Històries del gonellisme
Si mirau el web de la Fundació Jaume III (safundació.es), denominació completada amb l’afegit Sa Fundació, veureu que la filosofia i la doctrina que s’hi promou és l’equivalent quasi exacte del discurs que aparegué a Barcelona durant la dècada de 1980, de la mà de Xavier Pericay, Ferran Toutain i un llarg etcètera, que es denominà el català light. L’objectiu, a una banda de la mar i a l’altra, és de substituir un munt de formes de la normativa tradicional, que consideren no adequades per estar massa allunyades de la llengua «real», per altres opcions més pròximes a la parla col·loquial. La diferència entre uns i altres és que els lights de Barcelona aconseguiren quasi tot el poder en els mitjans de comunicació, que ara controlen, i els lights de Mallorca són un grupúscul que no controla quasi res i allunyat de la classe intel·lectual i de qualsevol força política que es pugui considerar mínimament progressista. Si de cas tenen la connivència —o en qualque cas suport decidit— d’algunes, com Vox, Ciudadanos i la part del PP més servil de la metròpoli. En aquesta qüestió hi ha qualque diferència entre les Illes i el Principat sobre la qual podríem reflexionar. Dada important: Xavier Pericay, fundador de Ciudadanos, va ser —no sé si encara ho és— un assessor o lingüista de capçalera de «Sa Fundació».
No penseu que els lights de Mallorca de «Sa Fundació» —darrera versió del que a Mallorca s’ha dit gonellisme— són molt més destructors que els homòlegs de Barcelona. Tampoc no són secessionistes: no s’aparten de l’ortografia catalana que tothom fa servir ni de la normativa bàsica, i segons ells afirmen, amb lletra petita, no posen en qüestió la unitat de la llengua, el «tronc comú», que diuen ells. Simplement reivindiquen per a la llengua noms locals, a la manera valenciana, i volen introduir en els usos públics formes dialectals locals, com ho podria fer qualsevol corrent semblant de qualsevol racó del Principat.
Si dic que no són molt més destructors que els lights de Barcelona, no vull dir que no siguin destructors. Ho són i molt. El seu objectiu, i deixem ara si amb bona o mala intenció, és desfer bona part d’allò que s’ha aconseguit en la construcció de l’estàndard relativament unitari que tenim i que, tot i algunes dificultats, permet al català de funcionar com les llengües de cultura normals, totes dotades d’un estàndard potent. I aquesta tasca és acaronada o aplaudida entusiàsticament pels enemics declarats de la nostra llengua com els partits esmentats més amunt. Si potencialment poden fer més mal que els lights barcelonins és perquè el geolecte insular està més separat de l’estàndard que el geolecte central. Res més. L’ús formal de l’article salat que promouen, contra tota la tradició culta illenca, pot esquerdar més el català públic que les formes que puguin reivindicar els «gonelles» barcelonins que controlen els mitjans de comunicació. O pensau que si a Barcelona parlaven amb l’article salat i allà la tradició literària fos la mateixa que és, TV3 no seria tota amb article salat?
Amb tot, «Sa Fundació» té poques possibilitats d’alterar els referents lingüístics dels illencs. Ara com ara no passa de ser un grupúscul al marge del sistema, amb un programa rebutjat per la gent educada i més fidel a la llengua, i amb una connexió minsa amb la societat que se sustenta sobre la ignorància, val a dir que normalment acompanyada de la bona fe. A part del web i d’alguns llibres publicats, entre ells un llibre d’estil, la Fundació convoca uns premis literaris «en mallorquí», que, naturalment, són un fet marginal. I promou cursos de «mallorquí», de «menorquí» i d’«eivissenc» que serveixen de distracció a alguns pensionistes retirats. Cursos impartits per un nou fitxatge de la casa, la «filòloga» Sandra Amoraga, (Campos 1983), membre entusiasta de l’organització, llicenciada en Filologia Catalana per la UOC i que va ser contractada com a correctora d’IB3 durant el mandat de José Ramón Bauzà, quan era coordinadora lingüística del canal Maria Antònia Lladó, dona de Xavier Pericay. No sabem si qualificar Amoraga de simple col·laboracionista o de curteta incapaç de veure que és utilitzada i de quina manera. En tot cas, una figura que recorda aquell personatge tragicòmic al servei de l’anticatalanisme que fou Lluís Cerdó Fernàndez, avui desaparegut. El currículum de la filòloga s’obre amb la redacció d’una versió «en mallorquí» d’El petit príncep, de Saint-Exupéry, edició promoguda per la Fundació i el principatí Jaume Arbonès, col·leccionista d’edicions de l’obra exuperiana. La presentació del llibret va ser acollida amb tots els honors per l’Ajuntament de Llucmajor (PP, Ciudadanos i semblants), el mateix que ara organitza homenatges polititzats al rei Jaume III i que ja ha estat advertit de la temptació de convertir aquesta noble ciutat en la capital del gonellisme.
La destrossa en les combinacions de pronoms febles «recomanada» pel llibre d’estil de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (És a dir)
4 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Bon dia, Gabriel. Ha passat un mes d’ençà que publicares aquest article però el m’he trobat ara. Efectivament, estic desaparegut de qualsevol presència pública, però encara no som mort ni he desaparegut. En es moment de constituir-se “Sa Fundació”, tres integrants me demanaren que anàs a col·laborar amb ells i tot d’una els vaig dir que no. Tenc molt clar que una cosa ès promoure es mallorquí (es català hereditari des mallorquins) i una altra llançar es mallorquí contra es català per fer espanyolisme contra es mallorquí, afavorint sa castellanització com fan ells. No ha estat mai sa meva intenció ni ho ès ara. Després de quaranta anys d’oficialitat des català, veim que sa llengua escrita a Mallorca sol esser un català estàndar mal après, que mescla variants mallorquines i barcelonines sense criteri, farcit de castellanismes i amb una sintaxi també acastellanada. I sa llengua parlada encara ès pitjor: es “mayorcano” (“catanyol” de Mallorca) fa forat en tots es camps: fonètic, lèxic i sintàctic. Avui, es meu filòleg de referència (perque veu com a filòleg allò que jo veig com a ciudadà) ès en Pau Vidal, autor de ‘El bilingüisme mata’. Efectivament, sa castellanització va ferint es mallorquí i el matarà si no ho evitam, i consider que en aquesta situació s’estàndar barceloní, mal après i mal aplicat a ses Illes Balears, no fa més que afegir aigua an es banyat. Feia estona que no firmava un escrit públic amb nom i llinatges, però això no vol dir que hagi deixat d’escriure. Si puc contactar amb tu en privat, te mostraré escrits meus que public però no firm. Salut.
Amb aquesta visió actual que tens segurament podríem arribar a un nivell alt de consens. Però pretendre introduir l’article salat dins el llenguatge formal, contra tota la tradició, és l’obstacle principal.
Sa visió actual que tenc ès fruit de s’edat, de s’experiència, des coneixement i també d’una observació atenta de s’evolució de sa situació lingüística de ses Illes Balears com a conseqüència de s’aplicació (limitada i contradictòria) de sa legislació vigent. Fa trenta o quaranta anys tothom podia opinar sobre ses conseqüències que tendria aqueslla nova legislació; ara ja coneixem ses conseqüències (bones i dolentes) que ha tengut i aquesta experiència mos indica què hem de fer i què no hem de fer per conseguir allò que volem i evitar allò que no volem. Respecte de s’article salat, ès ben cert que té poca tradició escrita, però sa normativa vigent en llenguatge formal també va deixar de banda sa tradició acceptant s’article ‘el’ en lloc de ‘lo’. En qualsevol cas, tenc clar que es fet d’usar s’article salat no fa que un escrit sigui genuïnament mallorquí, i no usar-lo no vol dir que no ho sigui. N’hi ha que parlen o escriuen salant malament (“sa senyora Armengol”) o mesclant formes verbals de diversos dialectes, o usant un lèxic i unes frases fetes gens mallorquines, sigui per interferència des castellà o de s’estàndar barceloní mal assimilat. Es desgavell ès general. Pens en una locutora mallorquina de ràdio, molt cantarina ella, que vol parlar bé: a posta no sala mai i ha après de dir ‘tarannà’, però no en sap es significat i diu “canviam de tarannà” per dir que canvia de matèria o de qüestió. Ha après de dir ‘vacances’ per ‘vacacions’, però ningú li ha dit que ‘esteim’ o ‘esteia’ ha d’esser ‘estam’ i ‘estava’. Vol parlar bé, però… També pens en un presentador humorístic de TV3, que va criticar aquells que diuen ‘els raïms’ per ‘el raïm’, i que un parell de dies abans havia amollat “el paraigües”. Ja ho val!
En veure el trotí decidit cap al catanyol que han agafat els mitjans de la CCMA i, una mica més enrere però també, l’IEC, no me vénen gens de nou ni una mica els corrents paral·lels que són sortits a València i a Mallorca. Al contrari: me ve de nou que no duguin més força. Encara la “sort” és que, a diferència de Barcelona, on els seus inventors, o codificadors, sí que fan servir el catanyol, a Mallorca i València no el fan servir mai i, a efectes pràctics, no s’identifiquen amb altre estàndard més que el castellà europeu.