Aquest blog fa poc ha estat atacat per uns impresentables que no tenen altres feines que fer la guitza als altres. Si en entrar al blog sense més ni pus us han aparegut tota mena de “pàgines rares”, és per causa d’aquest fet. Lament els inconvenients que això us hagi causat.

No fa gaire temps tots dèiem xampany a una classe de beguda dita també, tot i que molt rarament, vi escumós. Com que la primera era una denominació comercial protegida, els xampanyers de Sant Sadurní no podien posar xampany a les ampolles que produïen (en rigor hi haurien posat champán) i van decidir promoure la denominació comercial cava, que en fer-se oficial restà reservada a l’àrea del Principat, Aragó i la Rioja. A força d’usar la nova paraula als mitjans de comunicació, la gent s’hi ha acostumat i l’ha feta seva. Però com que la gent necessita paraules per a designar productes genèricament, i no d’acord amb àrees de producció, hom ha acabat dient cava a tot el que abans es deia xampany, sigui de la zona del cava, de Mallorca o d’allà on sigui; fins i tot ara es diu tranquil·lament cava francès. Com que l’Estat espanyol és una unitat de mercat del xampany català i una unitat de mitjans de comunicació de masses, els espanyols també s’han acostumat a dir cava a qualsevol xampany. És a dir que l’únic que hem aconseguit és substituir una paraula tradicional, bella i internacional per una altra que té la poca gràcia d’ajustar perfectament el seu ús a les fronteres polítiques de l’Estat espanyol. Un exemple més de confluència lèxica del català i l’espanyol i separació de les altres llengües europees.
Naturalment, em sembla perfecte que els productors usin les denominacions comercials que els convinguin, però això no hauria de ser incompatible amb el manteniment de les denominacions populars i tradicionals, com succeeix afortunadament amb el mot conyac. El que ocorre és una mostra del poder dels mitjans de comunicació de fer-nos dir allò que interessa a uns quants. Per sort ens queda la definició de xampany del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, redactada amb plena consciència de causa. Servirà de res?

Primer, a Fresno el govern espanyol va perpetrar un joc insuperablement brut contra les aspiracions de Catalunya. Segon, en una reacció que pot merèixer diverses valoracions, Carod manifestà que Catalunya no hauria de donar suport als Jocs Olímpics de Madrid. Tercer, a la capital del regne alguns missatges de mòbil demanen el boicot al xampany català (em neg radicalment a dir-ne cava) i els mitjans de comunicació amplifiquen la notícia. Fins aquí diríem que tot és normal i coherent amb el fil de la història. A partir d’aquí tot és lamentable. Com la contribució interessada dels mitjans de comunicació catalans, com Catalunya Ràdio, a inflar l’hipotètic boicot; o l’apressament d’alguns per treure rendiment d’un suposat perjudici als interessos de Catalunya, confosos amb els de quatre empresaris –molt catalans, ells!– que no han tingut mai oremus d’usar ni mínimament el català en l’etiquetatge dels seus productes. Aquí hi ha qui no perd ocasió d’etzibar la garrotada –o la botellada– en plena closca de l’adversari polític. Lamentable el viatge a Madrid del penitent Maragall per a demanar perdó per una cosa que no s’ha fet (Catalunya ha decidit fer el boicot als Jocs de Madrid?) sinó per un suggeriment d’una persona. I finalment lamentable la rectificació de Carod, sigui decisió seva o imposició d’altri. Quants productes espanyols hauríem de boicotar per les falconades –i no sols suggeriments– que ells ens han fet? [modificat el 20.12.04]

Ara resulta que, segons el diari Avui (11/12/2004), “el govern espanyol ha accedit que en el dia a dia de la UE es facin traduccions separades al valencià i al català”. Quina classe de reconeixement de la unitat de la llengua és aquesta?! Carod, torna a votar no als pressuposts.

Molts de valencians de bona fe van pensar que dir valencià a la llengua (a la legislació i a en el quefer de la cosa pública) no seria cap problema; que amb la recuperació de l’ús de la llengua ja quedaria clara la seva unitat. Els fets mostren que anaven errats. El nom d’un idioma és un element crucial per a la percepció que una societat pugui tenir d’aquest idioma. La utilització del terme valencià a la legislació, els mitjans de comunicació, l’escola, etc. ha portat a l’ocultació i la tabuïtzació (valgui la parauleta) de la denominació català. I ha portat a una situació en què és possible el més gran dels obscurantismes. Ahir la vicepresidenta del govern espanyol va declarar solemnement que els valencians tindrien traductors de valencià i que el valencià seria reconegut com a tal a la Unió Europea. Acte seguit un socialista principatí va córrer a afirmar que la senyora es referia al català, però com que a València el català es diu valencià… I així cada dia. Llavors resulta que després de vint anys de “normalització lingüística” el 64,5 per cent dels valencians creuen que valencià i català són llengües diferents (CIS dixit). Més greu encara: pensen que són llengües diferents el 59,5 dels qui escriuen en català i l’usen a la feina. La percepció de la singularitat d’una llengua es fa més per elements exteriors al sistema (la denominació de l’idioma o l’ortografia) que pel sistema lingüístic mateix. Però aquí, que no ens assabentam de res, continuarem repetint allò de “no importa com la llengua es denomini, l’important és…”

El PSOE valencià va acceptar (o defensar) que l’estatut d’autonomia del País Valencià donàs a la llengua el nom de valencià, fet que és una de les causes principals de la fragmentació paralitzadora que ara pateix el català. El PSOE valencià durant els anys que va governar al País Valencià no va fer res per clarificar la qüestió del nom i la identitat i la llengua. De fet tampoc no va fer gaire cosa per promoure l’ús del català al País Valencià. El vot importava infinitament més que la llengua, una llengua amb la qual valia més no complicar-se la vida.
Ara el PSOE valencià continua amb un agallinament sensacional, o potser millor amb un interès per la llengua infinitament menor que l’interès electoral. El discurs lingüístic dels dirigents socialistes valencians, com el mateix líder de la formació, durant aquest episodi de la segregació de la llengua davant la Unió Europea, és tota una mostra d’acomplexament, obscurantisme, fugir d’estudi i estar darrere la roca. Les esporuguides i desorientades declaracions d’aquests socialistes sovint no són gaire distingibles de les que surten de la boca dels polítics del PP. En aquest cas no és la prudència la que els fa traïdors, sinó una cosa més simple: la total inhibició davant la situació greu d’una llengua que, en el fons, els importa un pebre.

Avui he estat tot el dia a Menorca, concretament a Alaior, on he participat en unes Jornades d’Estudis Locals. He caminat pels carrers de la vila, he entrat a comerços, bars, un restaurant, edificis oficials… Tota la gent amb qui he parlat m’ha parlat en català, tota la gent que he sentit parlava català, no he sentit ningú parlar espanyol. Bé, només una persona m’ha parlat espanyol: la noia que atenia el públic a la seu de la Universitat de les Illes Balears.

“Satisfacció a tot el país pel reconeixement de la unitat del català” deia un dia d’aquests un títol de Vilaweb. És ver que per primera vegada el govern espanyol ha proclamat la unitat de la llengua catalana (vint-i-nou anys després de la mort de Franco!). I això és important i, a més, segurament és un camí irreversible. És una derrota de la barbàrie de la dreta ultramuntana valenciana, que amb un posicionament clar de l’Estat ho tindrà bastant més difícil. Potser és el principi de la fi. Però la cosa no és per a tocar a glòria: el nostre país ha estat objecte d’un esperpent internacional, que ha acabat (de moment) amb la ignonímia d’amagar el nom de la nostra llengua i de designar-la amb un ridícul (i inexacte) circumloqui. I sobretot acabarà aconseguint que la Unió Europea doni al català una petita mica de misèria. I més interrogants bàsics. Un: quin nom tindrà aquesta “complicada” llengua en els papers de la Unió? Serà cert el que deia ahir alguna premsa que el govern espanyol proposarà aquella sapastrada de català-valencià (o català/valencià)? Si és així, l’haurem feta bona. I un altre: serà conseqüent el govern espanyol amb les seves declaracions d’aquests dies i durà a terme una autèntica política d’unitat del català? Arreglarà, per exemple, l’afer de les dobles versions a les seves pàgines web, impresos de l’IRPF i altres?

Altament recomanable l’article que Antoni Defez publicava a l’Avui el passat dia 11 titulat Per què els catalans no entenen els valencians. N’extrec alguns fragmens:

«El blaverisme o l’anticatalanisme fou creat en la dècada dels 70 pels sectors més reaccionaris, més franquistes, de la dreta valenciana i madrilenya com una mena de pantalla davant d’un suposat perill pancatalanista, estratègia que va quallar, com era d’esperar, en els sectors més conservadors i franquistes de la població. Ara bé, el PSOE local -i recordem que durant tres legislatures els socialistes van governar el País Valencià- hi va contemporanitzar i força, és a dir, des del silenci o la complicitat van contribuir a la formació d’aquesta enorme bola de neu. La raó és molt simple, tan simple com l’error. El socialistes valencians consideraren convenient mantenir una actitud equívoca i dèbil davant del tema valencià-català per tal de no perdre vots.» […]
«I ara podem veure millor per què des de Catalunya no s’acaba d’entendre el problema valencià. Creure’s les raons de l’enemic. ¡Com si l’enemic tingués raons! Heus ací el gran error. El blaverisme o l’anticatalanisme és un exemple d’allò que Goebbles preconitzava: fer de la ficció, política amb l’ajut de la propaganda. […] el gran error amb el blaverisme valencià és pensar que hi ha raons en joc, creure que si construeixes un bon argument, o una jugada audaç i imaginativa, guanyaràs la partida. Dit d’una altra manera: l’error és creure que podràs convèncer l’enemic o, si més no, desemmascarar-lo, per exemple, amb alguna explicació filològica, amb l’encunyació del tàndem català-valencià o amb la presentació de la traducció de la Constitució europea amb les formes catalanes pròpies dels valencians. Ja pots ser didàctic o generós, el problema és que el problema no està on tu creus que està. Qualsevol estratègia mínimament racional fracassarà, perquè el blaverisme, com si es tractés d’un virus, mutarà contínuament per tal perpetuar-se. Un dia ens dirà que el valencià no és català, sinó que prové del mossàrab; un altre, que el valencià és una evolució autònoma del llatí; o que és el català el que prové del valencià, i que els catalans en realitat volen furtar el valencià als valencians; o afirmarà que els catalans intenten apropiar-se de la paternitat de la paella i del allioli, o d’Ausiàs March, o quedar-se amb tota l’aigua, etc., etc. I és que és igual el que pugues dir: sempre hi haurà un motiu, algun disbarat que et paralitzarà. El blaverisme no representa l’actitud d’aquell que vol dialogar i, per tant, corre el risc de ser convençut per l’altre; o l’actitud de qui vol arribar a un acord amb tu. No, res d’això: el blaverisme només pretén la màxima minorització i pobresa del català -el valencià- al País Valencià, i amb aquesta finalitat usarà la ficció ad libitum.
Així doncs, què podem fer amb el blaverisme? Només una cosa és recomanable, si no vols que et devore: no entrar en el seu joc. Perquè si hom hi entra, no guanyarà res, però podrà perdre molt, o tot. En concret, podem fer dues coses. D’una banda, allò que el PSOE mai va fer en el passat i tampoc ara no fa: ser intransigents, desautoritzant i ridiculitzant les posicions i les persones que defensen tesis secessionistes. És molt fàcil: només caldria fer un ús massiu de les autoritats científiques per fer callar els que no saben, i els mentiders. ¿O això és més difícil que retirar les tropes d’Iraq? De l’altra, ignorar-lo, menystenir-lo: no entrar-hi en diàleg, no fer ofertes, no donar arguments, no realitzar propostes que busquen algun punt d’acord, perquè si fas això, estaràs perdut.»

Ho subscric totalment. A les Illes es va guanyar el blaverisme perquè es va seguir aquesta estratègia. Dir que qui negava que allà es parlava català era un analfabet i punt. I repetir-ho una vegada i una altra.

En matèria de llengües, l’Estat espanyol sorgit de la Transició és abans que res un cas de desigualtat impressionant. L’aberració, conseqüència d’aquesta desigualtat, és que les llengües subordinades són sempre “cosa de comunitats autònomes”. I la terminologia segregada per aquesta situació de desigualtat –llengües autonòmiques, llengües pròpies–és igualment repulsiva. Per això el govern de Zapatero, en voler disposar d’una versió de la Constitució europea en les diferents “llengües autonòmiques” va demanar aquests textos als governs de les comunitats autònomes. Gran error. (Per cert, i entre parèntesis, no en va demanar cap al Govern de les Illes Balears). Per què no va demanar la versió castellana a cap comunitat autònoma? Aquesta és la qüestió. L’Estat espanyol no ha assumit el català, el basc i el gallec com a cosa pròpia. La idea que les comunitats autònomes de llengua catalana s’han de posar d’acord sobre el “problema” creat és un altre absurd. Els responsables de la política espanyola juguen un rol patètic quan pretenen erigir-se en àrbitre imparcial davant un afer que hauria de ser qüestió d’Estat. Patètica és la figura de Moratinos donant a entendre que no sap quines i quantes són les llengües de l’Estat del qual ell és ministre. Us imaginau un ministre belga que no sabés quines són les llengües de Bèlgica? Patètica és la frase que els hem sentit a dir repetidament: “nosaltres no som lingüistes”. Però si algú discutís la unitat de la llengua espanyola, segur que ho serien i ben aviat.
L’Estat espanyol és un capell que necessita alar i cofar, però no hi ha capeller que l’adobi. El PP ja sabem quines intencions té respecte a la diversitat lingüística. I el rosari de belles paraules del PSOE-PSC, com nou tarannà, canvi, federalisme, Espanya plural, etc. és ben clar que són superficialitat i buidor. No hi ha cap projecte ni cap concepció d’un Estat igualitari. I on no n’hi ha que no n’hi cerquin.