Jo també vull un Estat propi. Com Hongria
Diuen alguns betzols assolellats que el nacionalismo se cura viajando. Són els ultranacionalistes de campanar que ni viatgen ni guareixen ni tan sols aconsegueixen de mitigar la seva estretor mental impenitent. No he sabut mai si nacionalisme és la paraula més adequada per a designar la meva ideologia nacional, que no és més que una simple aspiració a ser normal i –com diu una campanya del moment a la qual m’adheresc– la voluntat de tenir un Estat propi, sense enfrontar-se a ningú i essent amics de tothom. El que sí que sé cert és que això a mi no se’m “guareix” viatjant, sinó que com més viaig més se m’intensifica.
Fa un temps parlava dels sentiments que em va remoure un viatge a Lituània, un país que ha sabut passar d’una dependència amb perill d’anihilació a la més absoluta normalitat nacional. Fa poques hores he tornat d’Hongria, un altre dels feliços convidats a la festa de la normalitat i la plenitud nacionals. Normalitat i plenitud, però, guanyades a pols, després d’una llarga història de sotmetiment a poders estrangers. A Budapest s’ha celebrat el XIV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, aquests que apleguen catalanòfils d’arreu del món, excepte de la part de per Madrid, perquè allà no hi ha cap catalanòfil. He tingut contacte amb hongaresos (professors i estudiants) que estudien, difonen i parlen el català. Supòs que són representatius dels hongaresos normals, aquells que estimen profundament el seu país i n’estan orgullosos. Tampoc no sé si als seus sentiments els escau el mot nacionalisme, però cal dir que els hongaresos senten profundament el seu país, despleguen sense complexos una èpica nacional, amb els seus reis i herois (especialment el rei Sant Esteve, l’omnipresent pare de la nació), als quals homenatgen amb monuments sembrats per tot el país. Un espectacular monument ple d’estàtues representatives de les glòries nacionals (entre elles el sogre del nostre Jaume I i avi del rei favorit de la senyora Munar) commemora l’arribada dels seus avantpassats a aquella terra l’any 896. El 96 és per això un nombre màgic que compareix repetidament: la cúpula de la basílica de Sant Esteve fa 96 metres d’alçada (i cap construcció a la ciutat pot sobrepassar-la per llei) o l’escala que puja al capcurucull de la torre més alta del Parlament té 96 graons. I en el seu escut mostren orgullosos les tres muntanyes més altes d’Hongria, però no amaguen el seu pesar intens perquè dues de les tres són actualment fora del seu Estat incomplet.
Dic que les meves aspiracions de normalitat nacional no es “guareixen” viatjant sinó que s’agreugen. I s’agreuja el meu avergonyiment de pertànyer a una nació que és un dels pocs pobles d’Europa que encara romanen en la indigència nacional, estúpidament encaramel·lat amb els seus dominadors i esmicolat en taifes, regionetes i regionalismes. Viatjau, catalans, vejam si ens despertam.
Ah, i a la imatge, la bandera d’Hongria i la de la ciutat de Buda, que és una de les dues que formen l’actual Budapest. Curiós, oi?
7 comentaris7 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Però ho és casualitat?? Té alguna relació amb la nostra senyera o és una coincidència afortunada?
Coincidència afortunada, supòs.
hongaresos i catalans, mateix combat, ja ho va dir en Joanot Martorell, de molt digna memòria.
viatjant hom esdevé molt més català, és a dir, molt menys provincià – provincià com els provincians que del català, per exemple, en diuen valencià, o per a ésser més acurats, balenfiano.
Sobre aquest mateix tema, em permeto de copiar-vos un text meu que crec totalment en línia amb el vostre article:
Viatjar per Europa per a tastar la independència
(9/juny/2005)
Viatjar, veure món, és la manera més ràpida i fulminant d’esdevenir independentista per sempre més. Quina gran fal·làcia la dels espanyols, francesos i encaixistes (en alguns casos auto-anomenats falsament “ciutadans del món”), quan diuen que els catalans que volem la independència som tancats i anacrònics, que és perquè no hem sortit gaire de casa… He! Permeteu-me un somriure… Què millor que ser espanyols o francesos, diuen!, què millor que ser regions (colònies) d’un estat gran i “totpoderós”… HA! Permeteu-me ara ja una rialla oberta i desvergonyida! Em temo que no opinen igual portuguesos, irlandesos, neerlandesos, danesos, txecs, eslovacs, hongaresos, eslovens, croats, grecs, macedonis, búlgars, noruecs, suecs, finlandesos, lituans, letons, estonians, islandesos, austríacs ni suïssos. No són pocs, no, són la majoria!
Sí, la feliç realitat és que la gran majoria dels estats d’Europa tenen menys de 12 milions d’habitants, i 12,5 milions en tenen els Països Catalans. No cal fer cap màster ni doctorat, tothom ho pot veure, només cal mirar un mapa d’Europa per a veure que algú ens està enganyant vilment des de fa molt, i que molts d’aquests estats fa 15 anys ni tan sols existien. De fet han nascut més tard que la nostra entrada a la UE (!), i molt més tard que comencéssim a saber que Espanya ens roba de forma descarada (!!) i aquí en canvi sembla que no volem veure la realitat. Molts són estats molt joves, sí, però pregunteu als seus habitants si volen tornar a formar part d’un “estat gran”. Notareu a la seva mirada una certa compassió, com dient “pobres catalans, quan despertaran d’una vegada…?”. Bé, doncs encara hi som a temps, però no podem badar ni un sol minut, sinó que hem de posar fil a l’agulla immediatament.
He pogut veure una mica d’aquesta Europa nostra: Països Baixos, Suïssa, Anglaterra, Portugal, Itàlia, Àustria… Cadascú pot extrapolar-ho als països que hagi visitat. La sensació de pau mental, de viure en un lloc normal, de poder-se dedicar a treballar, a educar els fills, a crear empreses, a generar cultura i coneixement, a gaudir del temps lliure…, és absolutament desbordant, encoratjadora, excitant, embriagadora, és present a cada minut, t’inunda i t’envolta completament, és tan agradable que al cap de pocs dies ja t’hi voldries quedar… Si no m’hi quedo és simplement perquè casa meva és en un altre lloc, a la Mediterrània occidental, entre mar i muntanya. Elx, Perpinyà, Calaceit, Badalona, Ciutadella… això és casa meva, i no Àustria, els Països Baixos o Portugal. La sensació de voler-m’hi quedar no és tal, sinó només el desig, tan intens que gairebé fa plorar, que casa meva sigui també un lloc normal. Fa plorar, però no de ràbia, sinó més aviat d’impaciència, de desig per tal que sigui aquesta sensació el que respiri quan passegi per Amposta, Xàtiva o Eivissa. Els vols de tornada a casa sempre són durs, perquè el que desitjo és viure en un país normal, sí, però que sigui el meu!!
És tan excitant la sensació de la normalitat quan la pots tastar, que voldria emportar-me fins al meu país, en una capseta, una miqueta de la llibertat dels portuguesos, de la pau dels suïssos, de la vida normal dels holandesos… El que desitjo després de veure com és un país independent de 6, 8 ó 11 milions d’habitants, i encara amb molta més força que abans, és que el meu de 12,5 milions també ho sigui. La millor manera de desitjar la independència és tastar-la, respirar-la, viure-la, ni que sigui per uns dies… Si us ho podeu permetre, viatgeu per Europa, i vegeu aquests estats erròniament anomenats “petits”. Tots tenen la seva grandesa, la seva solemnitat, i tothom els respecta perquè en algun moment de la història s’ho han guanyat a pols. Viatgeu, vegeu com seria, respireu l’aroma d’aquesta pau mental, de la normalitat, de la llibertat. Com si fos un viatge en el temps, al futur proper. Com si fos una breu excursió al 2014, perquè ho tenim a l’abast de la mà, perquè si ens hi posem (però DE DEBÒ), nosaltres també ho tindrem.
Juan Manuel Rodríguez, 29 anys
Castelldefels (Baix Llobregat)
Conseller de Catalunya Acció
Conec una persona que es gauba d’haver viatjat arreu del món que és la persona més provinciana, retrògrada, conservadora, feixista, beata i ultranacionalista espanyola i blavera que no mai m’he trobat… i malgrat això, a mi em deia que el nacionalisme es guareix viatjant… es referia al meu nacionalisme catalanista, és clar, i no al seu… Vet ací l’estultícia, la ignorància i la dolenteria dels feixistes!
El 2014! I què passa amb el 2007? Que potser el començament de la colonització castellana del Països Catalans no compta? L’any vinent, el 2007, farà 300 anys que els castellans ens van colonitzar; aquesta data no l’hem d’obviar! Potser n’és massa propera per somiar, però hauríem d’establir-hi la primera passa ferma devers la independència, i la darrera, el 2014… encara que el Principat ho tinga força més a l’abast, un cop aconseguisca la independència, la resta del Països Catalans serem més genuïns, i l’Exèrcit Català que serà el primer que haurà de crear el Principat, serà el redemptor que a hores d’ara ens cal… Parleu sobre quina és la via per aconseguir la independènica… referèndum, colp d’estat de vellut, insubmissió total, defensa armada, coalició amb tercers estats?…
El 2014 és una data simbòlica que és d’aquí a 8 anys. El 2007 és una altra data simbòlica, que és d’aquí a 1 any. Un pla seriós per a arribar a la independència es pot desenvolupar en 8-10 anys, però no en 1 any. I Catalunya Acció ha començat a treballar ara, malauradament fa 10 anys no podíem. Es tracta d’una fita-objectiu, no d’un pur desig (el meu desig és que fóssim independents ja fa molts anys).
La via està clara, la situació internacional ens ho marca clarament. La propera onada d’independències (excepte Kosovo, condicionada per una guerra d’extermini prèvia) serà a cop de referéndums per la via montenegrina-quebequesa-flamenca-escocesa-basca-catalana. Per a arribar-hi, tal com està el panorama actual dels partits i de pantalons a l’alçada de les sabates, caldrà que arribem prèviament a unes eleccions referendàries als respectius parlaments, com ja és a punt de passar al Quebec i a Escòcia, i aviat passarà segurament a Flandes i al País Basc, a les quals es presentin partits obertament amb el compromís públic de convocar el referèndum si tenen majoria. Si cap dels partits actuals ho assumeix, això, hauran de ser escombrats fulminantment. Hem d’arribar a aquest punt. I abans, evidentment, crear el clima d’opinió adequat per a tenir-hi suficient capacitat de pressió i el suport de la gent al darrere. Per a tot això cal molt de temps, diners, coratge i intel·ligència. I arribats al dia de la convocatòria del(s) referèndum(s), també caldran aliats internacionals que facin l’oportú reconeixement per a impedir temptacions sèrbio-castellanes al bell mig d’Europa occidental.
Salutacions.