Mala peça al teler
Un dia d’aquests vaig anar a veure un film que m’havien assegurat —la premsa, per exemple— que era projectat en català. Satisfacció, perquè el català no ho té fàcil a les pantalles de Mallorca; ni a les de la resta del país. Però al final va resultar que no era en català, no, sinó en una llengua tot altra: en xava-bleda barceloní. Ja em permetreu les llicències literàries. L’hora i mitja davant la pantalla va ser una mescla mala de descriure de plaer i punxades al ventrell. Plaer per moltes coses plaents, almenys per a un servidor, com una que es deia Vicky i una altra que es deia Cristina, per uns bells paisatges i diversos aspectes reeixits del producte del mestre Woody que ara no fan al cas, entre els quals no hi ha el fons de guitarra espanyola que tot el temps acompanya la història. Punxades al ventrell per la diríem que penosa dicció dels dobladors, una circumstància que per a mi fa malbé el film de dalt a baix. Aquí la fitxa de doblatge. Podran dir el que vulguin, però en aquesta versió catalana tots els personatges principals exhibeixen una dicció forastera, estrangeritzant, marcada per la ela bleda i el vocalisme xavejant. Una cosa —accent estrangeritzant— que no seria acceptada en cap doblador de qualsevol llengua normal del món. Si ho sé, em resistesc a veure qualsevol versió que no sigui l’original.
Alguns lectors diran que sóc un exagerat, cosa que no seria més que una mostra de la gravetat de la situació. La gravetat de la situació no és la dicció d’uns dobladors particulars en un film particular, sinó el fet que hi ha tot un món —el del doblatge, el de la publicitat, el dels mitjans de comunicació audiovisuals— en què sembla que tant molts dels qui locuten com els qui prenen les decisions no són gens ni mica conscients del procés de degeneració fonètica del català; i potser no n’és conscient una part de la nostra societat, que consumeix cada dia aquests productes. Uns i altres pareix que ja s’han avesat a un català hibridat, que perceben com la llengua normal, i que han oblidat la fesomia fonètica de la nostra llengua.
Per ventura una de les claus és el fet que els dobladors al català —i moltíssims “professionals de la veu”— ho són també en espanyol. Sense poder deixar de pensar en la cançó de Machín, em deman si és possible mantenir dos accents natius en dues llengües, sobretot una llengua normal i una llengua subordinada que sempre tendeix a esdevenir còpia de la primera. I em deman com és possible que els nostres mitjans de comunicació ens facin empassar cada dia un català fonèticament deplorable sense que ningú, ni els directius d’aquests mitjans ni els polítics que en són responsables, faci res per a posar-hi remei. Els importa gens la llengua?
6 comentaris6 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I el servilisme cap a l’espanyol en la traducció de títols de films?
Advise&Consent, Tempestad sobre Washington, Tempesta sobre Washington.
On the waterfront, La ley del silencio, La llei del silenci.
Avui divendres, els metges incapaços d´aprendre la llengua pròpia del lloc que els dóna feina,quedaran esglaiats quan vegin que han ofès tanta gent, la qual mai més tornarà a confiar en ells. Aquesta incapacitat em fa demanar si no hauran comprat el títol de medicina com varen intentar alguns?
De què es queixen, si ho tenen tan fàcil? ANCHA ES CASTILLA!
Esper que no col·lapsin els Serveis d´urgència en acudir-hi per sol·licitar NERVO-CALM GRAGEAS després de comparar les dues manifestacions!
És ben necessari que els catalanoparlants ens posem a exigir als nostres mitjans de comunicació parlada i als nostres dobladors de pel·lícules una pronunciació perfecta, sense influències del castellà, i que no necessàriament ha de coincidir amb el barceloní. No crec que ens faci mal sentir parlar amb accent gironí, lleidatà a tarragoní, però sí amb el del xava-bleda o altres degeneracions fonètiques. Hauríem de fer com fan en els mitjans de comunicació castellans: No permetre que ningú faci de locutor o de doblador si no pronuncia perfectament la llengua i no deixar que ningú faci comentaris davant els micròfons si no és capaç de conjugar correctament els verbs i construir com cal qualsevol frase. I si ho van així, és perquè deu estar ben fet, que no? Perquè segons ens diuen són molt més intel·ligents que nosaltres. Idò,ja que els imitam en tantes coses, perquè no prenim llum d’ells també en aquesta?
No puc estar més d´acord amb la croada per salvar la fonètica catalana genuïna. Pel que fa als doblatges, ja n´hem parlat altres vegades: a mi que em donin la veu original dels actors, amb subtítols en la llengua pròpia. Pel que fa a la pel.lícula en qüestió (per a mi, la pitjor de Woody Allen fins ara), el surrealisme dels doblatges en general es veu incrementat pel fet que a l´original parlen en anglès i castellà: m´han dit que a la versió doblada al castellà tot era en castellà; i a la versió catalana? Lamentable també la traducció en els subtítols de la versió original: el que a l´original anglès es referia a la llengua parlada a Barcelona, al subtítol en castellà era directament “español”. Tot plegat, un enorme despropòsit.
Una nota d’humor: l’altre dia discutia amb un castellanoparlant sobre lingüística catalana -ja sabem que els monolingües castellans en són els majors especialistes. Ell deia que el català i el valencià no són la mateixa llengua, i arguïa com exemple que en valencià es diu ‘Carme i Pere’ mentre que en català es diu ‘Carma i Pera’… Trista contribució del xava-bleda a la cultura lingüística dels espanyolets.
No hi podria estar més d’acord. L’únic que compta són els interessos econòmics i les influències. Els presentadors i els dobladors es trien seguint criteris absurds basats en l’intercanvi de favors. La qualitat final no importa, perquè ningú no considera que la llengua sigui important per oferir un producte final digne. Provar de fer alguna cosa bona a favor de la llengua, quan ets dins un sistema que la ignora, no és gens fàcil. Sembla que ningú no té el poder suficient ni les ganes d’implicar-se en el tema per aconseguir vetllar per una llengua coherent i genuïna. Els lingüístes patim i lluitam des del nostre univers teòric, però la trista veritat és que en el món real no comptam gairebé per a res.