Esquerra ha obert un blog, però li han posat bloc. Els he demanat formalment que reconsiderassin la decisió tot enviant-los els meus arguments. Molt amablement em responen de la secretaria d’imatge i comunicació, i em diuen que ja han rebut la mateixa petició de diverses persones. De fet, em vénen a dir que ells segueixen l’autoritat del Termcat i punt. Res d’arguments, ni de raonaments, ni de pensar, pens jo en veu alta. Com diem a Mallorca, “creure és criança”. Em deman si això de no discutir l’ordre establert ho aplicaran sistemàticament, cosa que seria preocupant. Sorprèn tanta obediència en un partit que té per fita una cosa tan poc obedient com la independència del país. En la qual empresa els desig més encert que el que sembla tenir l’opció lingüística que motiva aquesta nota.

Avui tots els mitjans de comunicació en parlen. L’opció que predomina és d’usar botellón, normalment en itàlica o entre cometes per a indicar la naturalesa no catalana del mot. Així ho fan l’Avui, el Periódico, el Punt, TV3 i Catalunya Ràdio. El Diari de Balears ho catalanitza en botelló. IB3 continua amb el botellot, cosa que també fa escadusserament algun altre mitjà (per exemple E-notícies). Amb tot, el panorama es completa amb una novetat: Vilaweb ha posat en circulació el neologisme entrompada, de collita pròpia i amb clara voluntat de fugir del castellanisme i les seves adaptacions. Una de les quals, per cert, és la meva botellada, que –això sí– crec que es troba dins les possibilitats derivatives de la llengua. Vull dir només que si en català, sense seguir esquemes aliens, haguéssim fet un derivat de botella per a designar la cosa que ens ocupa, podríem haver fet botellada però no botelló ni botellot. Això de l’entrompada, que també acaba en -ada, no ho veig clar. Primer perquè no tots, ni prop fer-hi, els qui participen en aquesta mena d’esdeveniments agafen una entrompada, o sigui una trompa, o una gatera, o una moixa, o una monea, o una sól·lera, o una pipida, que per sinònims no estam. I, a més, entrompar-se (embriagar-se segons el DIEC i paraula no existent segons l’Alcover-Moll) deu venir de trompa (gatera segons els dos diccionaris), i aquesta és una paraula de pedigree no gaire clar.
El que és clar és que a l’hora de posar nom a una cosa nova hi ha moltes possibilitats, unes creant i unes altres copiant. La que s’acaba imposant és la que proposa aquell (o aquells) qui tenen més poder per a fer circular la seva preferència en els mitjans de comunicació. Això passa en totes les llengües.

[actualització 19 de març]
Això no té aturador. Avui al Diari de Balears el trempat Joan Barceló, home del temps que vessa cultura popular per tots els porus de la pell, proposa botilada. Bòtil és una paraula pròpia de les Balears. A Menorca és l’única paraula emprada amb el significat d’ampolla, sigui del tipus que sigui. Per la seva proximitat amb l’anglès bottle és creença generalitzada que bòtil és un dels tants anglicismes deguts a la dominació anglesa. Però això és molt poc problable, perquè el mot és d’ús tradicional a les altres illes. A Mallorca un bòtil és una ampolla gran (“botella ampla de coll estret i llarg” diu l’Alcover-Moll), tot i que és paraula que s’usa molt poc, pràcticament només en l’expressió empinar el bòtil (beure alcohol). Com que la semàntica de bòtil s’assembla a la de l’espanyol botellón (en el sentit d’ampolla gran), i supòs que per aquest ús alcoholesc del mot, en Barceló proposa botilada per a designar el botellón. Una solució interessant, amb l’únic inconvenient del caràcter excessivament local del lema.

[actualització 31 de març]
Avui m’han proposat una altra solució: xarumbada. Xarumbar és beure alcohol, empinar el bòtil. A mi m’agrada més que entrompada (ja vaig dir que això de la trompa, i puc anar errat, no em sonava gaire autòcton), però no crec pas que funcioni, perquè xarumbar només es diu a Mallorca. De solucions n’hi ha moltíssimes, sobretot si tenim en compte la riquesa lexical de totes les varietats geogràfiques catalanes. Si fóssim un país normal, sortirien idees espontàniament (de la gent, no dels lingüistes) i la que tingués la sort de córrer per les xarxes dels principals mitjans de comunicació s’imposaria. De fet, també s’imposarà la que aconsegueixi una major presència en els mitjans, però aquesta serà l’opció preferida pels lingüistes-correctors que hi tinguin més poder. Ara com ara, ja se sap: botellón.

Veig que IB3, la millor televisió autonòmica de les Balears, parla aquests dies del botellot, que, com tots deveu suposar, és això que en espanyol diuen botellón. En canvi, el Diari de Balears en diu botelló. Les dues solucions són clarament desencertades, però la primera és desencertada en el grau d’aberració major.

En espanyol el sufix -ón és molt productiu i té diversos valors semàntics. Un d’aquests valors és l’augmentatiu, i així tenim els derivats cucharón, jarrón, portón o fresón, que clarament designen objectes més grossos que els designats amb els mots primitius. Altres vegades el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “acció de” (molt usual en el parlar tipus argot), com ocorre amb resbalón, acelerón, empujón, apretón, calentón, sofocón, colocón, bajón i darrerament subidón. Per a aquests mots en català solem emprar el sufix -ada (llenegada, accelerada, escalfada, baixada) o altres solucions (empenta, estreta). En altres ocasions el sufix -ón serveix per a fer un derivat amb el significat de “persona que fa una acció”, que és el que tenim a mamón, acusón, empollón o fisgón. I, naturalment, en moltíssimes paraules acabades en -ón no hi ha aquest sufix amb cap dels valors esmentats, o sigui que no són casos de derivació interna, sinó que es tracta de paraules procedents d’ètims llatins acabats en -one (com cabrón, de caprone) o manllevades a altres llengües (com camión, cordón) o formades amb elements grecs (com protón). En tots aquests casos del darrer apartat en català trobam paraules acabades normalment en -ó (cabró, camió, cordó, protó). Recordem que, a més d’aquestes paraules, en català tenim uns derivats amb el sufix -ó, però en el nostre cas té un valor diminutiu, tot el contrari de l’espanyol (caixó, barbó, finestró, etc.).

És ver que els augmentatius espanyols en -ón poden tenir equivalents catalans en –ot, però aquesta equivalència és molt rara (entre el lèxic genuí a mi només em ve al cap el cas de cucharón-cullerot). En català el sufix -ot (i -ota) té un valor augmentatiu, però també despectiu, i crec que el segon predomina de molt sobre el primer (animalot, casota). En alguns casos especials el sufix -ot fa una funció masculinitzadora (didot, abellot, bruixot, perdigot), i sospit que el sufix de cullerot és més masculinitzador que augmentatiu. Vull dir que quan en espanyol hi ha l’augmentatiu -on en català normalment no hi ha l’augmentatiu -ot. Tanmateix, la percepció d’aquesta suposada equivalència (-ón -ot) ha provocat l’aparició d’algunes meravelles lexicogràfiques, que són tot un exemple de dependència lèxica i mental. Primer va ser el maduixot, seguint el model espanyol de fresa-fresón (maduixot és paraula recollida pel DIEC, que la fa sinònima de fraga i distinta de maduixa; ui!). Si els espanyols fan una distinció en una fruita segons la grandària, nosaltres a copiar: oi que no diferenciam taronges i taronjots, llimones i llimonots, préssecs i pressegots segons el diàmetre de la peça? Si algú em diu que les maduixes boscanes i les grandotes del mercat no fan el mateix gust, li diré que ben igual passa amb les meves pomes de Sant Joan i les disforges que venen en el súper, i totes són pomes. Després va venir el barracot, amb què alguns pensaven trobar un substitut lluminós de l’impossible barracó, que és una barraca molt petita (segons el DIEC un barracot és, evidentment, una barraca dolenta i mal feta; imaginau la gosadia que suposa identificar una aula pre-fabricada d’una universitat amb una cosa que no arriba ni a una barraca). Tampoc no podia faltar el culebrot, traducció servil del culebrón espanyol o sud-americà. I ara ha arribat el botellot. Naturalment.

A més, és que és dubtós que botellón sigui un derivat amb un valor augmentatiu. Més aviat sembla que som davant un sufix -ón amb un valor semàntic més pròxim al que apareix en apagón o colocón, per als quals ningú no ha inventat per ara, i per sort, apagot i col·locot. És per tot això que, si no poguéssim prescindir per res del món d’un derivat de botella, seria més raonable de dir-ne botellada (paraula que s’ajusta millor al sentit de “desplegament o escampadissa de botelles” i que ens en recorda d’altres com castanyada, calçotada o mocadorada). O ens sucam el cervell, vejam si surt alguna cosa original.

El Termcat, que jo sàpiga, encara no ha donat la solució a aquest problema. Esperem que no prengui una decisió –com ha fet altres vegades– a partir d’una “consulta” entre els practicants d’aquesta lúdica activitat. I si fos així, desitgem que la resposta dels consultats no es produeixi tot just després d’una de les edicions d’aquest tipus de gresca.

L’Ajuntament de Salamanca ha canviat el nom d’un carrer: de Gibraltar ha passat ni més ni menys que a El expolio. Naturalment, els primers ofesos són els salamanquesos, però el ridícul que el seu govern municipal els fa fer ja serà esmenat amb algun canvi de majories en unes pròximes eleccions. El que serà més mal d’esmenar és el més petit i inadvertit “ridícul” que la Real Academia Española de la Lengua fa fer als usuaris de l’idioma de Nebrija amb aquesta estranya grafia de la paraula. Perquè escriure expolio, quan haurien d’escriure espolio, és un error de solemnitat. El seu diccionari pretén que el mot ve del llatí exspolium, i aquest d’exspoliare, però tots els grans diccionaris de les llengües europees ens indiquen que el verb llatí és spoliare (despullar). Per això en francès hi ha spolier i spoliation, en anglès spoil i spoliation, en italià spoliazione, i en portuguès espoliar i espoliaçao. La x només apareix en espanyol. Vaja, que no és només el Termcat que de tant en tant –ep, molt de tant en tant– fa els ous en terra.
Aquí el mestre Pompeu Fabra ja sabia bé les tresques de l’etimologia i ens convidà a escriure espoliar. El mestre Fabra volia que el català seguís la regularitat de les llengües europees davant l’excentricitat d’alguna d’elles. És com això del blog, que alguns encara escriuen bloc.
I ja que hi som, és un bon moment per a recordar a tantes persones que parlen de l’espoli fiscal que en bon català és espoliació fiscal. Com en les altres llengües del veïnat. Com sempre.

Que agradable que resulta sentir com Joan Barril, tot i que només de tant en tant, comença el seu programa de Catalunya Ràdio saludant amb un bon vespre. Sobretot tenint en compte com ha estat de dura la vida per a aquesta catalaníssima expressió al Principat. Intentaren estimar-la els lingüistes del centre de TVE de Barcelona, que navegaven amb millor búixola que els altres, però no sé com ha acabat la cosa, perquè fa anys i panys que a les Illes ens van prendre amb nocturnitat el que en un principi es deia “circuit de Catalunya i Balears” de la televisió de l’Estat. Però tornant a Barril, un dia d’aquests l’educat conductor de l’informatiu tranquil va corregir Hèctor Bofill, que va respondre amb bon vespre al bona nit del presentador. Barril va dir que ja havien passat les deu, i que “li havien dit” que a partir d’aquesta hora ja no es pot dir bon vespre. Escarrufau-vos, mallorquins maldestres, que no sabeu parlar com aconsella la llum dels aciençats.

Alguns lingüistes matemàtics –l’adjectiu és per la precisió rellotgera– es troben confortablement instal·lats dins l’esquema espanyol de saludar –i dins tants d’esquemes espanyols–, i ni per aquestes els vindria a la imaginació la idea d’interessar-se per un altre sistema que és el general a Europa i que parcialment viu a una part de la comunitat lingüística catalana. El sistema espanyol consisteix a dividir el dia en tres parts (mañana, tarde i noche) i posar el buenos o buenas davant, tant si arribes com si te’n vas. L’altre sistema consisteix a dividir el dia en dues parts (segons faci llum o faci fosca), en la primera de les quals es diu bon dia, i en la segona de les quals es diu bon vespre quan arribes i bona nit quan te’n vas. Respecte a la segona d’aquestes dues parts del dia, és molt clara la pràctica de francesos (bonsoir/bonne nuit), italians (buona sera/buona notte), anglesos (good evening/good night), alemanys (guten Abend/gute Nacht) i supòs que podríem continuar.

Els mallorquins, com els europeus que he esmentat, entrada la fosca diem tots bon vespre quan arribam a un lloc, encara que sigui una nit de gresca i les gallines comencin a deixondir-se; i ens acomiadam amb un bona nit, tant si són les nou com les tres. I sembla que aquesta és una norma de sempre. No crec que ho hàgim après dels turistes que, el darrer mig segle, ens han fet veure que el món és més gran del que ens pensàvem, ni em faran creure que aquest ús no sigui el que resta d’un sistema que devia ser molt més general en català. I si no fos perquè ja ens hi hem acostumat, quan sentim un presentador de ràdio o televisió del cap i casal que comença un programa amb un bona nit, la sorpresa ens faria exclamar bocabadats: “ja ha acabat?”.

Bona nit, Joan Barril. I tapa’t, que diuen al Principat. Bona nit si et colgues, a Mallorca. Dues dites bastant clares.

L’Ajuntament de Palma s’ha caracteritzat en els darrers temps per la destrossa a l’estil taliban d’elements patrimonials importantíssims de la ciutat, al capdamunt del rànquing de la qual hi posaria la destrucció salvatge del barri de la Gerreria i la destrucció salvatge –per a fer-hi un pàrquing– del jaciment arqueològic de l’Hort del Rei, que contenia elements històrics de primer ordre de les èpoques romana i musulmana. També ha estat molt polèmic l’esbucament recent del pont del tren de Gaspar Bennàzar, fet per necessitats de reordenació de la zona de les estacions.

 Però ara en pot venir una de ben feta. Fins i tot d’aquí a un cert temps podríem aplaudir una actuació magnífica i modèlica. Es tracta de la demolició d’uns edificis horribles –una de les vergonyes actuals de la ciutat–, edificats en ple franquisme “damunt” el bastió del Príncep, del segle XVI, i la recuperació del pont de la Porta del Camp, que va ser enterrat quan Palma va cometre un dels errors més grans de la seva història, com fou la destrucció de la major part de la murada sense respectar ni tan sols els elements més significatius. La desaparició dels edificis, habitatges militars, és un fet que es pot donar per segur. La recuperació del pont renaixentista ja no ho és tant. Aquí hi ha una foto de la maqueta del projecte elaborat el 2001. La ciutat hauria de fer una gran pressió sobre el consistori perquè es dugui a terme aquest projecte, que representaria el recobrament d’una part emblemàtica de la ciutat i de la seva història, i l’establiment d’un espai de gran bellesa per a gaudi dels ciutadans.

Un pont estimat ha desaparegut fa poc, lamentablement. Però un altre pont històric, i tot el seu entorn, podria tornar a la vida, sorgit de la runa, davall la qual dorm ignominiosament fa cent anys. Tant de bo sigui així.

Ah, i un prec a tothom, sobretot als periodistes: no digueu baluard del Príncep. En el català de Mallorca s’havia dit sempre bastió. Bastió del Príncep, bastió de Sant Pere.

Jaume Matas, aquest senyor que el matí diu que el finançament que es preveu en l’Estatut de Catalunya és nefast nefast i el vespre manifesta que vol per a les Illes el mateix finançament contra el qual recull signatures, ha dit fa molt poc que a les Balears no hi ha problema lingüístic. Deixant implícit que a la Catalunya de la voracitat nacionalista sí que n’hi ha.

Deu ser com els xeics àrabs, que, com que ells van ben grassos i lluents, no tenen temps ni ocasió per copsar la misèria que afecta la majoria dels seus conciutadans. El senyor Matas, i els seus, no en deuen tenir, no, de problema lingüístic. Si responen en espanyol a tot mortal que els adreci la paraula en aquesta llengua, si duen els fills a escoles on el català és tan sols una assignatura que s’aprova dient “setse yutyes d’un yutyat menyen fetye d’un penyat”, si alguns parlen en espanyol als fills sense que ningú no els tiri a la cara la defecció, si els sembla la cosa més natural el predomini total i absolut de l’espanyol en l’oferta de mitjans audiovisuals i productes culturals i d’oci que tenen a la seva disposició, evidentment que no tenen cap problema lingüístic. Com n’han de tenir?

Però els qui volem exercir de ciutadans normals d’un país que té una llengua normal, adreçant-nos a tothom en aquesta llengua i responent a tothom en aquesta llengua, sí que en tenim, de problema, quan pelacanyes acabats d’arribar ens diuen no le/te entiendo amb el mateix posat amb què ho dirien a un coreà, o quan ens miren com si fóssim fòssils de l’època dels carros de parell. Els qui són portats a comissaria i maltractats per parlar en català a uns agents uniformats sí que en tenen, de problema lingüístic. Els qui no podem usar el català en comunicar amb uns serveis d’atenció al públic que pagam amb la mateixa moneda que els altres sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui voldríem la normalitat de rebre totes les informacions de les empreses en la llengua que parlam, com fan a altres bandes, i no ho podem tenir, sí que en tenim, de problema lingüístic. Els qui volem mantenir un idioma mil·lenari, sí que en tenim, de problema, en veure que els joves que el parlen aviat acabaran xampurrejant una deixalla fonètica i sintàctica d’allò que va ser aquest idioma.

Però sobretot en tenim un, de problema lingüístic: que el català de cada cop més s’evapora de la nostra societat enmig de la tranquil·litat dels qui de bona fe creuen que no hi ha problema lingüístic i la desvergonya dels qui ho saben i ho neguen. O no és un problema, perdre un idioma?

Sóc una persona (0,09 segons Contrastant) sempre preocupada per la correcció de la llengua catalana que circula per aquest món. Els lingüistes, com els metges i els capellans, en cas de necessitat hem d’actuar sense mirar l’horari laboral. De manera que quan veig una cosa mal escrita, bota el corrector i la mà, amb el llapis purificador, té tendència a anar irrefrenable cap a la malifeta. Avui he vist per Internet aquesta imatge de l’esquerra, i el llapis –en aquest cas programa informàtic– se n’hi ha anat ben decidit. A baix la teniu endreçada. Per si qualcú la vol fer córrer, com a mínim que no vagi pel món amb aquestes vergonyes.

El president Pasqual Maragall ha obert un blog. De fet, ha obert un web i un blog, tots dos sota el domini presidentmaragall.cat i amb un bonic disseny a base de blanc, gris i vermell bordeus. El nou domini, amb el flamant .cat, sembla, tanmateix, que aviat passarà a la llista dels donats de baixa, perquè les dues paraules que l’integren podrien decidir en un termini no molt llarg una amistosa separació.

El blog, en realitat, no es diu blog sinó diari, un nom poc afortunat tenint en compte que ja s’ha advertit que el president hi escriurà un cop per setmana. Vaja, que hauria de dir-se setmanari, però això en el món digital encara no està gaire implantat. Podria pensar que han volgut fugir de la incomoditat d’haver de triar entre blog i bloc, però no n’estic gens segur, car en el web surt la paraula bloc (es veu que el Termcat encara no ha rectificat), amb un enllaç que teòricament t’envia al blog, tot i que tant ahir com avui no fa més que enviar-me al web de la Generalitat.

Segons fonts que em mereixen tota la credibilitat, la joguina ha costat vint-i-un mil euros. Massa perquè els enllaços comencin a fallar. M’escarrufa de pensar en algunes diferències que hi ha en aquest món. El meu blog (i web i tot) em costa 14 dòlars anuals del domini i 9 dòlars mensuals de l’allotjament. I la feina, que faig jo amb molt de gust i que només té un preu en temps. Si algú em paga la meitat de vint-i-un mil euros, pot estar segur que li faig un blog tan bonic com el del president i amb enllaços que funcionin. Només la meitat.

En fi, que en Pasqual té un blog que és del tot original. Com cal.

Continua el discurs poc clar sobre la presència de l’expressió idioma valencià a l’Estatut. Continua la cridòria que afirma que ara s’ha consumat la secessió, que ara s’ha creat una llengua nova, i que ara ja no hi ha remei. I joc dic que ara les coses estan igual que abans des del punt de vista jurídic i des d’un punt de vista sociològic. Que ja és prou desgràcia, però, en tot cas, no estan pitjor.

Així i tot, cal no menysvalorar l’element que introdueix en aquest debat, en què sembla que tot està dit, Francesc Esteve en el seu article L’idioma valencià i l’«arrojo» de Pla, publicat en el darrer número d’El Temps: la possibilitat que després de la batalleta per a posar o llevar l’expressió idioma valencià, els jutges puguin deduir que hi ha hagut “voluntat del legislador” de canviar les coses respecte de la situació anterior. Això de la voluntat del legislador és un concepte que en el món de la justícia té certa importància. La justícia és, certament, imprevisible.

Ahir es va saber que el president de l’Institut d’Estudis Catalans ha formulat una petició mitjançant “una carta al president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall i una altra a cadascun dels 31 diputats o senadors catalans [sic] a Madrid, d’adscripció socialista” (i per què només als “catalans” si el IEC té com a àmbit tot el territori de la llengua?); i que la Federació Llull (Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià i Obra Cultural Balear) ha adreçat la mateixa petició als senadors socialistes. He llegit aquest document i no ho puc creure. Resulta que allò que demanen, amb una manca de concreció que escarrufa, és evitar l’expressió “idioma valencià”. És a dir que el redactat actual [1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano. 2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, …] ja els va bé mentre es canviï idioma valencià per valencià.
I al final del document afegeixen “i si, per raó de compromisos contrets pel vostre partit, la fórmula “idioma valencià” no pot ser rectificada literalment, sí que s’hauria de fer constar en la redacció final de l’Estatut aprovada pel Senat i pel Congrés […] que el valencià és forma [sic] part de la llengua catalana i que les dues denominacions “valencià” i “català” són equivalents.” Vaja, que allò que hauria de ser el nucli i centre de la petició és un recurs final per si de cas allò que es demana [!] no pot ser. Increïble.

En el Diari de Balears està per sortir un article meu que reordena les idees que he exposat en dos posts anteriors. El teniu en el llegir més, igual que la redacció actual de l’Estatut i les esmenes del Bloc i d’Esquerra Republicana. Que per aquí hi havia la solució.

Article de Gabriel Bibiloni: “Idioma Valencià” (Diari de Balears)

En el món de la filologia el valencià és una de les varietats geogràfiques de la llengua catalana, és a dir una part del tot, i convé que això continuï essent així, perquè en ciència els termes i els conceptes han de ser clars. Resulta, però, que el 1982 l’Estatut d’autonomia del País Valencià, per raons que estaven a mitjan camí entre la tradició i el joc brut polític, en lloc de designar la llengua amb el nom que en circumstàncies de normalitat política hauria rebut, li va donar el de valencià, tot establint que “Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà”. Com que el que és normal en tot el món és que allò que les lleis declaren oficial no és una varietat dialectal sinó una llengua, a partir de la promulgació de l’Estatut valencià del 82 hom ha considerat –ha estat prudent i necessari considerar– que en l’ordenament jurídic d’aquesta comunitat el terme valencià no és més que un sinònim de català, és a dir una altra manera de denominar la llengua que es parla entre Salses i Guardamar. El mateix diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans dóna ara al mot valencià el sentit de “dialecte occidental del català parlat al País Valencià” i també l’altre sentit político-jurídic (“al País Valencià, llengua catalana”), una operació que a les Balears és innecessària. La mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua ha establit que valencià, català, idioma valencià, llengua valenciana i llengua catalana són denominacions equivalents. D’altra banda, un bon nombre de sentències judicials, i d’alt nivell, han donat plena validesa a aquesta equivalència.

Alguns creiem fermament que l’exclusió a l’Estatut del 82 del nom general i acadèmic de la llengua va ser un gran error, perquè va possibilitar –en contrast clar amb el que va passar a les Illes– una dinàmica d’intoxicació i d’obstaculització de la recuperació de la llengua que no ha cessat. Però és comprensible que, una vegada comès l’error, la consideració de valencià com a nom de tot l’idioma, i no d’una simple varietat dialectal, era necessària. Discrepam amb alguns col·legues valencians sobre la qüestió de si aquest altre nom de la nostra llengua s’ha de considerar un fet excepcional i provisional de l’àmbit jurídic valencià o una denominació definitiva i al mateix nivell que l’altra; però això és una altra qüestió.

Arran de la discussió del nou Estatut d’autonomia del País Valencià s’ha produït una confrontació entre dues opcions que han estat presentades com a antagòniques o amb una càrrega diferencial elevada: valencià i idioma valencià. Però la realitat és que els enunciats “el valencià és l’idioma oficial de…” i “l’idioma valencià és l’oficial de…”, que són els que estaven en pugna, són estrictament equivalents. En els dos casos el valencià és considerat un idioma. Aquesta confrontació ha amagat la disjuntiva real, que no era altra que explicitar o no explicitar en el text jurídic que el valencià és la mateixa llengua que el català, atès que substituir valencià per català era diguem-ne difícil.

Una vegada l’Estatut aprovat, els mitjans de comunicació de tot el país, començant pels més importants, s’han llançat a vociferar, amb tanta insistència com manca de responsabilitat, que s’ha consagrat la secessió legal de la llengua i perles per l’estil. Això no sols és fals sinó que crea un estat d’opinió gens convenient: no convé que ho creguin els catalanoparlants, i, fins i tot, no convindria que ho arribassin a creure els jutges. Ara les coses no estan pitjor que abans, sinó, en tot cas, igual. Amb el nou Estatut res no impedeix de continuar mantenint, com han fet els tribunals, que valencià i català, idioma valencià i idioma català són sinònims. Però és que, fins i tot, les coses es poden mirar de tal manera que la fórmula l’idioma valencià sigui menys secessionista que la fórmula el valencià, en què hi ha una clara substantivació. En el sintagma l’idioma valencià el mot valencià pot ser un adjectiu, qualificador del substantiu idioma, equivalent al complement dels valencians o del País Valencià. Idioma valencià pot ser el subjecte de la frase impecable, en tots els sentits, l’idioma valencià és el català. Una frase sintàcticament equivalent a el president valencià [del País Valencià] és Francisco Camps. Vaja, que les coses es poden enfocar de diverses maneres. Aquesta és una, i aquí queda per si pot servir en alguna situació en què calguin arguments.

Pot ser que qualque socialista pretengui utilitzar aquest article per a justificar el seu partit, que aquests dies ha rebut de valent de part dels defensors de la llengua. I ha rebut amb raó, perquè el PSOE és el gran responsable que s’hagi perdut una oportunitat històrica de resoldre aquest conflicte sagnant, car amb altres partits tenia majoria suficient al Congrés per a fer-ho. Però alerta: l’error dels socialistes valencians és haver pretès de fer-nos creure que la unitat de la llengua es defensava únicament dient valencià i no idioma valencià, una pretensió que faria riure si no fos que les coses no estan per a rialles. Fins que una ordre de Madrid els va fer posar la parauleta en litigi i callar.

Redacció actual de l’Estatut

1. La lengua propia de la Comunitat Valenciana es el valenciano.
2. El idioma valenciano es el oficial en la Comunitat Valenciana, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado. Todos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza del, y en, idioma valenciano.
3. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, y adoptará las medidas necesarias para asegurar su conocimiento.
4. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.
5. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano.
6. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la Administración y la enseñanza.
7. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua, así como los que puedan ser exceptuados de la enseñanza y del uso de la lengua propia de la Comunitat Valenciana.
8. L’Académia Valenciana de la Llengua es la Institución Normativa del idioma valenciano.»

Esmena del Bloc

“Artículo sexto.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano.

2. Valenciano es la denominación histórica que en el País Valencià se le otorga a la lengua común, compartida y considerada como propia en las comunidades autónomas de Catalunya, las Illes Balears y el País Valencià.

3. El valenciano es el idioma oficial en el País Valencià, al igual que lo es el castellano, que es el idioma oficial del Estado español. Todos los ciudadanos tienen derecho a conocerlos y a usarlos y a recibir la enseñanza de, y en, valenciano.

4. La Generalitat garantizará el uso normal y oficial de las dos lenguas, tomará las medidas necesarias para asegurarse a través de políticas activas su conocimiento y creará las condiciones que permitan llegar a la igualdad plena de su uso y garantizar los derechos y deberes de los ciudadanos del País Valencià.

5. Nadie podrá ser discriminado por razón de su lengua.

6. Se otorgará especial protección y respeto a la recuperación del valenciano,

7. La ley establecerá los criterios de aplicación de la lengua propia en la administración y la enseñanza, exigiendo el requisito lingüístico para el acceso a la función pública.

8. Se delimitará por ley los territorios en los que predomine el uso de una y otra lengua.

9. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua es la Institución que tiene por función determinar y elaborar, en su caso, la Formativa Lingüística del valenciano, así como velar por el valenciano partiendo de la tradición lexicográfica, literaria y la realidad lingüística genuina valenciana, así como la normativización consolidada, a partir de las denominadas Normes de Castelló.”

Esmena d’ERC

“Artículo 6.

1. La lengua propia del País Valencià es el valenciano. Junto a esta denominación, se reconoce como equivalente a todos los efectos la denominación lengua catalana, que es la que se establece como oficial en los demás territorios de la comunidad lingüística, el ordenamiento jurídico español y las instituciones académicas e internacionales.

2. El valencià es la lengua oficial del País Valencià. También lo es el castellano, que es lengua oficial del Estado español. Todas las personas tienen el derecho de utilizar y el derecho y deber de conocer las dos lenguas oficiales. Los poderes públicos del País Valencià han de establecer las medidas necesarias para facilitar el ejercicio de estos derechos y el cumplimiento de este deber.

3. La Generalitat debe promover la comunicación y la cooperación entre los territorios que comparten patrimonio lingüístico con el País Valencià. A estos efectos, la Generalitat y el Estado, según corresponda, pueden suscribir convenios, tratados y otros mecanismos de colaboración para la promoción y la difusión exterior de la lengua catalana.