El meu amic Antoni Mas em fa conèixer un article publicat al digital Fora Vila el 26 de novembre de 2022 titulat «De ‘La Puebla’ a sa Pobla, un laboriós procés reivindicatiu», signat per Joan Payeras. L’article explica com es va fer, el 1980, l’adopció del nom ara oficial, Sa Pobla (o sa Pobla) per a la vila i municipi de la Pobla d’Uialfàs, que substituí el precedent La Puebla. L’article és una repetició d’un altre publicat pel mateix autor al Diario de Mallorca amb el títol «Sa Pobla o La Puebla?» el 16 de gener de 1980, vuit dies després de la decisió del consistori pobler.

Aquests articles detallen les persones i institucions que van ser consultades per l’Ajuntament, els reports que van fer, el «referèndum» popular per a triar un dels noms proposats per l’Ajuntament i la votació final del consistori. L’autor dels articles diu que el procés de «normalització» del topònim va ser fruit d’una «tasca àrdua i laboriosa d’estudis de recerca, de l’aportació d’arguments a través de diversos documents consultats, existents en diferents arxius i d’opinions recollides de distintes persones perfectament legitimades». No consta que es demanàs opinió al cronista oficial de la vila, Alexandre Ballester, que, en tot cas jo ja sé què hauria dit. Ni a la universitat, en aquell moment encara embrionària.

La tasca àrdua i laboriosa va consistir, segons diu l’articulista, a escorcollar l’Arxiu del Regne de Mallorca, concretament còdexs antics, les Lletres Comunes (missives adreçades pels governadors als seus batles i autoritats locals), documentació del Reial Patrimoni i documents judicials de l’Audiència. Magnífica feina de recerca en la qual no van trobar cap sa Pobla, però bé que aquest fet, incontestable, sol ser amagat pels salatistes, almenys fins que l’ocultació es fa insostenible. Amagat o, si més no, menyspreat, com si fos una cosa sense importància. El mateix Payeras en el seu article cita multitud de documents, entre els segles XIII i XVIII, en què la vila és denominada sistemàticament la Pobla o la Pobla d’Uialfàs (aquest darrer nom complet va desaparèixer en el segle XVI i va restar el simple la Pobla).

Entre els experts que participaren en el procés destaca en primer lloc Francesc de Borja Moll, qui, després d’afirmar que «era costum de notaris i escrivents fer servir els articles ‘el’ i ‘la’ en els documents oficials, com ha estat sempre en els escrits literaris» i que «la forma ‘Sa Pobla’ és la usada generalment en el llenguatge viu de tot Mallorca (amb l’única excepció de Pollença) sense que tingui res d’incorrecta», conclou que «tractant-se d’un nom propi de lloc la forma preferida és la del llenguatge viu: Sa Pobla.»  Aquesta preferència, no argumentada ni fonamentada, mostra una de les malures de les llengües subordinades: la identificació entre llenguatge viu i parla vulgar, quan en les llengües normals són també llenguatge viu i ben viu totes les formes de llengua culta, escrita o literària; simplement que són registres diferents. Josep Maria Llompart es va adherir a la proposta de Moll. Un altre consultat, el teatí i historiador Gabriel Llompart, especialista en manipulacions, va manifestar la mateixa opinió que Moll, afegint que Sa Pobla, «no trobarà competidors en la geografia catalana o catalanoparlant», cosa que passaria amb la Pobla. Igualment va decantar-se a favor de l’article salat el Consell General Interinsular —caldria saber qui va fer el dictamen— amb la mateixa al·legació insubstancial del teatí i amb l’argument altament científic que Sa Pobla «és més íntimament nostre, més mallorquí, més familiar a la nostra gent». La Conselleria d’Educació i Cultura del Consell General Interinsular —diu Payeras— assumeix també la posició dels defensors de Sa Pobla.

Curiosament l’Arxiu del Regne de Mallorca i la delegació del Ministeri de Cultura van fer seu el dictamen emès pels historiadors Álvaro Santamaria i Antoni Mut Calafell, que es van adherir a la forma la Pobla. Ells són els qui van escorcollar l’Arxiu del Regne, i després de la feina —àrdua i laboriosa, com hem dit— van afirmar que «en tota la documentació consultada no apareix mai usada la grafia Sa Pobla, sinó la de la Pobla». Ja ho havia dit un altre historiador il·lustre, que havia passat la vida mirant documents, Josep Maria Quadrado: «Por inadvertencia, siguiendo la corriente oficial, escribía la Puebla en mis anteriores obras y aún en la parte histórica de la presente, en vez de la Pobla, como en buena ley debe ponerse» (Islas Baleares, 1888).

Després d’aquests posicionament dels experts, l’Ajuntament de la Pobla va organitzar un referèndum popular perquè els veïns es pronunciassin sobre la qüestió. Les tres opcions ofertes van ser Sa Pobla, Sa Pobla d’Huialfàs (sic) i La Puebla. La Pobla havia desaparegut del mapa. De prop de 10.000 habitants que aleshores tenia el municipi —menys amb dret de vot, certament— van participar al referèndum 111 veïns: 57 es van decantar per Sa Pobla d’Huialfàs, 27 per Sa Pobla i 27 per La Puebla. Malgrat aquest resultat, el 8 de gener de 1980, l’Ajuntament va aprovar d’oficialitzar Sa Pobla, amb 10 vots a favor (9 del grup independent Convergència Poblera i un del PSOE) i 7 vots a favor de Sa Pobla de Vialfàs (UCD).

L’adopció del nom oficial de Sa Pobla va ser presentada com la recuperació del nom històric de la vila, però això és completament fals: en l’ús administratiu Sa Pobla no va ser mai usat abans d’aquesta oficialització, el 1980. En l’ús oficial, de la Pobla es va passar a La Puebla i d’aquest a Sa Pobla. En els usos no oficials en llengua catalana els topònims amb article salat van començar a generalitzar-se en el segle XIX o en el XX, i qui en va fer la principal promoció va ser Antoni Maria Alcover. La pèrdua de la pràctica tradicional d’escriure els topònims amb article literari va ser una conseqüència de la castellanització de la llengua a partir del segle XVIII. Així com el català usat a les Illes anava essent substituït per l’espanyol, també eren castellanitzats els topònims (la Puebla, las Salinas, el Arenal, el Molinar, la Indiotería, la Cabaneta, etc.). La interrupció dels registres cultes del català va representar la pèrdua del costum secular d’escriure els topònims, i totes les coses, amb article literari. Els diaris actuals en espanyol, que escriuen amb article salat els noms de lloc, els noms propis que no són topònims i totes les «coses nostres» contribueixen a enfortir el prejudici salatista. La recuperació de la llengua catalana formal no s’ha pogut alliberar del prejudici creat per la castellanització i aquest ha conformat una sensibilitat que crea una alta adhesió de la gent als topònims salats. El resultat de tot plegat és una toponímia oficial divorciada de la tradició històrica i uns textos a vegades indigeribles amb una mescladissa anguniejant d’articles salats i literaris.

Articles relacionats:

L’article dels topònims
Cercant l’origen d’un prejudici
Toponímia i termes municipals