Em sembla que s’han tornat a equivocar
La situació política del Principat és immensament complexa. Però per damunt les complexitats entenc que hi ha una cosa clara: l’objectiu del sobiranisme no ha de ser cap altre que enfortir els partits nacionals i debilitar els partits espanyols. És bo que Convergència sigui forta i que Esquerra sigui forta. Si l’aspiració de qualsevol d’aquestes dues forces és només o primordialment créixer menjant-se l’altra, estam ben cuits. Sembla que els càlculs d’alguns dirigents polítics se situen en aquesta línia: si creixeré més enviant l’altre a l’oposició, si creixeré més governant amb un partit debilitat, si… I a fora dels seus despatxos hi ha un país que té uns interessos nacionals que de vegades pareix que no compten per a res.
Fa una estona Carod ha anunciat que opta per un nou govern tripartit amb uns arguments que m’han deixat un tant estupefacte. Si jo fos militant d’Esquerra crec que ara em vindrien moltes ganes de fer-ne una de grossa. Però si fos militant de Convergència, també, perquè aquests han fet tots els mèrits per a fer impossible l’acord. I en aquest moment només em vénen al cap unes paraules dites fa un temps per un destacat quadre d’Esquerra: els militants d’aquest partit són molt afeccionats a canviar els seus dirigents quan creuen que no estan a l’alçada que correspon. Val a dir que també m’hauria agradat sentir el mateix en boca d’un quadre de CIU. En fi, deu ser l’escalfada del moment.
12 comentaris12 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Parteixes d’una equivocació: CiU és tant nacional com PSC.
– Qui va anar a Madrid a rebaixar l’Estatut?
– Mas volia la sociovergència.
Un govern d’esquerres sempre serà molt millor que un de dretes, encara que aquesta dreta se digui ‘CiU’ i l’esquerra, ‘PSC’. És una qüestió nominal, res més. CiU és igual que el PP d’en Cañellas, les mateixes aspiracions, la mateixa política: una mica de llengua i molt de ciment i negoci pels amics. A Mallorca, mai ningú -excepte la princesa, que també és de la corda convergent- hi hagués pactat mai. És com amb tot això del Bloc: el que molesta és la referència espanyola del nom d’una organització en concret, no la seva política diària. Amb el fet nacional, entre CiU i PSC no hi ha gaire diferència. Amb el fet social, una mica més. Per jo, el millor pacte.
Estic molt d’acord amb el que dius.
Avui, aquesta situació tan complicada, m’ha inspirtat el post “l’esguerra republicana de Catalunya”. No anem bé els nacionalistes del Principat.
Si ho fan bé no s’equivoquen. Fer que un partit com el PSC pacti per segona vegada amb ERC fa i farà que cada vegada sigui menys tabú parlar de sobiranisme o independentisme, ja que els votants del PSC, igual que els del PP són els que dimonitzaven més aquesta ideologia.
A més, que un partit sobiranista com ERC hagi fet President a un home nascut fora de Catalunya, deixa palès que l’independentisme català és un sentiment que no té res a veure amb l’origen de les persones, és a dir, no té en compte els catalans d’origen sinó els catalans de destí.
Davant la globalització que regula els actuals moviments demogràfics, crec que ERC fa bé apostant per un nou tripartit.
Estic totalment d’acord! he votat Esquerra i no puc entendre perquè deixa passar l’oportunitat de formar un govern nacionalista amb Convergència. Fa la sensació que votem el que votem els polítics sempre sabran decebre’ns! Encara no he sentit els arguments de Carod, suposo que em sorprendran encara més!
CIU i la nació
No he tingut mai una simpatia excessiva per CIU, i alguns posts d’aquest blog bé que ho mostren. Primer pel seu regionalisme estret (no els perdon que a la seva nacioneta catalana dels sis milions, on no hi entra ni la Cerdanya del nord, a mi em considerin un estranger). També perquè CIU –o, més ben dit, els dirigents de CIU– sovint han demostrat unes ànsies de governar al preu que sigui, encara que sigui prou indigne. Els dirigents de CIU van jugar brut amb la venda de l’Estatut del 30 de setembre, van preferir el PP als catalanistes d’esquerra, i ara han tornat a fer patent que prefereixen els espanyolistes als seus connacionals i connacionalistes d’ERC.
Però la CIU de Jordi Pujol no és igual que el PP de Gabriel Cañellas, no. CIU ha muntat una administració i un sistema educatiu en català, cosa que no hauria fet el PP de Cañellas; i una ràdio i una televisió públiques que, malgrat el catalunyisme estret (a imatge i semblança del creador), estan a anys llum del desastre d’IB3 o del Canal 9. Si les Illes o el País Valencià el 1980 haguessin tingut una CIU en creixement i que hagués governat durant unes quantes legislatures, ara serien tota una altra cosa.
D’altra banda, insistesc que per a fer un “país normal” necessitam una dreta i una esquerra pròpies i lleials al país, que converteixen en supèrflues les forces d’obediència forana. Mentre no siguem aquest país normal, entre els nostres (la gent, els votants, els instruments polítics) hi hauria d’haver suma i no enfrontament. En una situació d’entesa i col·laboració entre Esquerra i CIU, la primera podria fer la feina d’estirar la segona cap al sobiranisme real i cap a l’assumpció de la nació sencera. Lamentablement, ara això no és possible, i crec que la cosa ha fallat per tots els costats.
Esquerra ha crescut molt d’ençà que hi ha els dirigents actuals. Han sabut arribar al poder que és el que compta a l’hora de ser pràctics en l’assoliment dels objectius. CiU no es va trair gens quan va pactar amb el PsoE de Madrid la redacció de l’Estatut, són el que són, i així ho han demostrat durant la seva llarga estada al govern de la Generalitat, a l’hora de formar entesa amb el PP també.
Que l’entesa entre el PSC, Iniciativa-Verds i Esquerra serà bona per la ciutadania de Catalunya, jo com esquerrà, no en tenc cap dubte. Que la presència d’Esquerra serà bona per els Països Catalans, jo com a independentista, tampoc en tenc dubte. L’únic que els hi retrec als d’Esquerra és que no defensassin el dret d’autodeterminació fins a les darreres conseqüències, però així i tot ho puc entendre.
A CiU li hagués costat molt poc ajuntar-se amb el PSC, era la seva única opció. A Esquerra li haguessin pegat la ganivetada tot d’una que hagués girat l’esquena. Els convergents són gent de dreta, que li agrada viure a lo grande. Aquí i a Madrid. No hi ha res que li faci més il•lusió al Duran i Lleida que ser ministre a Madrid. Mirau si hi estan d’emprenyats els del PSOE també amb el tripartit. A curt termini el PP creu que en traurà profit de l’entesa del PSC i Esquerra, però saben bé perquè la seva “intel•ligència” militar els ho diu que la cosa a Catalunya pot fugir de mare segons vagi al País Basc. I això és el que compta. Qui defensarà la independència de Catalunya aleshores? CiU?. Serà Esquerra, no ho dubteu i no badeu més o mira-ho amb un poc més de perspectiva. Gràcies.
Joan Vicenç.
Gabriel,
La gent de CiU, el mateix Pujol, l’únic que et diferencia de tu (essent un retrat molt gruixut, és clar) és el fet de no declarar-se independentista. Cridar la independència, voler fer política i a més tenir majories folgades no ho logres a base de fer anar un discurs purista. A Catalunya hi ha de tot. I s’hi vols construir no ho pots fer de la còmode oposició.
El nacionalisme de CiU és el que defineix el diccionari català-valencià-balear d’en Moll.
CiU fa política i aquest ofici té certs peus forçats. Però si se sap/vol llegir entre línies, ningú pot posar en dubte a quins fonaments vol anar l’obra de CiU.
És molt curiós el següent fenomen: la gent de CiU sempre ha vist amb molt bons ulls la gent d’Esquerra. Sempre. Ara, d’un temps ençà, s’ha desfermat una mala hòstia dels independentistes cap a CiU que això veure’m qui és el guapo que ho arregla.
Aquesta beneiteria d’ERC sembla impossible que es pugui donar a cap més lloc del món. A Espanya segur que no.
Pots imaginar-te que a Espanya pugui manar un nacionalista català, gràcies al recolzament d’en Blas Piñar?. El nacionalisme espanyol, el que es defineix com a més radical, te l’imagines recolzant un presidenciable pel govern espanyol que fos nacionalista però català?. Qualsevol imbècil té les idees més clares.
A CiU no cal gastar massa temps per convèncer de que va el sobiranisme. Només cal portar un pla realista. Un que no faci veure que Espanya és una cosa que només apareix en els somnis infantils. Aquest “regionalisme” encara mai l’ha empès a fer president, primer a un polític d’obediència espanyola, i ara una un espanyolíssim, que a més és el delegat d’una sucursal d’Espanya.
Una cosa és governar amb el recolzament del PP FORA d’aquest govern i una de ben diferent és fer-lo president.
Amb CiU no va haver un sol decret ni una sola ratlla que el PP hagués escrit o hagués pogut presentar com obra seva. Cap ni una. Amb Esquerra, a més, haurem d’aguantar que el missatge de Nadal ens l’envií la cosa més semblant a un extraterrestre.
Canvio mil independentismes tronats d’ERC per aquest regionalisme de CiU. Cal ser un autèntic irresponsable haver-nos posat en aquest cul de sac.
Dessmond,
llegint el teu comentari t’haig de dir que coincideixo quan dius que no s’ha d’anar a un discurs purista per arribar a l’objectiu (sigui l’estat federal, sigui la nació independent). Ha de ser un procés gradual i que de mica en mica l’hem d’anar assolint per la via democràtica, i això a vegades passa per pactar amb el PSOE o fins i tot amb el PP.
Jo com a sobiranista, no m’agrada ni mai m’ha agradat entrar en confrontació amb CiU ni en cap altra partit polític que vetlli pels interessos de Catalunya i la resta dels Països Catalans com a nacions i païssos que comparteixen una història comuna i tenen com a eix transversal una llengua autòctona comuna (sigui el Bloc, sigui ERPV, sigui PSM etc etc). Ara bé, si hi ha una confrontació, discrepo amb tu ja que crec que aquesta “mala hòstia” és recíproca, tant per part dels independentistes que sempre diuen que CiU ha estat jugant a la puta i a la Ramoneta i CiU avança més lentament que l’espanyolització que està patint la nostra societat, com per part de CiU que quan hi havia l’Àngel Colom, que era com el fill adoptiu de Jordi Pujol, que només tenia un discurs purista (només parlava d’independència i prou) i feia que ERC fós com una JNC, una mica més d’esquerres. I sinó, només cal veure com va acabar Colom i qui li va donar el càrrec. Això no vol dir que Colom no sigui digne d’elogi, cal recordar la Crida i l’impuls pacífic però reivindicatiu que molts joves s’hi adheriren.
Pel que fa a pactes nacionalistes amb espanyolistes radicals, et recordo que Alejo Vidal-Quadras va donar la presidència a en Jordi Pujol. Jo sóc dels que penso que d’aquí quatre anys sabrem si realment Esquerra s’ha equivocat o no, en funció de com s’ha potenciat i estimulat la llengua, en la integració dels immigrants i evidentment en la millora dels serveis socials als ciutadans. Pertant, crec que CiU hauria de fer una oposició per pressionar al govern que sigui més nacionalista del que voldria ser i mai desprestigiant amb cap DVD ni acusant d’extorsionadors als dirigents d’ERC ni cap altra finalitat que no sigui constructiva.
Per altra banda crec que seria un gran èxit si d’aquí quatre anys les forces nacionalistes han pujat en nombre d’escons i en nombre de votants a tots els Països Catalans, això sí que seria positiu!
Salut,
Marc
El que és segur és que mai no plou a gust de tothom, i molt manco en aquest país, o més que país, una “païssa”.
L’opció d’anar amb CiU tenia un problema: el de sempre, el senyor Zapatero i la tropa de Madrid. Mentre esperàvem decisions la gent de Sant Quintí (on he viscut tot aquest episodi) estava preocupada per la situació, perquè ja s’havia fet saber que PSOE no acceptaria estar a l’oposició i a sobre haver d’aguantar un govern encara més catalanista que l’anterior (CiU + ERC); davant d’això la jugada per part del PSOE era clara com l’aïgua: donar suport a CiU i deixar que governàs en minoria, assumint ells una oposició còmoda i fer que esquerra passàs a ser un més de l’oposició , però no el cap d’aquesta. Així tindrien la Catalunya comprada de sempre i sense aquesta mosca vironera que sembla que són els independentistes.
Creis que CiU no hauria acceptat de governar en minoria? Ells ja havien pagat la part del seu pacte quan varen vendre el país a quatre pessetes.
Llavors què havia de fer ERC? Passar a ser un petit grup en l’oposició? Deixar que tot s’ho manegassin PSOE i CiU?
Com han dit més amunt, el país és canviat per qui governa, no per l’oposició. Les conselleries a càrrec d’ERC, no han anat gens malament. Per exemple a Cultura: en 20 anys CiU construí 16 Escoles d’Idiomes. En 3 anys se n’han construïdes 26. Ah, és que aquestes coses no importen? Què s’espera d’un partit amb 23 escons? Per declarar la república catalana dins de la Federació Ibèrica calgueren molts més de 23.
És clar que m’agradaria que tot fos quatribarrat, independent i bonagermanor amb un paisatge ecològic al 100% com a rerafons de la foto. Llàstima que hàgim de tocar de peus a terra.
Si hem d’esperar que ERC tengui majoria absoluta per a fer canvis, anam ben arreglats. Els altres partits no ho faran pas, ans al contrari. A més a més, recordem qua les sigles d’ERC, cadascuna d’elles, té un valor, no és just un ornament.
Ho han fet bé del tot? I tant que no. Però tampoc no hem de menystenir allò que s’ha fet bé.
Si qualcú té la solució màgica per a l’equació, que no se la guardi.
Els CiU ja sabien que es quedarien a l’oposició quan veieren el resultat de les eleccions. Això d’ara és la comèdia que exigeix el guió.
No em puc explicar com Esquerra ha posat a la cadira de la Generalitat a Montilla en lloc de pactar amb CIU . ERC s’ha sentenciat a mort perque molts dels seus militants i simpatitzants estan molt empipats i es senten traïts .
El problema no és que el Montilla sigui nascut fora de Catalunya o tingui cognoms castellans , el problema és que és una persona que no es creu el País , perque tu pots tenir cognoms espanyols i creure’t el País i ser català d’arrels i no creure’t-ho , a més a més després del vot de càstig que els votants van fotre al Montilla , demostrant-se que el catalans no volen aquest president , posant-ho a la cadira és anar contra natura i les enquestes d’aquests dies amb més del 70% del catalans en contra del tripartit ho demostra .
Si el poble no et vol i si ademés ets un polític que no transmets res de res , com és el cas del José , un home que no té gens de carisma , això no pot sortir mai bé i tot fa pensar en uns anys de convulsions.
Era molt més bó pels interesos de Catalunya com a nació un pacte amb el Mas que no pas amb el PSC , per molt que CIU tragués aquell video tan polèmic parlant del tripartit i per molt que CIU parlés abans amb el PSC que no pas ERC menyspreuant al partit independentista.
Montilla com a president de la Generalitat crec que és un dels pitjors malsons que podia viure Catalunya , i avui en dia malauradament es pot dir lo de ” botiflers ” també a ERC .
Marc,
L’Alejo va fer president a en Pujol, després de que els d’ERC passenssin de pactar.
I comparar el fet de que hom et faci president a tu o que tu facis president a una altre, em sembla… en fi, no ho vull ni qualificar. Sobretot perque dius ser una persona que li importa més sumar que no pas restar.
Jo també combrego en aquests termes i vull fer el que sigui per a que ens entenguem, peti qui peti, sempre que sigui el bàndol espanyol.