Més sobre fraseologia popular
I tornant al tema de la darrera nota –la utilització del nom de les venedores de plaer per a unes certes funcions expressives–, la cosa encara donaria per a bastant més. Quines coses té la llengua! La paraula puta, ben lluny del seu significat original, ha arribar a adquirir la funció d’un potent element gramatical emfasitzador. No és igual què fas? i què putes fas?, car la segona interrogació conté una bona dosi de curiositat, d’estranyesa o, fins i tot, de reprovació. Quan es diu on putes ho has posat? es vol fer patent un alt nivell d’intriga i de ganes de saber la resposta. I les fórmules sí putes i no putes corresponen a respostes ben diferents del simple sí o no. A la Mallorca profunda sí putes (i el seu contrari negatiu) és l’equivalent col·loquial i directe de l’espanyol sí, por supuesto –que tanta gent no sap traduir–, del francès oui, bien sur o de l’anglès yes, of course, tots tres en versió educada. Tot un món de matisos i de possibilitats al voltant d’una paraula que s’ha incrustat en les entranyes de la llengua popular tant com en la societat s’incrustà la tirada cap al comerç que propiciaven les designades amb el mot.
Qualcú deu pensar que aquests usos idiomàtics van desapareixent per la introducció de la denominada ‘correcció política’ en el parlar. No ho crec. Més aviat diria que totes les expressions referides fins ara en aquest post i el precedent es troben en retirada entre els joves perquè no són usuals en espanyol. La història de sempre. Però aquelles que mantenen la vigència en la llengua veïna són també ben vives en el català dels joves, com la forastera i nova expressió de puta mare, curiós substitut de qualsevol adjectiu o adverbi de càrrega positiva, o el més clàssic i prodigat dels insults, fill de puta, tot i que alguna versió autòctona i superlativa com fillol d’una gran puta sembla que va cap a l’oblit.
En fi, era per a fer un poc de literatura en aquesta jornada assenyalada de reflexió.
5 comentaris5 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Molt interessant el blog.
Per als que som del continent i mai hem navegat és una forma de conèixer vostra situació. 😉
Salut i força al canut!
una traducció del Yes off, course seria: Sí, oi tant/ Sí, i tant?
En català tenim l’expressió ‘ésser d’upa’ quan volem dir que qualque cosa és de categoria, així que pense que les semblances fonètiques de ‘upa’ amb ‘puta’ són, si més no, ben curioses, tot i que l’acceptació del mot ‘puta’ no tinga cap relació amb el genuí ‘upa’… La llengua catalana, en contra del que diuen els castellans i acastellanitzats, és ben rica en mots i expressions, molt més que hom no es pensa… La llengua castellana, molt més uniforme, degut al tarannà de la seua gent, no és tan diversa com la catalana… i ho dic així de clar; el català, a nivell dialectal, és riquíssim… Ens han pres en Servent i El Quixot, en Cristòfol Colom i el descobriment d’Amèrica, i ara ens volen prendre la llengua; la volen fer uniforme i monolítica com l’espartana castellana… Descobriu els textos antics catalans, els que els castellans no han pogut cremar, és clar… descobrirem llavors, que el català és una llengua extremadament versàtil i diversa… Ens cal descorbrir els tresors amagats del català…
Per cert, Bibiloni, parla amb en Bilbeny, i digues-li que l’edició de la versió original en català de El Quixot, escrit pel català en Miquel Servent, potser no va ser totalment anorreada pels castellans; n’estic cert que qualque volum va ser salvat de les flames i amagat d’ençà d’aleshores en qualque monestir de Madrid, com ara a “El Escorial”…
Que ens han pres què?
Què és això de “la versió original en català del Quixot”? Que jo sàpiga, els fets provats i acceptats i àdhuc versemblants ens diuen que el Quixot va ser escrit en castellà per Miguel de Cervantes Saavedra i que la primera edició va aparèixer a Madrid, impresa per Juan de la Cuesta, el gener de 1605.
Quant a la possibilitat d’una edició perduda feta a Barcelona, si és que es va arribar a imprimir, el més segur és que s’hagués fet sense el consentiment ni el coneixement de l’autor, per aprofitar l’èxit de l’obra. Igual que les de Lisboa.
Pel que fa a aquest Miquel Servent, a casa seva el devien conèixer (perquè, si hi ha documents que l’esmenten, bé que devia existir).
Aquests són els fets. Ara bé, si algú s’excita imaginant-se una horda d’inquisidors castellans llançant a la foguera tot de Quixots impresos en català, per mi que no se n’estigui. La realitat és tan frustrnat…