José Manuel Lorenzo Lourido és un immigrant espanyol (o gallec) instal·lat a Mallorca no sé quan ni això ara és gaire important. Com la majoria dels immigrants espanyols, supòs que no parla mai la llengua de la terra que l’acull, ni l’interessa gens, perquè la situació colonial la fa per a ell perfectament prescindible. Però, a més, el dit senyor fa part d’una minoria d’immigrants espanyols que no sols no volen parlar la llengua del país sinó que l’odien i li fan la guerra. És a dir, més que un immigrant, actua com un colonitzador o com un ocupant. El tal Lorenzo va fer unes declaracions al seu Facebook en la línia del gonellisme ortodox, on alliberava energies i odis reprimits, segurament pensant que només arribarien al seu cercle parroquial i ignorant que la xarxa té la gràcia de ser immensa com el món i alhora petita com un mocador, sobretot per al pare d’una persona de renom.

L’episodi mostra un fet digne de ser analitzat per la sociologia i la sociolingüística: el gonellisme —i ja ens entenem— de cada vegada més passa dels mallorquins als forasters, o, si es vol, d’una minoria de mallorquins o una minoria de forasters, que han agafat la bandera d’aquest fet grotesc i inculte. Els avanços i els espais de normalitat aconseguits per a la llengua fan que els qui la viuen no puguin sostenir un disbarat tan estrident com negar-ne la unitat. Els qui enlairen aquest disbarat són ara els qui no la viuen. Ni la volen viure, ni la volen veure. Encara que queden residus de mallorquins ubicats a la lluna fins a la fi dels seus dies. El gonellisme és un component de l’espanyolisme extrem que vol liquidar la llengua per la via de trossejar-la i empetitir-la en tots els sentits. El gonellisme és l’espectacle surrealista de fer veure que es defensa una llengua que no es vol usar, a més d’inventar-la muntant ortografies sorgides del pou de la ignorància. És tan extravagant que comparteix amb altres formes d’ultranacionalisme espanyol components de gabinet psicològic, com el fet de respondre en alemany a una interpel·lació feta en català, com va fer l’inefable Lorenzo. Amb això el surrealista i maleducat interpel·lat pretén advertir l’interpel·lant que parlar en català és usar una llengua que no toca, igual que ho seria usar l’alemany o el basc. Però com que els nostres gonelles, parlants de català o no, no saben res de variants dialectals i són incapaços de distingir un catalanoparlant de Maó i un de Barcelona, l’exigència de la llengua “que toca” se sol manifestar enmig de situacions altament còmiques. Que acaben o es concreten exigint la llengua que per a ells toca realment. Record que en un judici que es va fer a un corifeu gonella, acusat de cremar un repetidor de televisió, davant la primera qüestió del lletrat de l’acusació, feta en el més quotidià català de Mallorca, el defensor de la causa del mallorquí va enflocar que si no li parlava en espanyol no respondria.

El tal Lorenzo ha sortit als diaris i és tema de conversa a les tertúlies. La seva gesta ha generat en alguns fòrums d’Internet una secreció d’aquesta amalgama d’espanyolisme, catalanofòbia i localisme de sainet que és el gonellisme. Agombolat a les xarxes socials pel seu cercle d’estrambòtics mallorquins i valencians —curiós fenomen pancatalà si hi afegim alguns gonelles principatins— es deu sentir un heroi com el general Moscardó en el seu alcàsser. Que gaudeixi amb la il·lusió. El gonellisme és avui, i ho serà de cada cop més, un fenomen residual, marginal i pintoresc que ja no serveix ni a l’espanyolisme extrem. Un divertiment que ens proporcionen individus sense sentit del ridícul, que en el segle de la informació es deleixen rabejant-se en la ignorància.

***

Més informació:
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/1
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/28
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1391/29
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1392/33

http://i56.tinypic.com/2a7ydjk.jpg