Gramàtics vingueren
Hi ha persones que de vegades tenen —o tenim— un lapsus linguae, i quan se n’adonen o algú els en fan adonar, corren —o correm— a corregir-lo. Altres persones són més aviat ignorants en matèria de normativa lingüística i, quan parlen o escriuen, les faltes surten com a caragols després de la pluja. El responsable del retolet de la imatge ni ha tingut un lapsus ni és un desconeixedor de la normativa. Simplement, de manera ben conscient, ha pres una decisió al marge d’aquesta normativa i —això és la part més greu— al marge del bon sentit de la llengua que s’hauria d’esperar de tot redactor o corrector.
Com que el dit responsable ho deu dir així, i no li ha vingut en gana de fer el petit esforç d’adaptar-se al que les gramàtiques li van ensenyar, ha decidit que els hi serà en català la manera de representar el complement indirecte. Dos pronoms pel preu d’un i una mica més de desgavell en aquesta parcel·la ja ben complicada de la gramàtica. La fonamentació científica d’aquesta decisió no deu haver estat molt costosa: la gent —la que ell o ella coneix, és clar— ho diu així i ja està. En rigor, però, la gent que ell o ella coneix no diuen els hi sinó els-i o elsi (el guionet pot servir per a indicar la sonoritat de la s). Una i que no té res a veure amb el pronom adverbial hi, sinó que és una simple marca de datiu treta del singular li, a fi de crear una simetria entre les dues formes i de diferenciar aquestes dels acusatius. Però això ara és secundari.
El problema és que si cadascú vol fer la seva normativa d’acord amb el que diuen els veïns de la seva escala, més que una llengua practicable tindrem un caos de cal déu. El problema és que a un lloc tan clau com la CCMA continua campant aquella ideologia lingüística que s’hi va enquistar d’un bon —o mal— començament: la ideologia de la llengua populista i sense exigències, la ideologia d’anar desfent, com un qui estira el fil d’una calça, moltes coses que han costat molt de fer.
12 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Benvolgut Biel:
Els cartells mostrats em fan mal al cor, no tan sol per la incorrecció lingüística que hi és present, sinó pel menyspreu mostrat per les dones que hi surten, exceptuant la darrera, envers la seua pròpia llengua. Perquè no s’han fet en positiu, per exemple, “parlem totonac a casa, però vull que els meus fills aprenguin català”, que una cosa no lleva l’altra?
No sé que és la CCMA i ara no tinc temps de cercar-ho, però em sembla que qualcú dels qui la integren no ha estat gens encertat en això.
El problema vé de que el pronom li no soporta cap forma plural, oi? En gascó, el pronom li a desaparegut en la part més gran del domeni, suposo per aquesta mateixa raó.
Las demandam se/si tot va ben, dona en forma singular: la demandam se/si tot va ben.
La forma més clàssica : “li demandam se tot va ben” és molt dialectal en gascó. És la forma normal en el grup dialectal sudoriental (doncs en la llengua aranesa que fa part d’aquest grup) que es troba en contacte i en continuitat amb l’occità en el sentit més estricte de la paraula (llenguadocià) i, clar, amb el català, ambdós han conservat l’usatge del pronom li.
CCMA: Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, abans Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, és a dir, TV3, Catalunya Ràdio i companyia.
No ho faré més.
D’això se’n diu un bon exemple per al poble, sí senyor.
“El responsable del retolet de la imatge ni ha tingut un lapsus ni és un desconeixedor de la normativa”
N’estàs segur, Gabriel? Temo que la ideologia de la llengua populista i sense exigències de la CCMA ha calat en algunes ments fins a tal punt que han arribat a perdre de l’esfera conscient els referents normatius.
Aquesta pèrdua de referents normatius, i per tant unitaris, és també una forma de secessionisme lingüístic. La més pèrfida perquè ve d’on suposem que harien de venir els criteris més sòlids i de llarg abast en la normalització de la nostra llengua. La de tots. La dels carrers de Barcelons. La de les viles. La del Rosselló, d’Alacant o de Menorca. La dels nostres avis i la dels nostres fills.
Tinc el mal costum de mirar alguns programes de TV3 amb els subtítols (teòricament per als sords); ho faig per analitzar com els actors o presentadors “se’n van” del guió. Bé, ara això és igual, la qüestió és que aquests “els hi” datius hi abunden, també…
Senyor Bibiloni,
Potser el que això vol dir és que la normativa respecte dels clítics datius no té cap sentit. Sempre m’he preguntat per què només el clític datiu singular ‘li’ no té res a veure amb cap acusatiu singular (el, la), quan el datiu plural ‘els’ (normatiu) és equivalent al acusatiu plural (masculí). Això per no parlar de les formes de primera i segona persona, on no hi aquesta distinció entre acusatiu i datiu (em, et, ens, us). Sempre m’he preguntat, a més, com és que si el plural de ‘el’ és ‘els’, el plural de ‘li’, no és ‘lis’, sinó ‘els’ o en el meu parlar (i de tanta altra gent) ‘els hi’ (o si vol ‘elsi’). Trobo molt interessant que la gent digui ‘elsi’, o escrigui ‘els hi’ incloent-hi molta gent que, com l’autor d’aquests subtítols, és perfectament conscient del qeu diu la normativa però no l’utilitza. Trobo que la pregunta hauria de ser per què hi ha aquesta normativa, no només per què la gent parla com parla.
@txuss martin
Segons la teva teoria, en castellà també seria lícit escriure, basant-se en la pronunciació de molta de gent: ‘to’, ‘na’, ‘cantao’, ‘lah rosa’ en comptes de ‘todo’, ‘nada, ‘cantado’, ‘las rosas’
La llengua del avis rossellonesos mai no va permetre de dir “segueix dient” o “estic malalt” (posats per cas) sinó “continua de dir”(dialectalment dire)” i sóc (dial. sun) malalt, que son formes encara normals allà, i finalment molt més catalanes que no pas les de la normativa, ja ben espanyolitzada, em sembla. Serien de rebutjar, aquests girs rossellonesos?
Joan Gabriel Mora,
penso que no és el mateix el cas que proposa la Txuss que el teu: mentre que el teu és una qüestió ortogràfica (i un exemple similar seria escriure en català ‘menjà’ en comptes de ‘menjar’ o ‘ui’ en lloc ‘d’ull’), el de la Txuss té més a veure amb una qüestió sintàctica, i un bon paral·lelisme en castellà el tindríem amb els famosos “laísmos” (“la besé en la mejilla”) i “leísmos” (“a mi padre le veré mañana”).
I, segons la meva opinió, en el primer cas (l’ortogràfic) està molt més justificada una normativa (sobretot perquè és algo força arbitrari), mentre que en el cas sintàctic caldria ser més respectuosos amb les diferents formes pròpies de cada regió. En aquest sentit, trobo malament que es consideri una sola forma com la bona (“els dic”) i es consideri dolenta les demés (“els hi dic”, “los dic”, “lis dic”, etc.). I exactament el mateix amb el castellà, ja que no suporto les postures que diuen que els ‘laístes’ no parlen bé la seva llengua. Salut.
Al País Valencià, el pronom ‘hi’ és majorment residual, tot i que alguns comencem a fer-lo servir (de nou). Tanmateix, el pronom ‘li’ és ben viu. Hi veig, però, que la normativa mana que el plural de li siga els, quan ací el plural el fem masculí i femení… No entenc que hi haja de ser d’una altra manera, perquè a nosaltres ens sonaria ben rar sentir que quan es fa el plural de li en femení el fem en masculí. Quant a altres formes, nosaltres combinem li de diferents maneres que són desconegudes per la normativa de l’IEC. Caldria bastir una llengua menys complicada, rescatar el pronom ‘li’ amb totes les seues accepcions i minorar la presència del pronom ‘hi’ que sol emprar-se abusivament i redundant. Ja al DCVB hom pot endevinar una crítica soterrada a l’abús de ‘hi’, segons el meu parer… Sembla que el pronom ‘hi’, sovint, és com una ‘marca de la casa’ i si no els fiques en una frase no és autèntic català… No sé si he dit cap bestiesa, però hem naix dir-ho. Salutacions des de València.