Misèria “intel·lectual”
Per a no perdre el costum, ja tenim un altre manifest d’uns “intel·lectuals” espanyols —i algun català de naixement— en defensa de la pobra i maltractada llengua llur, la que ells anomenen común. No és res nou ni inèdit, ni els signants estan en condicions de rebre cap premi a l’originalitat. És un lliurament més del discurs dominant en el món castellano-espanyol, compartit per la majoria, de dretes i d’esquerres, ho expressin de manera ostentosa o ho pensin contingudament. Una realitat, en qualsevol cas, que fa definitivament impossible una entesa amb ells.
La primera cosa destacable és la profunda manca d’honestedat intel·lectual en unes persones que es tenen per això, intel·lectuals. L’honestedat implica analitzar objectivament les situacions i les relacions humanes a fi de denunciar qualsevol situació de desigualtat entre les persones. I què fan ells? Tancar-se en rodó ni tan sols a considerar un cas de desigualtat estrident, que és la que s’ha establert entre les llengües de l’Estat espanyol, és a dir, entre els ciutadans d’aquest Estat. No sols es neguen a entrar en la qüestió de fons, sinó que la justifiquen explícitament (hay una asimetría que no implica injusticia de ningún tipo) i pretenen utilitzar-la en benefici dels privilegis d’una classe de ciutadans per damunt els altres. El “raonament” per a justificar aquesta denominada per ells mateixos asimetria ja no pot ser cosa més curiosa: hay una asimetría entre las lenguas españolas oficiales porque hay diversas realidades culturales pero sólo una de ellas es universalmente oficial en nuestro Estado democrático. És a dir, la raó i el fonament de la desigualtat és la mateixa desigualtat. Ni Einstein hauria gastat tanta neurona per a arribar-hi.
La manca d’honestedat s’adiu perfectament amb un to afrontós i prepotent. Així, la disposició constitucional de respecte i protecció de les modalitats lingüístiques d’Espanya és qualificada de generosa. Haurem d’estar agraïts de tanta generositat. I ens fan saber que posar fi a la persecució del català i les altres llengües que no són la castellana és un objectiu complit sobradamente. Un sobradamente que té alguna cosa d’inquietant: deuen insinuar que hi ha alguna prohibició que no seria de més mantenir-la vigent?
És, a més, un discurs marcat per la contradicció més evident. Ens diuen que són els ciutadans els qui tenen drets i no les llengües o els territoris, una vella cançó que fa molt de temps que sentim. Se suposa que el mateix s’hauria de dir respecte dels deures, si no volem caure en una altra asimetria. Bé, doncs no senten gens de rubor quan afirmen que sólo una de ellas (les llengües, no les persones!) goza del deber constitucional de ser conocida, un fet que ja ens han advertit que es fonamenta en la llei natural. La llengua dels altres no pot tenir drets ni generar deures, però la seva per descomptat que sí.
Tanmateix, si volen, podem parlar de drets de les persones. La seva peroració se centra en el privilegi de ser monolingüe en espanyol en qualsevol part del seu Estat, cosa que implica l’exclusió de qualsevol actuació de les administracions que no utilitzi aquesta llengua i de qualsevol servei públic que no s’hi ofereixi plenament. La deshonestedat intel·lectual també és en el que no diuen, en el que amaguen però saben perfectament. Que el privilegi monolingüe, volgut a casa i a fora casa, requereix que els altres renunciïn a ser-ne, de monolingües, no sols al “seu” Estat sinó al territori de la pròpia comunitat lingüística; i que els ciutadans de segona estiguin condemnats a la indigència d’abandonar la pròpia llengua contínuament, a fi que els ciutadans de primera puguin viure ignorant tot idioma que no sigui el seu. Qualsevol qüestionament del privilegi és titllat de discriminación, marginación i imposición, però el seu ordre asimètric no en té res, d’imposició. Al final, el sermó consisteix a invocar la desigualtat més impresentable entre uns ciutadans i uns altres, entre uns ciutadans que tenen més drets lingüístics que altres, com el dret d’emprar la pròpia llengua —ens ho diuen clarament en el punt cinquè del seu “programa”— a les institucions de l’Estat que mantenim entre tots.
Fet el poti-poti amb les asimetries legals i els drets i els deures asimètrics, els nostres intel·lectuals posen èmfasi en un altre eix del seu discurs: la bondat de la lengua común, una enorme riqueza para la democracia. Comuna de qui? Aquesta és la qüestió. Com que es tracta de ser universals i no tancar-se en límits estrets, que vagin imaginant els nostres pensadors lluminosos els beneficis per a la democràcia que conseqüentment hauria de comportar l’existència d’una llengua comuna de la Unió Europea. I que vagin imaginant una nova asimetria, de la mateixa naturalesa que la que tant estimen, però a una escala més universal i més acordada amb els temps i amb les realitats polítiques actuals. Una asimetria que tampoc no hauria de representar cap injustícia, si som coherents i partim de l’excel·lència de les llengües comunes. Que vagin pensant com seria d’assenyat que els ciutadans que així ho desitjassin poguessin ser monolingües en anglès a Espanya, coneixent de l’espanyol lo suficiente para poder vivir cortésmente con los demás i amb una administració totalment adaptada a aquest objectiu. Si tenen la dignitat d’imaginar-ho, sentiran un calfred profund. Però no canviaran de pensament, perquè no cerquen la racionalitat ni la justícia, sinó que es mouen pel seu instint senyorejador. Ells són així.
9 comentaris
9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Crec que l’explicació a la seva actitut està exactament i molt concisament formulada a les tres darreres línies del teu escrit: “no canviaran de pensament, perquè no cerquen la racionalitat ni la justícia, sinó que es mouen pel seu instint senyorejador. Ells són així.”
I perquè són així, és perdre el temps esforçar-nos per fer-los comprendre el nostre punt de vista. El que cal, per tant, és que ens esforcem més per fer valer els nostres drets.
Molt ben enraonat. Gràcies pel report (sí, ja sé que és un article, però necessito entrenar-me en la substitució de la paraula ‘informe’).
Gabriel, sota aquesta revifada desacomplexada del nacionalisme lingüístic espanyol hi ha por de veres. Por a perdre un lloc preeminent, que veuen amenaçat per dalt i per baix. Per dalt, per l’evidència que en un món global n’hi ha prou amb una sola llengua d’enteniment (l’anglès, per descomptat), si el que cal és entendre’ns. D’aquí vénen totes les accions del Govern espanyol encarades a promoure i proclamar el valor internacional de la llengua castellana, i a reclamar la seva presència en l’esfera política internacional, amb una defensa del discurs de la diversitat que no fan de portes endins.
I d’aquí vénen també tots els discurs propagandístics i (sovint tendenciosos) estudis demolingüístics i econòmics entorn a l’expansió i valor de la llengua, encarats a enorgullir els seus parlants, assegurar-se’n la seva adhesió i convèncer el parlants de llengües més petites del seu territori que fan el préssec de no abandonar les seves llengües en favor de quelcom de tan gran i valuós com el castellà.
Val a dir que aquests discursos sobre la “grandeza y enorme valor del español” són propaganda pura; una propaganda i una tasca de promoció a la qual es destinen molts calers, que tots nosaltres paguem (i això cal que ho anem repetint). Els únics que en poden treure quelcom de l’extensió de la llengua són les empreses culturals i els emporis energètics i bancaris que operen a Amèrica Llatina. I prou que ho fan. La gent del carrer no en treu gaire res de saber castellà. Ni tan sols dóna per gaire a les empreses petites que es dediquen a l’ensenyament del castellà a estrangers, com prou ho manifesten algunes.
Potser caldria, doncs, un manifest “en defensa de la lengua inglesa”, que és la nostra veritable mancança, si ens hem de posar “globals”.
Aquí hi ha un senyor que ahir en va fer un, de manifest per la llengua anglesa.
Pobres xinesos, la seva llengua sí que està en perill. Et passejes per Palma i només sents català, no sents xinès. És una vergonya.
De cara a la per alguns tan desitjada globalització, el gran problema és que l’anglès és una llengua molt difícil d’aprendre o molt difícil d’ensenyar. Veiem que quasi tots els nostres escolars, amb deu o més anys de lliçons continuades d’anglès, arriben, si és que hi arriben, a la universitat sense entendre a bastament un text en anglès ni ésser capaços de mantenir una conversa en aquesta llengua. I a alguns els ve molt just arribar a dominar a bastament la catalana i la castellana. Per tant, em sembla que això del “trilingüisme” generalitzat és una utopia poc creïble.
El problema encara és més gros pels monolingües castellanòfons, perquè els catalanòfons bilingües, a més de la pràctica de manejar dues llengües, utilitzam normalment una quantitat més extensa de fonemes, alguns dels quals, inexistents en castellà, són normals en anglès. I això és mal d’aguantar! No hem d’ésser tots iguals a l’hora d’aprendre (una llengua o el que sigui)? Perquè els qui parlem català hem de tenir més avantatges? Si d’aquí a algun temps arribam a ésser tots monolingües, en castellà, naturalment, viurem en una societat més justa en la que no hi haurà ciutadans que tinguin avantatges de tipus cultural damunt els altres.
Jo en aquests casos el que trobo a faltar és alguna mena de reacció dels que suposadament representen el progressisme espanyol…
Com a honroses excepcions, recordo que arran del manifest dels 2300, Barral i Gil de Biedma, nascuts a Catalunya però escriptors en castellà, van escriure articles en contra del manifest. Barral, per exemple, deia llavors coses tan actuals com aquesta: “Negar la prioridad del catalán en Cataluña es majadería equivalente a negar a la comunidad catalana el título de nación por temor a los excesos de la reivindicación política. Si no es nación una comunidad políticamente independiente y culturalmente singular desde el siglo VIII, con pasado expansionista y colonial, lengua propia afianzada en una literatura de resonancia universal, derecho privado diferente y voluntad ininterrumpida de sobrevivir como nación, que nos cuenten qué entendían por tal los reinventores de ese concepto en el romanticismo revolucionario y republicano.”
Per acabar d’entendre el que ha passat a França amb l’esment constitucional de les llengües regionals i la postura d’aquesta colla autoanomenada “intel·lectual” és bo de llegir la teoria gravitacional de Calvet, que mira de justificar i consagrar l’existència de diverses categories de llengües, lluny de la idea (que ell qualifica de político-lingüísticament correcte) que totes les llengües són iguals. (Encara que potencialment és innegable que ho són.)
Del que es tracta, doncs, és d’evitar que cap llengua que no sigui ara com ara a la primera o segona divisió de les llengües del món pugui atènyer mai un rang superior. Del que es tracta és de foragitar el fantasma de la regionalització del francès o el castellà, que aniria en favor de l’anglès i d’un bilingüisme “llengua pròpia-llengua anglesa global”.
Ho explicaven molt bé aquí:
http://www6.gencat.net/llengcat/noves/hm06tardor-hivern/c_boyer1_3.htm
Gabriel, en Juan Carlos Moreno Cabrera en publica avui aquesta rèplica:
http://blogs.publico.es/dominiopublico/category/juan-carlos-moreno-cabrera/