Escollir
Per mitjà de TV3 i Catalunya Ràdio, que per a mi són —ja que no volen ser mitjans de comunicació nacionals— una finestra per on guaitar i veure totes les coses que passen en el Principat, puc constatar que per la part de Barcelona la paraula escollir s’està engolint a pas ràpid el seu sinònim triar. Fins i tot, malgrat alguna recomanació que compartesc, sembla que ha començat a mossegar el verb elegir, que associam a processos fets amb votació. Tant d’escollir m’arriba a cridar poderosament l’atenció, i no puc evitar de pensar que es tracta d’un castellanisme, de la gran allau que (a)menaça de deixar el català més colgat que Pompeia.
Vaig a l’Alcover-Moll i aquest em diu que el mot ve del llatí ex-colligere, aporta per tota documentació un cas de L’espill i un altre de Joan Alcover, i això és tot. Vaig al Coromines, on trop informació més generosa. El savi de la llengua ens diu que aquesta és una paraula essencialment espanyola (escoger) i portuguesa (escolher). Ens dóna a entendre que el mot intentà treure el cap tant en occità com en català antics, però que la cosa no reeixí gaire. És un “mot molt rar a l’Edat Mitjana”, diu, i aporta la mateixa citació de L’espill. Segons Coromines, avui es diu més aviat triar a tot el Principat; només al País Valencià el mot és d’ús general. A Mallorca puc assegurar que escollir ho diu la gent més desarrelada lingüísticament, i el fet es pot posar en relació —no dic que sigui igual— a l’ús esbojarrat de collir corresponent a tots els usos de l’espanyol coger (collir un taxi o un “cabreig”).
Segurament som davant un fet d’interferència, una modalitat de castellanisme tan evident com qualsevol altre. No es pot dir que sigui un mot inexistent en el català genuí, però l’equivalent espanyol ha motivat un espectacular desplegament del seu ús en detriment del mot normal, el pobre triar, que no té un germà espanyol que el reforci. Corre la mateixa sort que el sovint (víctima del freqüentment), l’enguany (víctima de l’aquest any), l’endemà (víctima de el dia següent), tastar (víctima del provar) i un etcètera inacabable. Al final, qualsevol paraula que no tingui un equivalent en espanyol pot acabar desapareixent del mapa. Bilingüisme enriquidor.
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
I el mateix passa amb “em sap greu”, progressivament substituït per “ho sento” (“lo siento”); “acostar”, engolit per “apropar” (“acercar”); i un cada cop més llarg etcètera…
Aquest article m’ha fet recordar una anècdota de quan estudiava a l’Institut. El llibre de català presentava la presència de castellanismes com a una característica natural del català central, cosa que la nostra professora ens va fer esborrar inmediatament. Supòs que hi deu haver alguna relació amb l’engoliment de paraules que explicau.
Gabriel:
Curios, utilitzo molt les paralues sovint i tasatar. Potser es perque no visc a Catalunya sino al estranger i doncs tincs menys interfèrencia. En fet, sempre descuido que el verb tastar no existeix en espanyol quan el parlo(!) 😉
xavier
Un altre verb molt estret és fer. Ja no podem dir \’fer net\’ perquè hem de dir sempre \’netejar\’, d\’acord amb \’limpiar\’; fer net de qualque cosa (cal \’acabar amb la cosa\’); fer costat (recolzar, donar recolsament); fer servei (ser útil), no fer cap servei (no servir per a res); fer nosa (molestar); fer-se envant (avançar o, millor, adelantar); fer-se enrere (retrocedir); fer classe, voltes, besades, abraçaces, gust (donar-ne); fer feina (sempre treballar, com trabajar); fer anys (cumplir-ne); fer el beneit, el sord (fer-s\’ho); fer de metge (treballar com a metge)… Fer mal sí que ho podem dir talment, perquè en espanyol existeix hacer daño. I és ben cert, que existeix.
Idò resulta que en castellà també hi ha ‘triar’. No sé si se deu emprar gaire, però té entrada no tan sols en es diccionari de sa RAE sinó també en es ‘Diccionario del español actual’, que recull es lèxic documentat es segle XX.
Tots es mallorquins d’edat avançada que conec diuen ‘sovint’, ‘enguany’, ‘lo endemà’ (o ‘el sendemà’) i ‘tastar’ (i parlant de sa roba, ‘assatjar’). Ses altres formes són típiques de gent molt jove o de sa mala prosa administrativa, generalment calcada de sa castellana, que a damunt sol anar farcida de cultismes: en castellà hereditari tampoc diuen ‘frecuentemente’ sinó ‘a menudo’.
Veig que has escrit ‘coger’ i ‘escoger’ amb ‘j’. Supòs que ha estat una badada.
Mot a mot: el “fer” no s’usa perquè hi ha uns quants llibres d’estil que dicten que els verbs simples són més directes que les perífrasis, i que a més alleugeren la sintaxi. En un diari castellà les freqüències de les perífrasis també són més petites, i en general només s’usen per sonar culte o per allò de “no repetir sinònims”: “matar” per “dar muerte”, “apoyar” per “dar apoyo”, “apartarse” per “ponerse/hacerse a un lado” o “quitarse de en medio”, etc. El “treballar” i el “netejar” són ben comuns fora de Mallorca, o millor dit, és que el “fer feina” i sobretot el “fer net” són propis del dialecte. Sobre el “donar” no et puc dir res: sí, és bastant poc autèntic, però en català continental és pràcticament l’única forma que existeix amb el sentit de “donar voltes” i “donar cops”. “Fer petons” i similars sobreviuen en major o menor mesura.
Bibiloni: per desgràcia, “coo-í os bus” i “coo-í os boli” són frases bastant esteses a Mallorca, tant entre gent “arrelada” com “desarrelada”. De fet, a Mallorca hi ha gent “arrelada”? Perquè jo el que veig és que aquí hi ha una bona quantitat de gent que parla als nens en una barreja impresentable de castellà i català, o trien allò de parlà’ls-hi en castellà fins que tenen 3 o 4 anys i després canviar al català. No dic que aquest tipus de coses no passin a Catalunya, però generalment passen en famílies d’ex-castellanoparlants aburgesats, així que és comprensible i potser lloable en un cert sentit, per bé que els resultats siguin horribles (el típic executiu o jugador de pàdel incapaç de parlar sense dir una frase en castellà per cada dues que diu en català, o viceversa.) Però a Mallorca (i amb mallorquins) sí que no m’ho esperava.
Suggerència de la setmana: campanya contra el “doncs” causal, que últimament s’està estenent massa.
No conec un sol mallorquí que digui “coo-í os bus” o “coo-í os boli”. Ni ho diuen es mallorquins que han conservat sa seva llengua, ni aquells que s’han castellanitzat a les totes. Supòs que vol esser una caricatura de no sé què, o més aviat una befa.
Perdona que vaja amb tant de retard però l’estiu ens trenca el ritme. Si no t’he comprès malament, dius que “escollir” està molt estès al País Valencià. Doncs, t’assegure que, al meu voltant, jo sempre he dit i sentit “triar”; “escollir” ho sol fer servir la gent influïda més directament per Barcelona (o la TV3). És un cas semblant al de “recollir”, que tendeix a menjar-se “arreplegar”.
Si no m’he errat, ho diu Coromines.
En tot cas, gràcies per la informació o rectificació. Més a favor meu (nostre).
Disculpa que no m’haja presentat. Sóc de la Vall d’Uixó, però, com pots suposar, conec gent de molts pobles valencians i diria que la situació és la mateixa que he descrit. Les informacions tan rotundes com inexactes a propòsit del que diem o deixem de dir els valencians són abundants. El mateix Coromines, per exemple, diu que “gana” (de menjar)no s’usa entre nosaltres (si bé tot seguit admet que es puga emprar fins a Llucena). Doncs, a casa meua, de xiquet, recorde que si jo deia “tinc fam”, ma mare em corregia: “Tu no saps què és la fam, tu tens gana.” No era, naturalment, cosa de ma mare tan sols.