El ball de la toponímia
No és ver que l’Ajuntament de Palma precedent, presidit per Aina Calvo, canviàs el nom de la capital de Mallorca. El Parlament, quan el 2008 va modificar la Llei de capitalitat del 2006, va adaptar el nom de la ciutat a la forma oficial establerta per decret del Govern de les Illes de 1988, que és la forma històrica i reconeguda per la Universitat i el món científic. L’Ajuntament no va fer res, quan hauria estat molt d’agrair alguna gestió per a demanar que instàncies importants, com port i aeroport s’ajustassin al nom oficial. No va fer res, i va ser el Ministeri d’Administracions Públiques que, d’ofici, va rectificar el seu Registre d’Entitats Locals per a adaptar el nom de la capital al que deia la Llei de capitalitat. El Ministeri va comunicar el fet a l’Ajuntament i aquest es va limitar a emetre una petita informació al seu web. I encara continua existint el web palmademallorca.es.
El nom Palma no sols és el nom històric durant l’època romana i des del segle XVIII, sinó que és el nom històricament oficial. El reial decret de creació de les províncies de 1833 creava la provincia de las Islas Baleares i establia que la capital és Palma. Cap altra norma jurídica ho va rectificar després, tot i que l’ús madrileny va encunyar un Palma de Mallorca (perquè confonien Palma i Las Palmas) que es va fer nom oficiós o oficiosament oficial i acabà en el dit Registre d’Entitats Locals. La Llei de normalització lingüística (1986) estableix que el Govern de les Illes Balears té la facultat de fixar els noms oficials dels municipis i altres nuclis de població, amb l’assessorament de la Universitat, i així ho va fer amb el decret esmentat de 1988. Ara, a més, la llei de capitalitat fixa el nom de Palma. No sols aquesta llei sinó l’Estatut d’Autonomia (article 7: “la capital de les Illes Balears és la ciutat de Palma”). Pot el Parlament canviar la denominació a la Llei de capitalitat sense reformar la norma superior de l’Estatut?
ANNEX 1: LEGISLACIÓ VIGENT
1. Ley 7/1985, de 2 de abril de Bases de Régimen Local (actualitzada per altres normes posteriors)
Artículo 14.
1. Los cambios de denominación de los Municipios sólo tendrán carácter oficial cuando, tras haber sido anotados en un registro creado para la Administración del Estado para la inscripción de todas las entidades a que se refiere la presente Ley, se publiquen en el «Boletín Oficial del Estado».
2. La denominación de los Municipios podrá ser, a todos los efectos, en castellano, en cualquier otra lengua española oficial en la respectiva Comunidad Autónoma, o en ambas.
Artículo 22
Corresponden, en todo caso, al Pleno municipal en los Ayuntamientos […] las siguientes atribuciones:
b) […] alteración de la capitalidad del municipio y el cambio de nombre de éste.
2. Real Decreto Legislativo 781/1986, de 18 de abril, por el que se Aprueba el Texto Refundido de las Disposiciones Legales Vigentes en Materia de Régimen Local.
Artículo 11
“1. La alteración del nombre y capitalidad de los municipios podrá llevarse a efecto por el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma, previo acuerdo del Ayuntamiento e informe de la Diputación Provincial respectiva.
2. El acuerdo corporativo deberá ser adoptado con la mayoría prevista en el artículo 47.2.d de la Ley 7/1985, de 2 de abril.
3. De la resolución que adopte el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma deberá darse traslado a la Administración del Estado a los efectos previstos en el artículo 14.1 de la citada Ley”.
3. Llei de normalització lingüística de les Illes Balears (2 d’abril de 1986)
Article 14
1.-Els topònims de les Illes Balears tenen com a única forma oficial la catalana.
2.-Correspon al Govern de la Comunitat Autònoma, d’acord amb l’assessorament de la Universitat de les Illes Balears, determinar els noms oficials dels municipis, territoris, nuclis de població, vies de comunicació interurbanes en ge-neral i topònims de la Comunitat Autònoma. Els noms de les vies urbanas han d’esser determinats pels ajuntaments corresponents, també amb l’assessorament esmentat, donant preferencia a la toponimia popular tradicional i als elements culturals autòctons.
3.-Aquestes denominacions són les legals a tots els efectes i la retolació ha de concordar amb elles. El Govern de la Comunitat Autònoma ha de reglamentar la normalització de la retolació pública, respectant, en tots els casos, les normes internacionals que l’Estat hagi subscrit.
4. Real Decreto 2568/1986, de 28 de noviembre, por el que se aprueba el Reglamento de Organización, Funcionamiento y Régimen Jurídico de las Entidades Locales.
Artículo 26.
1. El nombre y la capitalidad de los municipios podrán ser alterados, previo acuerdo del Ayuntamiento e informe de la Diputación Provincial respectiva, con la aprobación de la Comunidad Autónoma.
2. El acuerdo corporativo deberá ser adoptado con el voto favorable de las dos terceras partes del número de hecho y, en todo caso, de la mayoría absoluta del número legal de miembros de las Corporaciones.
3. Una vez adoptado por el Ayuntamiento el correspondiente acuerdo conforme con la resolución del Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma, se comunicará al Registro de Entidades Locales, en el plazo de un mes, para la modificación de la inscripción registral, conforme a lo previsto en el artículo 9 del Real Decreto 382/1986, de 10 de febrero. La Dirección General de Administración Local comunicará esta modificación al Registro Central de Cartografía.
Artículo 27.
[…] 2. El acuerdo de cambio de capitalidad, adoptado según determina el artículo anterior, requerirá los siguientes trámites:
– Exposición al público, por plazo no inferior a treinta días, para que los particulares o entidades que se creyeren perjudicados puedan presentar reclamación.
– Resolución de tales reclamaciones.
Artículo 28.
La aprobación por el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma de los expedientes de cambio de capitalidad habrá de recaer, previo informe de la Real Sociedad Geográfica o de la Real Academia de la Historia, según proceda, o de las Instituciones especializadas de la Comunidad Autónoma, si existieren, y de aquellos otros organismos que se consideren oportunos.
Artículo 29.
En los expedientes de cambio de nombre de los municipios se cumplirán los trámites establecidos en los artículos precedentes respecto de los expedientes de cambio de capitalidad.
Artículo 30.
1. El nombre de los municipios de nueva creación y los cambios de denominación de los ya existentes sólo tendrán carácter oficial cuando, tras haber sido inscritos o anotados en el registro de Entidades Locales de la Administración del Estado, se publiquen en el Boletín Oficial del Estado.
2. La denominación de los municipios podrá ser, a todos los efectos, en castellano, en cualquier otra lengua española oficial en la respectiva Comunidad Autónoma o en ambas.
3. Los municipios no podrán usar nombres que no hayan sido autorizados con arreglo a los trámites reglamentarios.
4. No se autorizará cambio de nombre cuando el propuesto sea idéntico a otro existente o pueda producir confusiones en la organización de los servicios públicos”.
5. Llei 8/1993 d’atribució de competències als Consells Insulars en matèria de règim local. Aquesta llei atribueix als Consells les competències que pugui tenir la Comunitat autònoma sobre canvis en la denominació dels municipis.
6. Llei 20/ 2006, municipal i de règim local de les Illes Balears
Article 10
Identificació
1. Cada municipi s’identifica pel seu nom oficial i pot tenir un escut o un distintiu, una bandera i un himne municipal.
2. Per acord de la majoria absoluta del ple es pot aprovar o modificar l’escut, l’himne o la bandera del municipi, o alterar-ne la denominació, i s’ha de seguir un procediment específic que s’ha de regular reglamentàriament. Els canvis de denominació només tindran caràcter oficial quan siguin inscrits en el registre corresponent i es publiquin en el Boletín Oficial del Estado i en el Butlletí Oficial de les Illes Balears.
25 comentaris
25 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
En efecte, és així com diu el Professor Bibiloni. Com a jurista, Professor de Dret a la UIB i Secretari d’Ajuntament li don tota la raó.
La proposta de posar el nom de “Palma de Mallorca” és contrària a l’Estatut d’autonomia. Tot i que una Llei intentàs, de facto, per a la ciutat -Ciutat de Mallorca, Ciutat en majúscula- posar-li el nom, i digués que és “Palma de Mallorca”, i no només Palma, AIXÒ SERIA MANIFESTAMENT IL·LEGAL, PER CONTRARI A L’ESTATUT D’AUTONOMIA, que ho va deixar en Palma.
Moltes gràcies per la teva aportació, Ángel, i estic content de tenir notícies teves. Una abraçada.
“Seguiremos haciendo lo que tenemos que hacer a pesar de que algunos no se crean de que lo vayamos a hacer”
Bauzá dixit… et fecit.
Ángel, si em llegeixes, m’agradaria saber si l’article 10 de la llei 2006, municipal i de règim lòcal, del Parlament de les IB, modifica, deroga o deixa sense efecte l’article 14 de la Llei de normalització lingüística.
En moltes ocasions he observat que per als espanyols del pel centre de la Península, nosaltres habitam a “la isla de Palma de Mallorca”. Un nom que ha ajudat molt a crear la confusió és el del nostre (o “seu”) aeroport, que més pròpiament hauria de dir-se (independentment de quin sigui el nom de la capital) “Aeroport de Mallorca”, perquè serveix, i per a això fou fet, per donar servei a tota l’illa, i en certa manera concorda amb la idea dels madrilenys: és l’aeroport de “la isla de Palma de Mallorca”.
Cal tenir també en compte altres normes estatals vigents:
_____________________________
* L’article 22.2.b de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases de règim local, segons el qual, «corresponen, en tot cas, al ple municipal dels ajuntaments […]: els acords relatius a […] l’alteració de la capitalitat del municipi i el canvi de nom d’aquest […]».
_____________________________
* L’article 11 del Reial decret legislatiu 781/1986, de 18 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de les disposicions legals vigents en matèria de règim local, segons el qual:
“1. La alteración del nombre y capitalidad de los municipios podrá llevarse a efecto por el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma, previo acuerdo del Ayuntamiento e informe de la Diputación Provincial respectiva.
2. El acuerdo corporativo deberá ser adoptado con la mayoría prevista en el artículo 47.2.d de la Ley 7/1985, de 2 de abril.
3. De la resolución que adopte el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma deberá darse traslado a la Administración del Estado a los efectos previstos en el artículo 14.1 de la citada Ley”.
_____________________________
* Articles 26 a 30 del Reial decret 1690/1986, d’11 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de població i demarcació de les entitats locals:
“Artículo 26.
1. El nombre y la capitalidad de los municipios podrán ser alterados, previo acuerdo del Ayuntamiento e informe de la Diputación Provincial respectiva, con la aprobación de la Comunidad Autónoma.
2. El acuerdo corporativo deberá ser adoptado con el voto favorable de las dos terceras partes del número de hecho y, en todo caso, de la mayoría absoluta del número legal de miembros de las Corporaciones.
3. Una vez adoptado por el Ayuntamiento el correspondiente acuerdo conforme con la resolución del Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma, se comunicará al Registro de Entidades Locales, en el plazo de un mes, para la modificación de la inscripción registral, conforme a lo previsto en el artículo 9 del Real Decreto 382/1986, de 10 de febrero. La Dirección General de Administración Local comunicará esta modificación al Registro Central de Cartografía.
Artículo 27.
[…] 2. El acuerdo de cambio de capitalidad, adoptado según determina el artículo anterior, requerirá los siguientes trámites:
– Exposición al público, por plazo no inferior a treinta días, para que los particulares o entidades que se creyeren perjudicados puedan presentar reclamación.
– Resolución de tales reclamaciones.
Artículo 28.
La aprobación por el Consejo de Gobierno de la Comunidad Autónoma de los expedientes de cambio de capitalidad habrá de recaer, previo informe de la Real Sociedad Geográfica o de la Real Academia de la Historia, según proceda, o de las Instituciones especializadas de la Comunidad Autónoma, si existieren, y de aquellos otros organismos que se consideren oportunos.
Artículo 29.
En los expedientes de cambio de nombre de los municipios se cumplirán los trámites establecidos en los artículos precedentes respecto de los expedientes de cambio de capitalidad.
Artículo 30.
1. El nombre de los municipios de nueva creación y los cambios de denominación de los ya existentes sólo tendrán carácter oficial cuando, tras haber sido inscritos o anotados en el registro de Entidades Locales de la Administración del Estado, se publiquen en el Boletín Oficial del Estado.
2. La denominación de los municipios podrá ser, a todos los efectos, en castellano, en cualquier otra lengua española oficial en la respectiva Comunidad Autónoma o en ambas.
3. Los municipios no podrán usar nombres que no hayan sido autorizados con arreglo a los trámites reglamentarios.
4. No se autorizará cambio de nombre cuando el propuesto sea idéntico a otro existente o pueda producir confusiones en la organización de los servicios públicos”.
_____________________________
* I també la (criticable) STS de 20 de febrer de 1998 (http://sentencias.juridicas.com/docs/00052616.html).
Al meu entendre, tot aquest entramat normatiu, si bé és molt complex, no es deroga ni contradiu entre si, sinó que cal interpretar-lo de manera conjunta i harmonitzada.
Els topònims, d’entrada, podrien ser en castellà, en català o en totes dues llengües. Ara bé, la Llei de normalització lingüística deixa ben clar que s’inclina per la primera opció (com pertoca a una comunitat l’Estatut d’autonomia de la qual reconeix que el català —i no el castellà— és la seva “llengua pròpia”, malgrat n’hi hagi una altra de cooficial).
D’altra banda, l’autonomia local constitucionalment reconeguda als municipis (arts. 137 i 140 CE) justifica que els ajuntaments puguin tenir iniciativa per a promoure o acordar el seu canvi de nom (previs els preceptius tràmits d’exposició pública i de resolució de reclamacions), si bé aquest acord municipal després haurà de ser aprovat pel consell insular (d’ençà que tenen transferida aquesta competència, que abans tenia atribuïda el Govern de les Illes Balears), i sempre d’acord amb el previ informe o assessorament tècnic de la Universitat de les Illes Balears, que, a part de criteris lingüístics, en tot cas haurà de respectar (segons el TS) el criteri legal de donar preferència a la toponímia popular tradicional i als elements culturals autòctons (que algú m’expliqui, en aquest punt, què hi té a veure l’ús del guionet o la grafia aglutinada amb el compliment de dita pauta legal —ho dic per “Portocristo”). Finalment, el canvi de denominació, perquè tengui caràcter oficial, haurà d’esser inscrit en el Registre d’Entitats Locals i publicat en el BOE i en el BOIB.
Si el canvi de nom està justificat (jurídicament, administrativament, històricament, lingüísticament…), el consell insular no s’hi pot oposar. En cas que hi hagi diverses formes defensables, caldrà donar preferència a l’escollida pel municipi (TS “dixit”, d’acord amb el principi de la voluntat municipal en matèries d’interès estrictament local).
També crec que la iniciativa del canvi de denominació pot correspondre, directament, al consell insular (abans, al Govern de les Illes Balears), com es va fer amb el Reial decret 36/1988, però en aquest cas el consell haurà de consultar prèviament l’ajuntament (i la UIB), i tenir molt en compte la voluntat municipal(que serà quasi vinculant, si està justificada).
Amb tot, cal que distingim aquests casos del de Palma —que, pel fet de ser la capital de la comunitat autònoma, la seva denominació té una transcendència que sobrepassa l’àmbit estrictament local i, doncs, pot ser determinada directament en l’Estatut d’autonomia.
*Volia dir: (TS “dixit”, d’acord amb el principi de PRIMACIA la voluntat municipal en matèries d’interès estrictament local).
Salutacions, Gabriel.
No crec que aquest article de la Llei municipal i de règim local de 2006 modifiqui, derogui o deixi sense efectes l’article 14 de la Llei de normalització lingüística de 1986, perquè es tracta d’un precepte relatiu al procediment, no al fons.
A vore si m’explic: la Llei municipal i de règim local de 2006 es va aprovar en paral·lel a la reforma de l’Estatut d’autonomia, cosa que va acabar a nivell autonòmic al juny de 2006 i a nivell estatal al febrer de 2007, amb la nova redacció de la norma estatuària, per la Llei orgànica 1/2007.
Doncs bé, l’Estatut en l’actual redacció és més ferm fins i tot en la idionsincràsia autòctona, i en particular quan diu, a l’Exposició de Motius que la llengua catalana és un eix vertebrador de tot a l’arxipèlag, un valor superior fonamental. Per això, cal tenir en compte aques fet, cosa que queda salvaguardada després en l’articulat.
Per molt que Palma siga un municipi de gran població, i que d’acord amb l’article 123.1.e) de la Llei de bases de règim local (segons la redacció de la Llei 57/2003), tenga capacitat per modificar el seu nom, ho ha de fer respectant la legislació lingüística, estatuària i infra-estatutària (la Llei de 1986).
La pista, per a tot això, la tenim a la ciutat de La Corunya, a Galícia (Galiza, en sistema reintegracionista, Galicia en gallec general) a propòsit del seu nom. Aquell municipi va voler canviar-se el nom, essent Alcalde en Paco Vázquez: de A Coruña (en gallec oficial) a un bilingüe (A Coruña/La Coruña), en gallec i en castellà, tot aprofintant-se d’aquest article de la reforma de 2003, per a les ciutats de gran població. Però el Govern autonòmic gallec ho va impugnar i ho ha guanyat, perquè cal respectar la toponimia gallega, que és l’única exclusiva de cara als noms oficials, en aquella terra, segons la Llei de normalització lingüística de Galícia. Una altra cosa, és que s’escrigués d’acord amb la normativa reintegracionista o lusista (A Corunha o A Crunha), però aquesta no és oficial. Siga com siga, el Tribunal Superior de Justícia de Galícia ha establert que el nom oficial només és el gallec.
DE LA PREMSA GALLEGA.
La Xunta propone cambiar el topónimo por ‘Coruña’
La batalla lingüística se cebó durante años con el adorno floral que recibe a los visitantes en Lavedra. La ‘L’ desaparece una y otra vez. (A. Gómez) (A. GÓMEZ)Ampliar El conselleiro de Presidencia quiere un pacto político para zanjar el conflicto del nombre de la ciudad: eliminar el artículo o la convivencia de ‘A’ y ‘La’.
ECO ® Actividad social
¿Qué es esto? 6 Me gusta No me gusta 0
Todavía no ha sido votado.
¡Sé el primero en hacerlo!
email Compartir J.T.. 17.10.2006 La batalla legal por el nombre de la ciudad ya no es la de siempre.
Encuesta
¿Qué nombre te gusta más para la ciudad?
21% Coruña
29% A Coruña
50% La Coruña Tras más de una década de conflicto y con su principal protagonista, el ex alcalde Francisco Vázquez, fuera de escena, una tercera propuesta acaba de sumarse a la polémica del topónimo: ¿Por qué no utilizar Coruña y eliminar de un plumazo el artículo del enfrentamiento?
La polémica idea la puso ayer sobre la mesa el conselleiro de Presidencia e Xustiza, José Luis Méndez Romeu.
Y reabrió la guerra.
Este socialista, ex concejal del equipo de gobierno de Vázquez, defendió la necesidad de sacar el litigio de los tribunales y solucionarlo entre políticos.
“Es malo después de 25 años de autonomía mantener conflictos que no se corresponden con el sentir de los ciudadanos y que obedecen a la confrontación política”, señaló.
“Debe resolvese en el plano político, no en el judicial”, añadió Méndez Romeu.
Convivencia pacífica
El conselleiro cree imprescindible que socialistas, nacionalistas y populares se sienten a hablar sin “fundamentalismos” para encontrar un punto medio.
Y para ir adelantando trabajo, él hizo ayer sus propuestas: o Coruña a secas o la convivencia “pacífica y legal” de A Coruña y La Coruña.
Aunque estas posibilidades no se ajustan a la Lei de Normalización Lingüística, Méndez Romeu cree que si existe un pacto político, la fórmula final se puede legalizar con una modificación “mínima y sencilla”.
Pero el pacto se prevé lejano.
Ayer mismo, el BNG, socio de Gobierno del PSdeG en la Xunta, ratificó su posición: la única opción es A Coruña.
Para su portavoz de Lingua, Bieito Lobeira, “no es de recibo” que “miembros del Gobierno sigan desafiando la legislación”.
A Mesa pola Normalización Lingüística, entidad que denunció la política de Vázquez en repetidas ocasiones, fue más rotunda: tachó de “acto de delincuencia” la actitud de Méndez Romeu al no apoyar A Coruña.
Una larga y costosa batalla
Lei de Normalización Lingüística: Se aprobó en 1983 y recoge la forma gallega como la única oficial de los topónimos, es decir, A Coruña. El Ayuntamiento mantuvo La Coruña.
6.000 euros al mes: Es lo que el BNG estima que se gasta el Gobierno local en luchar por ‘La Coruña’. La batalla llegó al Supremo y al Constitucional. Los jueces no le dan la razón.
Último truco legal: En 1994, Vázquez, en su larga cruzada por el topónimo en castellano, se acogió a la ley de grandes ciudades para hacer cooficial el topónimo La Coruña. Una sentencia judicial anuló esta decisión
*Volia dir: “s’inclina per la segona opció”.
La Sentència del TS sobre el nom oficial de la ciutat de La Corunya (en gallec A Coruña).
Sentència de 5 de juliol de 2006, Sala del Contenciós Administratiu, Secció 4a. Recurs de cassació 11119/2004.
Moltes gràcies, Sebastià i Ángel. Tenim material per a pensar una bona estona. Amb permís incorpor els textos legislatius dels comentaris d’en Sebastià al post.
També he afegit al post l’enllaç al Registre d’Entitats Locals del Govern espanyol. A més de l’absència de l’article literari, que hi ha en el decret del Govern de les Illes Balears de 1989, s’observen els “noms oficials” de “Deyá” i “Santa Eulalia del Río”. També es pot veure que “Ciutadella” és la capital del municipi de “Ciutadella de Menorca”, que “San Francisco Javier” és la capital de Formentera i que “La Cabaneta” (en aquest cas amb article literari) és la capital de Marratxí.
Si això que diu en Sebastià Salvà és cert (“en tot cas haurà de respectar (segons el TS) el criteri legal de donar preferència a la toponímia popular tradicional “), llavors la cosa és molt senzilla: caldria oficialitzar el topònim CIUTAT. Arguments històrico-documentals a banda, “Palma” no és manco aliè al parlar popular que “Palma de Mallorca”.
En fi, sé que aquesta és una qüestió vella i que ja se n’ha discutit (i escrit) molt. Però els qui encara defensam la toponímia popular no ens resignam a perdre Ciutat.
Efectivament, Santa Eulària des Riu és l’únic municipi eivissenc que manté la seva forma no normalitzada, i la fa servir diàriament tant a l’activitat municipal administrativa com als cartells. I la premsa eivissenca, a més, es dedica a parlar de “la Villa del Río” (!), una fórmula sense cap tradició ni justificació. Però ja sabeu: Eivissa is different 😀
Voldria aclarir que aquell criteri legal, l’art. 14.2 “in fine” de la Llei de normalització lingüística l’estableix “per a les vies urbanes”, no per als nuclis de població. És un criteri que, per aplicació analògica, es pot tenir ben en compte —per què no?—, però el TS es va extralimitar clarament, en no dir que aplicava l’analogia, i sobretot si tenim present que aquest únic argument li va servir per a declarar la nul·litat d’un precepte reglamentari (el que establia la forma “Portocristo”) i imposar les formes “Porto Cristo” o “Porto-Cristo”, que són contràries al sistema ortogràfic vigent.
La veritat és que aquell procediment va estar viciat i “maleït” de principi a fi: començant pel Decret (no “Reial decret”, com he escrit abans —lapsus meu) 36/1988 (sense donar audiència als ajuntaments), passant per la interposició del recurs per l’Ajuntament de Manacor i continuant amb la simplicitat dels arguments de la UIB i dels juristes de la comunitat autònoma, i acabant amb la criticable decisió del TS, que no va saber entendre aquells arguments).
Pel que fa a la forma “ciutat” (o “Ciutat”), no repetiré els arguments del pfr. Gabriel Bibiloni (http://www.bibiloni.cat/textos/palma_mallorca.htm), als quals m’adheresc.
Ja coneixia aquest article, clar. I a risc d’abusar de la liberalitat i l’hospitalitat del seu autor, diré que no em pareix convincent del tot. Aquesta mania d’oblidar els usos populars vius com si fossin de manco valor que els dels documents no em sembla acceptable. I el fet de no “voler veure” que Ciutat (amb majúscula i sense article) es fa servir com a topònim no pareix comprensible per a un lingüista: deim “anar a Ciutat”, però també “venir de Ciutat”, “passar per Ciutat” i “a Ciutat no hi som estat”. O no? “Ciutat” és un vertader topònim, popular i viu.
Amic meu, abans de pontificar hauríeu d’estar disposat a escoltar i a aprendre com funciona la llengua. Els pagesos del voltant de Lleida (o de la ciutat que sigui) sempre han dit “anar a ciutat”, “venir de ciutat” i “passar per ciutat”. Amb majúscula o en mínúscula, que això és una convenció externa al sistema lingüístic.
I els lleidatans també diuen “viuen al barri X de ciutat”? No estic gaire segur del que passa a Lleida, ni sé el que passa a “la ciutat que sigui”. Però sé el que passa a Mallorca, per exemple.
Segons el seu parer, com explicaríem llavors les desenes de viles que es diuen exactament així: “la Vila”? Jo no sé pontificar ni fer ponts, però sí sé que molt de vegades els noms comuns es converteixen en noms propis. I que així és com s’han fet la gran majoria dels nostres topònims. Si estic equivocat, li prec que em corregesqui, si no és abusar de la seva hospitalitat.
El funcionament o no com a topònim de “Ciutat” es pot discutir, però no és aquesta la qüestió. I oblidar els usos populars vius no és cap mania. Els usos populars són una part de la realitat lingüística i cultural. Al costat d’aquests usos populars hi ha hagut sempre gent que escriu documents i llibres i que fa mapes, i la ciutat de Palma sempre ha estat coneguda internacionalment amb un nom, que no és “Ciutat”. Avui la idea de convertir “Ciutat” en nom oficial de Palma és una cosa inimaginable. Si només la qüestió del complement “de Mallorca” ja els posa histèrics… Inimaginable i absurd, diria jo.
A Mallorca hi ha ciutats, viles i pobles. Els qui habiten a una vila o a una ciutat que abans fou vila, tenen clar que una cosa pot passar “dins la vila” o a “fora vila”, i que hom pot anar d’un a l’altre d’aqueixs llocs. I no per això s’ha dit mai, com a si fos un topònim, “Vila de Manacor”, “Vila de Sineu”, “Vila de Santa Margalida”, etc. I hom pot dir “som a (la) vila”, “vaig a la vila”, “em paseig per dins vila”, com ho pot dir referit a ciutat, la ciutat que sigui.
Benvolgut Gabriel,
Si en el cas de Palma hem de tenir en compte la història i la tradició, que cal fer en el cas del terrible i horrible “Lloret de Vistalegre”? Com a llorità us agrairé la vostra resposta.
Aquí hi ha un altre problema, que no és el “cognom” del poble. Ja se sap que hi ha qui voldria que el poble es digués oficialment “Llorito” (com era abans de constituir-se en municipi) i qui ja li sembla bé el nom de “Lloret”. Jo no he sabut mai què faria si fos d’aquest poble, què hi farem. No sé si el nom de “Lloret de Vistalegre” és horrible, ni sé si ho dieu més pel “Lloret” o pel “Vistalegre”. Però havent-hi altres Llorets en el mateix país (crec jo), es fa necessari un diferenciador.
A propòsit del nom “Palma”, en l’Exposició de Motius de la Llei 23/2006,de capitalitat de Palma, es diu, en la versió catalana:
“La denominació de Ciutat per la població illenca definia -i encara defineix- un sentiment de respecte, orgull i pertinença a una població carregada d’història”.
En la versió castellana no diu el mateix. Diu el següent:
“La denominación de Ciutat por los mallorquines, menorquines, ibicencos y formenterenses definía -y aún hoy define- un sentimiento de respeto, orgullo y pertenencia a una población cargada de historia”.
Doncs bé, escric des d’Eivissa i he de dir que no conec cap eivissenc ni formenterer que digui, per citar el nom de Palma, en un ús col·loquial, el nom “Ciutat”, sinó que sempre es diu, se sent el nom “Palma”, però mai, d’Eivissa o de Formentera estant, el nom “Ciutat”. És més, se sent el nom Palma en moltes ocasions per voler dir Mallorca. Mai he sentit a Eivissa o Formentera el nom “Ciutat” per parlar de Mallorca, només, tal volta entre mallorquins aquí establerts, i com a molt entre ells.
També cal no oblidar que una Llei del propi Parlament de les Illes Balears, de l’any 2004, és a dir de la mateixa legislatura en què s’aprovà la Llei 23/2006 es refereix al municipi de la Ciutat de Mallorca, en la història. La Llei 4/2004, de la Sindicatura de Comptes, tant en la versió catalana com en la castellana, que diu el següent:
“El principal punto de referencia es la creación del municipio de la Ciutat de Mallorca, mediante el privilegio de día 27 de julio de 1249, otorgado por el rey Jaime I, que instaura los jurados y concede la facultad para recabar impuestos. Esta última prerrogativa determinó el desarrollo de todo un sistema de finanzas en el Reino de Mallorca, destinado a satisfacer el creciente gasto público característico de los siglos XIV y XV”.
Tot això explicita que ni tan sols les Exposicions de Motius de les Lleis són correctes.