Quan vaig per la carretera vella d’Inca –cosa que comença a ser un plaer– no puc evitar de pensar què hauria passat si amb aquesta carretera s’hagués fet el que han fet amb la de Manacor. L’autopista d’Inca va destruir algunes coses, però l’autopista va salvar la carretera. Maria Antònia Munar diu que la nova autopista –ella en diu carretera desdoblada– de Manacor s’ha fet amb respecte al medi ambient. Jo crec que és un dels grans atemptats al medi, a la història i a la personalitat de Mallorca. És còmoda i es guanya un temps en els desplaçaments, però el preu és molt car: s’ha destruït –destruït, pos èmfasi en la paraula– un element patrimonial tan important com una carretera històrica, de les principals de l’illa, i s’hi ha aixecat a damunt una autèntica autopista. Amb la diferència que, mentre que les autopistes clàssiques només alteren camps d’ametllers i garrovers (simplific, ja ho sé), aquesta és una destrossa fenomenal d’un entorn humanitzat. Les vies de servei, engabiades per reixats sense fi, i l’enfiloi de passos elevats, ponts faraònics i giratoris per pa i per sal configuren un nou paisatge ferest, exponent del mal gust de la tropa de nous rics que fan i desfan en aquesta terra. Avui m’alegra comprovar que un grup tan prestigiós com el que escriu sota la rúbrica Grup d’Opinió d’Arquitectes em dóna la raó.