M’ha deixat bastant sorprès l’article que el president de la Secció Filològica va publicar a La Vanguardia dia 22 d’aquest mes, que podeu llegir aquí. Conec Joan Martí de fa molt de temps i el tinc per una persona molt preparada, assenyada i responsable. M’ha fet la distinció de convidar-me a participar en moltes de les seves iniciatives, com uns llunyans programes de TVE titulats Català amb nosaltres o les Trobades amb la Ciència de la CIRIT que ell conduïa, o cicles de conferències sobre la situació del català, etc.

Compartesc amb ell el sentiment de desesperació que expressa a l’article per la no utilització d’un estàndard nacional en un text com la Constitució europea (“era imprescindible el recurso al estándar común”). Però, ens agradi o no, no podem ignorar que aquest estàndard nacional no existeix i caldria examinar-ne les causes. Perquè un estàndard és això si està acceptat per tota la comunitat lingüística, i en la nostra anam bastant enrere en aquesta qüestió.

M’ha sorprès la confusió entorn del concepte de registre. Excloga/exclogui o establit/establert no són formes pertanyents a registres diferents, com ho poden ser vatua l’olla, ésser la mare dels ous i altres exemples que ell aporta en relació a altres expressions més formals. Excloga/exclogui o establit/establert són normes regionals distintes –i impecables– en principi vàlides per als mateixos registres. Tenir un estàndard comú vol dir triar una forma de cada una d’aquestes parelles, cosa que només es podrà fer amb un consens bàsic de tots els lingüistes d’arreu del país, i sobretot a partir de l’assumpció de la necessitat d’aquesta tria. I això és el que no ha fet ni pareix que pensa fer l’Institut d’Estudis Catalans, que fins ara s’ha limitat a complaure’s en la diversitat geogràfica i amagar el cap sota l’ala davant la necessitat urgent d’una llengua nacional unificada. O, cosa igualment penosa, donant per fet que l’estàndard comú és el de Barcelona, amb el cartró, el cargol, el sisplau, el burru i el bona tarda.

“Existe el Institut d´Estudis Catalans, a quien se podía haber consultado sobre qué norma había que seguir para la versión catalana del tratado”. Estic ben d’acord. Ja he dit en altres ocasions que el govern espanyol no hauria de recórrer a cap govern autonòmic per a obtenir versions catalanes de qualsevol text, sinó a l’Institut d’Estudis Catalans, que per això és l’acadèmia de la llengua (o simplement l’Estat hauria de tenir un servei lingüístic acordat amb el IEC). Però en aquest cas quin text hauria proposat l’Institut? S’hauria resolt el problema? No, el problema es resoldrà reconeixent que existeix, treballant amb voluntat de resoldre’l i cercant el màxim acord. Que, per cert, no hi serà mai si els de l’àrea de Barcelona no estan disposats a assumir que ells també han de renunciar a qualque cosa. Encara que sigui poca. No em puc estar aquí d’afegir que els qui han controlat el català dels mitjans de comunicació barcelonins en aquests darrers vint i tants anys definitivament han fet més mal que una gelada.