La nomenclatura de les parts del dia varia segons les llengües, igual que varia la manera com cada llengua separa el dia en diverses parts, tot i haver-hi grans coincidències. Els elements que separen i delimiten aquestes parts no han estat establits arbitràriament a partir de les hores com a simples nombres, sinó a partir de fets de la vida quotidiana, com aixecar-se (o llevar-se o alçar-se), dinar, acabar la feina, sopar o anar a dormir. I de fets naturals, com sortir o pondre’s el sol i aparèixer o desaparèixer la claror del dia, que condicionen aquells fets de la vida quotidiana. Cal tenir present que accions com aixecar-se, dinar o anar a dormir es feien abans més prest que ara, i, per tant, la delimitació de les parts del dia pot ser lleugerament diferent ara i en temps antics. Ho dic perquè cal estar alerta amb la documentació antiga.

En català no tenim dos grans dialectes que coincideixin en la nomenclatura de les parts del dia. De fa molt de temps hi ha hagut canvis, uns espontanis i altres deguts a interferència de l’espanyol. Dels noms principals sols el mot matí és comú a tots els parlars. El matí va del moment d’alçar-se fins al dinar, dues coses que abans es feien més prest que ara: el dinar devers el migdia solar. El nom de la resta de parts del dia ha sofert alteracions. Al Principat i a Eivissa aparegué l’hispanisme tarda, —[ˈtaɾðe] en nord-occidental— negat pels negacionistes, que o bé va substituir una denominació anterior o va omplir un buit per la poca força d’aquesta denominació anterior. Al País Valencià va desaparèixer el vespre, com també ha desaparegut en el Principat occidental. Que al País Valencià va desaparèixer vespre és evident: basta mirar el CIVAL (corpus de textos valencians) per a veure que es va usar amb tota normalitat fins a la fi del segle XVI. Vespre i vesprada devien ser sinònims (com dia i diada). Vespre va desaparèixer i el sinònim vesprada va «córrer» i va ocupar la franja posterior al dinar, alhora que apareixien o es reforçaven expressions com a boqueta de nit o a poqueta nit per a l’entrada del vespre. Vespre es manté al Principat oriental, amb certa crisi, i té tota la seva integritat a les Illes, on designa el temps que va de la desaparició de la claror —un cop acabada la feina— al moment d’anar a dormir, sigui l’hora que sigui. Sembla que també a la Catalunya del Nord. Però a Mallorca els mots capvespre i horabaixa, que en principi fan referència a l’hora del crepuscle, també han «corregut» i han passat a designar el temps que va del dinar al vespre. Amb diferències segons els llocs i parlants: uns només usen un dels dos mots i altres els donen significats diferents que cobreixen dues franges de temps consecutives. A Menorca no hi ha horabaixa, i el temps posterior al dinar fins al vespre es diu capvespre, i el que en català general es diu capvespre, ço és el crepuscle, la transició entre la claror i la fosca, es diu fosquet.

Ara m’interessa d’aprofundir en la delimitació del vespre i la nit en el Principat. A les Illes els límits són clars i ja els he esmentat. Al País Valencià ja hem dit que vespre ha desaparegut. Al Principat és on es manifesta ara la interferència de l’espanyol. Aquesta llengua no té un equivalent de vespre (que sí que tenen quasi totes les llengües europees: soir, sera, evening, Abend, etc.). En espanyol, doncs, el vespre es reparteix entre la tarde (que acaba més tard) i la noche (que comença més prest). En espanyol poden dir las ocho de la tarde i las nueve de la noche. I la interferència fa que hi hagi gent que en català digui les vuit de la tarda i les nou de la nit. O les deu de la nit. La tendència és a la reducció del vespre, que podria arribar a desaparèixer. En català, mentre sigui el vespre és el vespre. Repetesc que del moment que desapareix la claror fins a l’hora d’anar a dormir. A la premsa podem llegir frases com Menjar xocolata a la nit ajuda a dormir. Els qui mantenim la integritat conceptual de vespre no diríem mai això, perquè la nit és quan dormim —llevat de dies excepcionals que anam a dormir a la mala hora—, i dormint ningú no menja res. Si a Mallorca qualcú diu que menja xocolata «en sa nit», els interlocutors entendrien que s’aixeca durant la nit a menjar xocolat.

El desbaratament de la nomenclatura del dia, en part no pot ser més que interferència de l’espanyol, es manifesta en les fórmules de salutació. Una més que segura forma bon dia usada per a saludar en tota la part del dia en què hi ha claror —coincident amb altres llengües de l’entorn— es reduí al matí, a imitació del buenos días espanyol. Pertot arreu aparegué l’hispanisme bones tardes, modernament (avançat el segle XX) transformat al Principat en un artificial bona tarda, que calca els singulars bon dia i bona nit. Al País Valencià molt recentment s’ha fet el calc equivalent bona vesprada, que ha fet una certa fortuna. Les Illes continuen majoritàriament aferrades al bones tardes, malgrat la (poca) influència que exerceix ara la ràdio i la televisió en català, que solen evitar aquest barbarisme. Cal valorar molt positivament que IB3 hagi optat pel bon dia fins al vespre, com sempre hem proposat. Bon horabaixa i bon capvespre són feliçment inusitats, igual que el bona tarda principatí, sentit com a estrany.

A Mallorca i a la Catalunya del Nord es manté el bon vespre com a salutació d’entrada durant el vespre, complementari del bona nit com a salutació de comiat. El mateix que passa de fet a totes les llengües de l’entorn menys l’espanyol i el portuguès. Al Principat la crisi del mot vespre coincideix amb l’adaptació de les formes de salutació a la divisió espanyola de la segona part del dia en tarde i noche i als mots catalans formalment equivalents (no semànticament) tarda i nit. La inexistència de bon vespre ha fet que es digui bona tarda quan en espanyol diuen buenas tardes (durant la seva tarde) i bona nit quan en espanyol diuen buenas noches (durant la seva noche, que ja hem dit que comença abans que la nostra nit). Al País Valencià, a Menorca i a Eivissa fan com al Principat: diuen bona nit tant quan arriben com quan se’n van a dormir. Una cosa que a Europa sembla que no fa cap llengua més que l’espanyol (i satèl·lits) i el portuguès.

PS. Per a substituir tarda s’ha proposat havent dinat i aprés-dinar.