Només hi ha una manera de dir «Bauzà»
Aquests dies els mitjans de comunicació parlen intensament d’una persona anomenada José Ramón Bauzà. Llevat d’un article d’opinió en aquest mateix diari [el Diari de Balears], on era designat com a Josep Ramon, i un programa d’humor d’IB3 on li deien Pep Ramon, no he vist pertot arreu altra cosa que José Ramón. Desconec si per indicació expressa de l’afectat o per iniciativa popular. I pel que fa al cognom, tots els mitjans audiovisuals, les ràdios i les televisions, de manera bastant fixa el pronuncien com si fos una paraula castellana, és a dir, amb dues aa clares i la mateixa z castellana de zarzuela. Doncs amb aquest article voldria ajudar els mitjans de comunicació a millorar el seu criteri en aquest punt. Continua aquí.
Actualització. Dissabte, 20 de març a les 18.30
Com ja és un costum immemorial, els correctors del Diari de Balears —supòs que n’hi ha— no em fan el més mínim cas en res. A l’article de dissabte passat deia que els mitjans de comunicació han de pronunciar Bauzà de l’única manera que es pot pronunciar en català. L’argumentació crec que té uns elements que també s’apliquen a la grafia del cognom. Per exemple, que Bauzà (tant si s’escriu Bauzà com Bauçà) només pot dur accent greu i no accent agut. Doncs els correctors del diari no ho entenen o no hi estan d’acord. Si no ho entenen, trauré les meves conclusions. Si no hi estan d’acord, tinc un interès extraordinari a saber les seves raons. Voldria saber per què escriuen José Ramón Bauzá amb accent agut al cognom i, en canvi, Rosa Estaràs sistemàticament amb accent greu. Quina diferència hi ha? Algú serà tan ingenu de creure que Rosa és en català? I encara que ho fos.
61 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Mitjans de comunicació a part, jo mateix (i supòs que molta altra gent) li dic «en “Bauzá”», pronunciat a la castellana; i ho faig precisament per destacar el caràcter de mallorquí renegat, anticatalanista i acientífic que té l’apotecari de Pòrtol. I el continuaré anomenant així…
Això em recorda quan parlàvem (jo també) d’en Caime Martorel. Una cosa no lleva l’altra. Els mitjans de comunicació han d’aplicar uns altres criteris.
Com sempre, professor, visau i encertau la diana.
Casos sagnants són també els d’aquells llinatges la pronúncia catalana dels quals molts de catalanoparlants ignoren i que pronuncien lamentablement a l’espanyola: Dezcallar (Descatlar), Rullan (Rul·lan), etc.
“Com sempre, professor, visau i encertau la diana”
Volia dir “Com gairebé sempre”. “Recorda que ets humà” havien de recordar als generals victoriosos de Roma… he! he! he!
Quan jo era al·lot, en els primers anys de la postguerra, era molt anomenat a Manacor, no sé si per bé o per mal, un tal Capità Jaume, sempre anomenat així, a la mallorquina, per tothom. Però quan vaig començar a anar a escola, alguns alumnes que nomien Jaume de llinatge eren anomenats “a la castellana”, supòs que només a l’escola i, posteriorment, a la “mili”. Quan vaig fer el servei militar hi havia al quarter un suboficial anomenat “Roi”… però escrit “Roig”. Al Sr. Bauzá, quan l’hagi d’anomenar, procuraré pronunciar-lo com si fos un autèntic llinatge de “la Meseta”. No fos cosa s’enfadàs, si ho sentís dir altrament.
Gabriel seguint la vostra tesi, al jugador del Barça, Carles Puyol, caldria anomenar-lo Carles Pujol, cosa que no fa ningú.
Enhorabona, Gabriel! La darrera frase és tan contundent com una maçada al cap.
Al País Valencià, on els noms —o prenoms, com vós heu anomenat— fa estona que es van castellanitzar, fins coŀloquialment (exceptuant-ne els tradicionals en cada comarca), els cognoms han seguit dos camins diferents.
Parle de la meua comarca, l’Horta, de la qual puc parlar amb més claredat.
D’una banda, els funcionaris (castellans) trascrigueren els cognoms segons l’ortografia castellana. Així trobem «Chuan» (Joan), «Anchel» (Àngel), «Viñes» (Vinyes), «Roselló» (Rosselló), «Puchol» (Pujol) o «Puchal» (Puig Alt)…
Les famílies riques o benestants que, entre altres coses, sabien escriure el seu cognom, conservaren la grafia dels cognoms majoritàriament: «Jordà», «Juan», «Àngel», amb la contrapartida que aquestes famílies (molts residents a la ciutat de València) en castellanitzar-se a la primeria del segle XX, van començar a pronunciar tots aquests cognoms amb fonètica castellana.
[Només us volia deixar aquest apunt per si us aprofita].
Hi ha algunes llengües en què, per les raons que siguin, fan una excepció. En el cas dels noms irlandesos, sovint es tradueixen, però crec que sempre respectant la voluntat de la persona (és a dir, hi ha persones que sempre empren la forma irlandesa o anglesa, i d’altres que només empren la forma irlandesa quan parlen/escriuen en irlandès).
El cas de Josep Carreras és molt curiós: sembla que a Espanya (tant en català com en castellà) li diuen “Josep”, però a la resta del món (tant en castellà com en d’altres llengües), sempre es diu José. Jo, abans d’arribar a Catalunya, només havia sentit la forma José.
Hi ha dos noms que no tinc clar el que s’ha de dir, perquè he sentit/llegit les dues formes: Victòria dels Àngels/Victoria de los Ángeles i Carles Moyà/Carles Moyà.
“Al Sr. Bauzá, quan l’hagi d’anomenar, procuraré pronunciar-lo com si fos un autèntic llinatge de “la Meseta”. No fos cosa s’enfadàs, si ho sentís dir altrament” Antoni Llull Martí
Doncs ‘Bauzán’ per a fer-ho més castís… ha! ha!
Precísament acab de veure ‘El secreto de sus ojos’, el film argentí guardonat amb l’Òscar, i la qüestió de la pronúncia dels llinatges hi ha sorgit dues vegades. Primer, al propi film on la jutgessa Irene Hastings fa notar que la pronúncia correcta del seu cognom és ‘heistings’ i no ‘hastings’. I després, parlant amb la meva dona del director i guionista del film Juan José Campanella, jo sostenia que s’ha de pronunciar ‘Campanel·la’ perquè amb molta probabilitat es deu tractar d’un llinatge d’origen italià.
Com diu el professor Bibiloni, “el cognom té una forma única que es vincula a una societat i a una identitat” -caldria afegir: “i a una llengua”. En conseqüència, i sempre que sigui factible, convindrà pronunciar-lo segons la fonètica de la llengua que l’ha originat.
Primer de tot, hem d’aclarir que respectam i trobam encertada l’observació del professor Bibiloni; especialment perquè trobam que la ciència de la llengua és cosa de filòlegs, i no de maquinadors de programes electorals. Ara bé, no fa gaire vàrem publicar un post al nostre blog en què escrivíem “Bauzá”, amb tota la polissona intenció de retratar el personatge, ja que, si bé ell no respecta ni els fets científics, trobàvem que nosaltres sí que podíem respectar-li la grafia que suposam, sense por d’errar-nos, que prefereix per al seu llinatge. De totes formes, una cosa són els polítics i les seves polissonades, i l’altra els criteris lingüístics dels mitjans informatius. Per cert, si qualcú vol llegir el post del nostre modest blog, aquesta és la ruta: http://sineuersindependents.wordpress.com/2010/03/09/delgado-guanya-a-delgado/
Moltes gràcies.
Sobre noms i llinatges, sobre prenoms i noms, el doctor Bibiloni n´ha dit qualque cosa.I ens hauria de resoldre uns dubtes: segons el dr. Veny, noms i topònims són fòssils que hem de guardar talment. El dr. Bibiloni, per contra, és fautor d´haver-los fet part integrant i afectada per la normativa. Quina veu pesa més?
No crec que Veny digui que noms i topònims són fòssils. Però sobre aquesta qüestió hi haurà article(s) al Balears (i al blog) molt aviat.
“Puiol” és una forma antiga (i que ha romàs dialectal, Pallars) de “pujol”. La grafia antiga amb Y retranscriu aquesta I
Barça, en pallarès un pujol es diu un puiol, i un puig alt és un puial, i en català sud-occidental pudjol o pudjalt. Ara bé, en estàndard com n’hem de dir? Josep Maria Puial, Pudjalt o Pujal?
I si haguéssim de ‘grafiar-lo’ de manera nostrada, hauria de ser “Bauçà”, “Bausà”, o “Bauzà”? Vull dir, imagini’s que algú volgués dignificar-ne el cognom després de diverses generacions d’oprobi mesetari. Quina forma recomendaria?
PS. A l’Alcover i Moll (en línia) hi apareix així:
2. BAUSÀ
Llin. (escrit també Bauzà i Bauçà) existent a Barc., Cast., Llíber, Margalef, Xixona i Mallorca.
Etim.: sembla esser una forma paral·lela a la cast. bausán, ‘beneitó’, que, segons Corominas DECast, es derivada del radical bab expressiu del balbuceig. Però també pot venir del cognom occità Baussan o Balsan, que significa ‘(cavall) de peus blancs’.
El mateix podriem dir del cognom Monzó, que caldria pronunciar i escriure Montsó. Fa poc vaig escoltar una entrevista a en Quim Monzó on es queixava que hom li fes la s sonora.
Sacavera,
Per a saber la grafia normalitzada d’un cognom sovint cal conèixer-ne l’etimologia, i la de Bauçà no és clara: només hi ha hipòtesis.
Però hem de partir del fet que la pronúncia és amb essa sorda, i la grafia s’ha d’ajustar a aquest fet. Bausà, la grafia del DCVB, pressuposa una pronúncia amb essa sonora que no existeix i no hi ha cap raó per a suposar que ha existit mai (en principi una essa sonora no passa a sorda així com així). Bauzà no s’ajusta a les regles gràfiques del català, perquè la z entre vocals només correspon a paraules gregues. L’única grafia de les que hi ha en joc que s’ajusta a la pronúncia amb essa sorda és Bauçà.
Gabriel,
I per què no ‘Baussà’? El DCVB diu que és possible que ‘Bauzà’ provingui del cognom occità ‘Baussan’, el qual encara es pot trobar a França, amb una freqüencia superior a la Provença. Per ventura caldria mirar com s’escrivia en manuscrits antics per veure si és millor ‘ss’ o ç’.
És possible que l’etimologia de ‘Bauzà’ no tengui res a veure amb ço que es diu a DCVB. Sobre la hipòtesi del cognom occità ‘Baussan’, és veritat que existeix el significat de ‘Baussan’ com a cavall amb taques blanques, però és molt més probable que la formació d’aquest cognom tingui a veure amb el gentilici ‘baussan’/’bauçan’, és a dir, originari de la vila dels Baus (O Bauç?), a la Provença. A més, és significatiu també que aquest cognom sigui molt freqüent en aquest territori, molt més que a la resta d’Occitània. Per tant, si fos així, caldria seguir l’etimologia del gentilici de la vila dels Baus.
http://ca.wikipedia.org/wiki/Baus
Segons la wikipèdia occitana, el gentilici dels Baus és ‘Baucenc’ (com les guerres baussenques), però per ventura antigament també existia ‘Baussà’. És una hipòtesi, no ho sé cert, però he pensat que per ventura podria ajudar a aclarir un poc la grafia del cognom ‘bauzà’.
Potser sí que es podria escriure “Baussà”. En principi m’hi resistia, perquè en català després d’una “u” semiconsonàntica no sol haver-hi “ss” sinó “s” simple (causa, causar, pausa, pausat). Però, de fet, hi ha dues paraules que duen el segment “semivocal+ss”, que són “gneissos” i “haussa”. Si hi ha aquests, també hi podria haver “Baussà”. Enllestesc un llibre sobre els cognoms balears i encara no he decidit la grafia normalitzada de “Bauzà”. L’etimologia que es relaciona amb el mot “balç” (precipici), ja sigui per via catalana o per via occitana (per exemple, el topònim Baus) em sembla la més convincent.
No crec que per a escriure mots patrimonials (i els antropònims ho solen ser) puguem prendre com a referència la grafia d’estrangerismes i cultismes científics recents, que sovint no s’han adaptat, almanco de manera completa, al sistema ortogràfic general del català.
Això de la ‘ç’ i ‘ss’ és vera: els exemples de ‘gneissos’ i ‘haussa’ no són gaire representatius. També crec que és més probable que l’etimologia sigui per la via de ‘balç’ (‘precipici’) i ‘Balç’ (topònim), tots dos mots tenen punts de contacte.
En occità també existeix el mot ‘Balç/bauç’ amb el significat de precipici/penya-segat. De fet, el topònim Baus/Bauç vindria probable d’aquí. Per ventura, també caldria revisar la grafia del topònim occità en català: en català em sembla que és ‘Baus’, s’opta per la grafia s, mentre que en occità estàndard és ‘Bauç’ com el mot ‘Bauç’, precipici.
A la Provença també hi ha altres topònims amb aquesta arrel: lo Baucet (en francès ‘le beausset).
http://fr.wikipedia.org/wiki/Le_Beausset
En aquesta pàgina hi ha alguna informació que pot ésser útil:
http://74.125.77.132/search?q=cache:V9o5WLXaVLQJ:www.tempestsolutions.com/trobar/object.asp%3Fobj%3DBaussan%2520%257BPC%2520(45)%257D%26mod%3D+baux+baussan&cd=1&hl=en&ct=clnk
Lei Bauç de Provença avui és una petita vila d’uns pocs centenars d’habitants; a l’Edat Mitjana, però, era la plaça forta d’un important domini feudal, d’aquí que el gentilici bauçà o baussan no degué ser rar en aquell temps. Del llatí ‘baltĕu’, l’etimologia sembla estar del costat de la grafia ‘Bauçà’.
Aprofitaré l’avinentesa per a consultar-vos quina creis que és l’etimologia del cognom “Salvà” (llinatge molt estès a Mallorca i, especialment, a Llucmajor).
Segons el DCVB, provendria «del nom personal llatí “Sĭlvānus”, derivat de “sĭlva”, ‘bosc’». Cal advertir que, si aquesta en fos realment l’etimologia (de la qual no n’estic gaire convençut), la grafia més escaient seria “Selvà” (amb “e”).
Fa temps que don voltes a aquesta altra etimologia alternativa: “Salvà” podria ser el gentilici de “Sauve”, un poble situat al departament francès de Gard (dins la regió del Llenguadoc-Rosselló). Desconec quina és la forma occitana d’aquest topònim i quina és, al seu torn, la seva pròpia etimologia, per la qual cosa us agrairé qualsevol informació.
Joan Gabriel,
Jo també crec que la grafia hauria d’ésser amb ‘ç’. El cognom occità ‘Baussan’, tan si té relació amb el topònim ‘Bauç’com amb el mot ‘Bauç’ (jo també crec que té més relació amb el primer cas)hauria d’anar amb ‘ç’.
Sebastià,
Podria ésser també un gentilici de la població catalana de la Selva. Encara que el gentilici actual és ‘selvatà’ podria ésser que antigament existís ‘selvà’. En tot cas seria la mateixa etimologia que diu el DCVB, és a dir, vindria de ‘Silva’ i, efectivament, seria més etimològic escriure ‘Selvà’. Jo tampoc no trobo tan desencertada la hipòtesi del DCVB, que provingui de ‘Silvanus’. D’altra banda, la hipòtesi de la vila de ‘Sauve’ ens caldria saber si aquesta és la forma en occità o és un francisme (és ‘Sauve’ o ‘Sauva’?) i tenir més informacíó.
Sebastià,
A França existeix el cognom ‘Salvan’ (probable que sia occità). També existeix un llogaret que es diu ‘Salvan’, a la vila de Cazes-Monternard, a prop de Montalbà (Midi-Pyreneés). També existeix un topònim més important anomenat ‘Salvan’ al cantó francòfon de Suïssa, però això per ventura és un poc lluny.
En una pàgina d’Internet he trobat això sobre el cognom francès i/o occità ‘Salvan’: “Le patronyme SALVAN provient d’un ancien nom de baptême qui est devenu héréditaire. Il s’agit d’une variante de Sauvan, lui-même forme populaire de Sylvain, iss…” . Segons això, també lligaria amb l’etimologia del DCVB sobre ‘Salvà’.
I això altre sobre un topònim Salvan :
Salvan…
Le nom de Salvan figure dans certaines copies de cet acte de donation, rappelons-le, sans doute un faux. Dans une version antérieure à 1018, l’essentiel des possessions temporelles de l’abbé est mentionné, sauf Salvan. Sa faible population et sa situation géographique auraient pu justifier l’absence d’intérêt à signaler ce lieu, même s’il faisait déjà partie des terres de l’abbé. Après 1018, une version datant peut-être de la fin du XIe siècle nomme Ottans, Ottanel et Salvan: Actanna, Octunellum, Silvanum et encore, sous une autre forme: Actannis, Actunellum cum Silvano. A-t-elle un lien avec l’usurpation de Salvan et d’Ottanel par la famille d’Allinges, qui aurait pu se situer vers 1070 ? L’Abbaye plus tard se défendra et affirmera qu’elle avait reçu ces terres vers 830, au moment du remplacement des moines par les chanoines.
Per tant, el topònim ‘Salvan’, segons això, també tindria l’etimologia de ‘Silva’.
Quant a “Bauçà”: Com vosaltres, crec probable que sigui gentilici d’alguna de les viles occitanes que tenen el nom de “Bauç” (< del llatí “baltĕu”, ‘precipici’) i, en concret, de Lei Bauç de Provença (que, si ho poguéssim traduir en català, seria “els Balçs de Provença”, en plural), vila que agafa el nom, precisament, del penya-segat o esperó rocós on està situada (v. la Viquipèdia, en les versions catalana, occitana i francesa). Curiosament, també ve d’aquest topònim el nom del mineral “baucita”, que el DIEC escriu a la francesa (“bauxita”), grafia que crec que caldria revisar (per no ser respectuosa amb l’etimologia, amb la llengua originària d’on prové aquest substantiu, ni amb la pronúncia alveolar, no palatal).
Bartomeu Font Obrador, en la seva “Història de Llucmajor”, ja documenta al 1250 el cognom “Balsani”, en la seva forma llatinitzada i, precisament, en cas genitiu.
Tant en català com en occità deu ser un fenomen molt estès, i ja des de ben antic, la diftongació de la /l/ en /w/. Però, com en el cas de la iodització o ieisme històric (“Pallissa”/”Païssa”), poder sorgir alguns dubtes ortogràfics…
Quant a “Salvà”: Més que derivar-lo directament del nom propi romà “Silvanus” (DCVB), m’inclín més per l’explicació a través de gentilicis, si bé reconec que els topònims dels quals podria derivar procedeixen també del llatí “silva” (‘bosc’): “la Selva” (al Principat), “Sauve” i “Sauvian” (prop de Montpeller, a dins o a prop de la Catalunya Nord i de l’antic territori de la Corona de Mallorca). Els altres topònims relacionats (fins i tot occitans) em semblen un poc allunyats d’aquest marc geogràfic i històric.
Bartomeu Font Obrador, en la seva “Història de Llucmajor”, documenta al 1281 un Guillem “Selvani” (en genitiu, altre cop, la qual cosa, al meu entendre, lliga amb l’explicació gentilícia) i al 1299 documenta ja un Ramon “Selva” (tot i que sense accent gràfic). En tots dos casos, amb “e”, la qual cosa casa amb l’etimologia llatina < “silva”.
Són foscs els orígens genealògics i heràldics d’aquest llinatge, però potser es pot prendre en consideració (amb molta prudència, això sí) que en el “Llibre del Repartiment” trobam un “Iohannis de Saluia montispesulani” (còdex llatí) o “Jouan de Salvia de Montpesler” (còdex català), a qui va tocar l’alqueria “Alfrauxeletx” (Farrutxelles, potser?), dins l’antic terme de Montuïri (que comprèn l’actual Llucmajor). Aquest Joan que va participar en la Conquista, segons els historiadors pertanyia a una família burgesa originària, precisament, de Sàlvia (“Sauve”, en francès), al Llenguadoc (actual departament de Gard). Segons la Viquipèdia, el gentilici (en francès) per als habitants d’aquest poble és “Sauvains”.
Ja sabem que les “e” i “a” àtones, neutralitzades en català oriental, fluctuen sovint en l’escriptura i, potser en algun moment (tal volta ja en el s. XIV), hom va passar d’escriure “Selvà” a “Salvà”. Però no deixa de ser curiós que els esmentats topònims occitans o nord-catalans duguin una “a” tònica, i això podria explicar la grafia “Salvà”, quan no és passada pel sedàs de la llatinització etimològica (cosa que es feia freqüentment en els documents antics redactats en llatí, i per això és que hi ha, p. ex., tants de “Janers” i no “Geners”, quan sabem que aquest nom de mes, en català, deriva de la variant del llatí vulgar “genuariu”).
Bernat: moltes gràcies per tota la informació que has trobat.
L’etimologia última (< llatí “silva”) sembla clara. Em queda el dubte de si estam davant un nom de fonts esdevengut cognom, o si estam més aviat davant un gentilici.
I el pas de “s[í]lva” a “s[á]lva” (i no “selva”) també m’intriga, quan la primera síl·laba és tònica.
Sebastià, no crec que sigui convenient revisar la grafia de ‘bauxita’. S’escriu amb ‘x’ en totes les llengües; fins i tot en italià, llengua tan poc amiga de les ics.
Tot sigui per solidaritat amb els nostres germans bessons els occitans 😉
El criteri de la universalitat és important, però no l’únic. Tot depèn de l’escala de valors que adoptem. En aquest cas, jo primaria l’etimologia i la llengua d’origen, que crec que és l’occitana i no la francesa.
Acceptar “bauxita” com a forma internacional crec que és el mateix que acontentar-se amb el topònim castellà “Ibiza” com a carta de presentació arreu del món d’aquesta illa pitiüsa…
Sebastià, l’etimologia llatina de Sauve/Sauva no és tan clara. En aquelles contrades són nombrosos els topònims d’etimologia cèltica. En gal, l’antiga llengua dels gals, *Selua significava ‘ramat’ ‘propietat’ ‘possessió’.
Enllaç a web sobre mots gals, els pocs que ens han pervingut:
http://beaujarret.fiftiz.fr/blog/3805,vocabulaire-gaulois.html
“Acceptar “bauxita” com a forma internacional crec que és el mateix que acontentar-se amb el topònim castellà “Ibiza” com a carta de presentació arreu del món d’aquesta illa pitiüsa…” Sebastià
Una comparació no gaire encertada. ‘Bauxita’ és un neologisme i fa referència a un mineral que es troba a diverses part del món. A més, França ja ni tan sols n’és productora; l’explotació d’aquest mineral hi fou discontinuada al començament de la dècada dels 90.
La comparació era, certament, exagerada. Però, si en occità és “baucita” (< de “Bauç” + el sufix “-ita” característic de la geologia), no veig per què en català (llengua també occitanoromànica) hem de fer “bauxita”, grafia que, a més, porta a pronúncies errònies (amb /ʃ/ o /ks/, en comptes de /s/). Poc importa, a efectes lingüístics, si França encara produeix o no aquest mineral i si es troba a altres parts del món.
És cert que hi ha molts mots, neologismes, que entren a la nostra llengua mediatitzats a través d’una altra (no necessàriament el castellà), com pot ser l’anglès o el francès, en comptes d’agafar-los directament de la llengua d’origen; i potser és sensat (que no “just”), mantenir-ho així. Però quan es tracta de mots que provenen d’una llengua tan pròxima com l’occità, de la mateixa branca lingüística (una “llengua bessona”), em sembla un fraticidi (si no un suïcidi) no fer els canvis pertinents —i perdonau-me aquesta altra hipèrbole.
Semblantment, si en occità és “Lorda”, no veig per què hem de pelegrinar a “Lourdes”.
Per cert: molt interessant el punt de vista preromànic (celta, gal) per a “selva”. Però, per desconeixement, no hi puc entrar. Ja m’és gros el punt de vista llatí o tradicional. 😉
Amb un comentari més aquest post supera el rècord, que ara està en 42.
Vés per on! No em pensava jo aprendre res ni treure cap profit de s’apotecari…
En José Ramón Bauzá deurà estar content d’haver fet el rècord de comentaris…
Sebastià,
Jo també crec que seria millor ‘baucita’. A més, és un mot poc freqüent que la majoritat de la gent ni sap que existeix. No crec que hi hagi cap problema a fer aquesta petita modificació. Ara, crec que també caldria modificar la grafia del topònim provençal Baus, ja que per etimologia (i en occità estàndard també s’ha fet) li correspon ç. Si no, per ésser coherents caldria dir ‘baussita’.
“Vés per on! No em pensava jo aprendre res ni treure cap profit de s’apotecari…” Sebastià
Ara m’has deixat en un petit dubte. Pensava que a “ves per on”, ‘ves’ és una contracció de veges i per tant s’ha de pronunciar amb /e/ oberta o neutra, però no tancada.
En la meva infantesa a Porreres, ‘ves'(amb neutra) es deia per a contradir el que afirmava qualcú, o per a afirmar el que qualcú posava en dubte. Dic “deia” perquè això era a la primera part dels anys 60, i, al ritme actual de degradació de les expressions vives de la llengua, podria ser que s’estigués perdent. Tampoc no sé si aquest ús correspon només a Porreres o a les viles de Migjorn, o a tot Mallorca.
Joan Gabriel,
I ves! Teniu tota la raó. Ho hauria d’haver escrit sense accent diacrític, per ser un derivat de “veure”, i no d'”anar”. I toca pronunciar-se amb E oberta o neutra.
Per sort, encara és viva aquesta expressió que comentau.
Supòs que el meu error de pronunciar amb E tancada aquest “ves” (una de les formes d’imperatiu del verb “veure”, contracció de “veges” o, més probablement, “veies”), en l’expressió “Ves per on!”, ha estat deguda a la interferència de “vés” (imperatiu del verb “anar”) i d’un altre “ves” (subjuntiu de “veure”, contracció de “veiés”), que sí es pronuncien amb E tancada.
Una dada curiosa: el diccionari occità de Frederic Mistral (s.XIX) dóna al mineral en qüestió el nom de ‘baussito’. No sé com se’n diu amb les normatives actuals de l’occità (n’hi ha més d’una).
De tota manera, crec que en català ha de prevaler en aquest cas el criteri d’universalitat.
En occità hi ha diferents sistemes ortogràfics. En el mistralenc, s’escriu “Baus” i “baussito”; però en la norma clàssica o alibertina (que segueix criteris similars als de Pompeu Fabra per al català), així com també en l’estàndard de l’Institut d’Estudis Occitans i del Conselh de la Lenga Occitana, s’escriu “Bauç” i “baucita”, d’acord amb l’etimologia (i observau també la distinta grafia del morfema de femení, que en la grafia estàndard és etimològica i general, mentre que en la norma mistralenca és una grafia fonètica i dialectal).
Joan Gabriel,
Efectivament, en occità hi ha diverses grafies, però la més general , crec, és l’anomenada ‘grafia clàssica’, basada en l’occità dels trobadors medievals. Una altra grafia que encara té força seguidors, bàsicament a la Provença, és la grafia mistralenca, la qual es basa més que més en la parla (sobretot del provençal) i segueix bastant el model gràfic francès. Aquesta grafia darrera té l’inconvenient que es poc etimològica i es basa sobretot en el parlar . Així, el mot en occità amb grafia clàssica ‘baucita’ en grafia mistralenca seria ‘baussito’ perquè dona compte de la s sorda i en provençal (i en la majoria de dialectes) les a finals àtones es pronuncien o oberta. Tanmateix, en altres dialectes les a finals àtones tenen altres pronunciacions: e neutra o a (gran part del gascó, occità del nord, montpellerí). Per tant la grafia mistralenca és massa reduccionista per al conjunt de l’occità.
Sebastià i Bernat, gràcies per les vostres precisions!
Ell mateix (nascut a Madrid, per cert) escriu “José Ramón Bauzá” (amb accent tancat) al seu propi web personal (i als cartells electorals, etc.). Els mitjans no poden canviar-ho, això, han de respectar-ho (tant gràficament com fonèticament), crec jo, perquè aquesta (en espanyol) és la manera que ell ha decidit triar per presentar-se al món.
És un criteri, però molt feble. Això es pot aplicar als noms, però els cognoms són una altra cosa.
De fet, la majoria de mallorquins que tenen un cognom amb una a accentuada hi posen un accent agut, igual que els catalans del nord no hi posen cap accent, perquè uns escriuen a l’espanyola i uns altres a la francesa, com el sistema educatiu colonial els ha ensenyat. Però els cognoms no s’escriuen en un idioma o en un altre. Els cognoms (i els topònims) són peces d’un idioma determinat i s’han d’escriure segons les regles d’aquest idioma. Els cognoms (com a identificadors personals) es poden escriure de dues maneres, la tradicional i la normalitzada, però en els dos casos la a s’accentua amb accent greu, perquè una a catalana no pot dur més que accent greu. Almenys en un mitjà en català del país. Si a l’Argentina o als Estats Units a un Bauzà descendent de mallorquins li posen accent agut o no n’hi posen cap, respectivament, això ja és més comprensible. La nostra anormalitat lingüística (això també s’aplica al fet que la majoria de mallorquins escriuen el seu nom en espanyol) no pot ser norma per als nostres mitjans de comunicació.
José Ramon Bauzà no sap res de tot això. Com ho ha de saber si no arriba a entendre allò del moix i del gat? Ell escriu Bauzá igual que ho fa el més alienat culturalment dels mallorquins. I els mitjans li ho han de respectar? També han d’escriure Moyá(el tennista) perquè així figura pertot arreu? (la Wikipedia en català, per cert, diu Carlos Moyà, i la versió en anglès fa un poti-poti entre Moyá, Moya i Moyà.
He estat observant la pràctica del Diari de Balears en l’afer del cognom de José Ramón Bauzà. Em demanava si el Bauzá era un criteri del diari (ja sigui posat pels correctors o per algú que mana més), potser aplicant el raonament que vós defensau. Però evidentment no ho és, un criteri del diari, perquè si fos així sortiria sempre Bauzá, i el fet és que surt ara Bauzá ara Bauzà, aparentment sense volta ni solta. Més: a un editorial de no fa gaire s’escrivia clarament Bauzà, i un editorial és allò que més marca la línia del diari. La conclusió, per tant, és més o menys clara.
De totes maneres, no és aquest el problema lingüístic més gros dels nostres mitjans de comunicació.
No, si al Diari de Balears resulta que ho fan a la babalà, sense criteri, no cal parlar-ne més. Però respectar la manera triada per ell mateix em sembla que seria un criteri molt raonable dels mitjans de comunicació. I és molt evident que és un tria conscient, en el cas de la persona de qui parlem.
D’altra banda, què en penseu dels catalanoparlants que, conscientment també, han triat escriure’s el cognom amb la forma “Gonzàlez” o “Hernàndez”, per exemple? Tots en coneixem més d’un: Gaspar Hernàndez, per exemple (periodista i escriptor, gens “alienat culturalment”, crec jo). Creieu que els mitjans (i les editorials que li publiquen llibres, etc.) haurien de corregir-li ara també el cognom, malgrat la seva voluntat?
No és ben bé igual. Un català, plenament català, que es diu Hernàndez i que usa accent greu (perquè aquí la a va amb accent greu) és com un argentí, plenament argentí, que es diu Pizá (per raons d’història familiar) i usa accent agut (perquè allà la a du accent agut). O com un francès, plenament francès, que s’escrigués Jorda perquè allà la a no du cap accent. Són mostres d’integració a la terra on viuen. És a dir, que la decisió dels Hernàndez de tenir el seu cognom amb accent greu és ben respectable, com també ho seria si volguessin usar accent agut.
Pel que fa a la gent d’aquest país, que té cognoms d’aquest país i que els accentua a la castellana per alienació cultural, crec que és millor que els mitjans accentuïn correctament. Es poden fer excepcions, però serà difícil saber fins on es pot arribar. Jo no veig gaire diferència entre José Ramón Bauzà, Francisca Bennàssar, Miguel (o Miquel, no ho sé) Angel Borràs, i molts personatges que podrien sortir. No he anat a cercar documents d’aquests senyors i seria difícil fer-ho en cada cas.
Però vull dir que, encara que hagi sortit el tema de l’accent gràfic, per a mi la cosa més important és la pronunciació del cognom en els mitjans orals, que d’això només tractava l’article.
Gabriel,
I una qüestió relacionada amb això. Sobre els Hernàndez, Fernàndez, Lopez, Martínez… que hi ha al país, em sembla que, si ho volen, la llei els permet adaptar els seus cognoms al català, és a dir, amb un procés legal poden passar a dir-se Ferrandis, Llopis, Martinis… De fet, n’hi ha molts d’aquests que no tenen origen castellà (pot ésser aragonès i fins i tot gascó). I encara que el tenguin castellà, perquè no el poden adaptar al català, si s’ho estimen més? Jo en sé d’un, que fent la recerca genealògica de la seva família va trobar que era gascó i el sufix del seu cognom original acabava amb -es i que amb el temps havia estat castellanitzat. Va fer el tràmit i ara s’hi ha posat ‘is’, perquè és valencià.
En resum, si ho he entès bé: ell (que és madrileny) escriu el seu nom “José Ramón Bauzá”, nom de pila en castellà i cognom amb “a” també amb accent en castellà. Malgrat això, se suposa que els locutors ho haurien de pronunciar a la catalana. A més a més, no ho haurien de pronunciar pas amb essa sonora, tal com indica la grafia, sinó que resulta que hauria de ser essa sorda… És això…?
Joan M. Lluc,
És la situació d’anormalitat lingüística en què vivim. En un país amb una llengua normalitzada això no passaria. Sobretot amb una normalitat amb una certa antigor. Per començar, els cognoms catalans haurien estat normalitzats i fixats temps enrere i no hi hauria aquesta mescladissa de grafies espanyoles, franceses i catalanes. Els cognoms no catalans nouvinguts s’adaptarien a la fonètica catalana, com passa en les altres llengües normalitzades, sovint sense qüestionar-ne l’origen. No com ara, que els cognoms castellans, normalment es pronuncien en castellà, els estrangers amb un filtre castellà i els catalans més desconeguts o amb una grafia castellana, també.
Joan M. Lluc, jo entenc que és talment això el que defensa el doctor Bibiloni. Els cognoms o llinatges pertanyen al patrimoni cultural col·lectiu i només admeten una pronunciació, sobretot en els mitjans de comunicació de massa. Això no lleva que cadascú, per al seu propi cognom, pugui optar entre la grafia històrica o la normativa . Però el que no pot fer és exigir als mitjans de comunicació en català de pronunciar-lo d’una manera diferent de la pròpia en aquesta llengua.
Ah, i “José Ramón Bauzá” no és madrileny; és balear, segons la terminologia oficial, perquè està empadronat a les Illes Balears. Dels seus sentiments identitaris íntims només ell n’és l’amo; però si és capaç de veure diferències transcendentals entre un got i un tassó, o entre un gat i un moix, ja ens en podem fer una idea.
Han passat un parell de mesos, i no sembla que els locutors nostrats (o els qui els assessoren), hagin millorat gaire en aquest punt. Increïble.
Felip Bauçà. Així és com ho escriven en el programa d’IB3 “MIRA PER ON”. Avui vespre, dc.9-11-11 22.05 h.
Curiosament també hi està escrit el rètol del col·legi, amb “ç”. Crec que no s’hi miren molt, així com per escriure com de pronúncia (p.ex. Jafudà Cresques, pronunciat sense accent).
Això ve de l’Enciclopèdia Catalana, que normalitza els cognoms de tota la gent nascuda abans de 1870 (i no els normalitza si han nascut després). És un criteri que copia la Gran Enciclopèdia de Mallorca i que a mi no em sembla encertat. Hi ha pares que són Vilallonga i fills que són Villalonga, pares que són Bauçà i fills que són Bauzà.