Les estudiants no són mercaderies
He quedat amb les ganes de saber si les presumptes estudiants —presumptes pel sexe, no per la condició d’estudiants— que han fet aquesta pancarta són d’una d’aquestes carreres humanístiques amb majoria aclaparadora de dones, però, ben mirat, és difícil que en tals estudis no hi hagi cap home. O tal volta és que la pancarta vol dir que els homes que estudien sí que són mercaderies. O potser que només les dones universitàries estan contra Bolonya. O potser que les que estan contra Bolonya han tingut la poc galant experiència d’oblidar-se de cop que hi ha un altre sexe. O potser que la revolta no és només contra Bolonya sinó que també rep la gramàtica. Pobra gramàtica, si és així: amb la tradicional i col·lectiva ja ens costava d’entendre’ns; què faríem amb sintaxis individuals i personalitzades a la mida de qualsevol innovador ardit? Jo, que sóc usuari de la tradicional, encara no he entès la intenció dels autors de la pancarta. Stop Can Xixanta.
18 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Des de fa un cert temps s’intenta que en la redacció de conceptes que comprenen tant homes com dones (com per exemple, estudiants) no s’hi inclogui un marca de gènere gramatical per tal de no deixar de banda l’altre sexe no reflectit en l’article. En un primer moment es va optar per afegir “les” al costat de “els” (els/les estudiants) però després en veure que això era una mica feixuc tant per escriure-ho en un text com per llegir-ho es va començar a potenciar mots que expressaven col·lectivitat (en lloc de “treballadors” escriure “personal”; en lloc de “ciutadans”, “ciutadania”). En el cas de la fotografia, és cert que alguns col·lectius d’estudiants, per tal que en els seus escrits no s’hi poguessin veure reflectits només els homes pel fet de posar l’article masculí (els estudiants), van optar per posar -i fins i tot dir quan parlen- només el femení (les estudiants). Altres col·lectius, però, opten per una altra via: escriuen un mot col·lectiu, l’estudiantat. Ara bé aquest mot no apareix al diccionari. Jo crec que aquesta opció seria la més correcta, utilitzar un mot col·lectiu. És possible, doncs, no haver de parlar de els/les estudiants per tal de fer aquesta pancarta? No tenim cap paraula que representi tots els estudiants sense que impliqui un sexe o l’altre? Tal com, per exemple tenen (teniu) els professors?
En algunes carreres amb majoria d’estudiants dones (de vegades només hi ha un home a classe), pot resultar incòmode el masculí genèric (a alguns se’ns fa estrany parlar en masculí a un grup de cinquanta dones i un home). De vegades pactem entre nosaltres (professors i estudiants) fer servir el femení genèric, entenent que és un pacte circumstancial i que la realitat fora de l’aula és una altra. Potser s’han contagiat d’això. També és una manera d’actuar contra la mania de desdoblar-ho tot que hi ha a facultats com la de magisteri i demostrar que el genère gramatical és una convenció que té poc a veure amb el sexe. D’altra banda, si l’únic problema gramatical que tenen les estudiants és aquest, podem fer una festa i brindar per la salut de la llengua.
Hi ha llengües, com l’anglès, en les que no tenen aquest problema perquè a més que gramaticalment els mots no tenen gènere un únic article, THE, serveix fins i tot per al singular i pel plural. I en molts de casos ni tan sol l’usen. En una pancarta similar podrien haver dit STUDENTS ARE NOT MERCHANDISES. Els autors de la pancarta podrien haver evitat els/les dient NOSALTRES ESTUDIANTS NO SOM MERCADERIES. (Això si no creuen que hi hauria d’haver dues formes, segons el gènere: nosaltres i nosaltras)
També per l’Autònoma he vist alguna pancarta barrejant el masculí i el femení.
Si «l’únic» problema de “les” estudiants és aquest, Déu n’hi do! Per mi, ja cal que s’hi posin de “valenta”, a fer funcionar la seva “cervella” i a posar “colz@s”.
no sé si és ben bé el que vostè fa, però algun cop ja he vist que s’atacava la protesta contra bolonya en base a les faltes d’ortografia visibles en alguna pancarta o cartell. i, en realitat, si resultés que són a la universitat i no saben ortografia, ¿vol dir que això no significaria, justament, que l’educació va de mal en pitjor, és a dir, que tenen raó de protestar?
j.t. – Si hi ha faltes d’ortografia en les pancartes, no crec que sigui perquè el Pla de Bolonya s’acaba d’implantar-se en algunes carreres.
Per cert, m’acabo de recordar que quan hi va haver una protesta a la nostra facultat fa uns quants anys, quan jo encara era estudiant de màster, van entrar uns vàndals – gent de fora de la nostra facultat, on les protestes per qualsevol tema sempre han estat pacífiques, sense fer destrosses – i van decidir pintar coses en anglès. Però no es van adonar que en anglès aquesta ciutat es diu “Bologna”, no “Bolonya”.
L’altre dia, vaig sentir que ‘ senyoreta ‘ era una paraula sexista…
Posats a fer, per què no femenitzen totes les paraules catalanes?
Em sembla que el que és sexista no és la paraula “senyoreta”, sinó el fet que a un home adult se li digui “senyor”, independentment de si està casat o no, i que a una dona adulta se li digui “senyoreta” si és soltera i “senyora” si és casada.
Doncs no sé si és millor això que la “solució” d’alguns col·leccius del barri: l’altre dia no sé què van fer per “lxs presxs”, i també solen escriure plurals com “l@s pres@s”.
La distinció entre senyora i senyoreta en diverses llengües va ser creada per a disposar d’un indicador de l’estat de disponibilitat de les dones. Senyoreta era una cosa així com el rètol dels taxis que diu lliure. Quan a una dona casada jove li deien senyoreta Tal, ella tot d’una rectificava: senyora Tal! (com si digués “no et facis il·lusions). Una distinció semblant no es va crear entre els homes, a causa dels diferents rols socials d’homes i dones a la societat tradicional. La gent no va pel carrer amb el rètol de lliure penjat pel coll per si algun taxi els vol invitar a pujar.
D’aquest ús es va passar a un altre (l’actual ús francès), que s’encavalca amb l’anterior, en què senyora i senyoreta són emprats segons l’edat de la dona en qüestió, sense tenir en compte l’estat civil (o tenint-lo en compte de manera implícita; ho diu l’expressió de Bezsonoff “amb edat de ser casada”). Els dos usos estan destinats a passar a la història, perquè estableixen un desequilibri entre homes i dones incompatible amb les concepcions d’igualtat actuals.
Encara hi ha un tercer ús. El diccionari Fabra no defineix senyoreta com a ‘dona fadrina’ sinó com a “terme de cortesia aplicat a una noia, a una dona empleada en un establiment, administració, etc.”. Curiosament, el DIEC manté aquesta accepció però n’hi afegeix dues més: “dona jove” i “dona soltera”.
Bé, els diccionaris recullen usos lingüístics, cosa que no vol dir que totes les paraules inventariades siguin obligatòries ni recomanables (com la muntanya de castellanismes que també hi surten).
Georges Pérec va escriure ‘La disparition’ sense fer servir la lletra E, la més corrent de la llengua francesa. I si qualcú escrivís una novel·la amb paraules femenines només…
De fet, es diu ‘senyora ‘ a una dama amb edat de ser casada i ‘ senyoreta ‘ a una noia molt jove…A França, és així, en tot cas.
Gabriel, els russos, migpartits entre la forma tsarista (senyoreta) i marxista (ciutadana) diuen девушка (dievuitxka) a totes les dones. De la pallagueta de 6 anys a la padrina de 90…Dasvidania!
Gabriel,
Mira’t la darrera entrada del bloc, l’acabo de penjar, i tracta sobre aquest tema. Ja no entenc res. Al final parlarem en femení, temps al temps.
El problema és que podem acabar que no ens entenguem. És bo que parlem d’aquests temes, amb tranquil·litat, tractant d’aclarir a fons el funcionament de les estructures lingüístiques i no caure en prejudicis, que vol dir fer el judici abans de conèixer la realitat. Que és el que han fet els (sobretot les) militants de l’antisexisme lingüístic: llançar-se a la guerra contra la llengua sense entendre com funciona.
No heu pensat que la fotografia potser faça referència a “Les (persones) estudiants”??
Crec que a això li diuen “progressisme”. Els homes tenim el que ens mereixem. Tot això ho hem provocat nosaltres mateixos, amb la nostra passivitat.