Donants de sang o donadors de sang?
Per a denominar la persona que fa alguna acció tenim dos recursos bàsics, entre altres que ara no ens interessen: adoptar l’antic participi de present (negociant) o fer un derivat amb el sufix –dor (negociador), si bé en molts de mots acabats en –dor, com el mateix negociador, l’operació de sufixació ja es va fer en llatí (com a creador, procedent de creatore, derivat de creare). En principi la llengua permet les dues possibilitats, però la pràctica real en tria només una. Diem militant i no militador, diem regant i no regador, però diem segador i no segant. I de vegades, com en el cas de negociant/negociador, tenim significats diferents. El sufix derivatiu –dor és d’una gran productivitat, mentre que l’antic participi de present és més limitat. Aquests mots acabats en –ant (amant, ajudant, estudiant, habitant, manifestant, navegant, protestant, vigilant, votant, etc.) o en –ent (corrent, creient) és el que resta dels participis de present del llatí, que eren formes del paradigma verbal amb funció híbrida d’adjectiu (aplicat a un substantiu) i de verb (portador de complements verbals). Conservaven aquesta funció en català antic, però avui són purs adjectius que es poden substantivar. Els substantivats són els que ara ens interessen especialment. N’hi ha una llista que, en general, coincideix en el conjunt de llengües romàniques, tot i que gratant una mica podríem trobar en català casos d’interferència de l’espanyol. En són suspectes mots com informant, viatjant o visitant, que en les altres llengües romàniques es resolen amb el sufix –dor. Un cas curiós és comediant, també probable hispanisme, que no parteix, com els altres, d’un verb (no existeix comediar) sinó del substantiu comèdia.
En relació amb el verb donar tenim els noms donant i donador. Donant és mot documentat en català medieval, cosa lògica tenint en compte la continuïtat dels participis de present en pas del llatí al català. Però donador, més planer, és el mot usat més profusament en tota la història de la llengua. Donador és el qui dóna alguna cosa, i així apareix en contractes, testaments i altres documents administratius en qualsevol segle passat. Avui el mot donant s’usa d’una manera especial en els sintagmes donant de sang i donant d’òrgans, dues expressions modernes, car la donació de sang o d’òrgans no és anterior a l’inici del segon quart del segle XX. Si miram les llengües romàniques que no són l’espanyol, veurem que totes ho resolen amb l’equivalent de donador: francès donneur, italià donatore, romanès donator, portuguès doador. Fins i tot l’anglès diu donor, manlleu del francès donneur. Només l’espanyol, doncs, és l’única llengua de la família romànica que recorre al denominat participi de present. Quan van aparèixer les dues expressions, el català es trobava, com ara, en la dinàmica de completa incapacitat per a decidir res sobre neologismes. L’opció que va prendre l’espanyol era la que inevitablement havia de prendre el català. Ningú no va ni tan sols pensar-ho un segon, com si no hi hagués cap altra possibilitat que dir donant de sang i donant d’òrgans. És el mateix que ha passat a Galícia, on només es veu doante, davant els esforços dels reintegracionistes de vehicular la forma comuna amb el portuguès (doador). Tampoc no ho degué pensar gaire el Termcat, que decidí de «normalitzar» donant de sang o donant d’òrgans com a forma principal i de reservar a donador el trist paper de sinònim complementari. Nosaltres, per tot el que hem dit, consideram preferible donador, opció que voldríem veure impulsada, i que toparà amb l’escull habitual: és donant perquè ho diu el Termcat.
8 comentaris8 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Fr. Donnateur : qui dóna diners a causes
També en romanés: “donator”.
Gràcies. Havia oblidat el romanès. Ara l’hi incorporaré.
No, si encara veurem normalitzat “liante”, a força de casos…
Per cert, és un pler aprendre tants aspectes de la nostra llengua en aquest blog.
Salut
Senyor Gabriel gràcies pel seu blog i les seues explicacions tant interessants que ens ajuden a desprendre’ns de les interferències lingüístiques dels nostres “veïns” de ponent.
Vull fer una modesta aportació i demanar-li el seu parer davant un dubte que m’ha sorgit després de llegir la seua entrada, potser, per un malentés o, simplement, pel fet que només sóc un afeccionat que es preocupa per la salut de la nostra llengua que tant ens estimem i que malauradament veem maltractada.
El cas és que vosté entre els diversos exemples que dóna al principi esmenta les paraules regant i regador i diu que, si ho he comprés bé, entre ambdues el nostre català ha triat regant i no regador. Tanmateix, A València, si més no, entre la gent que conrea la terra es distingix entre regador i regant. El primer és qui s’encarrega de distribuir l’aigua de regar en el camp mentre que el segon, entre altres significats, fa referència a la persona que té dret a regar.
Podria ser que aquest significat de regador estiguera relacionat amb l’atifell que s’empra normalment per arruixar les plantes? És el que nosaltres a València designem com arruixadora, però segons el DIEC aquest instrument és un regador, i aquest mot coincidix amb l’espanyol regador/regadora. El DNV no arreplega aqueix significat i sols dóna per a eixa definició de el mot a arruixadora. Podria ser un cas d’interferència?
Disculpeu-me per la llargada del comentari. No sé si m’he apartat massa del tema .
Gràcies de bestreta.
Salutacions corals
Moltes gràcies per la vostra aportació. No sabia que a València la persona que reparteix l’aigua entre els regants es digués regador. A Mallorca en diem siquier (pel manteniment que fa de la síquia o sèquia que du l’aigua). De totes maneres regador existeix i el DCVB el defineix com a “Persona que rega o que distribueix l’aigua de regar”. Jo sempre havia sentir parlar de regants i de comunitats de regants.
Sobre l’estri que s’empra per a regar les plantes, veig que hi ha diversitat geogràfica. No crec que hi hagi interferència. Al meu tros en diem regadora.
Gràcies per la resposta. Crec que no he estat del tot clar en el meu comentari, potser les hores intempestives.
A València també és el sequier qui, entre d’altres funcions, s’encarrega de repartir-hi l’aigua. Aquest càrrec dins de l’organigrama de les comunitats de regants ha anat variant en el seu significat al llarg del temps d’ençà els temps medievals. Alhora també hi ha varietat geogràfica dins del País Valencià en l’assumpció de les diferents funcions que el sequier duu o ha dut a terme en la gestió del reg.
Pel que fa al terme regador és, si més no en l’època contemporània i a falta d’un estudi diacrònic, pròpiament la persona que “físicament” s’encarrega de regar, és a dir, pot ser tant el mateix regant com una altra persona diferent, que es dedica “professionalment” a realitzar aqueixa activitat. En aquest cas veig que s’ajustaria al significat, que com vosté assenyala, arreplega el DCVB.
Espere haver-ne estat més entenedor en les meues explicacions.
Salutacions corals
Moltes gràcies un altre cop. Sóc jo que havia llegit el vostre text massa de pressa. Ara ho tenim ben clar.