Si l’Estatut de Catalunya (art. 35) diu que “El català s’ha d’utilitzar normalment com a llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament universitari i en el no universitari”, a què vénen els escarafalls davant una cosa tan coherent com que algú proposi que els professors parlin als alumnes en català normalment en els recintes escolars? Si els professors parlen com els ve en gana, no es complirà el que diu l’Estatut, que, com tota llei, sembla que ha estat feta per a ser complida.

Tampoc no puc entendre, tenint en compte el mandat estatutari, que el Govern de la Generalitat es proposi implantar un decret —si no ho he llegit malament o alguna cosa no em falla— on es diu que “d’acord amb el projecte lingüístic els centres podran impartir continguts d’àrees no lingüístiques en castellà o en una llengua estrangera”, sense ni tan sols fixar un màxim per a aquests ensenyaments. Quantes classes podran impartir en espanyol, el cinquanta per cent, el vuitanta?

També és sorprenent que el conseller d’educació torni a treure la cançó de la imposició del català. Una característica bàsica de totes les llengües normals és que s’imposen implacablement. Aquell qui neix a Grècia o a Polònia no té opció ni llibertat de tria: li serà imposat el grec o el polonès per a parlar amb els amics, els professors, la gent de la feina i la gent del carrer. Les úniques llengües no imposades al cent per cent són les que pateixen la superposició d’un altre idioma importat i imposat per alguna raó de força. La cançoneta que diu que val més que la gent estimi voluntàriament el català que no pas que li l’imposin no s’aguanta per cap cantó. Com li agrada de dir a un amic meu —i jo faig meva la sentència—, el català serà estimat voluntàriament per tothom només quan estigui imposat pertot i ben imposat. Com totes les llengües.