Nou portal lingüístic
Sant Jordi no sols du llibres sinó també alguna novetat a la web, com aquest portal lingüístic amb els criteris que la Universitat de les Illes Balears ha elaborat per a la ràdio i la televisió pública de les Illes (IB3) i per a tots els altres mitjans audiovisuals que els vulguin seguir. El seu nom —«Tot dret»— porta un missatge clar: en l’ús públic de la llengua cal anar ben drets, sense separar-se de les bones normes, de la genuïnitat i del bon gust. Esperem que sigui útil a molta gent i a la normalització del català.
25 comentaris25 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gràcies, i benvingut de nou!
Tinc unes preguntes:
“Sigui quin sigui l’origen de cada locutor, el so de ve ha de ser labiodental sense excepcions.”
Creus que això és desitjable per als locutors del principat? Si un nord-americà presentés un programa a la televisió britànica, no crec que li exigirien pronunciar les paraules a la manera britànica.
“Consisteix a pronunciar com a tx el so de xeix inicial de paraula”
Què penses de casos com “xip”? S’hauria de pronunciar tal com està escrit, o s’hauria de pronunciar “txip”? Per a mi, en aquest cas és que la paraula ha estat mal adaptada al català, i s’hauria d’escriure (i pronunciar) “txip”.
“A les marques comercials la lletra c s’ha de pronunciar com qualsevol c catalana, i no és admissible la pronúncia de z castellana. Exemples: Citroen, Lancia, Mercedes.”
Això sempre em fa nosa. Potser perquè aquestes marques durant anys les coneixia amb la pronúncia anglesa, que és igual que la catalana. Es pot obligar les empreses a utilitzar la pronunciació correcta en els seus anuncis?
“[La hac] no es pronuncia, excepte en algunes paraules estrangeres, en què s’ha de pronunciar com a h aspirada (no j castellana), com hawaià, hegelià, hitlerià, holding, etc.”
Molta gent no sap pronunciar la hac aspirada. Crec que s’hauria de permetre una hac muda, com fan els locutors d’altres llengües en què no existeix aquest so (escolta com els francesos, italians o portuguesos diuen “Hollywood”), perquè és preferible que es pronunciï així que amb jota castellana.
“Usarem sempre la concordança en gènere i nombre quan el complement directe sigui un pronom de tercera persona.”
Això és un ús diferent que al Principat? A mi m’havien dit que no es feia la concordança en el cas del masculí plural.
“Com tothom ja ho sap, no direm el final de la història”
No s’hauria de trobar un altre exemple? No seria correcta aquesta frase, però amb un sentit una mica diferent? Jo ho entenc en el sentit que “No direm el final de la història, cosa que tothom ja sap”.
Bon dia, Gabriel! Felicitacions per aquest portal. Em pareix molt positiu i pens que serà molt
útil per a IB3. Estic molt content per la rehabilitació del qualque i qualcú!! No ho he mirat exhaustivament, però hi ha un parell de coses que m’han sorprès:
Fonètica
“És recomanable de pronunciar arbre i prendre (mantenint la r) en els registres més formals, i es pot pronunciar abre, pendre o prende en els informals.”
Segons la Proposta per a un estàndard oral de l’IEC: “és propi de l’àmbit general pronunciar sense r la primera síl·laba del mot arbre”. De fet, és un tret compartit, pens, per tots els dialectes catalans.
Formes de plural dobles
Els substantius (i adjectius) acabats en -sc, -st, -xt i -ig tenen dues formes de plural possibles, una amb -s i una altra amb -os.
Sobre aquest aspecte, si s’opta per l’opció amb -s final l’única manera de pronunciar-ho d’una manera normal és amb assimilació (una assimilació que condemnau): frescs (frets), boscs (bots), gests (gets)…
“Els verbs d’infinitiu acabat en -var (llevar, provar, renovar, arxivar, etc.) tenen com a formes preferents jo lleu, jo prou, jo renou, jo arxiu, etc.”
????
“Els verbs tenir i venir presenten forma doble en alguns temps verbals. Les formes pròpies de les Illes Balears són tenc, vénc, tengui, véngui, etc., però també es poden usar les variants tinc, vinc, tingui, vingui, etc. En alguns temps en què el radical és àton són igualment vàlides les variants amb i i amb e: vingués o vengués, tingueren o tengueren, vingut o vengut.”
Crec que a Menorca (a Eivissa no ho sé) fan tinc, vinc…
Moltes gràcies per aquests comentaris i pels suggeriments. Miraré de respondre el que pugui i, en tot cas, traslladaré les idees a la comissió per al seu estudi.
1. La v labiodental. Es va prendre aquest criteri perquè una gran quantitat de locutors mallorquins ja no pronuncien la v labiodenal, potser la majoria. Si no s’exigia aquest so als locutors principatins i sí als mallorquins, s’exigia un esforç als segons que no se sap per què no s’ha d’exigir als primers. Al cap i a la fi estan en les mateixes condicions de partida.
2. Això de ‘xip’ no ho veig clar (i tampoc la forma ‘txec’). El català no és com l’anglès que respecta el so (fricatiu/africat) de la llengua de procedència. En català, en posició inicial només hi ha fricativa, igual que en posició final no hi ha oclusives sonores.
3. Amb la h aspirada potser haurem d’anar cap allà on diu en Timothy.
4. A Mallorca la concordança amb el pronom de tercera persona es fa sempre, i això no s’ha de perdre.
5. A la frase ‘com tothom ja ho sap…’ li falta un ‘que’: ‘com que tothom ja ho sap,…’
6. Crec que ‘arbre’ i ‘prendre’ amb la r pronunciada són pronúncies força consolidades en el model dels mitjans (TV3, etc.), però es pot revisar.
7. Sí, ‘frescs’ és mal de pronunciar sense fer assimilació, però potser es pot intentar. No ho he tingut mai clar de tot. El que és cert és que ‘frescs’ i ‘freds’ s’han de distingir.
La primera ‘s’ dels mots plurals acabats en en ‘s’ que fan -scs o -sts com ara (arbusts, contrasts, riscs, cascs…) normalment no es pronuncia. Aquest tret és recollit fins i tot per gramàtics com Ruaix o Badia. En mallorquí, però, el contacte de -ks- s’assimila a -ts- i per tant en aquests mots que acaben en -scs es pronuncia -ts. Si seguim les vostres recomanacions de no fer l’assimilació -ks- a -ts- hauríem de pronunciar aquests mots així: ‘boscs’ (boks), frescs (freks)… amb -ks final sense la ‘s’ anterior.
Tanmateix, també us podríeu repensar això d’evitar l’assimilació, sobretot en contextos informals, ja que formen part de la fesomia de la varietat balear. De fet, crec que seria massa forçat no fer-la. No crec que a Canal Sur o la TV canària siguin tan estrictes quant a la fonètica en llurs programes de registre informal o dibuixos animats.
Em sorprèn també aquesta norma, ja que tots els parlars del català oriental, tret del mallorquí (el solleric a part ) no la segueixen. És a dir, és un tret exclusivament mallorquí. Quin motiu hi ha per voler fer aquesta prescripció?:
“El pronom ho s’ha de pronunciar [o] quan va darrere una forma verbal (fer-ho) o combinat amb els pronoms me, te i se (m’ho, t’ho, s’ho); i s’ha de pronunciar [u] en tots els altres casos (ho hem verificat, no ho podem afirmar)” .
Els valencians pronunciem frescs ben diferenciat de freds. En la parla tradicional d’Elx i comarca “frescos” és inoït entre els parlants tradicionals
D’acord amb la /v/ perquè es diferencia encara en moltes comarques valencianes com també en el tema de les concordances.
Efectivament, tots els valencians pronunciem també “pendre” i “abre” com pronunciem “dinés”. A Canal Nou arriben, però, a dir “dinerrrrrrrrs”… Uf!
D’acord amb el tema del sesseig. No diem tots Frànsia? Doncs, Lànsia. Els meus vells no parlen d’una altra manera.
Evidentment, no en tot el català benvolgut Gabriel. Dir “txip” i “txec” és molt normal en català occidental. En canvi dic Xixona i Xàbia i no Txitxona i Txàbia.
Em sabia greu que es parlés de català sense tenir en compte un territori on vivim cinc milions de persones la meitat de les quals som catalanoparlants. Sense haver de cridar Ausiàs d’entre els morts, és clar.
La pregunta seria més aviat, es pot acceptar un locutor en la televisió balear amb un accent valencià general sempre que no siga l’apitxat? És que a mi, sé que això és discutible, l’apitxat em molesta fins i tot a Canal Nou. El problema és que és la pronúncia tradicional de la capital valenciana.
Benvolgut Bernat,
Dius: “Crec que a Menorca (a Eivissa no ho sé) fan tinc, vinc…” A Menorca i a Eivissa fan tenc, vénc, també els menorquins diuen tengui, véngui i els eivissencs tenga, vénga… A Menorca hi ha hagut un pas en els casos de vengut, tengut cap a vingut, tingut, però no s’ha completat del tot. De fet, es pot sentir, encara entre persones majors, dir vengut (i també cantàs) i, en canvi, els fills i els néts vingut i cantés. De tota manera, aquests parlants són residuals i se’ls deu veure com d’una altra època.
Miquel
Avui m’he adonat que el blog ha tornat a posar-se en marxa, i ben content que n’estic. Em sembla molt bona idea, la d’aquest portal lingüístic. Hi ha algunes coses sobre les que voldria donar la meva opinió, enc que no sigui un expert en la matèria.
1) És ver que no hi ha mots catalans amb tx inicial, però és el cas que chip no ho és, i si l’adaptam com xip, es confon, en la pronúncia, amb ship. I crec que convé seguir diferenciant txec de xec. Aquesta pronúncia de tx inicial, tot i no ésser corrent, no presenta cap dificultat per als catalanoparlants.
2)Convé mantenir la distinció, ben útil, entre la v i la b, i més considerant que no només la conservam a les Illes.
3)Això de frescs i freds també s’hauria de diferenciar, encara que hàgim de recórrer a la pronunciació “frescos” no usual en mallorquí.
4) A mi m’agradaria més la pronunciació llev, prov, que lleu i prou, però tenim el problema de la dificultat general dels catalanoparlants per a pronunciar sonores al final de paraula, i abans que “llep” o “llef” em sembla preferible “lleu”.
Que vagi tot bé, i endavant!
Quan vaig dir “en català, en posició inicial només hi ha fricativa”, vaig tenir un lapsus. Volia dir “en català oriental”. Disculpes.
Miquel,
D’acord, no n’estava del tot segur, però sabia que hi havia canvis al respecte de la morfologia verbal mallorquina sobre aquest tema.
És una satisfacció, Gabriel, retrobar-te en aquest teu blog. Ara veiem que el recés que t’havies pres estava ben motivat : posar a punt aquesta magnífica eina que és el portal lingüístic ‘Tot dret’. Podem dissentir en alguns punts, però el balanç final és molt, molt positiu. Enhorabona!!
La veritat és que vaig començar a fer feina en aquest web el mes d’octubre de l’any passat. Vaig estar bastant de temps fent l’estructura i el disseny de les pàgines, que va dur una bona quantitat de feina. A més, ho vaig voler fer (petit autoenvit) escrivint codi amb un simple processador de text (és a dir, escrivint el que veureu si feu clic amb el botó dret damunt aquesta pàgina i triau l’opció “codi font” o “source” o una cosa així). Després va venir el contingut, amb els criteris establerts o establits per una comissió de la UIB. Molts de criteris jo els he “promoguts”, però tots són compartits per aquella comissió.
Ara estic molt absorbit per una altra cosa, un llibre un poc “monstre” (almenys això pareix per la feina que em du) que sortirà aquesta primavera o estiu i que no té molt (dic molt, no gaire) a veure amb la llengua. Per a tancar una faceta meva professional de 30 anys de dedicació. Hasta aquí puedo leer. 😉
Impressionant tasca, mercès per l’enllaç. Pensava que la forma “esser” (sense accent) no estava acceptada pel DIEC (cosa que em sembla absurda), però veig que aquest llibre d’estil la dóna per bona. Podem escriure i dir sempre “esser” sense por?
Supòs que en el cas de “desigs”, “baleigs”, “raigs”… sí que admeteu (i no sols en registres col·loquials, sinó també en els formals) la diftongació i l’elisió de l’africada, no? Per què aquí sí que no hi ha altra manera possible de pronunciar-ho, i seria absurd prescriure les alternatives “desitjos”, “balejos” i “rajos” quan la pròpia llengua ha creat un mecanisme per a pronunciar tals terminacions…
Al·lot Groc,
La forma ‘esser’ no és admesa per l’IEC, mes la recull el GREC i en l’Alcover Moll és la primera de totes (esser, ésser o ser). Per ventura, la forma amb e accentuada és més clàssica, més acostada al llatí, però crec que fa molt de temps que va morir col·loquialment… En canvi, la forma ‘esser’ és viva en balear (reculant, desgraciadament) i rossellonès. Crec, però, que la reintroducció de ‘esser’ és molt més fàcil que ‘ésser’ perquè oralment sona gairebé sempre com ‘ser’ (la variant actualment més habitual).
No es diu com s’ha de pronunciar ‘desigs’, ‘raigs’, ‘frescs’, etc. És un tema obert o pendent. Només es diu que es poden emprar les dues variants de plural i que en el cas de triar la forma en -s la pronúncia ha de ser tan clara com sigui possible. És un punt molt obert.
Bon dia Gabriel,
sé que no és el lloc per a aquestes preguntes i que vosté tampoc és un consultori lingüístic però no se m’ha ocorregut ningú millor a qui preguntar la curiositat que tinc:
He escoltat moltes vegades gent de les illes que pronuncia una “t” enmig de molts articles o altres paraules curtes [no sé exactament en quins casos]. Un exemple podria ser “els homes” que es pronunciat quelcom del tipus “ets homos”.
La pregunta és si açò té algun nom com a fenomen lingüístic.
Moltíssimes gràcies, conteste o no. El seu blog és sempre molt interessant.
Xavi, aquest fenomen —exclusiu del mallorquí i del menorquí— es coneix com a “dissimilació de sibilants”: quan una sibilant alveolar (/s/ o /z/) precedeix una altra sibilant (ja sigui alveolar o palatal), es produeix una dissimilació i, més concretament, un africament; p. ex: “es siurell” –> “et siurell”, “es xarop” –> “et xarop”, “es gelat” –> “et gelat”, “ses sabates” –> “set sabates”, “ses xoquines” –> “set xoquines”, “escena” –> “etsena”, “piscina” –> “pitsina”, “descentrar” –> “detsentrar”, “desxifrar” –> “detxifrar”, “es animals” (“es” + “-s” de plural + “animals”) –> “ets animals”…
Ho pots consultar en la “Gramàtica del català contemporani”, tom 1, p. 341, § 9.3.1.
Amb tot, cal diferenciar l’africació (diguem-ho així) de la ‘s’ final seguida de sibilant (pronunciar-la com si fos ‘t’), que és un fenomen fonètic regular (es produeix sempre que hi hagi aquests grups consonàntics), i el cas de l’article masculí plural ‘es’ seguit de vocal, en què aquest article es pronuncia ‘ets’. Això no és un fenomen fonètic regular sinó que només afecta aquest article, que ha creat una variant per al plural seguit de vocal (ets altres, ets únics,…). Això passa a Mallorca i a Menorca: a les Pitiüses dius ‘es altres’ igual que diuen ‘és alt’.
Jo crec que el cas de l’article és ben igual que tots els altres i demostra, precisament, la regularitat del fenomen, que té lloc tant quan la frontera és de mot (“pas##segur”) com de clític (“es#suc”), de morf (“des+centrat”, “es+s#altres”) o merament sil·làbica (“pis.ci.na”). En definitiva, es tracta del mateix fenomen i té el mateix abast geogràfic: Mallorca i Menorca, amb exclusió de les Pitiüses, que no fan aquesta dissimilació o africació en cap de dits casos.
La irregularitat és tota una altra, i afecta l’article salat masculí plural davant mot començat en consonant. En principi, “es nins” (“es+s#nins”)s’hauria de pronunciar (d’acord amb dita regla de dissimilació) *”en nins”, però aquí aquella regla no s’aplica per tal de conservar la informació morfosemàntica de plural, i per això continuam pronunciant “es nins” (rotacisme a part).
Això és cert. Jo feia una descripció més comprensible per a tothom i llegint aviat no havia vist que feies referència a l’explicació de la pronúncia ets com a suma de es més s de plural, que és una explicació coherent.
Amb tot, crec que la informació sobre el plural no acaba d’explicar per què es diu es nins i no en nins. La informació de plural és a la s de nins. Cf. diputat nacionalista / diputats nacionalistes, que sona
diputan nacionalista / diputan nacionalistes. Quines coses té el mallorquí!
Rectific el post anterior:
La irregularitat és tota una altra, i afecta l’article salat masculí plural davant mot començat en consonant. En principi, “es nins” (”es+s#nins”) s’hauria de pronunciar (d’acord amb dita regla de dissimilació, juntament amb altres regles de simplificació i d’assimilació) *”en nins”, però aquí aquella regla no s’aplica, per tal de conservar la informació morfosemàntica de plural o, potser encara millor, l’arrel mateixa de l’article (/s/), i per això continuam pronunciant “es nins” (rotacisme a part).
Efectivament, “nins cridant” es pronuncia igual que “nin cridant”, i això demostra que la informació de plural no és imprescindible que sigui visible en la forma fonètica, sinó que pot romandre implícita i deduir-se del context.
L’explicació potser rau, doncs, més que en el manteniment de la informació de plural, en el manteniment de l’únic fonema que conforma l’arrel de l’article salat (/s/), descartada la vocal epentètica inicial.
Per això he volgut rectificar el meu post anterior:
«La irregularitat és tota una altra, i afecta l’article salat masculí plural davant mot començat en consonant. En principi, “es nins” (”es+s#nins”) s’hauria de pronunciar (d’acord amb dita regla de dissimilació, juntament amb altres regles de simplificació i d’assimilació) *”en nins”, però aquí aquella regla no s’aplica, per tal de conservar la informació morfosemàntica de plural o, potser encara millor, l’arrel mateixa de l’article (/s/), i per això continuam pronunciant “es nins” (rotacisme a part)».