Espanya i la Carta Europea de les Llengues Regionals o Minoritàries
L’ordre sociolingüístic europeu, creat pels Estats, estableix dues classes de llengües. Unes, sense adjectivació —les llengües— i unes altres sempre acompanyades d’algun adjectiu —minoritàries, regionals—. Les primeres, amb la protecció d’un Estat, tenen plenitud al cent per cent; les segones mereixen l’almoina dels Estats, en menor o més menor mesura, com la “protecció” fixada en la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. Sempre he dit que els catalans no hem d’acceptar mai que la nostra llengua nacional sigui qualificada de minoritària: és simplement una llengua europea els parlants de la qual no tenen reconeguts els drets que tenen els parlants d’altres llengües per la manca d’un Estat que els garanteixi. Primordialment, el dret a viure plenament en el propi idioma en el propi territori.
Amb tot, es fa necessari dir que fins i tot la “protecció” concedida per la Carta a la llengua catalana, que obliga l’Estat espanyol a unes actuacions determinades, no es du a terme. És a dir, Espanya no compleix els seus compromisos amb el català en el supòsit més baix, que és la consideració de la nostra llengua com una llengua regional o minoritària. L’Observatori de la Llengua Catalana ha lliurat al Consell d’Europa un altre report —el tercer— en què es denuncia aquesta situació. Concretament, i citant textualment una nota de premsa de l’Observatori, aquest
• Denuncia l’absoluta passivitat de l’Estat espanyol davant la progressiva creació d’un clima social i polític contrari a la diversitat i al plurilingüisme, per part de poderosos mitjans de comunicació i sectors socials espanyols.
• Denuncia el continuat incompliment, per part de l’administració de l’Estat i en l’administració de justícia, de les seves obligacions.
• Denuncia els atacs al sistema educatiu català, pel qual el mateix Comitè d’Experts havia expressat la seva admiració en informes anteriorsi, a la vegada que el model vigent (però que corre el perill de ser encara rebaixat) tant a les Illes Balears com a la Comunitat Valenciana no garanteix ni de lluny l’objectiu dels sistema escolar de garantir que en acabar l’escolarització obligatòria tot els alumnes dominin les dues llengües oficials”.
• Denuncia les totalment desproporcionades multes imposades per la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià per no haver tancat els repetidors que hi permetien veure TV3 per TDT, i la manca de voluntat política, per part del mateix govern, d’arribar a un acord de reciprocitat amb la Generalitat de Catalunya.
• Denuncia la continuada manca de reconeixement oficial de la llengua catalana a l’Aragó (oficialitat que no es va atorgar quan es va modificar l’Estatut d’Autonomia d’Aragó el 2007).
3 comentaris
3 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Tens tota la raó del món 😉
Una consulta: veig que empres sovint la locució preposicional “per part de” per a expressar alguns complements agents, especialment quan actuen com a complements de noms deverbals (que hereden l’estructura argumental dels noms de què deriven).
Aquesta locució, sens dubte, és correcta quan significa “pel que es refereix a” o “en allò que li pertoca o atany (a una persona)” (p. ex.: per a expressar l’opinió personal d’algú); també és correcta en usos agentius que siguin pròpiament partitius, ço és: quan significa “per només una part d’un conjunt”; però, en canvi, en l’ús agentiu no partitiu, A. Ignasi Alomar creu que és un castellanisme: el castellà féu una ampliació semàntica d’aquesta locució, i nosaltres, com sempre, l’hauríem manllevada (v. el volum XV de “Línia directa”).
L’agent s’hauria d’expressar, en català, amb les preposicions simples “per” o “de”, o, en determinats contexts, amb la locució preposicional “a càrrec de”. Si cal, en les nominalitzacions, l’agent es pot introduir com a complement del participi “fet” o “duit a terme”. Quan no hi ha nominalitzacions, també es pot formular la frase en activa, tematitzant o focalitzant el complement directe (ço és: dislocant-lo al començament de la frase).
Què en penses, d’aquesta locució, Gabriel?
Hauria d’haver escrit “hereten” (no “hereden”) 🙁
Tornant al tema principal: No és que hi vulgui part, jo, dins la Constitució espanyola… però tot just he mirat el BOE del passat dimarts (27 de setembre), que publica la reforma de l’article 135 CE en les diferents llengües de l’Estat, i, com ja m’esperava, m’hi he trobat dues versions gairebé calcades: la catalana (central) i la valenciana, amb alguns canvis en la morfologia verbal i en els demostratius.
Per mi, això és un argument més per a la inconstitucionalitat d’aquesta reforma constitucional (valgui la redundància), ja que suposa un incompliment del “respecte i protecció” que exigeix l’article 3 de la mateixa Constitució, que només pot ser modificat mitjançant un referèndum.