Embarcar els altres i quedar a terra
Ja he escrit en alguna altra ocasió —i en aquest article contava una anècdota il·lustrativa— que errarem el tret si centram la política lingüística en l’exigència de coneixement del català (a funcionaris, mestres, etc.) i no enfocam aquesta com un conseqüència natural d’allò que ha de ser central, que és l’ús normal de la llengua. Ara el Govern de les Illes Balears treu un decret en què s’augmenta el nivell del català exigit als funcionaris i es donen dos anys als que vénen de fora per a aprendre la llengua. El decret va ser presentat ahir per la consellera d’Interior, María Ángeles Leciñena, en conferència de premsa i amb totes les solemnitats. I parlant tot el temps en un perfecte espanyol. I la qüestió és: parlarà català la senyora Leciñena d’aquí a dos anys comptats a partir d’ahir? M’arriscaria a pensar que no, vist que no ho ha “aconseguit” en els vint-i-cinc que fa que viu a les illes. I per a què deu voler aquest govern que s’expressa en espanyol que els seus funcionaris sàpiguen català? Per a fer amb aquesta llengua el mateix que fan les conselleres Leciñena i Nájera? Vull pensar que no, però els funcionaris que teòricament es posaran a estudiar català, i tots els ciutadans, també ho haurien de creure.
9 comentaris9 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Estic completament d’acord amb tu. Si simplement és un requisit per a obtenir o mantenir un lloc de treball dins l’administració, de poc servira.
Quantes d’aquestes persones després d’aprendre’l, ho feran servir en el seu ús habitual de dia a dia? De fet l’exemple que tu mateix indiques parla per si mateix.
No donen exemple perquè no creuen en la nostra llengua. No hi creuen, i punt.
La hipocresia d’alguns polítics és un abisme insondable.
Totalment d’acord amb el que comentes.
A part, pens que l’apujada del nivell de coneixements era necessària però perquè, de fet, mai no s’hauria d’haver abaixat el nivell, i també crec que s’ha de dir tot: aquesta senyora, en representació del Govern, ha hagut de presentar aquest decret perquè l'”obliga” una sentència.
Personalment, no tinc gens de convenciment que l’actual Govern hagués estat prou “valent” per treure aquest decret, si no hagués estat per la sentència.
El fet que hi hagi consellers que pràcticament ni sàpiguen que existeix el català és una bona mostra de les mancances del Govern actual.
Vaig llegir l’11-6-08 a la secció “Les cares de les notícies” de la p. 3 del diari “Avui” (amb un retrat de la consellera Leciñena, com és habitual en aquesta secció), que el Govern de les Illes Balears obligarà els funcionaris que arribin a les Balears des d’altres territoris de l’estat a aprendre el català en un termini de dos anys.
Bona notícia!, si fossim un estat normal amb un govern normal, però es dóna la paradoxa que aquesta consellera sempre parla en castellà, realment fa certa aquella dita: “s’ase va dir a n’es porc orellut”.
Una altra paradoxa, la consellera portaveu del mateix Govern Balear, sra. Nájera, s’expressa sempre en castellà, i ja fa més de vint anys que viu a Mallorca!
Aquesta demostrada i provada actitud de menyspreu envers el català, explica la manca d’una reacció enèrgica i contundent per part de l’esmentat Govern enfront de les envestides de personatges de l’alçada del sr. Hunold, director general d’Air Berlin.
A tota aquesta colla de personatges indignes hi hem d’afegir el porrerenc Joan Mesquida, càrrec important del Govern Espanyol, que troba que no només ens hem d’empassar els insults del tal Hunold, sinó que a més a més ens hem de disculpar.
Un altre exemple en el qual la víctima és tractada com a delincuent, i ja en van…. des de 1707.
Na Nájera viu a Mallorca des de 1977, fa 31 anys!
De qui parlau, de na Leciñena o de na Nájera? He pitjat a l’enllaç i he topat amb na Margarita Nájera.
Gràcies Joan Capó per la informació. Carme V.
Arran de l’afer d’Air Berlin, seria una bona cosa rescatar uns articles (I, II, III i IV) sobre LLENGUA I POLÍTICA publicats a diverses publicacions, de caire marginal, i signats sota el pseudònim de Ferran Gall.
El primer de la sèrie LLENGUA I POLÍTICA. I RESTITUCIÓ LINGÜÍSTICA. (Publicat a “Lstel”, núm.:492).
La llengua no emparada per un estat té escasses probabilitats de sobreviure. La democràcia indirecta sobreviu perquè periòdicament els polítics troben uns quants millions d’incauts, sense gens de memòria, disposats a creure les seves falses promeses. D’aquestes opinions -tan compartides avui- no es pot inferir, però, que la política lingüística que s’aplica a Catalunya i Balears -deixem expressament de banda, de moment, el cas del país Valencià, que Déu el protegeixi- és l’única possible i que, com que és l’única practicable, és immoral criticar-la.
Sempre he pensat -des del temps que el simpàtic Till Stegman va refer els Deu manaments i els mestres, bons xicots, penjaven el curiós nou decàleg als claustres de les escoles- que l’estratègia de deixar caure tot el pes del conflicte lingüístic damunt l’esquena dels individus és molt equivocada. Els Governs autonòmics català i balear descarten fer una Llei que proclami l’oficialitat única del català en els territoris propis: això -pensen- capolaria l’entranya de la vigent Constitució Espanyola i no els ho comportarien. Resulta, però que les corresponents LLeis de Normalització Lingüística tenen com a finalitat restituir la llengua, en totes les seves dimensions, als seus parlants. Com que la restitució de la totalitat de la llengua entra en contradicció amb la Constitució, hi ha dues vies possibles -pacífiques- de sordida: una, la seguida fins ara pels Governs autonòmics per salvar la (seva trista) cara -la via de “fer el que es pugui”, que no impedeix, com mostren tant les anàlisis objectives dels experts com l’experiència quotidiana de qualsevol ciutadà, que la lllengua entri acceleradament en un estat agònic-, i una altra, que seria la denúncia insistent i constant, tant a instàncies estatals com europees, de la situació d’extrema, salvatge injústicia amb què la contradicció esmentada fustiga els nostres petits països indefensos. Dic “denúncia”, no “queixa”.
Un departament de política lingüística hauria d’exercir, com a primeríssima obligació, el dret de “denunciar” aquest estat de coses. Això si no vol anar a majors, es clar. Descartem, de moment, la insurrecció. A canvi d’aquesta solució extrema podria, per exemple, dedicar part del seu temps a proposar, recordar, inspirar i instruir la resta del Govern sobre assumptes relacionats amb el moll de l’os del país -que no és convenient que es confongui amb els interessos dels propietaris dels hotels o dels bancs. Evocar, per exemple, aquella vella via oblidada -però que sempre es pot reprendre-, aquella prometedora Ruptura que no es va voler assumir fa un quart de segle per por dels fantasmes, sortosament soterrats. Proposar refer l’organització d’aquest estat, adaptant-lo a la realitat i deixar que les quatre nacions que el constitueixen pactin lliurement la seva cooperació -la seva federació, en un mot- o la seva separació. Fins i tot, si molt convé, amenaçar de declarar unilateralment la independència. I un cop feta la meditació corresponent, animar-los a tots a actuar en conseqüència.
La restitució lingüística només pot ser resultat d’aquestes activitas “majors”. Dels esforços(?) actuals només cal esperar allò que ja patim: unes perspectives absolutament magres.
Ferran Gall