La correcció política (post qui sap si políticament incorrecte)
Un dels fonaments de l’ordre lingüístic rau en el fet que les paraules tenen un significat més o menys identificable pels parlants de la llengua. En alguns casos, però, més menys que més. Quan la percepció del significat d’un mot o terme no coincideix en els diversos parlants, sorgeixen els problemes d’incomprensió o d’incomunicació. L’expressió correcció política —la gènesi de la qual només s’acaba d’entendre tenint en compte la semàntica de l’adjectiu en anglès— és un d’aquests termes sobre els quals hi ha quasi tantes percepcions com perceptors. Allò que jo percep, en tot cas, és que és un terme dotat d’un contingut amb una valoració social que va progressivament a la baixa. De cada vegada més gent veu això de la correcció política més com una nosa a superar que com un valor a defensar. En la meva manera de veure aquesta qüestió potser ja podríem establir una oposició entre correcció i correcció política. La correcció de sempre és el respecte als altres i l’exquisitesa en les maneres de relacionar-nos-hi. Una cosa que sempre serà necessari cultivar i implementar. Essent aquest un concepte i un terme suficients, allò de la correcció política esdevé aplicable a esquemes més basats en la mera superficialitat, el buit o les manies particulars de cadascú. Si no vaig errat, l’invent va començar —als Estats Units— amb unes recomanacions capricioses sobre l’ús del llenguatge: per a entendre’ns, allò de tots i totes i les persones d’ètnia gitana. Superficialitat, dic, i vana il·lusió de canviar de casa pintant-ne la façana.
La correcció no posa en perill cap valor de la civilització, perquè això ja seria incorrecte. La correcció política, en canvi, em fa l’efecte que és com una bolla de neu rodant cap avall que pot arribar a amenaçar algunes coses fonamentals: la llibertat d’expressió, la llibertat de pensament, la creativitat i una cosa tan sana i imprescindible com el sentit de l’humor. La cultura que hem anat construint en aquesta part del món té una cama important en la ironia, la sàtira, la crítica del poder, el joc amb les paraules, l’humor amb els pares, els sogres, l’altre sexe, i tot això pot ser perfectament compatible amb la correcció i el respecte. Els glosadors mallorquins en són una mostra eloqüent. Sense aquella cama feta d’humor i llibertat la nostra societat es convertiria en un convent de monges contemplatives, silencioses i avorrides. O podria arribar a ser una cosa pitjor: una societat on et tanquen a la presó per posar el nom d’un profeta a un osset de peluix.
La correcció política és un conjunt d’excrescències que els han sortit a un altre conjunt de moviments socials situats en la línia del progrés i que han fet i fan un món millor; moviments de defensa dels drets de col·lectius tractats injustament o clarament oprimits (negres, dones, homosexuals, etc.), però progrés i excrescències són, o haurien de ser, perfectament delimitables i destriables. Altrament, correm el perill de ser víctimes d’una munió de nous petits inquisidors que a partir de la pura subjectivitat ens voldran dir com hem de parlar, què podem dir i què no, sobre què podem fer broma i sobre què no, què fa gràcia i què no en fa, què és avançat i què és estantís.
La correcció política apareix voltada de sectarismes, contradiccions i asimetries considerables. Grans defensors de la llibertat d’expressió quan la justícia persegueix incineradors de fotos o dibuixants de portades satíriques es mostren com a torquemades en miniatura quan algú fa la broma més innocent tocant, però, algun dels seus camps sensibles. Tinc al cap una presentadora de programes de televisió, molt feminista i políticament correcta, que un dia sí i un altre també posava de tres voltes i mitja la totalitat dels homes del món, atribuint-los un ramell de meravelles, des que són incapaços de planxar una camisa o de fer pipí sense embrutar la tapadora de l’inodor fins a considerar-los unes bèsties primitives o animals unineuronals, i tot restant tan tranquil·la. Ja provareu de fer-li la més mínima brometa respecte de les persones del seu sexe. Com les qui s’escandalitzen sense distingir matisos davant la “utilització del cos de la dona” a la publicitat —un sector que es dol del rigor d’alguns col·lectius hipersensibles— però que probablement no farien gaire fàstics si hom els regalava el calendari dels bombers. La correcció política crea un joc d’encalç i d’intolerància contra els qui toquen les fibres sensibles d’alguns col·lectius amb coa de palla , que no dubten a subordinar la llibertat dels altres a la seva peculiar facilitat de ser ofesos. És clar que d’una manera molt desigual, en funció de la capacitat de pressió i d’influència d’aquells col·lectius: una gitanada és una expressió més (auto)reprimida que una putada, i ara no faig cap valoració d’aquests mots.
I potser la cosa més greu és que la correcció política té un fruit enverinat, que és l’autocensura i l’autorepressió. El pobre pecador que és incapaç de sortir del vici de dir coses com “ho veig molt negre”, o el polític que després de dir “els ciutadans” s’oblida d’afegir-hi el preceptiu “i les ciutadanes” corren perill de veure’s a ells mateixos com un producte defectuós de fàbrica i amb migrades perspectives d’adob.
13 comentaris
13 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I qui s’auto-reprimeix s’automutila.
Incomprensible com algú qui potser no es tallaria la cama ni el braç, ni sisvol el nas, es talla bocins de cervell i doncs de coneixença de vida. Qui no diu les coses pel nom que ell mateix sap que s’han de dir, i empra els noms que d’altres els donen (a les coses), viu mercenàriament, viu per cos interposat, viu nàquissament, no viu prou…
I es toca un ou. I de l’ou no en raja perquè ja no n’hi ha, i…
Jo tampoc aniria a cercar na Maria per sa cuina, i en lloc de correcció vs correcció política parlaria d´educació vs pardaleria (o hipocresia); o, simplement, d´educació.
Sigui com sigui, no està de més, de tant en tant, posar-se en el lloc dels altres, ni renunciar a l´exquisidesa (amb d en lloc de t, no?) en les formes a l´hora de defensar el que creim que és just.
Aquelles persones que no volen cap casta de discriminació entre sexes per part de la llengua, hauríen d’acollir amb entusiasme aquelles paraules que tan serveixen per a un com per a l’altre, com, ja que ho he dit, persona, i també normal, heterosexual, estudiant, terapeuta, artista, modista, cronista, etc., i no admetre mots com estudianta, del tot innecessari i discriminatiu (separa els sexes) que alguns volen imposar. I si volen aquest, perquè no “normala” i “heterosexuala”? I “persó”, “artist” i “modist”? I tampoc no s’hauria de veure res d’insultant en els mots “moro”, “gitano” o “negre”, descrivint una característica racial o nacional. Crec sincerament que el respecte entre homes i dones, i entre gents de diferents ètnies, es pot dur fins a la màxima exquisitesa sense violentar la correcció gramatical de la llengua que hem heretat.
Trobe que ací ningú no s’ha enfadat per res. Ni tan sols hom ha parlat en cap moment que tu pugues expressar tranquil·lament (o com vulgues) la teva heterosexualitat. Per tant, crec que no vas entendre allò que escriguí.
De bromes, tothom en pot fer: de bones, de dolentes, d’innovadores i d’estantisses. Tothom té el dret de fer-ne.
Jo diguí, simplement, que és massa tòpic que un home herosexual afirme la seva sexualitat quan alguna mena de nom, objecte o situació masculina se li acosta. Crec, aleshores, que qui cauria en prejudici no seria qui ho fa veure sinó qui ho ha dit.
En el post anterior ningú s’ha definit heterosexual ‘en si’ sinó que davant un motiu masculí (el pobre i innocent Jordi) s’ha intentat advertir els lectors (o, més aïna, les lectores -com si d’elles depenguera l’afer-) que no es precipitaren a pensar coses que no són. Jo, el lligam, no el veig per enlloc!
De tota manera no vull polemitzar sobre açò. Només era un comentari (tant subjectiu com vulgueu) d’un tema que per a mi ja put. Sé que no hi ha cap malícia darrere. I accepte aquesta broma i d’altres.
Només deixe caure una qüestió. Si algú haguera dit: “M’agrada molt l’orxata (o l’ensaïmada o la botifarra) però que ningú es precipite, sobretot que ‘nadie’ es precipite: continue sent tan espanyol com sempre”.
Segurament molts estaran d’acord amb mi que, 1) no passa res per ser espanyol, 2) que no hi ha cap malícia al text -insistesc-, però, 3) hi sotsjauria una idea negativa del fet de ser català en tant que cal aclarir, abans que res, que no se’n forma part d’aqueix grup.
O no?
No crec que es tracti d’obsessió per la correcció política.
Més bé és una mica de malestar de veure com les expressions despectives que fan referència a col·lectius no heterosexuals estan molt i molt arrelats en aquesta cultura nostra, i que una cosa així no és esperable d’un erudit de la llengua com és l’autor d’aquest blog. Sempre he pensat que els lingüistes tenen una sensibilitat especial en el llenguatge, el seu ús correcte i, sobretot, en una autoritat lingüística com és aquí el cas, adequació (sí, aquesta adequació i correcció de registre i de maneres que tant i tant repetiu fins a la sacietat a la universitat tots els professors de llengües).
Crec que aquest cas és paral·lel al tema de la llengua. Aquí tothom posa el crit al cel quan a IB3 es diu alguna burrada, o perquè a tv3 contracten gent que no té una fonètica correcta, i no per això es posa la gent a dir que això es victimisme. Perquè el purisme lingüístic és acceptable i la correcció política en vers colectius fins fa poc marginats, no?
A veure, ningú s’enfadava, sr. Bibiloni. La qüestió és que fer una proclama d’heterosexualitat simplement perquè s’ha dit M’agrada x (x=nom de noi) implica que l’homosexualitat és com un perill que ens espera en qualsevol cantonada i del qual convé advertir que hom està protegit. No m’imagine que diguéreu: “He encés la llar, però no sóc un piròman!”. Per exemple, és totalment normal que una dona diga d’una altra que és bella. Quan una presentadora dóna pas a una cantant, posem per cas, és habitual que lloe la seua bellesa. Però, ens imaginem que passe el mateix quan es tracta de dos homes? Seria “raret”, no? El que comentàvem és que cal no fomentar aquesta mena de prejudicis.
Nihil novum sub sole. La intransigència i la intolerància són els subproductes del pensament unidimensional, i això serà així mentre hi hagi homes sobre la faç de la terra. Perdonau, volia dir homes i dones!
A mi ara se m’ha plantejat un dubte lingüístic: acceptam “Com està el pati!” com a expressió correcta i genuïna en català? No sé, és que a mi em sona calc de l’estil *”quin pollastre que s’ha muntat”! (?)
Veig que aquest blog sembla que deixa de ser de llengua i passa a tractar d’opcions sexuals i qüestions adjacents. Doncs no deixem la llengua ni la semàntica, ara la semàntica del mot agradar.
Cert que les dones fan molts de comentaris sobre la bellesa d’altres dones, i els homes no tant. Però els homes també reconeixem quan un altre home és físicament agraciat o no té tanta sort. Això, però, no és el mateix que l’afirmació m’agrada en/na Tal. Quan dic M’agrada n’Adriana Lima (només per posar un exemple, tot i que ben real), no faig una simple constatació de la seva bellesa. L’atracció és una altra cosa. Encara que l’atracció no té per què ser només física, i la que va més enllà és la que ens fa anar més tocats. Entre parèntesis, en el cas de l’exemple adduït, com que no tinc la sort de conèixer personalment la senyora en qüestió, no puc sentir-me atret per unes altres possibles qualitats humanes sens dubte molt més importants que les físiques, i així queda la cosa.
Vull dir que en el meu continent almenys, la frase m’agrada X té un valor ben clar i llampant (i quan no es diu amb aquest valor, de seguida apareix la matisació). Els homes a qui agraden els homes es diuen homosexuals i els homes a qui agraden les dones es diuen heterosexuals. I no hi ha res de dolent, per descomptat, en l’opció dels homosexuals ni en la dels heterosexuals, ni en la dels bisexuals, ni en la dels asexuals, ni en la dels el-que-sigui-sexuals. No vegem fantasmes on no n’hi ha.
En canvi, els qui encenen foc a la xemeneia no són necessàriament piròmans, ni els qui cantam algun cop una copla d’Imperio Argentina som necessàriament espanyols. Ni són necessàriament espanyols tots els qui algun cop parlen en espanyol, idea a la qual l’Instituto Cervantes dedica abundosos recursos. Per l’antiga Corona de Castella m’he passat dos dies parlant-hi a doll i continuu tan català com sempre. Aquesta darrera matisació, doncs, sí que era innecessària.
Aquesta també és bona:
«La otra noche, una amiga que trabaja como traductora para la UNICEF me explicaba el proceso de censura al que debe someter sus textos según las normas de lo que se conoce como “corrección política”. En los folletos que esta amiga traduce para los países del Tercer Mundo, no puede aparecer ninguna palabra que pueda ser interpretada como una discriminación o una alusión malintencionada. No puede haber, por ejemplo, una sola referencia a un enano, o a una nariz ganchuda o aplastada, o a una piel oscura, o a una enfermedad que pueda considerarse deshonrosa. “Blancanieves y los siete enanitos”, por ejemplo, sería un título prohibido por las nuevas normas de la UNICEF. El nombre de Blancanieves podría interpretarse como un signo de superioridad racial, y los colectivos de minusválidos podrían sentirse ofendidos por la mención de los enanitos.»
Eduardo Jordà, Lengua muerta
Senyor Bibiloni: senzillament, gràcies, moltíssimes gràcies!
Home, no tantes gràcies, de l’expressió “com està el pati” no en diu res. D’això se’n diu “fugir d’estudi”!
Bel Zaballa entrevista Carme Junyent: ‘Que s’acabi aquesta comèdia de desdoblar en masculí i femení’ http://www.vilaweb.cat/noticia/4153027/20131031/carme-junyent-sacabi-comedia-desdoblar-masculi-femeni.html