Els principatins i els dialectes
Que Déu o qui sigui em guardi de fer generalitzacions, una de les tendències nefastes que tenim els humans. Per tant, parlaré no dels principatins —em sap greu però no tinc un gentilici millor— sinó d’una part dels principatins. Entre els quals es pot constatar una determinada attitud i un cert estereotip respecte dels —no: d’alguns— dialectes catalans. Per exemple, a molts de principatins els encanta el dialecte balear. Aquella cançoneta, aquell article salat, aquells mots exòtics, com alot,… «Oh, ets mallorquí, parla-m’hi una mica», em deia més d’un durant la meva època d’estudiant a Barcelona, tot disposant-se a gaudir d’un petit divertiment inesperat i gratuït. I la conseqüència immediata és que l’amor cec obstrueix la comprensió de postures i d’iniciatives estandarditzadores. L’estereotip és abundant entre defensors de la llengua i de la nació: un comentarista del meu post precedent deia a un altre lloc «quina llàstima que a un lingüista tan bo no li agradi doblar en varietats [dialectals]», sentència escrita amb la millor bona fe, per la qual cosa puc perdonar les dues inexactituds que conté. I una vegada un personatge del món del cinema, comentant una novel·la d’un autor mallorquí, m’interrogava confús per què si el dit autor era mallorquí no havia escrit el llibre amb l’article salat. Si els implicats fan part del comú de la gent, l’estat en què es troba l’idioma i el país fa el fenomen comprensible. Però també en el món dels professionals de la llengua hi ha sovint aquesta mateixa visió. Col·legues meus universitaris del cap i casal han explicitat desaprovació d’alguna recomanació meva per al llenguatge formal illenc feta amb el punt de mira d’una llengua pública dotada d’un grau prudent d’homogeneïtat. Però no recomanacions almogàvers, no, sinó coses que avui a les Illes són assumides per (quasi) tothom i entorn de les quals no hi hauria cap discrepància amb els col·legues illencs.
Gosaria dir que aquestes persones, científics “purs” inclosos, no han entès —anava a dir valorat, però per a valorar una cosa abans s’ha d’entendre— l’esforç que hem fet històricament els valencians i els illencs per a poder tenir una llengua formal compartida amb tota la comunitat lingüística. Un esforç —de renúncia a una part de la identitat lingüística, per dir-ho solemnement— que els barcelonins no han hagut de fer i hauríem de veure si sabrien fer. Per això pens que en molts de casos —i repetesc que no vull generalitzar— les proclamacions amoroses vers els altres dialectes són com una mena de comportament ritual previ a una manera d’actuar de la capital que hauríem de posar en solfa. En els darrers vint anys els qui han controlat els mitjans de comunicació i els doblatges i altres coses de la capital estant s’han negat en rodó a fer el més mínim esforç per a pensar la llengua amb una visió de la comunitat lingüística global. Que ja sé que és difícil, però és que ni n’han concebut la possibilitat.
Començ a estar cansat de gent que va donant lliçons d’amor als dialectes com si d’això ells en tinguessin l’exclusiva. Un amor fàcil de predicar quan l’objecte que es proposa per a estimar és dins un compartiment autonòmic que no és el propi i amb els esquemes a l’ús no està previst que es desmarqui del seu redol. Altra cosa són els dialectes del propi compartiment, que aquests sí que podrien crear problemes si l’amor es desvetllàs sobtadament o més del compte. Però la majoria dels qui donen lliçons amatòries que ara són en el meu pensament parlen una varietat que es pot estimar sense entrar en cap conflicte per si es renuncia o no es renuncia —en certs registres, vull dir— a cap dels seus elements integrants, i això és una situació bastant còmoda.
I, encara que el post no parla de mi sinó de la llengua, deixau-me dir —perquè si no ho proclam n’hi haurà que no ho arribaran a agafar mai— que la meva dedicació a la idea d’anar bastint això que s’ha dit una llengua nacional —ço és un instrument amb el qual una nació pot funcionar— no està gens barallada amb la fascinació i veneració profundes que sempre he sentit pel català de Mallorca; per la genuïnitat, la frescor i l’extraordinària riquesa lèxica i fraseològica del parlar dels pagesos mallorquins o dels nostres grans narradors costumistes. Perquè més enllà de quatre detalls superficials, com el jo som o jo sóc, hi ha tot un món de possibilitats lingüístiques que alguns, fins i tot, hem imaginat engrossint el tresor de la llengua comuna i un món que es troba sota amenaça d’anihilament total pel pas del cap de fibló de la interferència de l’espanyol.
Els compatriotes del Principat que diuen que els doblatges fets a les Illes han de ser en “dialecte pur”, que em responguin aquesta qüestió: en el cas hipotètic que Mallorca s’avançàs a doblar un film per a una estrena a la televisió en “dialecte pur”, TV3 voldria passar aquest doblatge o s’estimaria més tornar a doblar el film a la seva manera? És que parlàvem de fer un sol doblatge per a tot el país. O no?
En fi, només eren reflexions en veu alta.
18 comentaris18 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Estic molt d´acord amb el que deis. Tots els que hem estudiat a Barcelona, o mantingut contacte amb gent del Principat, podem contar històries similars d´amor (?) cap al nostre dialecte. El xava que xerren molts d´ells no té res a veure amb la bellesa del mallorquí ben parlat. Respecte a això que deis que els principatins no han hagut de fer renúncies en pro de la llengua estàndard, tenc un parell d´amics lleidatans, i qualque conegut tortosí, que no hi estarien pas gens d´acord… El meu company d´habitació al col.legi major, d´Albesa (Lleida), durant les nostres converses pseudofilològiques, s´encenia quan els mallorquins intentàvem reivindicar qualque particularitat nostra “irrenunciable”, assegurant que ell havia hagut de “sacrificar” moltes més coses del seu dialecte que nosaltres!
Up. Veig que en algun lloc on diu “principatins” ha de dir “barcelonins”. M’aprés a canviar el lapsus.
Els barcelonins també hem renunciat a coses del nostre dialecte per l’estàndard. Potser no són tantes coses, no ho nego, però també n’hi ha. No tots parlem xava, i s’ha de veure la diferència entre els que hem estudiat català a l’escola i els que no ho han fet (com ara avis i tiets).
Estic pràcticament d’acord amb tot el que has dit, Gabriel.
Emperò, em preocupa que, amb l’argument de treballar per la llengua nacional i per la (necessària i imprescindible) normalització real i efectiva del català (enfront de les agressions i immissions del castellà) arreu dels països de parla catalana, es pretengui que defensar l’admissibilitat (i, fins i tot, preferència, almanco en el seu àmbit territorial respectiu) de formes pròpies i genuïnes d’un determinat dialecte, es vulgui deixar de banda aquest segon aspecte fins que el primer no estigui solventat. Potser si algun dia assolim la independència, ens trobarem que s’han perdut molts dels trets característics dels diferents dialectes catalans, i ja no hi haurà res a fer. Això sí, tendrem (en aquesta mateixa hipòtesi) una llengua nacional ben uniformada i homogeneïtzada: tot serà del mateix color. Hi haurem perdut en riquesa lingüística. Tots hi sortirem perdent.
La cosa és no perdre res del que tenim, i guanyar allò que ens falta. En la qüestió dels dialectes i l’estàndard el que interessa és que cada cosa estigui al seu lloc. El model (o models) de llengua per a la intercomunicació pública generalitzada no tenen per què anul·lar altres varietats i registres de la llengua. Tot és compatible. I és un error obsedir-se amb el mal que pot fer l’estàndard als dialectes, perquè pot desviar la nostra atenció de l’agent que de manera real ho pot arrasar tot, que no és precisament cap varietat del català sinó una de ben externa.
Tots catalans o tots no-re. Catalans del mig, catalans de migjorn, catalans illencs, catalans de tramuntana, catalans de llebeig… Catalunya és la contrada de Catalònia que trombem tirant amunt. Els catalans som tots. Els catalonis som tots. Els catalunyencs som uns quants. Els illencs som uns quants. Els tramuntanencs som uns quants. El migjornencs som uns quants. Els vernacles que els diferents indrets emprem són una meravella que ofereix varietat a doll i amaneix el cinema i el teatre i la tragèdia i la comèdia, i els escrits d’allò pus, si us plau.
“Attitud” amb dues ‘t’? Pensava que ho proposaves només amb una! Ha estat una badada?
De vegades he escrit atitud i de vegades attitud. És provisional. Ho hauríem d’acabar d’estudiar. En principi les paraules que procedeixen de mots amb dues t redueixen aquestes a una (atenció, atendre, atacar…). Però en català també hi ha alguns casos de tt (hallstàttic, hittita, dittografia…). Fa falta un bon estudi sobre les consonants dobles en català. Què hem de fer amb attitud/atidud?
Benvolgut Biel:
Estic d’acord amb què el que cal, amb relació a la formació de la llengua nacional, és “no perdre res del que tenim i guanyar allò que ens falta”. Perquè no hem de poder fer com fan les altres llengües de cultura del món? Perquè ens hem de fer problemes de coses que no haurien d’ésser gens problemàtiques? Necessitam un estàndard i no tenim cap necessitat de renunciar a la nostra modalitat col·loquial. I una cosa que pens, és que tots els catalanòfons tenim dret a la totalitat de la llengua, no només a la nostra varietat o dialecte o com li vulgueu dir. No li tenen els parlants d’altres llengües? Perquè alguns ens volen negar aquest dret a nosaltres?
Ara sí que m’has mort, Gabriel, amb això de l’«attitud/atitud». Jo que em pensava que, o bé era un error de picatge o bé una ironia envers els gonelles…
M’has deixat cao, esglaiat, estafaril·lat, sense polsos…
D’on dimonis surt això?
Amb allò del “blog” (i no “bloc”) em vares convèncer a la primera. I més quan només és el Termcat (i no el mateix IEC) qui proposa “bloc”.
Però “attitud”. “ATTITUD”??????
Ai, que no sé que m’ha entrat…!!!
Tranquil, Sebastià, respira fondo. I abans que l’acubor pegui a qualsevol altre (no voldria posar en risc la salut pública) diré que actitud és un castellanisme com un casal de senyors. Aquesta és una paraula difosa entre les llengües d’Europa a partir de l’italià attitudine (cap c ni tan sols en l’origen). Totes les llengües segueixen la grafia de l’original, amb t doble o t simplificada, segons la pràctica de cada idioma: anglès, francès i neerlandès attitude, portuguès atitude. L’espanyol hauria de fer atitud, però es feren un embull amb la família d’acto (cap relació) i sortí aquesta “originalitat” d’actitud. El català i el gallec ho agafen (com tot) de l’espanyol i així ens va. Reparau, però, que el gallec reintegracionista diu atitude i no actitude. Això ho tenc escrit de fa molt de temps a diversos llocs. Ara amb el blog ho difondrem un poquet més.
Crec que tens raó en això d’attitud en lloc d’actitud. No m’agrada tant atitud perquè no reflecteix la pronunciació. Posat que totes les llengües romàniques tenen el mot amb tt o t, fora el castellà i la nostra, hauríem de canviar-ho. Si els castellans es feren un embull amb l’etimologia, i nosaltres ho hem copiat, ara que n’estam advertits, a veure si l’IEC ho agafa amb interès i no ens fa persistir en l’errada.
jo lo que no entenc és perquè se diu que en Jaume I va dur el català a Mallorca si Catalunya no existia i a més era Rei d’Aragó, no de Catalunya. Jaume I escrivia i parlava en llatí i llemosí. Perquè en els documents del sínode es parla de Balearico eloquio i no de català. I tampoc puc entendre això de “Països Catalans” simplement pens que no han existit mai, no?
Andreu,fillet, el llemosi no esta una mica massa enfora de qualsevol part de la corona d’aragó?Esta mes aprop de Paris que del Roselló o de Monpelier
Gabriel, em prenc la llibertat de tuejar-te perquè em sembla que devem esser si fa no fa de la mateixa edat i, sobretot, perquè compartesc en la major part les teves idees sobre la nostra llengua catalana. Ara he de manifestar-te el meu desacord, petit desacord perquè la cosa té poca importància però així mateix té cert interès, em referesc a la teva defensa del mot “atitud” o “attitud”; els neologismes provinents d’altres llengües se solen adaptar al sistema de cada llengua en particular, sobretot en el cas de paraules d’arrel llatina adaptades a les diferents llengües romàniques. L’italià “attitudine” pot provenir o de “atto” (apte) o de “atto” (acte), en el primer cas ja tenim en català “aptitud”, així doncs només resta possible l’adopció d'”actitud” dins el sistema de la nostra llengua, que d’una altra banda és, entre les llengües romàniques, la més conservadora del grup llatí de consonants -ct-. No res, disculpa si he dit qualque animalada, al cap i a la fi no sóc més que un espontani en el cós de la filologia i de la lingüística.
Actitud no ve del llatí, on no sembla que hi hagués actitudo actitudinis. La llengua creadora de la paraula és l’italià, que va fer un
attitudine que deu venir del llatí aptitudo aptitudinis. Les altres llengües van adoptar la nova paraula de l’italià, clar, i l’adaptaren al seu sistema. Com que no hi ha cap raó per convertir tt en ct, totes les llengües tenen tt o t (el portuguès fa atitude com de attendere fa atender).
La nova paraula va sorgir en el llenguatge de la pintura, i significava la pose d’un personatge en un quadre. Els primers a emprar el mot van ser, doncs, els pintors. Els no italians la introduïren en els seus idiomes en el segle XVII. Després, al primer sentit de “postura del cos” va seguir un sentit de “postura de l’ànim, de la ment o de les idees”. Tot molt més relacionable amb aptitud que amb acte.
Els espanyols degueren fer, això no obstant, un encreuament amb acte, cosa que explica la ct, més que res del llatí. Així i tot, sembla que alguna altra parla romànica ha fet el mateix; ara no ho sé en detall. Els catalans, amb una llengua subordinada, només podíem seguir un model.
Actitud vs. attitud. No cal menystenir la importància de les connotacions psicològiques en l’adopció de neologismes. Actitud desperta en la nostra ment la idea d’aCTuació, i d’això precisament es tracta, actitud és una determinada forma d’actuació. Una de les més reeixides adaptacions de mots estrangers al nostre llenguatge mallorquí és la paraula “guatlereto”; sembla que el nom d’aquesta peça de la vestimenta femenina tradicional té el seu origen en l’italià “collaretto”. L’extraordinari és com els nostres avantpassats hi han barrejat la paraula “guatlera”, sens dubte inspirats per la forma d’aquest objecte del vestuari. A més, si tenim en compte la connotació sexual que solen tenir els nom d’ocells el resultat és d’allò més reexit. També, i ara és per posar-me de la teva banda, Gabriel, en la controvèrsia blog vs. bloc les connotacions psicològiques són totes a favor de blog, aquest mot, no sé ben bé perquè, desperta en mi la idea d’espontaneïtat, d’immediatesa, de familiaritat, d’informalitat en el bon sentit; és a dir, de tot allò que fa possible que havent començat a enraonar sobre els principatins hàgim acabat parlant de pintors italians i de guatleretos!
No sé si aquest espai encara és viu a hores d’ara, però voldria demanar a la Neus que escriu més amunt si quan diu “s’ha de veure la diferència entre els que hem estudiat català a l’escola i els que no ho han fet (com ara avis i tiets)” ho diu en sentit positiu o negatiu. Perquè jo si comparo aquests dos grups d’edat (jo m’ho miro des de Manresa) qui parla pitjor, de llarg, és la generació que ha estat escolaritzada en català.