Per la meva professió he fet part moltes vegades de tribunals o comissions que havien d’avaluar els coneixements de català d’unes persones determinades, en particular aspirants a ocupar una determinada plaça laboral. Algun cas m’ha produït un impacte d’aquests que no són bons d’esvair. Record una ocasió en què un jove havia de demostrar la capacitat d’expressar-se en català oral, mitjançant una prova ad hoc. En plantar-se davant el tribunal, l’home proferí decidit un sonor buenos días, seguit d’alguns comentaris en la mateixa llengua referents al desenvolupament de la prova, després dels quals donà entrada a l’actuació amb un solemne empiezo. Durant deu minuts va parlar en un català força acceptable, i acabà el número amb un altre concloent ya he terminado, seguit d’algunes altres frases —en la mateixa llengua “procedimental”— en què s’interessava pel moment de saber el resultat i coses semblants. L’home degué sortir d’aquella sala amb la ferma convicció que un cop obtinguda la plaça no hauria de tornar a parlar en català mai més en la vida. Com jo quan vaig acabar el servei militar, que vaig experimentar una sensació indescriptible pensant que mai més en la meva existència tornaria a dir mi sargento ni a netejar un fusell. Previsions que fins al moment s’han complit al cent per cent.

Crec que seria un error —i ara no entro a valorar quan s’ha fet i en quina mesura— centrar la política lingüística, o una part substancial d’aquesta, en l’exigència de coneixement del català. Perquè exigir la competència en una llengua a unes persones que després no tindran cap necessitat real d’emprar-la —si aquest fos el cas— no serveix més que per a fer que aquestes persones sentin aquesta llengua com una cosa inventada primordialment per a fer la punyeta. I aquestes persones es poden dir funcionaris, metges, guàrdies urbans o estudiants de secundària.

Alerta: no dic que el coneixement generalitzat del català no sigui una condició indispensable i prèvia per a qualsevol procés de normalització. Per això és tan important mantenir al Principat i acabar d’instaurar a les Illes un sistema educatiu amb el català com a llengua vehicular. I per això és important posar tots els mitjans per a facilitar als qui vénen d’altres comunitats lingüístiques el coneixement de la llengua. I és necessari mantenir el nivell d’exigència als funcionaris públics, naturalment. El problema és si s’acaba tot aquí. Perquè tots aquells no catalanòfons que presten uns serveis als ciutadans d’aquest país, un cop adquirides unes determinades competències lingüístiques, suposant que les adquireixin, només usaran el català si hi ha unes condicions socials que no els deixin cap altra opció que usar-lo. I si no hi ha aquesta circumstància, no el parlaran ni l’escriuran mai, amb la qual cosa els qui pagam els serveis i tenim uns drets lingüístics podem esperar d’asseguts el dia i l’escenari en què aquests drets podran ser realment exercits.

Pensar que el coneixement portarà a l’ús és un error majúscul, perquè la cosa sol anar més aviat al revés: és l’ús que crearà la necessitat de coneixement. El dia que el funcionari es vegi obligat a redactar els papers en català o el dia que el metge es vegi obligat a escriure en català la recepta o el report per a l’hospital, ja es preocuparan d’evitar les conseqüències que la ignorància sol produir entre membres de societats més o menys avançades. El dia que els opositors hagin de fer els diversos exercicis en català, amb els mecanismes normals de filtratge per incompetència lingüística, i no una vergonyosa prova complementària i especial d’aquesta llengua, les coses seran diferents. Quan els primers Borbons van imposar a punta de fusell el castellà als escrivans dels ajuntaments o als mestres d’escola, que no sabien un borall de la llengua imposada, no es preocuparen gens per si farien faltes d’ortografia o catalanades. Ja n’aprendran, pensaven. I tant que en van aprendre. La funció crea l’òrgan, deien abans, o com a mínim la necessitat el posa a to.

Aquests dies es parla molt de l’immens problema que representa la vinguda massiva de metges no competents en català. El problema s’ha centrat molt en la seva incapacitat en general d’entendre la llengua del país, d’on es podria deduir que solucionant la incompetència comprensora el problema desapareix. Òbviament, no entendre la llengua dels pacients és la cosa més greu, però encara que això es resolgués —que no en du camí—, si els nostres hospitals es van poblant de metges i altre personal sanitari que no fan un ús efectiu, oral i escrit, de la llengua pròpia del país, estam construint una sanitat que priva la comunitat catalanoparlant del dret d’una atenció mèdica òptima, encara que només sigui perquè aquesta optimitat requereix el clima de comoditat i confiança que només es produeix quan metge i pacient es comuniquen en el mateix idioma. Consentirien una cosa diferent els hispanòfons de territoris monolingües allà en els seus països? El conseller de Sanitat sembla que ha manifestat bones intencions per a resoldre el problema o presumpte problema. Però segurament s’erra en la manera. El problema no es resoldrà posant rètols en català als centres sanitaris, ni posant programes informàtics en català en els ordinadors, com hem vist anunciat. Diguem de passada que fa molt de temps que els formularis per a les receptes de la sanitat pública són en català, i juraria que fóra una aventura trobar un sol facultatiu que hagi decidit de trencar la vella rutina del comprimido cada ocho horas. Com si trenta anys de parlar de normalització lingüística haguessin estat només una al·lucinació.

La situació jurídica actual no és la més adequada per a desplegar polítiques que contribueixen a augmentar l’ús efectiu del català entre els prestadors de serveis públics. Però segur que hi ha possibilitats d’actuar en el sentit apuntat, suposant que hi hagués voluntat de fer-ho. Quan es contracta un metge sud-americà es cobreix una necessitat de la nostra societat, però també es fa un bon favor al llicenciat que ens arriba. És perfectament raonable no sols exigir-li d’aprendre la llengua del país sinó prendre mesures perquè efectivament la faci servir, entre elles, per exemple, fer-li signar el compromís d’utilitzar el català —la necessitat posa a to l’òrgan, dèiem— amb els pacients que s’expressin en aquesta llengua. O si van a Itàlia no els exigiran de parlar en italià? O si van a Portugal no els exigiran de parlar en portuguès? I si els càrrecs públics, quan actuen com a tals, tenen regulat el deure d’expressar-se en català, perquè és la llengua del país, l’ús del català com a llengua d’entrada s’hauria d’exigir igualment al personal dels centres sanitaris —i a tots els qui cobren del comú—, començant per les persones encarregades de la recepció dels pacients. Amb normes escrites i clares, com la que hauria d’establir que tota la megafonia a l’interior dels centres sanitaris, i no sols la retolació, fos en català.

La legitimitat d’accions com aquestes és fora de dubte i la seva necessitat, imperiosa. La política lingüística en el domini de la sanitat no sols ha de pretendre evitar que a un ancià li puguin diagnosticar erradament alzheimer per manca d’intercomprensió —que ja és gros—, sinó que s’ha de proposar que una part numèricament respectable dels ciutadans deixin de sentir-se pressionats a abandonar la seva llengua per raó d’un entorn hospitalari fortament castellanitzat, com ara succeeix, i se sentin còmodes i segurs pel que toca als seus drets i al ple ús de l’idioma propi. Perquè sembla que es tractava d’això, de no haver d’abandonar la llengua, de no perdre-la, vaja.