El twitter
Bastants lectors no sabran què és això del twitter, com jo no ho sabia no fa gaire temps. Doncs és una nova eina d’Internet que permet als qui s’hi apuntin de disposar d’una pàgina web personal en què poden anar escrivint textos curts (màxim 140 caràcters, com un SMS) responent la qüestió que et posa l’invent: what are you doing? Cada usuari pot posar els textos amb diversos procediments (també via telèfon mòbil) i pot tenir una llista de seguidors (els qui s’hagin apuntat a la llista) que reben els missatges al seu propi twitter (o al mòbil). D’aquesta manera es creen xarxes de comunicació semblants a la missatgeria instantània però no ben bé iguals.
N’hi ha que s’agafen al peu de la lletra la qüestió del what are you doing? i contínuament van escrivint allò que fan: “ara me’n vaig a dinar”, “ara posaré la rentadora”, “fa una estona se m’ha penjat el Windows”, “ara he conegut el cosí del meu veí”… de manera que tota la comunitat internètica pot estar al moment d’activitats tan interessants. La cosa, que sembla el que uns diuen una xorrada i altres de més genuïns una pardalada, pot contribuir, segons com s’administri, a intensificar un dels pitjors mals vicis de la humanitat, que és perdre el temps miserablement. I algú ha ironitzat que l’única cosa que es pot escriure en aquesta pàgina, si hom s’até estrictament a la qüestió formulada, és “ara escric al twitter”, amb la qual cosa seríem davant l’estupidesa en grau suprem. Però l’estri també té aplicacions més productives, fins al punt que alguns polítics ja l’usen com a eina de campanya electoral, i la BBC o la CNN el fan servir per a difondre notícies.
Un servidor, que en qüestió de noves tecnologies és com l’ase d’en Móra (de tot quant veu s’enamora), tan bon punt he descobert la joguina no m’ha faltat temps per a armar el meu twitter. El problema és que ara no sé què fer-ne. I abans d’aquesta “presentació en societat” de la criatura ja m’ha sortit una seguidora, que no voldria deixar defraudada.
Una utilitat possible és fer-ne un miniblog complementari, on posar idees i notes breus quan no tens temps de fer un post o quan no paga la pena. Rètols com el tweet del dia o lemes com nulla dies sine tweet poden ser estimulants. En fi, una “complicació” més, que agreuja la crítica qüestió “com és possible fer tota la feina, les feines de casa, les correlines burocràtiques, tenir cura dels arbres i dels animals (els qui en tenim), llegir, llegir la premsa, llegir els blogs, els twitters, escriure posts, escriure llibres… si encara no han donat al dia ni una sola hora de pròrroga?
20 comentaris20 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
El problema al final és que només els que tenen temps per dedicar-s’hi acaben sent els que tenen més èxit amb aquestes noves eines.
Però paradoxalment això no es garantia de què la informació que es doni sigui realment interessant o important, perquè per poder parlar amb propietat primer s’ha de llegir, estudiar, experimentar, treballar, patir…viure la vida fora del ciberespai.
I si així ho fas, no et queda gaire temps per tanta “mariconae” tecnològica.
Tampoc m’agrada per a dir què fem en cada moment, però sí com això que en diuen «microblogging»: apunts curts, fins i tot un xat lent.
El meu ase -l’ase d’en Móra- s’enamora de tot quant veu. Però no jo: fa algun temps vaig decidir de no deixar-me temptar pus per la munió d’ofertes tecnològiques que tant de temps m’havien ocupat abans; vaig retrobar el gust pels fruïments clàssics: la natura, la lectura d’un bon llibre (imprès sobre paper). Ara procur esser selectiu en les meves tries internètiques; cerc la qualitat del contingut -i del continent-, com és el cas d’aquest blog.
Ah, m’ha agradat l’expressió ‘correlines burocràtiques’. He hagut de cercar el significat al DCVB. Molt encertada l’expressió!
Jo hi poso el que faig si crec que pot ser d’interès (com que no em funcionin els codis del domini .cat a meitat de preu), notificar automàticament quan escric una entrada nova al meu bloc amb ce (amb ge crec que també funciona), reflexions curtes que no arriben a post, enllaços interessants, comentaris i debats de notícies tot just es produeixen…
Provarem això del microblogging i en tot cas ja veurem quin resultat dóna.
La paraula correlines (normalment en plural) sempre l’he sentida a bastament a la meva família (pares, avis…). M’estranya que el DCVB només la refereixi a dos diccionaris mallorquins del XIX i amb un significat que no és el que jo faig servir. Correlines (derivat de córrer, és clar) a casa meva vol dir ‘tràmits’, o més aviat tràmits que impliquin pèrdua de temps i anar cap aquí i cap allà.
Mora: no és incompatible, el clàssic amb Internet. La idea binària o fruïment tecnològic o fruïment clàssic és una fal·làcia. Hi ha moltes situacions intermèdies. A Internet hi és tot, el clàssic també –tot i que clàssic potser és una etiqueta simplificadora, i el meu concepte de «clàssic» possiblement és diferent al de qui ho diu. En aquest cas, el microblogging és exercici per la ment; quelcom semblant a comentar aquí.
Gabriel: tampoc no ets d’escriure apunts curts al blog, raones les coses. El Twitter obliga a escriure curt, és un desafiament 🙂
Té una cosa incòmode: llegir respostes a algú que no és contacte teu (p.e. ahir una conversa entre Minid i jo sobre Microsoft i Yahoo!)
PS: microbloquejar és bloquejar petites partícules o bacteris? Vacunar-se és microbloquejar? 😉
Pel que en dius (jo no sabia que era), es veu que el twitter és una cosa que piula. Podríem traduir-lo per “piulador” o “piulejador”? En principi no li veig cap utilitat pràctica, però potser que en tingui o que n’hi descobreixin alguna nova, i finalment sigui una gran cosa. De moment no pens apuntar-m’hi perquè no tinc cap interès a comunicar a tothom allò que estic fent, i a més tinc el defecte d’ésser un poc prolix i 140 caràcters quasi mai em bastarien per a allò que voldria comunicar. Ja ho veurem, que serà, en ésser cuit!
Per a mi, com supòs que per a molts, serà una experimentació. Si no funciona, quedarà congelat i ja està. I ben cert que els 140 caràcters són un desafiament: les primeres experiències m’ho han demostrat. I a més si poses un enllaç, el cupo de caràcters ja se’n du una bona mossegada.
També haurem de fer un post sobre la terminologia de la cosa.
Llegint el teu comentari de les 6:28 pm he tingut un dubte sobre fonètica que crec que convendria aclarir, sobre tot per als locutors de ràdio i presentadors de televisió. Com hem de dir POST, amb l’o oberta, com al mot català post (peça de fusta) en la pronunciació mallorquina, o tancada com al mot POSTERIOR? Ah! i m’ha agradat molt el mot “correlines”, que no el coneixia!
La majoria de paraules catalanes acabades en -ost tenen la o oberta (rebost, cost, host, impost, compost, dispost, pressupost, post, rost, tost, capitost i alguna més). Amb o tancada només hi ha agost, llagost i most. El timbre el marca l’etimologia: la primera sèrie, si no són derivats, provenen d’ètims amb o breu; la segona sèrie, d’ètims amb u breu. Hi deu haver, doncs, la tendència cap a la vocal oberta. Però això no és matemàtica.
cupo? millor contingent, o no?
I tant! Lapsus per escriure a la correguda. Supòs que volia posar quota, que és el que aquí escauria.
Tornant a la pronunciació de POST. Si es tracta d’un mot anglès adoptat internacionalment en el vocabulari informàtic, com twitter, no hauríem d’imitar, tant com poguem, la pronunciació originària, més semblant a post amb l’o tancada? Perquè si deim post, amb o oberta, sembla que deim el mot anglès past. A més, si el mot és idèntic pel que fa a la grafia, al menys el diferenciaríem en la forma parlada.
No dic taxativament que hagi de ser amb o oberta. Però el timbre de la vocal dels manlleus no depèn de la llengua originària sinó dels hàbits de la nostra, segons el context fonètic. Futbol du una o més oberta que en anglès, per exemple.
En català ja vàrem agafar de l’anglès “pòster” (‘cartell’), que té la mateixa etimologia que “post”. Per tant, si volem ser coherents, hauríem de pronunciar “post” amb O oberta.
Que el Termcat ens agafi confessats! Després de “bloc”, tem que de “twitter” en diguin “tuíter”, o pitjor, de “weblore”, “weblore”.
Alto: tuíter (ho vaig dir en el meu) seria l’adaptació normal i adequada del mot anglès. Però no ens precipitem, que l’infant just acaba de néixer i és prest per a batejar-lo (en català, vull dir).
Un cop més vull expressar el meu pensament dissident: crec que, com que tothom, qui més qui manco i de cada vegada més, sap prou anglès, no s´hauria d’alterar ni la grafia ni la fonètica de les paraules angleses en integrar-les a la nostra llengua. Això sí, escrites entre cometes simples, o en cursiva. O si no, accentuant només aquelles que tenguin similitud amb paraules catalanes, per exemple, pòster; que, per cert, jo sempre l`he sentit pronunciat, malgrat l’accent, amb ‘o’ tancada.
És cert que, col·loquialment, sovint pronunciam “pòster” amb O tancada, però en tal cas també solem pronunciar-hi la E, quan caldria emprar la vocal neutra (fruit de l’anomenada reducció vocàlica en síl·laba àtona, fenomen propi del català). L’explicació (per variar): la imitació del castellà.
D’altra banda, no veig clar que l’adaptació al català de “twitter” hagi de ser “tuíter”, perquè només si representam aquest mot amb una doble ve obtendrem un mot bisíl·lab (“twí-ter”, o “twít-ter”), en comptes del trisíl·lab “tu-í-ter”.
Jo fa poc vaig descobrir el tuíter. Però encara no he lograt saber de què coi serveix. Em sembla tant estúpid que no m’hi sé avenir.