Definitivament, Son Bordoll
No volia parlar més d’aquesta qüestió, a la qual ja he dedicat dos articles, en què deixava la grafia del topònim en certa ambigüitat entre Son Bordoi i Son Bordoll. Però em demanen que em pronunciï clarament. Amables lectors no em permeten una indefinició que jo esperava que resolguessin altres amb més autoritat.
Si es llegeixen atentament aquells articles, es veurà que en cap moment no he defensat com a definitiva la grafia Son Bordoi, com algú ara podria pensar. Sempre he dit que hi ha dues grafies possibles (Son Bordoi i Son Bordoll) i que cal estudiar el cas molt bé abans de prendre una decisió. Una decisió que, tanmateix, al final, s’haurà de prendre. Continua aquí.
19 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Gabriel,
Me crida s’atenció que un filòleg que ha contribuït a escampar sa norma que impedeix sa iodització en registres formals consideri ara que això representa “un canvi fonètic no desitjat” o insinuï sa possibilitat o sa conveniència d’establir dues normes: una pes llinatges i es topònims (amb iodització en registres formals) i una altra per la resta des lèxic (sense iodització en aquests registres).
També me sorprèn això de dir que ”avui” sa dicció formal ”tendeix” a sa pronunciació no ioditzada, com si se tractàs d’una moda, d’una tendència o d’un costum des locutors adquirit espontàniament i no d’una norma emanada i imposada per s’Institut d’Estudis Catalans i avalada per s’Universitat de ses Illes Balears.
Igualment, me crida s’atenció que un bon observador de sa llengua viva digui alegrement que “tothom continua pronunciant col·loquialment Consei”. Per mor de s’influència des medis de comunicació, n’hi ha que ja apliquen es criteri incoherent i absurd de pronunciar consell (nom comú) amb i i Consell (nom propi) amb ll. I encara n’hi ha bastants més que mantenen Consell amb i però diuen conselleria amb ll. Amb sa mateixa incoherència, n’hi ha que pronuncien treball i treballar amb ll però ben segur que mantendran embull i embullar amb i. Tot perque sa ràdio i sa televisió abusen de treball i treballar (pronunciades amb ll) en perjudici de feina i fer feina.
Respecte de si Bordoll i Bordoi (o consell i consell, o treball i trebai) són dues grafies o dues variants formals (morfològiques), sa norma vigent sobre s’elocució formal només té sentit si consideram que són dues variants morfològiques, una de col·loquial o informal (amb iodització) i una altra de culta o formal (sense iodització). Si ara resulta que només són dues grafies, entenc que això obri sa porta a revisar sa norma i admetre sa iodització en registres formals (i en tots es casos, no de manera excepcional en es llinatges i es topònims). Així quedaria assegurada sa continuïtat de sa pronúncia tradicional a ses Illes Balears (i a una part significativa de Catalunya!) i evitaríem ses incoherències que he anomenat en es paràgraf anterior.
No he dit que era un canvi fonètic no desitjat: dic que això era un element a tenir en compte en la reflexió sobre ‘Son Bordoll’. Tampoc no he dit que convé establir dues normes, per als topònims i per a la resta de paraules.
Amb la qüestió de les variants vull dir que s’han de diferenciar les variants formals que no admeten una sola grafia (‘coa’ i ‘cua’, ‘cementeri’ i ‘cementiri’) i les variants merament fonètiques que admeten una sola grafia d’acord amb principis de regularitat (‘posar’ i ‘pusar’, ‘font’ i ‘fon’, ‘tresor’ i ‘tresò’). La iodització és un cas especial, diferent dels dos anteriors. Per a les paraules amb iodització el col·loquial manté la pronúncia ioditzada amb una força innegable (amb l’excepció d’algunes paraules noves, com ‘conselleria’, ‘recull’, ‘escull’, o marques com ‘Font Vella’: la influència inevitable de l’escriptura). D’aquest punt de vista “ll” és una grafia per al so “i”. Record que les Rondalles de Can Moll van ser molt criticades pels mestres per no tenir això en compte. Sobre la norma en l’elocució formal, allò que avui està més o menys establit no és un caprici de ningú: és un fet que arranca de bastant enrere.
Hi ha casos semblants a aquest: ‘família’ i ‘famili’, ‘història’ i ‘histori’, etc. Jo no estava segur que el topònim ‘Planici’ s’hagués de convertir en ‘Planícia’, però ara que està fet no seré jo que protesti.
I la vocalització de la ‘u’: Calbet, Almallutx…
A quasi tothom li repugnen molt els canvis en la manera de parlar a la que està acostumat. Si tinguéssim un poc més de cultura lingüística i entenguéssim millor el que és la normalització, no ens vendria de nou veure escrit Bordoll i dir Bordoi o embullar i dir embuiar, com molts de castellanoparlants no els ve de nou veure escrit soldado i dir tranquil·lament “soldao”, “sordao”, “soldau”, “zordao” o altres formes semblants.
Senyor Cerdó, no crec que sigui gaire recomanable que la iodització transcendesqui a la llengua normativa escrita. La unitat formal de la llengua, llevat d’algunes variants en les terminacions verbals, és fonamental per a la seva pervivència. Una altra cosa és l’elocució formal, aquí consider que la iodització, igual que la e tònica neutra, és ben digna de conservar-se, malgrat la tendència actual a la seva desaparició degut a la confusió creada pels mitjans de comunicació audiovisual illencs.
Antoni,
Els castellanoparlants a partir d’ara hauran de fer més canvis… Supòs que ja ho sabeu, però per si un cas, us deixo el lligam d’aquesta notícia d’Elperiodico:
http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/20101106/letra-griega-pasara-llamarse/print-580609.shtml
Antoni Llull, el vostre raonament és lògic però cal tenir en compte que la iodització etimològica no és una variació ‘a posteriori’ d’una norma, com els casos que esmentau, sinó que és prèvia a la norma, però que de forma concurrent ha vengut a coincidir amb la grafia de la consonant palatal lateral (la de Ripoll). El problema en la nostra llengua, que en una llengua plenament normal no ho seria, és que amb els nivells deficients d’aprenentatge i de coneixement d’una gran part dels parlants, el risc de confusió entre la iodització etimològica i la iodització borda és molt alt.
Gabriel,
Gràcies per sa resposta, però continuu sense conèixer es teu criteri sobre com s’han de pronunciar formalment topònims com Son Bordoll, Son Ventallol, Rafal Vell… ¿Consideres que s’hi ha d’aplicar sa norma vigent, que mana evitar sa iodització, o no? I ara que anomenes Planícia, sa mateixa pregunta: ¿s’ha de pronunciar formalment amb a final, com estableix sa norma, o sense? I ben igual respecte de Calbet, Almallutx i d’altres com Alfàbia, Almadrà… Creus que s’han de pronunciar formalment amb l o amb u?
Senyor Mora,
Si repassa es meu comentari veurà que en cap moment he proposat “que la iodització transcendesqui a la llengua normativa escrita”. Al contrari, sempre he estat feel a sa norma ortogràfica vigent que mana escriure aquestes paraules amb ll. Just me n’he referit a sa pronúncia, i en aquest punt estic d’acord amb vostè que “la iodització, igual que la e tònica neutra, és ben digna de conservar-se” en s’elocució formal.
Desgraciadament, sa norma vigent no està d’acord amb noltros: diu que s’ha d’evitar. Per tant, sa seva “desaparició” no ès producte d’una “tendència actual” ni de cap “confusió creada pels mitjans de comunicació”. Es locutors segueixen ses directrius dets assessors lingüístics, i aquests els fan aplicar sa norma que proscriu sa iodització en s’elocució formal. Si volem que es locutors la facin i es correctors els ho permetin, haurem de modificar sa norma.
Per cert, hi ha un locutor que no té aquest problema: en Joan Frontera, presentador de ses notícies d’IB3 es vespre, ès ieista: diu “Consei” i “embuiar”, però també “Maiorca”, “ium”, “Ramon Iui”… Ningú li podrà discutir si ioditza o no…
No veig per què s’ha de fer cap diferència entre paraules de lèxic comú i noms propis en el tractament de la iodització. Tampoc en la vocalització de la ‘l’ o la terminació àtona -ia. Amb tot, jo no perseguiria mai cap locutor perquè en un registre formal digui Consei o Aumadrà. Sí que ho faria amb els que diuen Ramon Iui.
D’altra banda, puc assegurar, perquè ho conec bé, que els locutors dels mitjans fan molt poc cas dels assessors lingüístics. Fan el que volen. Ja estaria bé que fessin cas dels assessors: el català que surt seria incomparablement més bo.
Vegem què diu exactament la norma:
Segons la “Proposta per a un estàndard oral de la llengua catalana (I. Fonètica)” de l’IEC (1990) (i no oblidem que, segons diu el mateix títol, es tracta d’una mera proposta), “és admissible en l’àmbit general, però només en el registre informal, pronunciar com a ‘i’ la ‘ll’ de mots com ‘cella’ (pron. ‘ceia’), ‘ull’ (pron. ‘ull’), ‘palla’ (pron. ‘paia’), característica de parlars orientals, singularment baleàrics”.
Ara bé, al meu entendre, aquesta regla (orientativa) va ser flexibilitzada el 1999, ja que la “Proposta de model de llengua per a l’escola de les Illes Balears” (document revisat per la Comissió d’Assessorament Tecnicolingüístic del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UIB i que, a més, compta amb el vistiplau exprés de la SF de l’IEC), després d’assenyalar que “la iodització és correcta en registres informals”, afegeix (si bé entre parèntesis) que, “a les Balears, també s’hi considera socialment en els orals de determinada formalitat, però mai en l’escriptura”.
La iodització etimològica no sols hauria de ser permissible a les Illes, sinó que hauria de ser la pronunciació formal recomanable. El prejudici contra la iodització etimològica el va crear en el passat la burgesia barcelonina que hi volgué veure una connotació rural i pagesívola. No entenc com les autoritats lingüístiques de les Illes també hi han caigut, en aquest prejudici.
Jo no estic tan segur que aquest suposat “prejudici” conta la iodització (o ieisme etimològic) sigui degut als escrúpols de la burgesia barcelonina, almanco pel que fa a Mallorca.
A continuació reproduiré alguns paràgrafs d’A. I. Alomar a “Línia directa” (IX, p. 11-12):
«Al segle XIV les paraules amb “i” o “ll” de vegades encara s’escrivien “yl” a Mallorca, mostrant la pronunciació primitiva “ill”. Però ja al segle XIV anà
augmentant l’ús de la grafia “ll”, de més prestigi, i també la pronunciació de “ll” a la llengua més formal, fins que, a les Balears, com pertot, a la llengua formal aquesta manera d’escriure i de pronunciar va arribar a ser general. Només a paraules referides a les activitats més de la vida quotidiana, que no eren formals, sovint s’escrivia el so “i” (antigament amb “y”).
Així, al senyal de la Creu, «Fill» tradicionalment es pronuncia “ll”. Una altra mostra d’aquest major prestigi de “ll” la tenim en una sèrie de llinatges mallorquins que abans s’havien pronunciat amb “i” i que, des de fa segles són escrits i
pronunciats amb “ll”: “Miralles”, “Fullana”, “Perelló”, “Torelló” i “Torrelló”, etc.
(pronunciats antigament, i encara com a malnoms [i topònims], “Miraies”, “Fuiana”, “Pereió”,
“Toreó”). Una altra mostra és el nom del poble de Consell, pronunciat, això sí, amb “i”, però, que sobretot podem veure escrit “ll” durant segles als documents escrits conservats.»
Així mateix, en la nota a peu de pàgina n. 4 del tom XII s’hi llegeix que «les “Regles d’esquivar vocables o mots grossers o pagesívols” (1492-1497) ja proscrivien la iodització: “146 fiyol per fillol, 147 tayar per tallar e mil semblants”». I en el text principal diu que «convé notar que en el llenguatge formal la tradició va seguir la pronúncia valenciana, pel pes de la seva capital, que ja hem dit que és la del conjunt que forma amb la resta del català occidental».
Dit això, realment em sap greu que una pronúncia tan nostra i genuïna, emprada no sols en registres col·loquials, sinó fins i tot en alguns de “certa formalitat” (si bé aquest concepte és un poc ambigu), pugui acabar desapareixent, arran del pes de la forma escrita (que ens força inevitablement cap a una lectura unitària), l’aprenentatge de la llengua pels nouvinguts…
Com a mesura correctora o compensatòria, hom podria considerar la possibilitat de restaurar la primitiva grafia “ly” (millor que “yl”, per analogia amb “ny” i amb l’avantatge de donar més coherència al nostre sistema ortogràfic) per a aquests mots etimològicament ioditzants, i mantenir “ll” per a la resta (i “l·l” on pertoqui, ja que, encara que la ela geminada amb punt volat enmig sigui una grafia moderna, ha esdevengut un símbol de catalanitat). I, de retruc, proposaria també que l’estàndard oral del català oriental (almanco, dels parlars ioditzants) recomani la pronúncia [j], en comptes de [ʎ], d’aquest recuperat dígraf “ly”.
Però això és només una proposta, i som ben conscient tant de les seves dificultats d’acceptació (principalment, pel que fa a l’ortografia, pels catalans occidentals, i bona part dels orientals), com del fet que això suposa anar en contra de la tradició dels darrers segles (ortogràfica i ortològica).
Sebastià, que el prejudici sigui antic de cinc segles no el fa menys prejudici. Canviar l’ortografia és de tot punt desaconsellable. Només cal que els aprenents de la llengua sàpiguen on es pot ioditzar i on no, de la mateixa manera que també hem d’aprendre en anglès al mateix temps la grafia i la pronúncia de milers de paraules, perquè en aquesta llengua una grafia sovint pot correspondre a diversos fonemes, i inversament, un sol fonema es pot representar amb diferents grafies.
No hem de creure que aquests problemes de discrepàncies entre la llengua escrita i les pronunciacions dialectals siguin pròpies de la nostra llengua. Es troben en totes. Recordau que no hi ha cap castellanoparlant que en la seva vida quotidiana parli la llengua literària, cosa que tampoc fan els francesos, ni els anglesos ni els italians. La llengua escrita ha d’estar part damunt de totes aqueixes diferències dialectals, cosa que no vol dir que hagi d’eliminar-les.
Totes les tradicions tenen un orígen, i aquest pot ser un prejudici. Per què tradicionalment s’ha rebutjat en l’escriptura i en els registres formals en general l’ús de l’article salat? En desconec la resposta: potser l’origen també sigui un prejudici; però és igual, la tradició és la que és, i és la que inspira la norma sobre l’ús formal de l’article.
En qualsevol cas, en el cas de la pronúncia /ʎ/ en comptes de /j/, crec que està demostrat que no es tracta d’un prejudici decimonònic i exclusiu només de la burgesia barcelonina, sinó que és un fenomen molt antic (de set segles!) i general. Col·loquialment, mentre que el català occidental va reduir /jʎ/ a /ʎ/, el català oriental va fer-ho a /j/, però en els registres més formals es degué conservar arreu la pronúncia original /jʎ/, fins que també s’hi va aplicar la simplicació, en aquest cas pertot a favor de /ʎ/, tal vegada perquè /ʎ/ es devia considerar una pronúncia més eufònica i distintiva, o més fàcilment perceptible, que la gradual o semiconsonant /j/; sense descartar que el lleisme formal en català oriental (també en mallorquí, i no només en barceloní) fos afavorit per l’anhel (ara sí, un prejudici) d’imitar la pronúncia occidental, quan València era la capital econòmica, literària i cortesana de la Corona d’Aragó.
El lleisme en els registres orals més formals va tenir el seu reflex en l’ortografia, de manera que “ll” (dígraf ben català, que ja existia per a mots com “callar” —ho dic perquè a vegades he llegit que l’hem manllevat del castellà) va anar substituint “yl” (o “ly”). Doncs bé, jo crec que, sense el canvi ortogràfic que he proposat en el post anterior(restablir “ly” on li pertoqui etimològicament i/o fonològicament), la iodització col·loquial (que no el ieisme, ai las!) està condemnada a la desaparició. Temps al temps…
El mateix passaria amb el fonema /v/, si no fos que l’ortografia reflecteix la distinció fonètica que alguns parlars encara feim entre /b/ i /v/. I així i tot el betacisme guanya terreny. Us imaginau com en seria, de difícil, explicar en quins casos cal pronunciar /b/ o /v/, sense comptar amb la ferma guia de la forma escrita, i en canvi haver de recórrer a llistes de mots la pronunciació dels quals cal memoritzar, o pressuposar coneixements de llatí, etimologia i fonètica històrica? I, en el cas de la iodització, amb l’agreujant que la pronúncia (més) formal recomanada és /ʎ/: coincidint la pronúncia formal ortològica amb la forma escrita, per què haurien de voler complicar-se la vida els nous aprenents de català i memoritzar en quins casos poden, col·loquialment (o en registres de només “determinada formalitat”), pronunciar (o emmundir) la iod?
No veig per què és de tot punt des(a)consellable canviar l’ortografia. Que no ho fan totes les llengüès: l’alemany, el portuguès i aquests dies també el castellà? Que és difícil? I tant que ho és! Només era una proposta; l’única que crec personalment que pot salvar la iodització, juntament amb admetre-la plenament en els registres formals (i molt formals).
*origen
Sebastià, el meu comentari sobre la burgesia barcelonina era perquè aquesta ha estat instrumental en la desaparició de la iodització etimològica al Principat (fora d’uns pocs mots com ‘fillol’ o ‘llentilles’, crec).
Està bé recordar que València fou per un temps la capital de la cultura i la llengua catalana. Convé de tant en tant refrescar la memòria tant de principatins com de valencians.
Sí, desconsellar segurament és millor que desaconsellar.
¿Per ventura s’ha conservat la iodització a la Catalunya Nord, per influència del francès, que també ioditza? I l’occità, ioditza?
Es Bordoll, es el meu cognom i s’escriu amb doble l