Els guionets que el vent s’endugué
No ho puc evitar. Llegir a la premsa això dels exalts càrrecs em pot arribar a exaltar. Sembla que la llengua té una paraula, xocant a la vista, que els alts lexicògrafs —o exalts— no han pensat a posar als diccionaris. Amb tota la flexió de gènere i nombre: una exalta comissària o unes exaltes magistrades. En llegir el presumpte adjectiu un no pot estar-se de demanar-li “què hi va una raresa com tu en un lloc com aquest?”.
Fabra ens va deixar un sistema de prefixos, uns amb guionet i uns altres sense, que no era la cosa més perfecta del món i que segurament necessitava una revisió. Però la benemèrita Filològica no va tenir miraments a l’hora d’empunyar la granera i va fer una implacable neteja de guionets sense deixar ni per llavor. Gosaria afirmar que la decisió va ser precipitada. Aviat van sortir problemes que alçuraren una part del gremi: els ulls s’enfrontaren a visions sobresaltants, com allò de l’Exiugoslàvia —que semblava que l’havia eixugada l’àvia—, aquells exxiïtes que semblaven estranyes codificacions del segle XXII o aquell exprès que no era un cafè sinó un desgraciat a qui li havia caigut a damunt tot el pes de la llei i en sortir de la garjola —pobre— li havia caigut a damunt tot el pes d’un accent greu.
Acceptem que l’argument de la pronúncia —el que diu que arxiduc du vocal neutra i arxi-milionari una a tònica— és feble, entre altres coses perquè no els va ni els ve als parlants occidentals. Però hi ha més elements. Sense pretendre fer ara més que una petita i limitada reflexió, ja em sembla bé que aquells composts per prefixació que constitueixen paraules ben establertes i amb entrada al diccionari, moltes amb prefix tònic, s’escriguin sense guió (autodidàctic, contracultural, extrajudicial, multimilionari, paramilitar, procònsol o vicealmirall). Però hi ha un petit grup de prefixos, molt productius, que generen abundants formacions lexicals, més ocasionals i sense entrada al diccionari, com anti- arxi- ex- pro- o pseudo-, i a aquests el guionet els escau especialment, sobretot quan cream un compost d’aquests que no tenen entrada al diccionari (com ex-professor, anti-toros, arxi-conegut o pro-nudisme). A més, són prefixos que sovint s’apliquen a un nom propi (l’ex-Iugoslàvia, pseudo-Aristòtil, anti-PSOE, pro-Carretero, etc.) i sovint modifiquen una expressió formada per més d’un mot, en el qual cas sóc de parer que seria millor d’escriure el prefix sense guionet i separat del conjunt (ex alt càrrec, ex primer ministre, pro noves tecnologies, etc.).
Un servidor tinc ben decidit d’aplicar aquest criteri fins que em convencin que un altre és millor. Fa temps que ho faig i fins aquí no m’ha passat res: no he estat molestat per la justícia i els meus col·legues de la Filològica —entre ells algun ex-professor, diversos ex-companys de l’època d’estudiants i no m’estranyaria que aviat algun ex-alumne— no sols no m’han retirat la paraula sinó que em saluden amb la mateixa amabilitat i afabilitat amb què sempre ho han fet. A més, en aquest país hi ha una institució, de les més altes en categoria i venerabilitat, que amb el seu exemple ens indica que no cal seguir al peu de la lletra les normes de la Filològica. Quina? L’Institut d’Estudis Catalans. Després de la nova norma dels guionets, continuen escrivint Secció Històrico-Arqueològica i no Secció Historicoarqueològica, com seria de rigor normatiu. I bé que fan.
10 comentaris10 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Perdonau la ignorància, però quan parlau de la (benemèrita) Filològica vos referiu a la Secció Filològica del propi Institut d´Estudis Catalans, o a una altra?
Sí, estigau tranquil: no em referia a cap institut armat vestit de verd.
Totalment d’acord. Justament en llegir el títol em preguntava, què és un “exalt”? M’ha passat algun cop en una traducció (sóc traductor), i clar, ho busco al diccionari i no ho trobo. Fins i tot he vist gent que escriu nordamericà, nordest, i d’altres barbaritats del mateix estil.
¿I escrius també “e-radicar”? Segons el DIEC és “eradicar”, i ho trobo a tot arreu escrit així, però de vegades despista. ¿No podrien haver triat “erradicar”, que a primer cop d’ull saps com s’ha de pronunciar?
Per cert, que també em desconcerten els accents de “rodamón” i “entresòl”. Entenc que “món” i “sòl” s’accentuïn per distingir-los de “mon” i “sol” (el context sempre evita la confusió, però ¡en fi!). Ara: l’accent a “rodamón” i a “entresòl”, a part de fer la punyeta (ja sabem que “entresòl” no ve del sol astre), ¿per què hi són?
El cas de eradicar és igual que el de arítmia. Es pronuncia com si fos erradicar i arrítmia però s’escriu amb una sola r, perquè en les paraules cultes formades amb un prefix i un element començat per r o s aquesta lletra no es duplica. Igualment antiràbic, asocial. Si eradicar empipa un poc és perquè estam avesats a veure’l amb dues rr en castellà (ells també escriuren antirrábico. Si la nostra segona llengua fos l’anglès (to eradicate), no ens estranyaria tant.
Si un mot duu accent diacrític els seus derivats també en duen. És una convenció com una altra. Això que el context sempre evita la confusió (jo més que sempre diria moltes vegades) és un argument que es pot fer servir (i s’ha fet servir) per a demanar la simplificació de l’accentuació diacrítica. Però els canvis ortogràfics són molt complicats.
Entesos.
Veig a l’avui d’Avui que esmenten una “Associació Catalana d’Expresos Polítics”: les relacions entre el cafè (¿o els trens?) i la política sempre tenen el seu què.
Bona! I un altre cas de ball de majúscules i minúscules, com el de l’Exiugoslàvia.
Hola, he entrat al teu blog duta per camins “bloggers”, després de llegir tot això de l’article, que per cert, m’ha agradat molt. Jo arribo tard a aquest camí de contactar aquí i més enllà per aquesta via, però he descobert que m’apassiona. Amb el teu permís, posaré un accés a la web, les meves amigues i companys en general, saben de la meva dèria per la llengua i no els estranyarà. De passada, jo també vindré sovint a llegir, salutacions, contenta d’haver arribat al teu blog.
Benvinguda. Un plaer.
El prefix “ex-” en català oriental (si més no, en el continental) sempre s’ha dit amb E oberta i no amb vocal neutra. Els qui ho diuen amb vocal neutra és perquè es pensen que la norma de pronunciar vocal neutra una E àtona val sempre, àdhuc en paraules compostes. Em penso que els de l’IEC deuen pensar-se això, també. No m’estranyaria. Pronunciar-ho amb vocal neutra és totalment antinatural. I de fet, concretament “ex-” no crec ni que sigui una síl·laba àtona: com a mínim té un accent tònic secundari, si no és que realment és una paraula en sí mateixa i té, per tant, un accent tònic com qualsevol substantiu, adjectiu, verb, etc.