Municipis amb “cognom”
Amb aquest article la sèrie “Amb bones paraules” arriba al final d’aquest curs. El mes d’agost ens agafarem vacances, però tornarem puntualment el primer dissabte de setembre amb més articles sobre qüestions de llengua.
Municipis amb “cognom”
Quan dues persones tenen el mateix nom, no queda més remei que posar-los un sobrenom per a identificar-les correctament. D’aquesta manera, en temps llunyans, van aparèixer els cognoms, que no són més que malnoms oficialitzats i transmesos de pares a fills. De la mateixa manera, quan dos nuclis de població o dos municipis tenen el mateix nom, hom els posa un “sobrenom” per a evitar confusions. L’existència de diversos municipis que porten el nom de Vilafranca, per exemple, ha creat la necessitat de distingir entre Vilafranca de Bonany, Vilafranca del Penedès o Vilafranca de Conflent. Aquests diferenciadors es creen o “s’inventen” de les maneres més diverses. Sovint s’agafa el nom de la comarca, però en altres casos es pot agafar un topònim relacionat amb el lloc o qualsevol altre motiu. D’aquests complements n’hi ha que tenen una llarga tradició i altres que són molt recents, com els dels municipis independitzats en època moderna. A Mallorca alguns han arribat a ser estrafolaris: qui no recorda el famós Campos del Puerto? Continua aquí.
14 comentaris14 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Tens molta raó en això que molts de “sobrenoms” de poblacions hi són sobrers, i tanmateix aquests afegits no sempre solucionen el problema de la lectura o interpretació que de les adreces fan empleats de correus, que en moltes ocasions han confós, i supòs que encara deu ocórrer alguna vegada, Palma de Mallorca amb Las Palmas de Gran Canaria. I no m’ho han contat, sinó que jo ho he vist.
Una bona part de la població d’aquest suposat estat plurinacional no sabria dir si Palma i Las Palmas són la mateixa ciutat, i si es troben a la Mediterrània o a l’Atlàntic -i això fins i tot després d’haver-hi sojornat durant les vacances!
Per cert, la Pobla es pronuncia amb o tancada, oi? D’on ve aquesta peculiaritat?
Cal tenir en compte que poble en el sentit de ‘vila’ segurament és un castellansisme. No es troba en català medieval ni en cap llengua europea. Poble, com el llatí populus, d’on deriva, significa el ‘conjunt de la gent’. Fins i tot en anglès people.
El que sí que és genuí català és pobla, que és un postverbal de poblar i per això du o tancada, com les formes rizotòniques del verb. També són derivats de poblar població, poblament, poblador, repoblar, despoblar, etc. Tinc el dubte (ja ho investigaré més) si població no hauria de ser només l’acte de poblar, i si hauríem d’usar populació, com totes les llengües, per a designar el conjunt dels habitants d’un lloc o territori.
Parlant de cognoms i de pronúncies, tot i que no té gaire a veure amb el tema, Porcel, amb e tancada, o oberta? Aquestes dies s´ha parlat molt de Baltasar Porcel als mitjans de comunicació, i ho he sentit majoritàriament pronunciat amb e tancada, quan jo ho faria de manera espontània amb e oberta. Gràcies-
Aquí hi ha un conflicte entre dos possibles criteris. D’una banda, totes les paraules acabades en -el duen e oberta. Però Porcel és un eufemisme (o una pronúncia local) de porcell, i conserva la e tancada d’aquest mot.
Segurament hi deu haver també alguna confusió entre La Palma de Cervelló i Palma.
I com és que no hi ha un criteri clar en l’artícle d’aquest “cognom”? Per què Guardamar DEL Segura i no DE Segura. O L’Hospitalet DE Llobregat i no DEL Llobregat?
Si, també m’agradaria saber-ho. Sap algú d’on vé això de no posar l’article en noms de rius i altres “cognoms”?
Sant Adrià de Besòs
L’Hospitalet de Llobregat
Pineda de Mar
Sant Sadurní d’Anoia, etc…
Estic pensant que potser te alguna relació amb l’omisió de l’article en costruccions tan genuines com “anem a mar”, “cap a munt”, “cap a vall”, doncs, cap a Besòs, etc…
(perdoneu el laietanocentisme, son els exemples que se m’acudeixen, pero ni ha pertot)
Sí Carmelu, però no hi ha pas una norma homogènia, l’article el posen o el lleven de manera arbitrària:
Avinyonet del Penedès
Bellmunt del Priorat
La Bisbal d’Empordà
Bellver de Cerdanya
Cervià de Ter
Cervià de les Garrigues
Cornellà del Terri
Cornellà de Llobregat
Gabriel,
Quines propostes hi hauria? Podríem recuperar l’antiga denominació del lloc. Per exemple, si Santa Eugènia es bastí a partír d’una alqueria que es deia Benibasari, doncs, Santa Eugènia de Beninasari. Tanmateix, això pot fer que tots aquests toponims prenguin un aire islàmic :Santa Eugènia de Beninasari, Santa Margalida de Hiacht, la Pobla d’Uialfals… No té perquè ésser dolent, però no sé si agradaria a tothom… O també, podríem proposar un cognom que faci referència a la comarca tradicional. Per exemple, Sant Joan del Pla.
D’altra banda, perquè no reivindiques la normalització de la partícula Son (Son Sant-Joan, Son Cervera, Son Vida…) a Çon o Ço’n? com era tradicional. La partícula ço encara és ben viva en molts dialectes (Valencià, menorquí. A més, aquest ‘ço’, seria una manera tradicional i genuina per substituir el ‘lo’ castellà. La solució barcelonitzada i de tv3 de substituir-lo per ‘el’ em sembla forçáda i poc tradicional. (El mateix/ Ço mateix.) A més, al País Valencià i les Balears no té gaires seguidors.
Un cognom amb tradició per a Sant Joan podria ésser Sant Joan de Sineu, però no sé si tendria bona acceptació.
DCVB
Sant Joan de Sineu (avui dit simplement Sant Joan): vila de 2.600 habitants situada en el centre de l’illa de Mallorca, entre Sineu i Petra
Bernat, no crec que s’hagi de substituir el “lo” castellà. Si ho fem, es que estem traduint literalment. En tot cas, bon tema per un altre post, “Especial Lo d’agost, número doble” 🙂
Carmelu,
Ço que vull dir és que el ‘lo’ neutre que trobem en construccions catalanes se suposa que és d’origen castellà. No té res a veure amb l’article lo-los, el tradicional en català, però.
Aquestes construccions ‘neutres’ es troben també en català medieval, però normalment amb la partícula ‘ço’, d’aquí els topònims mallorquins Ço’n Sant-Joan, Ço’n Macià (Açò d’en Sant-Joan, Açò d’en Macià). En occità modern trobem aquest mateix ús.
Aquesta partícula ‘ço’, es va voler reintroduir a finals del S. XIX i començament del XX, en la literatura, etc., en el redreçament del català modern, mes avui dia, la tendència a seguir és usar ‘el’ per a aquest tipus de construccions :El bo, el mateix, etc.(al costat d’altres solucions: les coses bones, etc.) És la línia que segueixen la majoria de mitjans de comunicació. Hi ha territoris on això ha arrelat una mica, però n’hi ha d’altres que gens.
A Mallorca, i a molts altres llocs, aquesta substitució sistemàtica del lo neutre oral per ‘el’ és inexistent col·loquialment. Sempre he pensat, en aquest sentit, que si en comptes de substituir el ‘lo’ neutre per ‘el’, se substituïs pel ‘ço’ que he esmentat abans, per ventura, tindria més èxit (o succés), i a més seria una solució més tradicional i vinculada amb la llengua antiga.
Bé, jo encara tinc molts dubtes en aquest tema, per això demanava un article. També em sembla estrany substituir “lo” per “el” en tots casos, ja que forçem a “el” a prendre un gènere que no es seu. Amb “ço” passa igual, i em sembla un cas semblant a “el”.
Si l’article neutre es va perdre en el transcurs de l’historia, devia ser per alguna raó de pès. Les coses es passaren a dir d’una altra manera.
I si ara necessitem un substitut del “lo” es perque cerquem una traducció directa i literal de les expresions castellanes. Fer-ho així es aprofundir en la tendencia a la dialectització.
Per això crec que no hem de cercar un substitutiu pel “lo” castellà. El francès i l’italià viuen tan tranquils sense un “lo”, no se perque el català l’hauría de necessitar, i si necessita un “lo”, es perque demana un substitut ràpid (literal) a les expresions que estem acostumats a sentir en castellà: “lo bueno es que…”, “lo mismo te digo…”, etc…
Per cert, Gabriel, tu que estàs tan content d’haver aconseguit eliminar el cognom de Palma: fa uns dies, quan va sortir la notícia de l’atemptat d’ETA a Mallorca, a TV3 vaig sentir unes quants cops Palma de MALLORCA!! Vaig pensar a enviar-hi un correu e., però n’he enviats tants… Ja no em sorprenen, però.