Llevar és un verb procedent del llatí levare, que, segons ens diu l’Alcover-Moll, ja en llatí clàssic tenia les dues accepcions fonamentals del català: aixecar i apartar.

Amb el primer significat tenim l’ús popular de llevar-se, aixecar-se el matí, sortir del llit. O llevar-se el sol, d’on surt el nom Llevant. O llevar la taula, desparar-la; d’on surt el llevant de taula, que és l’acte d’aixecar-se de la taula després d’un àpat i també la darrera cosa que es menja en aquest àpat, substituït ara per l’hispanisme postre, camuflat al Principat sota la forma feminitzada postres. I també estufar-se la pasta de farina per la fermentació, significat relacionat amb el mot llevat, substituït en alguns llocs pels barbarismes llevadura i massa mare. I encara hi ha altres usos relacionats amb aquest primer significat del mot, que trobareu a l’Alcover-Moll.

Pel que fa a la segona gran accepció, llevar significa separar una cosa del lloc on estava situada, unida o adherida: llevar un objecte que fa nosa, llevar la pols a un moble, llevar les taques d’una peça de roba o llevar-se el capell o les sabates. O separar una cosa d’allò de què n’és part: llevar la pell a un conill. O desposseir algú del que li pertany: llevar els drets civils a un presoner, o llevar-li la condemna exercint la gràcia, o llevar els privilegis a un que en posseïa. O suprimir, en general: anyell de Déu que llevau el pecat del món.

Totes dues són accepcions essencials de la llengua catalana general i de tots els temps. Totes dues han estat emprades per escriptors de qualsevol lloc i de qualsevol època. Però la segona accepció s’ha perdut en la llengua popular del Principat, i amb aquest significat el mot ha estat substituït per treure, que carrega el seu significat. Així, una part de la comunitat lingüística diu treure les taques de la roba o li han tret el fumar, mentre que l’altra part diu llevar les taques a la roba o li han llevat el fumar. I quan uns parlen de treure una bandera o treure llaços grocs, els altres tenen algun dubte sobre si els treuen (al carrer) o els lleven. Fins i tot entre els qui diuen treure el cafè opera algun cop la interferència del català sobre l’espanyol: le han sacado el café, que hauria de fer exclamar «de dónde?». També cal dir que treure, o traure, (del llatí trahere, que vol dir ‘estirar’), que normalment significa ‘fer anar de dins cap a fora’, ja d’antic envaeix el camp de llevar. És lògic perquè de la noció d’estirar una cosa es pot passar fàcilment a la noció d’eliminar-la o canviar-la de lloc. A Mallorca, on el verb bàsic per a ‘eliminar’ o ‘suprimir’ és llevar, es diuen coses com treure’s la camisa o treure’s una cosa del cap, tot i que en aquests casos també es diu llevar.

Naturalment que és ben lícit de dir treure quan el català general i clàssic diu llevar. Però hauríem de pensar si no seria convenient per al bé de la llengua general d’anar reintroduint els usos tradicionals de llevar on s’han perdut. No hi ha dubte que aquest era el projecte de Fabra i de tots els qui l’han seguit. Basta mirar les definicions i els exemples del seu diccionari (1932) per a verificar que Fabra usa amb tota regularitat el mot llevar amb tots els significats:

«Abans de llevar-li l’ungla li han adormit el dit» (s.v. adormir)
«Llevar els capolls d’una fruita» (s.v. capoll)
«Llevar a algú el dret de fer una cosa» (s.v. dret)
«Operació quirúrgica de llevar una part del cos» (s.v. ablació)
«Llevar (a un animal) la seva qualitat de feroç» (s.v. amansir)
«Llevar el goig» (s.v. amargar)
«Llevar diferències de rang» (s.v. anivellar)
«Llevar (els obstacles, les dificultats, etc.) que s’oposen a la realització d’una cosa.» (s.v. aplanar)
«Deixar algú al mig del carrer: llevar-li tots els mitjans de vida» (s.v. carrer)
«Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen» (s.v. clarificar)
«Llevar allò que, en l’estat natural, recobreix (una cosa)» (s.v. denudar)
«Llevar les impureses (d’alguna cosa)» (s.v. depurar)
«Llevar l’accent (a un element accentuat)» (s.v. desaccentuar)
«Llevar el poder (a algú)» (s.v. desapoderar)
«Llevar autoritat (a algú)» (s.v. desautoritzar)

Això només és una petita mostra. No continuu per a no cansar el lector. Però es pot assegurar que Fabra usa amb tota normalitat el verb llevar per a la segona de les dues grans accepcions indicades més amunt.

I un altre gran de la llengua, Coromines, utilitzat pels dissolvents quan els convé, va ben en la mateixa línia: sobre l’ús de llevar d’acord amb la que aquí anomenam la segona accepció, diu «Ús que, sense desaparèixer, s’ha debilitat bastant en el Principat, amb tendència a confondre en un mateix ús llevar i treure, tendència malaguanyada com totes les que tiren a abolir distincions lingüístiques existents, i en aquest cas veritablement deplorable; amb raó recomanava Careta “llevar-se’l barret o la gorra, millor que “treure’s, llevar-se la roba o millor encara despullar-se més que treure’s la roba“». I continua: «Bons escriptors del català central han seguit sempre usant el verb preferible: “[…] li llevava la por” ([Pere] Coromines).» (DECLC, s.v. lleu).

Lamentablement ni els redactors ni els assessors lingüístics dels mitjans del Principat, en general, no segueixen el fil dels bons escriptors, ni dels bons lingüistes, com Fabra o Coromines, cosa que no contribueix a recobrar la integritat de la llengua ni a superar la confusió empobridora entre llevar i treure.