismes, etc.
Josep Gifreu, en una interessant conferència, identifica la manca d’un estàndard oral com un dels punts febles de l’espai comunicatiu català. La qüestió de l’article general no només afecta la llengua oral, però. A la toponímia escrita -vegem per exemple aquesta llista de platges i cales de Mallorca– tampoc no acaba d’estar clar el model de referència.
El català té les seves mancances formals, com també les té l´anglès, sense acadèmia unificada de la llengua, i amb més d´un estàndard, tant oral com escrit. I això no afebleix l´anglès, ni té per què fer-ho en el cas del català. Jo confii en les institucions que vetlen per la meva llengua (IEC, UIB). I la riquesa intrínseca del català estic convençut que l´enforteix.
Tornant al tema de l´article, avui a les rèpliques no llegides, no em digueu que el català de Francesc Antich, salat, ha estat infinitament més correcte (i, si tant voleu, formal) que el de Rosa Estaràs, amb article literari (tot defensant les modalitats, i tant feliçment ignorada en aquest aspecte pel ja nou President del Govern).
El representant del Bloc, en Biel Barceló, també ha llegit el seu discurs “estil Matas”. Llàstima.
Deixau-me afegir algunes consideracions. A les Illes l’article és la marca de frontera entre els registres col·loquials i els formals, més que entre oralitat i escriptura: sempre hi ha hagut producció escrita en salat (determinats registres) i això no és cap problema. En canvi, és important mantenir el consens sobre els registres formals, perquè per al bon funcionament i prestigi del català necessitam un model de llengua formal ben fixat i assumit per tothom.
Però l’article no ho és tot. Estic d’acord que la llengua emprada avui per Antich i més encara per Barceló és millor que la d’Estaràs, amb pronúncia horrible i castellanismes estridents.
És ver que Barceló ha llegit d’una manera no del tot recomanable, i algú li ho hauria de fer veure. A més, llegir “es” quan el paper diu “el” fa dir coses com “una cultura oberta en es món”, com he pogut sentir al diputat.
No sé si heu sentit Dona Rosa quan parlava de “no tropexar amb els problemes…”, que això sí que és una forasterada de les que deixen marca, i més encara amb aquesta ics de taxi que fa oi al rei porc. Vaja quina diputada més forastera, que tenim. I diuen que ve de Valldemossa! Uuuff! No, idò, aquest pic s’ha superat ella mateixa. Bé es veu que no té per costum xerrar en mallorquí per ca-seva, aquesta, que, si fos així, bé es guardaria d’amollar segons quins desvariejos que se li podrien perdonar si fos una nouvinguda que s’esforça a aprendre el català, però no venint de qualcú ha nascut i viscut a Mallorca i amb un llinatge com el seu. Amb un currículum així no hi ha dubte que la Sra. Estaràs no és la persona més indicada per fer-nos classes de “mallorquí” a la tribuna del Consell (primer que n’apregui, i que aprengui a llegir correctament). És una vergonya que haguem de mantenir uns diputats així d’incultes i trob que per a representar els ciutadans de les Illes Balears hauríem de poder-los demanar que, com a mínim, estiguin alfabetitzats. Però bé, el que volia dir és que ni la senyora Estaràs ni la resta de la tropa del PP té cap interès ni un per promoure les “modalitats” i només les utilitzen com a estratègia per emprenyar i per dividir-nos. L’únic que els fa enravenar de bondeveres és l’espanyol -anomenat popularment “foraster” a Mallorca, que per qualque cosa deu esser- i, si no, demanau-vos quin idioma parlen majoritàriament als seus fills.
Professor Bibiloni, totalment d´acord amb el vostre darrer comentari. Així com defens que un parlament no llegit ha de poder-se fer en salat, encara que l´ambient sigui formal, pens que és una estupidesa solemne llegir un discurs i “traduir” els articles a l´estil Matas, Cañellas i, tristament, Barceló.
Seguint amb els discursos (llegits) d´investidura, la presidenta del Consell de Menorca ha fet el seu “traduint-lo” al salat. Per molt càlida que sigui la seva veu, per molt dolç que sigui el seu accent, clara la seva fonètica, i pausat el seu llegir, qualcú li hauria de donar una mica de llum sobre aquest tema.
Veurem en Xico Tarrés com ho fa. Però em fa la impressió que tant a Menorca com a les Pitiüses en registres formals el tema de l´article és encara molt més anàrquic que a Mallorca.
Doncs a Eivissa i a Formentera, de nou, discursos llegits amb traducció salada. Impresentable. Deu costar tant saber-se assessorar com Déu mana? No és només tenir-ho clar a nivell personal (com sembla sembla ser el cas d’Antich i Armengol): caldria mantenir una línia coherent supervisada per algú que segur que cobra per una feina que no fa-