Es pot dir que Coromines i Moll —dos dels nostres més il·lustres lexicògrafs— són defensors d’un bon grapat de mots acabats en o, a diferència de Fabra, que, en general, els rebutjava. Els dos primers prioritzaven l’antiguitat i l’ús popular; Fabra donava prioritat al geni de la llengua, al fet que el català té com a tret fonamental  i identificador la pèrdua de la vocal de la terminació llatina masculina; és a dir, l’absència de vocal final en els mots masculins, tot i amb excepcions que el mateix Fabra reconeixia. Fabra fins i tot prengué en consideració la possibilitat de suprimir la -o de la primera persona del present d’indicatiu.

Els mots objecte de polèmica —intensa— han estat cervo, clero, misto, modo, quadro, trasto, viudo i potser algun altre, tots rebutjats per Fabra i defensats pels altres dos filòlegs (amb el cas particular de modo). Han restat fora del debat mots acabats en –o —hispanismes o no— no posats en qüestió per la codificació fabriana, (amo, carro, cuiro, gerro, lloro, monjo, moro, morro, mosso, porxo, suro, toro, verro) o postfabriana (folro, motllo, rotllo). I hispanismes evidents i més moderns com gitano o postverbals com esguerro.

Per a Moll (DCVB) clero procedeix del llatí clērus, «probablement per via del castellà o de l’italià». Cosa que és qualificada d’absurda per Coromines (DeCat), que creu que és llatinisme i prou. És usat clarament en el segle XV, especialment per autors valencians. El 1970 hi hagué a la premsa una defensa vehement del mot clero, feta sobretot per escriptors com Joan Fuster o Joan Sales, a la qual s’afegí Coromines. El mot va ser introduït al DIEC el 1995, com a forma secundària de clerecia. Una forma, aquesta, que no és cap invenció moderna, sinó que ja la trobam ben documentada en el segle XIII.

Viudo és la forma preferida pel DCVB, a la qual remet vidu. Procedeix del llatí vĭdŭus, que dóna en català antic vido, canviat després per viudo, per analogia amb el femení viuda. I, segons Coromines, del llatí vĭdŭa sortí en català viuva, que després es canvià en viuda per encreuament amb el llatí —o el llatinisme— vidua. Moll afirma taxativament que «és errat considerar viuda com un castellanisme, i la seva moderna substitució per vidua no es funda en cap raó sòlida ni aconsegueix altre resultat que divorciar la llengua literària de la parlada substituint artificiosament per una forma arcaica (vídua) una altra forma ben llegítima i que és usada sense excepció a tot el nostre domini lingüístic: viuda.» Una apologia encara més gran de viudo i viuda fa Coromines, per espai d’unes quantes pàgines del seu diccionari. No es pot rebatre que les formes universals de la llengua parlada han estat sempre viudo i viuda, i fins i tot que foren formes àmpliament escrites durant l’Edat Mitjana. Però Coromines tampoc no pot amagar que els cultismes vidu i vídua foren emprats pels juristes catalans i en els textos legals catalans de l’època medieval. Unes formes que desaparegueren en el segle XVI, no sabem si per a acordar-se amb les de la llengua parlada o si hi hagué influència del model castellà. En el DIEC s’han introduït viudo i viuda com a formes secundàries que remeten a les principals vidu i vídua.

És remarcable el cas de modo i quadro, el primer defensat per Moll i combatut enèrgicament per Coromines, qui, d’altra banda, defensa —com Moll— quadro. Al DCVB hi ha amb totes les honors l’entrada modo, i mode té una simple remissió a modo. L’evolució natural del llatí modus és mou, forma que llegim en els textos medievals, que després desaparegué substituïda per modo. Modo pot no ser hispanisme, com ho sembla demostrar el fet que aquesta és la forma documentada del segle XV ençà. Fet que du Moll a defensar-lo, i, pel que fa a mode assegura que és una forma moderna sorgida «per prurit de fugir de la semblança amb el castellà». El mateix diccionari de Coromines indica que la primera documentació de modo és de 1406, mentre que primera de mode és de 1912. Amb tot, és el mateix Coromines qui fa observar que «en els segles baixos se sentia com a acceptable catalanitzar a mitges qualsevol mot llatí amb una final en -o: triumfo, ànimo, módulo; després la llengua literària decidí desar aquestes antigalles i catalanitzar del tot (ànim, triomf…). Llavors és quan es deia, així mateix, mètodo, período, absurdo, ritmo, iodo… Qui defensaria això avui?». Fins aquí Coromines. No és clar que la «catalanització a mitges» dels mots llatins de què parla el savi filòleg no sigui una interferència de l’espanyol, que en els «segles baixos» esdevé referència per a les elits que controlaven la cultura. En tot cas, val la pena de valorar la posició de Coromines sobre aquests mots: el que importa, ve a dir, i criticant durament Moll, és que per sobre de les formes documentades el que val és el bon gust dels escriptors i lexicògrafs moderns, que han decidit de prescindir de les antigalles; i el fet que la llengua catalana catalanitza llevant o canviant la o final.

I ara passem al quadre. L’Alcover-Moll ens dóna l’entrada quadro (quadre simplement hi remet). La raó deu ser que així és com ho diu la gent, o es deia quan es va escriure el gran diccionari. Sobre l’etimologia ens diu que procedeix del llatí quadru, però evidentment no pot ser per via evolutiva, car per aquesta via tenim caire. Ha de ser un manlleu, del llatí o d’una altra llengua. Sobre la documentació medieval no hi ha gaire informació. Tant l’Alcover-Moll com Coromines mostren algun quadre medieval usat a l’obra Scachs d’amor, un text valencià escrit c. 1475, i a qualque obra posterior. D’aquest quadre primerenc, que Coromines qualifica de «variant purista», no en sabem res més. De quadro diu Coromines que la primera documentació és de 1617, que «sempre ha estat predominant» i que a la seva acceptació «ens hem inclinat sempre els millors». El considera «duplicat mig-savi de caire», però sobretot pres de l’italià quadro. Amb tan poca informació és difícil saber si quadro és llatinisme «mig catalanitzat», com modo, si és italianisme o si és hispanisme. El que sorprèn és que tota la teoria corominiana que hem vist aplicada a mode ara s’esfuma completament. Ja no importa el geni de la llengua, que feia canviar modo en mode, malgrat la llarguíssima antiguitat de modo, ni la necessitat d’oblidar antigalles, ni el fet que durant tot el segle XX quadre ha estat la forma predominant en la llengua literària i, evidentment, encara ho és.

Altres casos interessants són mots com misto o trasto. Misto és un mot introduït a la llengua en el segle XIX, que és quan aparegueren els llumins. Pres de l’espanyol mixto (fet amb mixtura química), caigut en aquesta llengua després en desús i substituït per cerilla o fósforo. Coromines ens vol fer creure que no és un hispanisme sinó un mot tret a partir del plural mistos. El que no ens diu és d’on surt mistos. A més, l’argument es desmunta simplement pensant que a les Illes, on no existeixen els plurals en -stos (es diu trists, vists, llests) bé que es diu misto. El mateix mecanisme atribueix a la formació de trasto i hi adduïm el mateix contraargument. Es veu que Coromines no té gens de simpatia per llumí, que qualifica de barbarisme alguerès: un manlleu del català de l’alguer al sard i italià dialectal que no mereix aquell qualificatiu i que ha estat ben acceptat per la comunitat catalana.

Els mots acabats en -o han estat objecte de discussions i polèmiques de vegades passionals. En el debat s’hi destrien dues maneres de veure i de pensar la llengua, tot i que totes dues se situen en el camp de la lleialtat al català i de la seva defensa. Una opció valora les formes vives i la historicitat. L’altra entén que la qüestió important no és si la gent diu això o allò o si una forma s’usa fa un segle o en fa quatre, sinó la construcció d’un ideal i fer-lo vèncer. Si venç, tota discussió resta superada. La codificació fabriana és en bona mesura la construcció d’un ideal, que fins a cert punt ha vençut. Ha estat la vehiculació de mots i formes inicialment estranyes al parlar real en benefici de l’ideal. Els inicialment irreals greuge, menys, paradoxal o segell han vençut els inicialment reals i únics agravi, menos, paradògic i sello. El quadre també ha vençut el quadro. Aquí l’ideal ha vençut i ja no hi ha discussió possible ni necessària.

…

PS. Té raó Coromines quan adverteix contra un abús de mode, que cal reservar per a la llengua de la lògica, la gramàtica i poca cosa més. Fora d’això el mot normal és manera. Igualment —afegim— caldria revisar el camp semàntic de quadre, però això seria material per a un altre article.

Cap comentari