Avui tenim un sant que té moltes semblances amb el que vam tractar a l’article precedent: sant Domènec de Guzmán. Com Sant Gaietà, Sant Domènec va ser de família noble i fundador d’un important orde religiós.

El d’avui és un sant espanyol, nascut el 1170 a Caleruega, a la comarca castellana de Ribera del Duero, terra d’ovelles i de bon vi. Li posaren el nom d’un altre sant castellà, més d’un segle anterior, Domingo de Silos, monjo benedictí que havia estat abat del monestir del mateix nom, però aquest no va fer tanta carrera. El nom complet del nostre sant d’avui era Domingo de Guzmán i era fill dels nobles Félix Núñez de Guzmán i de Juana Garcés o Juana de Aza, emparentats amb totes les famílies reials de la Península i de més enllà. Una persona de família tan il·lustre havia de rebre una educació acurada: a Palència estudià sis anys d’arts (avui en diríem filosofia i lletres), s’ordenà sacerdot i ingressà a la comunitat de canonges regulars de la catedral d’Osma. Tornat a Palència estudià quatre anys de teologia. En aquell temps hi havia fam a les terres castellanes i diuen que ell va vendre diverses pertinences, fins i tot els seus llibres per a ajudar aquella gent. Acabats aquests estudis, tot d’una tingué feina: el feren vicari general i acompanyant del bisbe d’Osma com a ambaixador enviat pel rei de Castella a la cort danesa, on hi havia planejat el negoci matrimonial del fill del monarca castellà. Mentrestant es despertà en ell la vocació missionera i aviat descobrí un camp on la feina no s’acabaria. Travessant les terres occitanes durant els seus viatges, conegué el conflicte dels càtars.

El catarisme era una secta cristiana difosa a Occitània i a altres parts d’Europa sorgida a Bulgària. Tenien teories força diferents de les ortodoxes i ben enfrontades amb l’autoritat catòlica.  Doctrina de tipus maniqueu, afirmava que el bé i el mal estaven representats per Déu i el dimoni, i que el món l’havia creat el segon. I que Crist era un àngel enviat per Déu per a orientar els homes, però la seva mort no havia servit per a res: si un es volia salvar s’havia d’espavilar per ell mateix i fer molta bonda. Cosa que, entre altres coses, implicava no menjar certs aliments i sobretot refusar el matrimoni i abstenir-se de tot plaer sexual. Ja em direu, quin perill per a la supervivència de l’espècie, si el catarisme hagués arribat a ser una religió universal. Els càtars tenien, a més, la seva organització eclesiàstica desconnectada de la de Roma. El papat combaté enèrgicament l’heretgia amb predicadors, amb la Inquisició, amb el concili del Laterà i amb la guerra directa, dirigida pel noble francès Simó de Montfort. El nostre rei Pere el Catòlic s’alià amb els càtars i amb els comtes occitans i lluità contra les forces franceses de Montfort, però la sort es posà de la banda dels altres i el rei Pere, aquell 1213, perdé la causa i la vida a la batalla de Muret. En el fons de l’escenari hi havia la lluita pel domini d’Occitània, que així caigué en mans de la monarquia francesa.

Amb aquest escenari el nostre noble sant s’instal·là o l’instal·laren al Llenguadoc disposat a dur els càtars pel bon camí. I per a això no hi havia com fundar una comunitat de predicadors, i això és el que va fer, prop de Tolosa, a una casa cedida per un ric tolosà, amb sis seguidors seus. El 1216 el papa aprovà la creació de l’orde dels Frares Predicadors, coneguts vulgarment com a dominicans o dominics. Nosaltres preferim la primera denominació. Després Domènec va dispersar la petita comunitat per diferents parts d’Europa, per a fundar altres comunitats, sobretot a les ciutats on hi havia universitats, i es dedicà a viatjar i a multiplicar la seva obra. Per si no fos poc la fundació dels dominicans, Domènec fundà l’orde de les dominicanes, amb un grup de càtares converses, que establiren la seva base a un monestir donat pel bisbe de Tolosa. Una dominicana il·lustre fou santa Caterina de Sena, el nom de la qual porten molts de convents dominicans femenins. Una altra va ser santa Rosa de Lima, de qui parlarem aviat. I una altra santa Llúcia Caram, si la fan santa. Al final de la vida el nostre sant es va instal·lar a Roma, on el papa li cedí el convent de Santa Sabina, que fou el primer convent dominicà a la ciutat eterna. Es va morir el 6 d’agost de 1221, a Bolonya, quan només tenia cinquanta-un anys. En aquell moment ja hi havia més de seixanta comunitats de predicadors a diversos països d’Europa. El van enterrar a la que ara és la basílica de Sant Domènec de Bolonya, primer en un simple sarcòfag i després en un monument sepulcral majestuós conegut com a l’Arca de Sant Domènec. La seva festa se celebrava el 4 d’agost, i a partir de 1969, el 7.

Ara que hem parlat de la vida del sant, parlem del seu nom. Procedeix del llatí Dominicus, derivat de dominus, ‘senyor’. Vol dir, doncs, ‘consagrat al Senyor’, igual que també ho vol dir diumenge, el dia del Senyor, procedent del llatí dies dominicus. El nom en català és Domènec, i Domenge com a variant secundària. En francès és Dominique; en anglès, Dominic; en italià, Domenico; en occità, Domenge; en portuguès, Domingos, etc. El que passa és que la fama i devoció de sant Domènec de Guzmán, anomenat sempre sant Domingo entre nosaltres, va eclipsar el nom Domènec, que va restar pràcticament com a cognom. Ja un fill de Ramon Llull es deia Domingo, i així fins als nostres dies. Nosaltres pensam que hem de referir-nos al sant amb el seu nom català, igual que en els altres països s’hi refereixen amb el nom propi de les seves llengües. Potser podem ser tolerants amb elements molt arrelats en l’ús popular, com la denominació de convents o noms de carrers, però no hauríem de renunciar definitivament al nom català correcte. Fins i tot seria desitjable de recuperar Domènec com a nom de persona. Al cap i a la fi, ja hem vist en aquest santoral que hi ha molts de noms que s’havien dit sempre en espanyol (Caietano, Mariano, Isidro, Carlos o Fernando) i en l’«era fabriana» hem normalitzat les formes catalanes.

El mèrit principal de sant Domènec és haver fundat l’orde dels dominicans, frares destinats a la predicació, cosa que abans era reservada als capellans i bisbes. I a coses pitjors, com veurem després. Una llegenda, atribuïda al seu primer biògraf, el dominicà Jordà de Saxònia, conta que, abans de néixer el sant, sa mare tingué un curiós somni: veié un ca saltant del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, amb la qual l’animal calà foc a la Terra. Intrigada peregrinà al monestir de Santo Domingo de Silos, on l’abat li explicà el significat del somni: que el nin que naixeria portaria la llum al món. La mare decidí aleshores posar el nom de Domènec al seu pròxim fill.  Això es lliga a una curiosa etimologia apareguda quan els estudis de gramàtica històrica eren prou verds: el llatí dominicanis (dominicans) s’interpretà com domini canis, és a dir, el ca del Senyor. Sort que a l’escut de l’orde hi van posar una creu i no un ca, com feren a Inca. Aquesta creu és la creu blanca i negra flordelisada, és a dir amb la flor de lis, que ja era part de l’heràldica de la família de Guzmán. L’hàbit dels dominicans, i de les dominicanes, consta de túnica, escapulari i esclavina tot blanc, capa negra i roser a la cintura de 20 misteris (abans 15 i ja veurem per què).

El rei Jaume I promogué la construcció de convents dominicans en el nostre país, com els que veurem a continuació. A Barcelona el primer convent dominicà, fundat en el segle XIII i promogut pel bisbe Berenguer de Palou, estigué entre els carrers del Call, de Marlet i de Sant Domènec. Allà visqué el dominicà sant Raimon de Penyafort. Però el convent molt aviat restà petit i se’n va construir un altre on ara hi ha el mercat de Santa Caterina. Prengué el nom de convent de Santa Caterina per una capella dedicada a aquesta santa que hi havia prèviament a la fundació dominicana. Tingué una església gòtica d’una grandiositat comparable a la de la catedral o Santa Maria del Mar, un claustre gòtic rectangular i un segon claustre més petit. El 1835 el conjunt fou expropiat i després incendiat, i poc després fou destruït. En aquest convent hi havia un pou, i el dia del sant beneïen l’aigua i en donaven a la gent, que l’anava a cercar en corrua a peu o en carros i la guardava a les cases com a remei que guaria un seguit de malalties. Prop del convent es feia una fira de càntirs, que, naturalment, servien per a carregar d’aquella aigua miraculosa.

Gran importància tingué també el convent de Sant Domènec de València, fundat pel confessor del rei Miquel de Fabra. Atragué la noblesa i fou un gran centre religiós i cultural. Hi van viure els dominicans sant Vicent Ferrer i sant Lluís Beltran. Expropiat el 1835, pocs anys després fou ocupat per la Capitania General de València, que encara hi és. Es conserva un magnífic claustre gòtic flamíger i una notable sala capitular. La gran església acabà quasi tota destruïda. Només resta el campanar, la capella de Sant Vicent i la capella Reial, feta construir per Alfons el Magnànim per al seu propi enterrament. Però el Magnànim fou enterrat a Nàpols i al final acabà a Poblet.

Un altre gran convent dominicà, també del segle XIII, és el de Palma, fundat el 1231. Ocupava un gran solar, tenia dos claustres i una església que era una veritable joia del gòtic. Va ser destruït completament després de la desamortització de 1935. En el seu lloc, a més d’edificis particulars, hi ha el Parlament de les Illes Balears, abans seu del Círculo Mallorquín. Pel contrari, i afortunadament, es conserva intacte el convent de Sant Domènec d’Inca, fundat en el segle XVII, amb un claustre del segle XVIII. Fou expropiat amb la desamortització i convertit en presó i fins i tot el claustre en plaça de toros. Avui l’església és parròquia i el convent, de propietat municipal, alberga una biblioteca i sales de diversos usos culturals.

També del segle XIII és el convent de Sant Domènec de Girona, amb dos claustres i una església que és una bona mostra del gòtic primerenc. El 1835 també fou expropiat i convertit en caserna. A mitjan segle XX començà la restauració i el 1985 fou declarat monument nacional. Avui allotja la facultat de Filosofia i Lletres i l’església n’és l’aula magna. També hi hagué un convent de dominicans a Peralada (l’Alt Empordà), del segle XVI, avui en ruïnes però amb la sort de conservar un petit i bell claustre romànic del segle XII.

Pel que fa als convents femenins, a les terres catalanes n’hi ha hagut un munt: el de Montsió, de Barcelona, (avui a Esplugues), fundat el 1347 i encara actiu; el de Santa Caterina de Sena (Sena i no Siena és com es diu en català) de Palma, del qual només resta l’església; i altres a Girona, Manresa, València, Xàtiva, Torrent, Borriana, Carcaixent, Paterna i Oriola.

A tots els convents dominicans hi hagué una capella destacada dedicada a la Mare de Déu del Roser. Segons una llegenda pia, la Mare de Déu aparegué un dia a sant Domènec i li donà un roser. D’aquí sorgiria l’advocació de la Mare de Déu del Roser. Un roser és un joc de bolletes enfilades que serveix per a comptar les oracions en la pregària que també es diu roser. Segons la mida les bolletes representen parenostres, avemaries o altres oracions. Cada roser físic consta de cinc sèries, denominades misteris, que evoquen la vida de Jesús i Maria. Un misteri és format per un parenostre, deu avemaries i un glòria patri. En total són cinc parenostres, cinquanta avemaries i cinc glòries, que formen una corona. Com que els misteris poden ser de tres categories (de goig, de dolor i de glòria, segons el dia de la setmana) tres corones formaven un roser complet (15 misteris, 150 avemaries), però en un dia es prega una corona, corresponent a un roser físic. Recentment s’hi ha afegit un altre misteri, el de llum, i ara el roser comprèn 20 misteris i 200 avemaries. El nom de roser (llatí rosarium) és perquè les oracions simbolitzen roses ofertes a la Mare de Déu. Malgrat la llegenda de l’aparició de la Mare de déu a sant Domènec, abans del nostre sant ja es pregaven sèries d’oracions ajudant-se de collars de grans. Benedictins i cartoixans ja havien tingut aquesta pràctica abans dels dominicans. El costum monacal de recitar llegint els 150 psalms de David, atès que els laics no sabien llegir, acabà essent la pregària de 150 avemaries, és a dir el roser complet. El roser dominicà sembla més aviat obra de Pere de Verona, també dominicà i també del segle XIII. La cosa certa és que l’impuls del roser el va fer el dominicà bretó Alà de la Roca en el segle XV. En aquest segle el papa Sixt IV emeté una butlla encoratjant a la pràctica del roser i regulant-ne l’estructura. El rei espanyol Felip II era addicte a aquesta pràctica i cregué que això havia provocat la intervenció de la Mare de Déu en la victòria de Lepanto contra els turcs, el 7 d’octubre de 1571. Arran d’aquesta victòria el papa Pius V establí en el 7 d’octubre la festa de la Mare de Déu de la Victòria, dita després de la Mare de Déu del Roser. La decisió pontifícia va representar una definitiva promoció del roser. Degué ser en aquell context que el nom català roser començà a ser substituït pel castellanitzant rosari, però només pel que fa a la pregària i a les bolletes, no a la Mare de Déu, que continuà a ser del Roser.

Els dominicans van associats a un altre fet, més aviat tètric: la Inquisició. Es tracta d’un tribunal encarregat de vetllar per la puresa de la religió cristiana i contra les heretgies. La primera Inquisició aparegué precisament a l’escenari de la lluita contra el catarisme, a Occitània, el 1184, quan el papa cridà els bisbes a organitzar tribunals repressors. El 1231 el papa Gregori X organitzà la Inquisició pontifícia, la que controlava directament el papa i que portaven clergues molt sovint dominicans. Aquesta Inquisició actuà sobretot a Itàlia, Occitània i la Corona d’Aragó. Els procediments solien partir de la delació i consistien en judicis destinats a aconseguir la confessió dels acusats, sovint amb la pràctica de tortures. Els tribunals dictaven sentències contra els pobres condemnats, que podien anar de multes o càstigs corporals fins a la mort a la foguera. Els béns dels condemnats eren confiscats i passaven a l’Església. La condemna, igual que les detencions, era a càrrec de l’autoritat civil, que no s’hi podia negar sota pena d’excomunió. Una invenció que donà molt de poder als papes i a l’església i els col·locà per sobre de les autoritats civils.

Però la Inquisició més cruel va ser la denominada espanyola, creada pels Reis Catòlics el 1478 i autoritzada pel papa Sixt IV, el del roser. Es creava així un tribunal controlat per la monarquia —a través del Consell de la General i Suprema Inquisició, amb membres nomenats pel rei— amb jurisdicció a tots els seus territoris. Fou la primera institució comuna a les corones d’Aragó i de Castella, i en el nostre país fou la primera institució que actuà en castellà. Perseguí sobretot els criptojueus, és a dir, els teòricament conversos que continuaven secretament amb les pràctiques jueves. No tots els inquisidors foren dominicans, però aquest orde hi tingué una participació destacada. Aquest nefast tribunal va ser abolit per les Corts de Cadis el 1812 i suprimit definitivament el 1834. En el claustre de Sant Domènec de Palma hi havia penjats uns quadres amb el nom dels condemnats, cosa que motivà el fenomen de la persecució dels xuetes, identificats amb els quinze cognoms dels darrers quadres que la gent pogué veure. Després de la desamortització el convent i la meravellosa església caigueren sense pietat. Un dels grans desastres de la història de Palma.

Ja resten poques coses a dir en aquest article, molt més llarg que els altres. Algunes viles han triat el predicador com a patró, com Argentona, Lloret de Vistalegre (amb la copatrona la Mare de Déu de Loreto), Móra la Nova, el Soleràs, Vallbona, Xaló i potser alguna altra. Segons Amades també era patró dels oficis lligats a l’aigua, com els moliners de molins de paper; i també els corretgers, els sastres i cosidores i els que tenien plets, que s’encomanaven al sant per a guanyar-los. No coneixem refranys referits al sant, potser perquè Domènec és un mot de rima difícil, i més encara Domingo.

El nostre sant d’avui és un sant modern, perquè un sant del segle XVI és un sant modern, almenys si el contrastam amb la major part dels membres d’aquest santoral, que són figures llegendàries dels primers segles del cristianisme. Li deien Gaetano di Thiene, perquè havia tingut la sort de néixer en el si d’una família noble, la família Thiene. Fill d’un comte i una comtessa de la ciutat de Vicenza, aleshores dins la república de Venècia. Vingué al món en aquesta ciutat el 1480 i li posaren Gaetano en honor d’un oncle seu, també personatge notable, que era de la ciutat de Gaeta, al Laci. Com que en llatí el nom de la ciutat és Caieta, el nom llatí que en deriva és Caietanus, que explica la c de l’espanyol (Cayetano), del portuguès (Caetano), de l’anglès (Cajetan) i de la major part de llengües europees. Les altres llengües romàniques conserven la g de l’italià: català (Gaietà), francès (Gaétan), etc.

El nostre personatge, que restà orfe de pare a dos anys, estudià a la universitat de Pàdua, s’hi doctorà en dret civil i canònic i, com que era de bona família, aviat va fer carrera en el món de la diplomàcia. A 26 anys ja era secretari del papa. Home molt religiós, es va associar a un club de gent pietosa anomenat Oratori de l’Amor Diví i es va ordenar sacerdot a 36 anys, quan ja començava a granar. Va fundar diverses entitats d’importància considerable. Primer, a Venècia, va fundar l’Hospital dels Incurables. Sant Gaietà és també el primer sant banquer: va fundar una banca a Nàpols, anomenada Monte di Pietà. Ja sabeu d’on vénen les nostres banques dites Monte de Piedad (Caja de Ahorros y Monte de Piedad de las Baleares) o monte pío, que a ca meva es deia muntipio. Bé, no és que Gaietà es volgués enriquir amb la banca com March o Matutes, perquè de ric ja n’era prou. Volia ajudar els pobres dels abusos de la banca d’aquell moment, que encara era més usurera que ara. Aquella banca arribà a convertir-se en el Banco di Napoli. I, finalment, la seva fundació més important va ser l’orde dels teatins, empresa que llançà devers el 1523, val a dir que juntament amb altres col·legues de l’Oratori de l’Amor Diví. Es va morir a Nàpols el 7 d’agost —avui fa anys— de 1547, a 67 anys. L’enterraren a la basílica de Sant Pau Major d’aquella ciutat, que alguns diuen, erròniament, Sant Pau la Major. Fou beatificat el 1629 i canonitzat el 1671.

La seva obra més rellevant és la fundació dels teatins, que es diuen així perquè el papa que aprovà el nou orde, Pau IV, en el moment d’aquesta aprovació era bisbe de Chieti (una vila de la regió dels Abruços), que en llatí es diu Theate. Però el nom oficial és orde dels Clergues Regulars, i així els teatins afegeixen al seu nom la sigla CR. El seu hàbit és tot negre, amb una faixa de roba per cinyell que deixa la part sobrant tombant quasi fins als peus.

La primera seu de l’orde va ser a Roma, però aviat es crearen altres comunitats a Itàlia. En el segle XVII començà l’expansió fora d’Itàlia, que començà per Madrid (1629), Saragossa (1630) i Barcelona (1632), les tres comunitats per obra del mateix personatge. A Madrid hi ha la vella església de Sant Gaietà, amb una magnífica façana de José Churriguera. Després s’estengueren pràcticament per tot Europa. La seva casa de Barcelona estigué a la plaça de Santa Anna, avui de Carles Pi i Sunyer. Fou víctima de la desamortització i acabà enderrocada durant la guerra civil. Només en resta una estàtua de pedra del segle XVII que estava a la façana i ara és al Museu d’Art de Catalunya. El 1927 els teatins tornaren a Barcelona i s’establiren a l’esquerra de l’anomenat Eixample. A la seva església hi ha una bella talla de Josep Viladomat. També n’hi ha una de barroca a la catedral de Barcelona.

A Mallorca hi van arribar el 1721, amb el patrocini de diverses famílies nobles. En un principi rodaren per diverses cases fins que el 1770 tingueren ventura de la desgràcia dels jesuïtes, que tres anys abans havien estat expulsats. Aleshores els foren cedits l’església i el col·legi de Sant Martí, que havien creat els jesuïtes i que a partir d’aleshores es digué de Sant Gaietà, o més exactament de San Cayetano, en el carrer del mateix nom. Però el 1820 els teatins també van ser expulsats, i anys més tard l’església va ser cedida pel bisbe als Missioners dels Sagrats Cors, i ara es diu església dels Sagrats Cors. Els teatins tornaren a tenir presència a Mallorca al començament del segle XX, quan l’ordre absorbí la comunitat de Sant Alfons Maria de Liguori, fundada el segle XIX. Els liguorians aportaren als teatins dues cases que havien adquirit i que serien els dos col·legis que els teatins tenen a Palma: el col·legi de Sant Gaietà, a Son Espanyolet, i el col·legi de Sant Alfons M. de Liguori, al carrer del Vi.

Qui això escriu, a la tendra edat de tretze anys va estudiar al centre del carrer del Vi. Era un casalot senyorial que havia pertangut al famós general Antoni Barceló i que els liguorians havien comprat. S’havia inaugurat el 1905, quan els dits liguorians encara no eren teatins. En el casalot hi havia la capella, la residència dels frares, despatxos i altres dependències. L’escola era un edifici adjunt construït en el mateix solar de la casa i en solars adjacents. Guard un univers de records dels tres anys que hi vaig estar: aquells frares amb hàbit negre, dividits en padres i hermanos; aquell ambient fortament espanyolitzat, com totes les escoles de la foscor franquista; aquells professors amb vestit i corbata, alguns amb poca vocació, Lengua Española, Historia de Espanya, Formación del Espíritu Nacional; les misses el dissabte a la veïna Santa Creu, adoració eucarística el dijous, pange lingua gloriosi, tantum ergo sacramentum; i mesos de Maria a l’església del centre, carregadíssima d’olor de flors i cera cremada, amb el text barroc de Quadrado, oh la más bella de las criaturas y madre del Salvador, a ti volamos atraídos por el aroma de tus virtudes. I la Cruzada del Amor Divino, una confraria juvenil creada per a participar en les processons de Setmana Santa, molt vinculada als teatins.

Acabarem tornant al nom del nostre sant. No sé quina vitalitat ha tingut al continent. A Mallorca és un nom que no arriba fins al segle XVIII, arran de la vinguda dels teatins i la introducció del culte al seu fundador. Ha estat un nom poc freqüent i usat sempre en forma espanyola (Caietano). Fins i tot l’església es digué sempre de Sant Caietano, igual que el carrer on és situada. Igualment poc freqüent és la forma femenina Gaietana, que a Mallorca també ha estat Caietana. Les formes catalanes Gaietà i Gaietana, com a noms de persona, són molt recents i portades per molt poques persones. Caietano va ser un nom molt associat als xuetes, igual que Mariano, també sempre en forma espanyola. L’hipocorístic és Tano i Tana.

El nostre sant, essent modern, no ha generat toponímia al nostre país —llevat de la urbanització dita Roc de Sant Gaietà, a Roda de Berà—, ni fraseologia, ni cultura popular. Així i tot, alguna població l’ha acollit com a patró, com Aitona (el Segrià) i Llucmaçanes (Menorca). Fora del país és el patró de l’Argentina. L’home també és patró de l’antiga indústria del gel, els pouers o nevaters, que premsaven la neu per a fer-ne gel; dels gestors administratius —s’ha dit que va ser notari— i dels qui cerquen feina. I algun refrany podem trobar referit a ell: «sant Gaietà porta la calor a la mà». Doncs la suportarem com podrem.

Avui és Sant Salvador. Només hi ha un sant que es digui Salvador, sant Salvador d’Horta, un franciscà del segle XVI nascut a Santa Coloma de Farners, que segons la llegenda feia tota mena de miracles. Però aquest sant (que fa festa el 18 de març) no té res a veure amb la festivitat d’avui. Llavors qui és Sant Salvador? Ho explicarem.

Avui les esglésies cristianes celebren la festa denominada Transfiguració de Jesús. Aquesta festa fa referència a un fet de la vida de Jesús narrat pels tres evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) i esmentat també a una lletra de sant Pere. Segons aquestes narracions, un dia Jesús pujà a una muntanya en companyia dels seus apòstols Pere, Jaume i Joan i allà dalt el seu cos es transfigurà, és a dir, canvià la seva figura. Començà a lluir intensament i a desprendre una gran llum blanca quasi encegadora, com si fos il·luminat per centenars de projectors led de cinquanta watts. Els evangelis, escrits en grec, parlen de metamorphosis, que en llatí es va traduir per transfiguratio, i van fer bé perquè el mot grec ara ens duria a la irreverència de poder fer alguna mena de comparació del Fill de Déu amb els insectes. Diu també la narració que un cop Jesús esdevingué fluorescent baixaren del cel els profetes Moisès i Elies i que Jesús parlà amb ells. Aleshores Jesús fou anomenat fill per una veu forta i poderosa que sortí de la boca de Déu Pare. Tota una escenografia que tenia per objecte mostrar als deixebles —i al món que després ho llegiria— la naturalesa divina de Jesús de Natzaret.

Una de les qüestions que han ocupat els entesos és el lloc on va tenir lloc aquest episodi. La teoria que té més adeptes és la del mont Tàbor, una muntanya de Galilea de forma arrodonida i d’una alçada semblant al puig de Randa. Per a commemorar la transfiguració de Jesús, en el segle V s’hi construí una església bizantina, que el 1924 va ser substituïda per l’església actual de la Transfiguració, que fa part d’un monestir franciscà. Una altra teoria diu que fou el mont Hermon, situat a la frontera d’Israel, Síria i el Líban; una muntanya tan alta com el Canigó i la més alta d’Israel i de Síria. Si el lloc fos aquest, Jesús i els seus deixebles haurien hagut de fer un dur exercici per a pujar tan amunt. I encara hi ha altres hipòtesis per a remenar i triar.

La festa de la Transfiguració se celebrà a Orient d’ençà del segle V, potser en relació amb la dedicació de la basílica del mont Tàbor. S’ha dit que es trià el 6 d’agost perquè coincidia amb el quinze dia del mes d’Av dels jueus, en què es feia una festa que marcava el començament de la verema. Avui aquest dia a Israel és una mena de dia dels enamorats, com el Sant Valentí europeu. A occident el dia de la Transfiguració va esdevenir una gran festa universal després de la victòria dels hongaresos contra els turcs en el setge de Belgrad, esdevinguda el 22 de juliol de 1456. Els turcs, després de conquerir Constantinoble (1453) es decidiren a conquerir el regne d’Hongria i posaren setge a Belgrad. Després d’un mes de setge, les forces hongareses i cristianes, comandades per Janos Hunyadi, que no era un fabricant d’automòbils sinó una espècie de governador de la regió hongaresa de Transsilvània, obtingueren una rotunda victòria que va fer que els turcs fugissen i no tornassen a atacar fins passats setanta anys. La victòria de Belgrad és una fita important en la lluita contra l’expansió turca, i bé que ho podien celebrar. El papa va ordenar que el dia de la victòria, a les dotze, tocassen totes les campanes de les esglésies, i crec que encara toquen.

I què té a veure la Transfiguració amb Sant Salvador? Doncs que en aquell episodi es va fer una mena de presentació de Jesús com el salvador del món, i arran d’aquest fet aparegué l’advocació de Sant Salvador i la devoció del Diví Salvador del Món. A l’Edat Mitjana ja es troben moltes representacions de Jesús com a salvador del món, hi ha esglésies dedicades a aquesta advocació i el nom de Salvador ja és usat.

El 1525, 69 anys després de la victòria de Belgrad, els espanyols fundaren la vila de San Salvador, a Amèrica central, que esdevingué capital de la província de San Salvador, la qual, juntament amb altres demarcacions colonials es constituí en l’Estat d’El Salvador el 1821. Naturalment, el 6 d’agost fan festa grossa per a celebrar el seu patró, Sant Salvador o el Diví Salvador del Món. San Salvador també és el nom de dos rius d’Amèrica, de dues illes i de nombroses ciutats del continent americà i dues d’Espanya.

Al nostre país hi ha un municipi que es diu Sant Salvador: Sant Salvador de Guardiola (el Bages). I alguns nuclis de població, com Sant Salvador de Bianya (la Garrotxa), Sant Salvador de Toló (Gavet de la Conca, el Pallars Jussà) o Sant Salvador de Torroella (Navàs, Bages). I algun llogaret o districte, com els que hi ha a Gelida, al Vendrell (el Baix Penedès),  a Caldes de Montbui, a Sant Boi de Lluçanès, a Súria, a Oristà, a Prats de Molló, etc. Tarragona. I també, naturalment, porten el mateix nom diversos accidents geogràfics, ermites o edificis.

A Mallorca hi ha el puig de Sant Salvador, a Felanitx, sobre el qual hi ha l’ermita del mateix nom. Edificada en el segle XIV i dedicada al Salvador, d’ençà del XV s’hi venera la Mare de Déu de Sant Salvador, que, segons la llegenda, va ser trobada per un pastor. Quan es va fer la nova església, en el segle XVIII, passà a ser la titular de l’església i a presidir el retaule de l’altar major. Els felanitxers sovint li diuen Son Salvador, a causa de la típica confusió de les partícules Son i Sant. Una cançó diu

Un cas semblant al de Felanitx és el d’Artà. Sobre el puig dit de Sant Salvador, i enmig d’una fotalesa d’origen islàmic, s’hi construí en el segle XIII un santuari dedicat a Sant Salvador. La vella església va ser enderrocada en el segle XIX, perquè havia estat llatzeret de malalts de pesta, i en el seu lloc s’aixecà l’actual. Igual que passà a Felanitx, amb el temps el santuari esdevingué marià. La titular de l’església és la Mare de Déu de Sant Salvador, representada amb una talla romànica procedent del priorat de Bellpuig (Artà), dita abans Santa Maria de Bellpuig. El Priorat de Bellpuig va ser una fundació del segle XIII dels monjos del monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (la Noguera). Quan els monjos abandonaren el priorat, el 1425, donaren la imatge al santuari de Sant Salvador. A aquest santuari s’hi accedeix per una llarga escala que parteix de l’església parroquial d’Artà, que, en bona lògica, és dedicada a la Transfiguració del Senyor. Naturalment, Sant Salvador és el patró de la vila, que avui fa festa grossa.

Salvador és un nom molt freqüent al nostre país d’ençà de l’Edat Mitjana. Hi ha qualque hipocorístic, com Vador, i al País Valencià Voro, que segueix el procés Salvador > Vadoro > Vaoro >  Voro. La forma femenina, Salvadora, és poc usual. Com pràcticament tots els noms, també és un cognom.

I acabarem amb el refrany que diu per Sant Salvador posa’t la capa, pastor. que indica que a terres de muntanya el vespre ja sol començar a fer fred. Molts d’anys a tots els Salvadors, als artanencs i a la gent d’altres llocs que avui fan festa patronal.

Avui és la festa de la Mare de Déu de la Neu, dita més usualment la Mare de Déu de les Neus, i fan testa totes les dones que es diuen Neus. Diguem, però, d’entrada, i sense ànim de traumatitzar gaire cap d’aquestes dones, que la forma catalana genuïna és Mare de Déu de la Neu, no de les Neus, que és, segurament, una forma interferida per l’espanyol. I que el nom de Neus, que és molt modern, també sembla interferit per l’espanyol Nieves. Si no tinguéssim damunt l’esquena segles de subordinació a l’espanyol, ara les Neus probablement es dirien Neu, igual que n’hi ha que es diuen Miracle o Remei, que correspon a l’espanyol Milagros i Remedios.

Però comencem la història pel principi. L’advocació de la Mare de Déu de la Neu, o Nostra Senyora de la Neu, va aparèixer a Roma. Diu la llegenda que la nit del 4 d’agost de l’any 352, un home de nom Giovanni, patrici ric, va tenir un somni en què la Mare de Déu li aparegué i li digué que volia que li fos edificada una església en el lloc que li indicaria mitjançant una nevada. Giovanni anà a contar el fet al papa Liberi, qui la mateixa nit havia tingut el mateix somni. L’endemà, damunt el turó Esquilí aparegué una zona coberta de neu, en ple agost. Però ni una flòbia fora d’aquesta petita zona. El papa traçà el perímetre de la nova església, coincidint amb l’àrea de la zona nevada, i el temple edificat, dedicat a la Mare de Déu i pagat pel ric patrici, va ser denominat església Liberiana (pel papa Liberi) i més popularment església de la Mare de Déu de la Neu (Madonna della Neve). En el segle V el papa Sixt III va fer enderrocar aquella església per a construir-ne una altra en el mateix lloc, molt més majestuosa, que per ser la més gran de totes les esglésies marianes de Roma va ser denominada Santa Maria Major (Santa Maria Maggiore), una de les quatre basíliques majors de Roma. En aquesta egrègia basílica, cada dia 5 d’agost es deixen caure de la cúpula una pluja de pètals de rosa blancs per a recordar el miracle de la nevada estiuenca. El 1568 el papa Pius V establí la festa de la Mare de Déu de la Neu en el calendari romà i a partir d’aquí a tot el món s’anaren construint esglésies dedicades a aquesta advocació. I també, imitant la de Roma, esglésies amb el nom de Santa Maria Major, com les d’Inca, Morella, Montblanc o Prades. Diguem, però, que els espanyols van ficar un article en aquest nom (Santa María la Mayor), i aquesta forma espanyola també ens ha interferit la nostra, que ha de ser Santa Maria Major, com és en totes les altres llengües. No és l’únic cas: a Roma també hi ha la basílica de Sant Pau Major (San Paolo Maggiore), que hem vist denominar Sant Pau la Major.

Ara que hem vist la història, tornem al nom. L’original italià és Madonna della Neve, amb neve en singular. El plural llatí ad Nives deu haver motivat la forma francesa Notre Dame des Neiges i l’espanyola Virgen (o Nuestra Señora) de las Nieves, i l’anglesa Our Lady of the Snows. Fins i tot en italià és possible Nostra Signora delle Nevi. La tradició catalana s’alinea amb l’original italià, en harmonia amb el caràcter incomptable de la neu, i així ho corrobora la documentació antiga. Vegem-ne algunes mostres:

Malgrat les interferències, la forma en singular està arrelada en els usos populars. En els goigs a la Mare de Déu de la Neu del lloc d’Àrreu (Pallars Sobirà) la tornada diu:

I una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard fa:

Tot i que hi ha una altra versió més atrevida:

Segons explica Joan Amadas, una llegenda indica que a Barcelona es va produir un prodigi semblant al de Roma —coincidències de la vida— però al revés. Un cinc d’agost va caure a Barcelona una gran nevada que deixà tapada de blanc tota la ciutat menys un redolet al costat de la plaça de Sant Jaume. I, com deveu haver endevinat, en aquell redolet es va aixecar una església dedicada a la Mare de Déu de la Neu, església a la qual més tard canviarien el titular. És l’església dels sants Just i Pastor, dedicació que ja està documentada en el segle X.

Segons algunes fonts, en alguns llocs la Mare de Déu de la Neu era la patrona dels nevaters, és a dir els qui arreplegaven neu i en feien gel. A la Mare de Déu de la Neu s’encomanaven les noies que volien tenir una cara blanca com la neu, antic ideal de bellesa. També les bugaderes, que li pregaven de tenir sempre la roba ben blanca. Si els emblanquidors de diners fossin devots, també podrien tenir la nostra Mare de Déu per patrona.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona de Vilanova i la Geltrú, però aquest patronatge no és gaire antic. La hi declararen el 1781, perquè la dona ajudà miraculosament els vilanovins després que una gran pedregada destruí les seves vinyes. Aleshores abandonaren el pobre sant Antoni Abat i en el seu lloc hi posaren la nostra Mare de Déu, que al capdavall té una categoria superior.

La Mare de Déu de la Neu és la patrona d’Eivissa i Formentera. Aquestes illes van ser conquerides un 8 d’agost de 1235. Els magnats catalans que pactaren la conquesta acordaren d’aixecar un temple a la Mare de Déu, i així aparegué l’església parroquial d’Eivissa, catedral a partir del segle XVIII . Deu ser per la proximitat del 8 d’agost amb la festivitat de la Mare de Déu de la Neu que aquesta advocació s’identifica amb Santa Maria d’Eivissa. Com es comprensible, a Eivissa hi ha moltes Neus.

A Mallorca la Mare de Déu de la Neu està associada a Bunyola i a Manacor. A Bunyola és copatrona de la vila juntament amb sant Mateu. Una talla de marbre d’aquesta Mare de Déu, feta en el segle XV, presideix l’altar major. Ja ho feia segles enrere, però un bon dia va ser desplaçada a una capella secundària mentre que sant Mateu ocupava el lloc central. Diuen que aquell any no hi hagué olives ni oli, la principal riquesa de la vila. El 1960 la imatge va ser reinstal·lada a la presidència de l’altar major, i a sant Mateu li donaren un lloc prou digne en el pis de més amunt del mateix retaule. I, segons diu el rector, la parella s’entén força bé.

Una cohabitació semblant hi havia a l’església de Manacor. L’antiga església gòtica, construïda entre els segles XIV i XVI, tingué com a titular la Mare de Déu de Manacor, dita també Nostra Senyora de la Neu. La imatge ocupava el centre del retaule major i al seu costat se situava sant Jaume, patró de la vila. Quan es va edificar la nova església neogòtica actual, al final del segle XIX, l’església adoptà com a titular la Mare de Déu dels Dolors, que ara presideix l’altar major. La imatge de l’antiga titular ha passat a un lloc secundari. En tot cas, tant a Bunyola com a Manacor un carrer porta el nom de la Mare de Déu de la Neu. Així en singular.

Estaria bé que la lectura d’aquest article i el pensament de la neu ens pogués ajudar a assuaujar un poquet la calor que aquests dies ens mortifica, però no ho crec. En tot cas, molts d’anys a totes les Neus.

No faceu cas del títol d’avui. Com sempre que va entre cometes és un títol «lúdic». Avui és la diada de la Mare de Déu dels Àngels, per la qual moltes dones es diuen Àngels, i avui, naturalment, fan festa. Alerta que aquí hi ha segregació de sexes, i els homes que es diuen Àngel no fan la seva festa avui sinó el 2 d’octubre o bé el segon diumenge després de Pasqua (vegeu l’entrada «Sant Àngel»).
La figura de la Mare de Déu dels Àngels fou promoguda per sant Francesc d’Assís i els franciscans, però hi ha alguns elements precedents. Aquesta advocació es basa segons algunes fonts en la idea que Maria fou acompanyada d’àngels durant la seva pujada al cel. Segons la llegenda, en el segle IV pelegrins procedents de la Terra Santa van construir una esglesieta prop d’Assís (Itàlia), que fou anomenada la Porciúncula (en italià la Porzioncula, per estar edificada en una petita porció de terreny) i que fou dedicada a la Mare de Déu dels Àngels. Llegenda a part, l’esglesieta està documentada en el segle IX. Al començament del segle XIII estava molt deteriorada, i sant Francesc d’Assís la va restaurar i la va convertir en la seva base d’operacions. Allà va fundar l’orde dels franciscans i allà va construir unes cabanes que foren, amb l’esglesieta, el primer convent franciscà. Allà Francesc d’Assís i Clara d’Assís van decidir de fundar l’orde de les clarisses. Mort Francesc, aquell convent es convertí en centre de pelegrinatge, de cada vegada més multitudinari. En el segle XVI, el papa Pius V va fer enderrocar el convent i començà la construcció de la majestuosa basílica de la Mare de Déu dels Àngels, d’estil manierista, que inclou, sota la cúpula, l’esglesieta medieval de sant Francesc.
Els franciscans escamparen la devoció a la Mare de Déu dels Àngels per tot el món. En tot convent franciscà hi havia una capella amb aquesta advocació. A Palma, per exemple, hi havia dos convents franciscans: el que encara existeix, a la plaça de Sant Francesc, i el convent de Jesús, desaparegut, que era extramurs, on ara hi ha l’hospital psiquiàtric. En el convent de Palma hi hagué la capella de la Mare de Déu dels Àngels, o capella dels Àngels, aferrada al vell convent, a la dreta de la porta d’entrada al convent. Fou enderrocada al final del segle XIX, després que tot el conjunt es degradàs, conseqüència de la desamortització. L’altre convent era conegut popularment com a convent de Jesús, però tenia per nom exacte convent de Nostra Senyora dels Àngels. Un dels frares il·lustres d’aquest convent fou Miquel Serra Ferrer, conegut com a Juníper Serra. Ell és el responsable que la ciutat de Los Angeles tingui aquest nom. Un nom que imposà a la missió per ell fundada pensant en la Mare de Déu principal dels franciscans, o en l’esglesieta de la Porciúncula o en el seu convent mallorquí.

A propòsit, a Palma també hi ha una església dita la Porciúncula, evidentment creada pels franciscans. El conjunt, amb convent i col·legi, va ser edificat a partir de 1914 al lloc que ara es diu Platja de Palma i llavors es deia arenal de Son Sunyer. L’església actual, del 1964, rodona, avantguardista i amb immensos vitralls, en substituí una altra d’anterior que era de les mides de la Porciúncula d’Itàlia. Els franciscans van implantar la seva petja a tota aquella àrea, i com a conseqüència, els llogarets dits el Pil·larí i les Cadenes, sorgits al començament del segle XX, tenen respectivament sant Francesc i la Mare de Déu dels Àngels com a titulars de les seves esglésies. Cosa que va fer que els noms oficials durant molt de temps fossen San Francisco i Los Ángeles, dos noms que popularment no ha dit mai ningú. Naturalment, les Cadenes avui té la seva festa patronal.

A Barcelona hi hagué el convent dels Àngels, al carrer del mateix nom, fundat a mitjan segle XVI, però no era de franciscans sinó de monges dominicanes. Els corders de Barcelona, que no són els bens sinó els qui feien cordes, veneraven la Mare de Déu dels Àngels com la seva patrona. Avui l’antic convent és part del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

La Mare de Déu dels Àngels és la patrona de moltes viles, llogarets i parròquies. Al País Valencià és la patrona de Mislata (l’Horta oest), de Sant Mateu (el Maestrat), de Serra (el Camp del Túria), de Silla (l’Horta sud), de Torrella (la Costera) i del barri del Cabanyal de la ciutat de València. Al Principat és patrona de Casserres (el Berguedà), d’Oliana (l’Alt Urgell) i de Sant Martí Vell (el Gironès), on hi ha el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, construït en el segle XV. A Mallorca és patrona de Cala Millor i de Pollença. En aquesta darrera vila és festa grossa en què es fa la tradicional representació de la batalla de moros i cristians, en la qual participa tot el poble i que rememora la victòria dels pollencins, encapçalats per Joan Mas, sobre mil cinc-cents pirates moros manats per Dragut, el 30 de maig de 1550. Després que les campanes toquin el Via Fora, la batalla comença amb el crit de Joan Mas «Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos. Pollencins, alçau-vos, que els pirates ja són aquí». I després del combat entre els dos bàndols es produeix la victòria dels cristians, que a l’església canten en acció de gràcies el Te Deum i el Puix Patrona, goigs a la Mare de Déu escrits per l’il·lustre pollencí Miquel Costa i Llobera.

La Mare de Déu dels Àngels també és la patrona del Col·legi de Velers de Barcelona. Aquests velers no són embarcacions, ni tan sols fabricants de veles per a vaixells, sinó fabricants de vels de seda. La seu d’aquest col·legi artesanal és l’anomenada Casa de la Seda, edifici singular construït en el segle XVIII i situat en el barri de Sant Pere.

Molts d’anys als pollencins, a les viles que fan festa i a totes les Àngels.

Avui és Sant Feliu. De sants o màrtirs amb aquest nom n’hi ha un caramull, però per a nosaltres especialment dos: sant Feliu diaca i sant Feliu màrtir, tots dos de Girona per més senyes. El primer sembla que no va existir mai i que és el típic producte d’un desdoblament de sants: quan en el segle IX es va crear la figura llegendària de sant Narcís de Girona, suposat bisbe d’aquesta diòcesi, per desdoblament de sant Narcís de Jerusalem, de passada li crearen un ajudant, un diaca, que suposadament està enterrat a l’església de Sant Feliu juntament amb el seu bisbe. Malgrat tot, alguns el festegen el dia 18 de març. L’altre sant Feliu, el vertader, és aquell de qui ens ocuparem avui, sant Feliu màrtir, pel qual fan nom la major part dels Felius del nostre país.

Feliu és un nom llatí que prové de felix felicis, que vol dir ‘feliç’. Del nominatiu ve la variant Fèlix, que és la que trobam en la major part de llengües, exceptada la italiana en què es diu Felice. De l’acusatiu felicem ve la dita forma italiana i la catalana Feliu, que és la que es fa servir normalment. Fèlix en català és més rar i en tot cas modern, descomptant el personatge lul·lià. A Mallorca en època moderna i fins a temps ben recent la forma Fèlix ha estat exclusiva d’una família, la família Pons, en la qual brillaren alguns il·lustres polítics. El femení en català és Feliua, molt rar. En espanyol és Felisa —Feliza amb «seseo»—, però com que no hi ha cap santa que es digui Feliua o Felisa, les dones que duen aquest nom fan festa per Sant Feliu. En anglès per a les dones hi ha Felicity, és a dir, ‘felicitat’, nom que va portar una santa romana del segle II: santa Felicitat. Per aquí no coneixem cap dona que es digui Felicitat. I, com sol passar amb tots els noms, Feliu també és un cognom.

Aprofitarem també per a dir que l’adjectiu feliç en català és força modern. No es troba documentat fins al segle XVII, i no entrà amb força a la llengua fins al XIX. Si algú pensa que l’espanyol li donà una empenteta, podria no anar errat. A la primera documentació (1647) ve escrit feliz i és ben al costat de ditxós. En les llengües del grup gal·loromànic tenim una forma procedent del llatí augurium. En francès aquest mot llatí donà heur, paral·lel al nostre ora (creuat amb hora i present en l’expressió bon dia i bona hora) d’on surt el derivat heureux. En occità feliç és aurós o urós. Recordem aquell topònim nord-català, el puig dels Tres Hereus, que el jacobinisme francès va convertir en el puig des Très Heureux, és a dir, els molt feliços. I com es deia feliç abans del segle XVII o XVIII? La documentació ens dóna alguns assajos a partir del llatí felix o felicem: fèlix, felice. Però cal suposar que no són mots populars sinó assaigs d’escriptors. El que és antic i profusament usat és felicitat, del llatí felicitas. Vegeu el meu article «Felicitar en català». I, parlant de la modernitat del mot feliç, no puc evitar de dir que a Mallorca molta gent fa el plural en –es, felices, pronunciat [feˈlises], i que devers la dècada de 1950 va entrar la moda ridícula de felicitar els sants o aniversaris amollant un festívol [feˈlises], que començà a fer una moderada competència al clàssic molts d’anys.

Bé, després d’aquestes digressions onomàstiques i filològiques, tornem al nostre sant. L’home nasqué en el darrer terç del segle III a Scillis, prop de Cartago, una antiga i gloriosa ciutat africana, prop de l’actual Tunísia. Com que era de família rica, va fer estudis a Cesarea Maritima, ciutat fundada per Herodes el Gran on tingueren la residència els reis i el procurador romà de Judea. Hi anà amb un altre estudiant de la mateixa ciutat, amic o potser germà, de nom Cugat o Cucufat, que significa ‘puput’ (grec kukupha, copte, cucufat, llatí upupa). Allà tots dos es van convertir al cristianisme.  El 303 Dioclecià llançà una ordre de persecució de tots els cristians, i els dos estudiants africans decidiren d’anar a predicar a la Tarraconensis, on la persecució ja havia començat. Feliu anà a parar a Girona i Cugat al lloc on ara hi ha Sant Cugat del Vallès, on en època romana hi hagué una fortalesa i segles després el monestir de Sant Cugat. Tots dos, Feliu i Cugat, acabaren ben malament.

Feliu degué fer molt de proselitisme i moltes conversions per Girona, per la qual cosa les autoritats aviat l’empresonaren i l’executaren. La llegenda teixí un relat fabulós seguint el patró habitual. Fou fermat a uns cavalls i arrossegat pels carrers de Girona, però molt aviat les ferides foren guarides. El dugueren després a un lloc dit els Guíxols (guíxol és una variant de guixó, que és una guixa, un llegum, però més petit). Als Guíxols li fermaren una roda de molí al coll i el llançaren a la mar, però uns àngels diligents el tragueren de l’aigua i el portaren a una platja que es digué Calassanç (cala del sant). Aquest fet és l’origen de la tradició segons la qual el dia del sant els joves del lloc es llançaven a la mar del penya-segat de la punta dels Guíxols al crit de «Valga’ns Sant Feliu» i travessaven la cala nadant. Finalment l’home va morir de manera més tràgica que com s’hauria mort dins l’aigua amb la mola: arrabassant-li la pell i la carn amb ganxos de ferro, i els àngels aquest cop optaren per la no intervenció. Era el dia primer d’agost de l’any 304. Tota aquesta llegenda del nostre sant es formà en el segle VII. El màrtir havia estat enterrat a Girona, i sobre la tomba es construí la basílica de Sant Feliu, que fou aviat un centre de peregrinació i de devoció per a gent de tota la península i avui és el segon temple de Girona, després de la catedral. El culte de Sant Feliu s’estengué per tot el regne visigòtic, pel sud de França i fins i tot en alguns llocs del nord d’Àfrica. En el segle IX, en el lloc on suposadament sant Feliu va ser mort, els Guíxols, es construí un monestir dedicat al culte del sant. Així els noms dels Guíxols i del sant es fongueren, i la vila que hi prosperà rebé el nom de Sant Feliu de Guíxols.

Sant Feliu ha generat prou toponímia. Al nostre país hi ha vuit viles amb categoria de municipi que es diuen Sant Feliu: Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall (el Rosselló), Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), Sant Feliu de Codines (el Vallès Oriental), Sant Feliu de Guíxols (el Baix Empordà), Sant Feliu de Llobregat (el Baix Llobregat), Sant Feliu de Pallerols (la Garrotxa) i Sant Feliu Sasserra (el Bages). També hi ha alguns llogarets amb el mateix nom, muntanyes o serres i multitud d’esglésies.

Sant Feliu de Guíxols i el seu monestir ens mereixen una simpatia especial. L’abat de Sant Feliu, Bernat Descoll, fou un dels personatges que participaren en la conquesta de Mallorca, el 1229, i participà en el repartiment de l’illa. Un carrer de Palma li és dedicat. Ell féu construir un oratori a Palma, prop del Born. Una església de repoblació modificada posteriorment i avui convertida en galeria d’art. L’esglesieta dóna nom al carrer de Sant Feliu, que en el segle XIX fou traduït a l’espanyol amb la curiosa forma calle de San Felío i no amb la normal calle de San Félix. Però com que el nom a la placa, en majúscules, no portava l’accent sobre la i, tothom es va posar a dir carrer de San Félio, i així aparegué una nova variant del nom del nostre sant, que fins que el nom del carrer no ha estat retornat al català no ha començat a desaparèixer. En el segle XIII s’aixecà també una església dedicada al sant a Llubí, car les terres al voltant d’aquesta vila havien pertangut a l’abat de Sant Feliu i això creà devoció al màrtir gironí.

Un privilegi atorgat pel rei Pere el Cerimoniós el 1365 és conegut com a privilegi de Sant Feliu de Guíxols. En aquest document el rei atorga als habitants del regne de Mallorca la condició de catalans, ratificant les disposicions de Jaume I, el gaudi dels oficis i beneficis del Principat de Catalunya, el dret de participar en les corts catalanes i el dret de tenir com a pròpies les constitucions catalanes i els privilegis i els usatges de Barcelona.

Sant Feliu és el patró de nombroses ciutats i viles: Alella, Barruera, Cabrera de Mar, Constantí, Llubí, Monistrol de Calders, Sabadell, Sort, Torelló, Xàtiva i les viles que es diuen Sant Feliu, llevat de Sant Feliu de Llobregat, on s’han estimat més ser protegits per Sant Llorenç. Un sant del mateix nom també és patró de Vilafranca del Penedès, però aquest no és el nostre Feliu sinó sant Fèlix de Roma, un sant misteriós les suposades relíquies del qual arribaren a Vilafranca al final del segle XIX, just en el moment que una terrible sequera devastava la vila, i ja podeu imaginar què va passar.

Doncs molts d’anys als Felius i que la calor del més que avui comença els sigui, i ens sigui a tots, lleu.

Avui és Sant Ignaci. De sants amb aquest nom n’hi ha hagut un grapat: per ordre cronològic, sant Ignaci d’Antioquia, un màrtir del segle I; sant Ignaci de Constantinoble, un patriarca de Constantinoble del segle IX; sant Ignaci de Loiola, de qui parlarem avui; i encara algun altre que ve després d’aquest darrer. Tots tenen el diploma de sant, però el de Loiola agafà tanta importància que eclipsà els altres, i els qui es diuen Ignaci fan festa avui, dia de sant Ignaci de Loiola.

Ignaci és un nom d’origen llatí (i abans potser etrusc), procedent de Ignatius, compost possiblement amb els elements ignis, ‘foc’ (com els mots igni, ignició, ignífug, etc.) i el sufix adjectivador ‘tius‘ que trobam a mots com fictici (fictitius), propici (propitius), etc. i en noms com Bonifaci (Bonifatius). Ignatius significa, doncs, segons aquesta hipòtesi, ‘que és de foc’, ‘ardent’. Segons una altra hipòtesi, tindria relació amb ignotus, ‘desconegut’. No en facem ara problema. La forma catalana correcta ha de ser Ignaci, tal com correspon a l’etimologia, però ara tots els portadors d’aquest nom es diuen i s’escriuen Ignasi. Es tracta d’una pronúncia errònia i dialectal de la zona de Barcelona (o potser de tot el català central, o potser de tot el Principat, ja ho aclarirem) creada en temps moderns (alguna forma escrita Ignasi com la que es pot veure en escrits del segle XVII del valencià Pere Joan Porcar han de ser una grafia per Ignaci). Es tracta del mateix error de pronúncia dels qui diuen presió, emisora, misió, etc., que sortosament la normativa va corregir durant la codificació de Fabra. No s’entén per què ningú no ha corregit la pronúncia errònia Ignasi, però és lamentable que ningú no ho hagi fet. Fora de la dita àrea barcelonina o principatina no s’havia sentit ni llegit mai altra cosa que Ignaci. Una cançó mallorquina recollida pel pare Ginard diu: «Sant Antoni gloriós, que mos dureu un ignaci? Mare de Déu de Graci, jo vendria a veure-vós». I a la documentació valenciana i mallorquina anterior al segle XX hi ha sempre Ignaci. A Menorca hi ha el topònim Sant Ignaci, que ara escriuen Sant Ignasi «per a seguir la normativa». Però és que, a més, Ignaci representa la més neta tradició culta secular en el Principat. El 1684 es publica a Perpinyà un Compendi breu de la vida del glorios patriarca Sant Ignaci de Loyola que es conté en nou Goigs. Sant Ignaci escriuen Vicenç Garcia (Certamen poetich que se celebrá en la ciutat de Gerona, per las festas de la canonizació de sant Ignaci de Loyola); Josep Ullastre, en el famós llibre Exercici del cristià; Frederic Soler, Fèlix Sardà i Salvany i molts altres. I Verdaguer escriu L’espasa de Sant Ignaci (1880). La forma «vulgar» Ignasi ja ens apareix, però, en el diccionari de Joan Lacavalleria Gazophilacium catalano-latinum (1696) i després en el Labèrnia (1840).

El nostre sant d’avui no es deia Ignaci de naixement, sinó Íñigo, que és un nom ben diferent i amb etimologia diferent. Es deia Íñigo López de Loyola o Íñigo López de Recalde i va viure en el segle XVI. És, doncs, un sant modern, amb cognom i amb una història ben documentada. Molt lluny, per tant, de la major part dels sants d’aquest serial, llunyans, llegendaris, misteriosos i de vegades inexistents. Tornem al nom. Íñigo és un nom d’origen basc. El nom basc és Eneko, format pels elements ene, ‘meu’ i el sufix hipocorístic ko. Significa una cosa així com meuet. Va ser llatinitzat amb la forma Enecus o Ennecus, i castellanitzat amb la forma Íñigo. També és independent del nom Iñaki, creat per Sabino Arana per a ser un equivalent basc d’Ignaci.

El protagonista d’avui va néixer a la vall de Loiola, en el municipi d’Azpeitia (País Basc). Era membre d’una important família noble, fill del senyor de Loiola i el petit de tretze germans. Fou educat en ambients cortesans i abraçà la carrera militar, i en aquesta etapa sembla que no en feia de bona. El 1512 la Corona de Castella va envair el regne de Navarra, i el 1521 un exèrcit franco-navarrès temptà de recuperar-lo. Íñigo, amb trenta anys, participà en la batalla de Pamplona, al costat de les forces castellanes, i fou ferit a una cama, cosa que l’obligà a una llarga convalescència. En aquella situació llegí llibres de caràcter religiós i vides de sants, com la tantes vegades esmentada Llegenda àuria —els hospitals en aquell temps estavan en mans de religiosos i ja podeu suposar els llibres que tenien— i experimentà una transformació que li va fer concebre la idea d’anar a la Terra Santa a convertir infidels. Recuperat, partí cap a Jerusalem amb la idea de passar per Barcelona, però en aquell moment la ciutat estava tancada per culpa de la pesta, i anà a parar a Manresa, on estigué quasi un any, vivint a una cova, coneguda ara per la cova de Sant Ignaci, que és un dels llocs emblemàtics del món jesuïta, amb una església barroca i un edifici conventual neoclàssic. Com a Ramon Llull, a la cova li vingué la inspiració i el material ideològic per als seus Exercicis Espirituals. Diuen que abans d’anar a Manresa passà per Montserrat, on tingué unes visions de la Mare de Déu i on deixà penjada la seva capa militar. Passant per Roma anà a Jerusalem, però sembla que les coses no li anaren bé i hagué de tornar a ca seva. Llavors decidí d’estudiar a la universitat, amb els majors de 25 anys. Ho féu a Alcalà i a Salamanca, però les seves idees no eren ben vistes i arribà a ser interrogat per la Inquisició. Llavors decidí d’anar a estudiar a París, on estigué set anys i on conegué, entre altres, Francesc Xavier (sant Francesc Xavier), que fou un dels seus companys de cambra. A 43 anys obtingué el títol de Magister. Màster que diríem ara. A París va decidir de canviar-se el nom, i adoptà el d’Ignaci, més conegut i entenedor en el món que el «local» Íñigo. Amb tot, no renuncià a aquest i usà els dos noms: Íñigo en la vida privada i quan escrivia en espanyol (en basc no hi va escriure mai) i Ignatius quan escrivia en llatí. És per aquest fet que molta gent creu que Íñigo i Ignaci són el mateix nom, cosa inexacta.

El 1539, juntament amb sant Pere Favre i sant Francesc Xavier, fundà la Companyia de Jesús, o l’orde dels jesuïtes, que ha arribat a ser el més gran de l’Església catòlica. Orde que fonamenta la seva identitat en l’estudi de la teologia, s’ha dedicat sempre sobretot a l’ensenyament i especialment als membres de les classes altes i té com a característica el vot d’obediència al papa, a més dels tres vots dels altres ordes religiosos. Els jesuïtes foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. Sant Ignaci morí a Roma el 31 de juliol de 1556, i és enterrat a l’església de Jesús, casa mare de la Companyia. Va ser beatificat el 1609 i canonitzat el 1622. En el lloc on, si fa no fa, hi hagué la seva casa natal, en els segles XVII i XVIII s’hi construí un gran complex arquitectònic —el santuari de Loiola—, format per una casa de marbre, concebuda com a reial col·legi i una església amb la qualificació de basílica menor.

Els jesuïtes, que postposen al seu nom la sigla SJ (Societatis Jesu), foren els líders de la Contrareforma. Per una cosa i per l’altra foren incòmodes a diversos Governs, i la companyia fou dissolta en alguns països. En el segle XVIII els jesuïtes promogueren el monograma de Crist (IHS), format per les lletres iota, eta i sigma, les primeres del nom de Jesús en grec (ΙΗΣΟΥΣ, Iesous) si bé amb la sigma transformada en la lletra essa llatina. Desconeixent aquest darrer fet, sorgiren etimologies populars sobre aquest monograma i fou interpretat com a Iesus Hominum Salvator, entre altres coses.

A les Illes els jesuïtes regenten o han regentat els col·legis de Monti-sion (Palma, encara en funcionament), el desaparegut col·legi de Sant Martí (Palma), el col·legi de Sant Ignaci (Pollença) i un col·legi a Eivissa.

Aquest sant «modern», amb cognom i amb tots els papers en regla és un tipus hagiogràfic molt diferent dels sants «antics», els que han condicionat l’antroponímia i la toponímia i els que han creat refranys, fraseologia, patronatges i cultura popular. No sabem que sant Ignaci sigui patró de cap vila o ciutat fora del món hispà ni patró de res, si no és dels exercicis espirituals. Pel que fa als topònims, llevat del lloc de Menorca esmentat abans, no coneixem més que el pantà de Sant Ignaci, al Segrià. Sí, però, que hi ha topònims on apareix el mot enagistes, que designen antigues propietats dels jesuïtes i que no és més que una transformació d’ignacista. I de refranys només en coneixen un, que diu «per Sant Ignaci calor faci». Alerta que si dieu Ignasi haureu de dir fasi.

Molts d’anys a tots els Ignacis i Ignàcies.

**********

Si us ha agradat aquest escrit, en tenim molts més referits a altres sants en aquest llibre.

Avui és Santa Marta, i es festeja un personatge conegut com a Marta de Betània. En el santoral catòlic oficial, d’ençà de 1969 també és la festa dels seus dos germans, Llàtzer de Betània i Maria de Betània. Sant Llàtzer ha estat celebrat tradicionalment el 17 de desembre, i nosaltres en parlarem aquest dia. De Maria de Betània només en farem alguna referència avui, perquè és una santa poc important i per ella no fa nom ningú.

Betània era un poble situat a la vora occidental del riu Jordà, identificat avui amb la ciutat d’Al-Eizariya (‘lloc de Llàtzer’). Allà vivien, segons els evangelis, tres germans dits Llàtzer, Marta i Maria, amics de Jesús. Aquest s’allotjà en alguna ocasió a la casa d’aquesta família, i allà tingué lloc l’episodi en què una dona ungí amb perfum els peus de Jesús i els eixugà amb els cabells. Aquesta dona se suposa que és Maria de Betània. Diu l’evangeli de Joan que Llàtzer caigué malalt i molt greu. Tant que s’estava morint. Les germanes feren cridar Jesús, però quan aquest arribà, el pobre Llàtzer ja feia tres dies que era mort. Llavors és quan Jesús digué a Llàtzer allò de «Llàtzer, aixeca’t i camina», i llàtzer s’aixecà i caminà. Un poc a la torta, com diu l’acudit, però després de tres dies de mort, què vols?

Això és el que diuen els evangelis, però i què se’n féu després dels tres germans? Aquí vénen les tradicions i llegendes forjades en època medieval. Ja vam dir el dia de Santa Magdalena que la tradició cristiana occidental va identificar Maria de Betània amb Maria Magdalena, mentre que la tradició oriental sempre les va mantenir ben separades (vegeu l’article de Santa Magdalena). La tradició oriental diu que els tres germans hagueren de fugir de Jerusalem, perseguits per les seves idees, i se n’anaren a Xipre, on visqueren fins a la mort i on Llàtzer fou bisbe de Kittim, dit avui Làrnaca. La tradició occidental és més imaginativa. Segons la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, els tres germans eren nobles i descendents de reis. Vivien al castell de Magdala i eren propietaris de grans extensions de terra. Després de la mort de Jesús, Llàtzer, Marta i Maria (confosa amb Maria Magdalena) van haver de fugir de la persecució dels jueus contra els cristians i s’embarcaren en una barca sense vela ni rems ni timó i, després d’un viatge miraculós, arribaren a Provença, a un lloc dit ara les Santes Maries de la Mar. Llavors la família es va separar i cadascú anà a predicar pel seu compte. Llàtzer va anar a Marsella, on el van fer bisbe i va convertir una munió de gent. Durant la persecució de Domicià va ser empresonat i decapitat. Va morir per segona vegada, però aquest cop ningú no el va ressuscitar. Ara dues ciutats franceses es disputen tenir les seves restes: els de Marsella diuen que tenen el cap i els d’Autun (Borgonya-Franc Comtat) diuen que tenen el cos, a la seva catedral de Sant Llàtzer. Segons la mateixa tradició, Maria es va fer eremita i visqué a una cova fins a la mort (vegeu l’article de Santa Magdalena). I Marta es va instal·lar a Tarascó, una ciutat de Provença, on diuen que hi havia un drac terrífic dit la tarasca, que vivia al bosc i tenia atemorida tota la població. Quan Marta es trobà amb el drac, amb una creu a la mà va esquitxar el monstre amb aigua beneïda i aquest va tornar petit com un ca. Llavors el va fermar pel coll amb la seva faixa i el va dur a la ciutat, on la gent el matà. A partir de llavors aquella ciutat es diu Tarascó. La vencedora de dracs, versió femenina del nostre sant Jordi, segons aquesta llegenda morí a Tarascó, on fou enterrada. A la casa on se suposa que vivia ara hi ha la catedral de Santa Marta, lloc de peregrinació d’ençà del segle IX.

Santa Marta és la patrona dels hostalers, perquè allotjà Jesús i els seus deixebles a ca seva. Diu Amades que el dia de Santa Marta els hostalers no mataven cap gat perquè sentien escrúpols d’enganyar els clients el dia de la patrona. També és patrona de les mestresses de casa, les cuineres, les criades i similars. Per què? Doncs perquè, segons la narració evangèlica, el dia que Jesús visità la casa, Marta feia les feines de la casa i preparava menjar per als convidats mentre Maria, amb més curiositat intel·lectual, estigué tot el temps amb Jesús fent-li qüestions i més qüestions sobre mil aspectes de la vida i el món. Santa Marta és patrona de la Vila Joiosa (Marina Baixa). De fa 250 anys, en el seu honor aquests dies es fan les festes de moros i cristians, que commemoren la victòria sobre uns pirates barbarescos que hi desembarcaren amb males intencions el 1538. Naturalment, la victòria va ser gràcies a la intervenció de santa Marta, que va provocar una riuada que se’n va dur la flota enemiga.

Santa Marta no ens ha deixat pràcticament toponímia ni fraseologia. A Barcelona hi hagué l’església de Santa Marta, en el carrer de la Riera de Sant Joan. Construïda en estil barroc en el segle XVIII, fou enderrocada per a obrir la Via Laietana. La portalada es desmuntà peça a peça i es tornà a muntar a un dels pavellons de l’hospital de Sant Pau.

Marta és un nom procedent de l’arameu Marta, que significa ‘la senyora’ o ‘la mestressa’. Passant pel grec, Μάρθα, i després pel llatí Martha, arribà a totes les llengües del món. No és un dels noms més usuals, i a Mallorca no es troben Martes abans del segle XIX, i encara són rares fins a l’abandonament de la norma tradicional de posar el nom dels avis, a la segona meitat del segle XX. A totes les que es diguin Marta, molts d’anys.

Avui és Santa Anna, que, segons les creences cristiana i islàmica és la mare de Maria, la mare de Jesús de Natzaret. És a dir, l’àvia materna de Jesús. Dels avis paterns no se’n sap absolutament res. Els evangelis canònics no fan cap menció dels avis de Jesús. La creença referida es basa en l’anomenat evangeli de Jaume, escrit en grec devers la meitat del segle II per no se sap qui, que l’Església va declarar apòcrif (no vàlid), però que per a nosaltres té el mateix interès que qualsevol altre evangeli. Malgrat que sigui apòcrif, algunes coses que s’hi conten sí que són considerades ortodoxes, com aquesta dels avis de Jesús.

Segons aquesta tradició, Anna era de sang blava, descendent per línia directa del rei David, igual que ho havia de ser Jesús, segons les profecies. A 24 anys, quan ja era una dona feta —aleshores les dones es casaven pràcticament adolescents— es casà amb Joaquim, un propietari rural que vivia a Natzaret, igual que ella. Passaren vint anys i el fruit del matrimoni no arribava. Ai que per poc restam sense Jesús i sense cristianisme. Però Déu tot ho té calculat, i Joaquim es retirà al desert a pregar a Déu que li concedís el fill desitjat i la pregària tingué efecte. Un àngel —devia ser sant Gabriel, que ho anuncia tot— els va informar a tots dos, per separat, de la filla que a la fi arribaria. I la filla arribà quan Anna tenia 44 anys, al límit. L’episodi és un remake de la història d’una altra Anna, una altra dona estèril que també va ser visitada per l’arcàngel Gabriel i va ser la mare del profeta Samuel. Joaquim, per la part de mèrit que li toca, també és sant (sant Joaquim) i, després d’anar amunt i avall en el calendari, d’ençà de 1969 la seva festivitat se celebra avui, juntament amb la de la seva esposa. Segons una tradició medieval, impulsada per la Llegenda àuria de Jaume de Voràgine, santa Anna es casà tres vegades i cada un dels tres matrimonis tingué una filla dita Maria: Maria la mare de Jesús, amb Joaquim; Maria de Clopas, del matrimoni amb un senyor dit Clopas o Cleofàs; i Maria Salomé, del matrimoni amb un tal Salomas. Les dues darreres i Maria Magdalena són les dites tres Maries, que són les autèntiques i no aquelles tres assignatures que patíem de petits. Són les tres dones que eren al peu de la creu durant la crucifixió. Més dades familiars: santa Anna tenia una germana que es deia Sobe. Aquesta no arribà a santa, altrament ara tindríem Sobes pertot arreu. La dona es casà amb un sacerdot dit Zacaries i la parella són els pares de santa Elisabet, mare de sant Joan Baptista i cosina de la mare de Jesús. Com veieu, aquí tot resta en família.

La veneració de santa Anna començà a l’Església d’Orient, devers el segle V o VI.  En el segle V, en temps de l’emperadriu Eudòcia, es construí a Jerusalem l’església de Santa Anna, en el mateix lloc on suposadament hi havia hagut la casa on visqueren els nostres dos sants d’avui. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda diverses vegades, i fins i tot fou convertida en escola de llei islàmica. Finalment va ser reedificada en el segle XII i restaurada en el XIX. D’altra banda, Justinià féu construir l’església de Santa Anna a Constantinoble, el 550. En el segle XII els bizantins i els croats edificaren l’església de Santa Anna, en el que avui és el parc nacional Beit Guvrin (Israel). A Occident el culte de santa Anna no s’inicia fins al segle XII i agafa importància a partir del XIV, com mostra el volum de representacions iconogràfiques. El 1481 es fixà la data del 26 de juliol per a festejar l’àvia de Jesús. I què passà amb les restes de la santa? El 717, després de l’ocupació musulmana de la Terra Santa, segons la tradició, les relíquies foren dutes a l’església de Santa Sofia, a Constantinoble. I en els segles XII i XIII, portades a occident per croats i pelegrins, foren escampades per un sens fi d’esglésies de tot Europa dedicades a santa Anna, sobretot de França i Occitània.

En el nostre país hi ha diversos topònims amb el nom de Santa Anna, però cap vila o municipi. També hi ha diferents esglésies i ermites, de les quals destacarem l’església i antic monestir (amb un bell claustre) de Santa Anna de Barcelona, del segle XII, en el carrer del mateix nom i tocant a la plaça de Catalunya. I la capella de Santa Anna del palau de l’Almudaina de Palma, construïda en el segle XIV, d’estil gòtic amb portal de traç romànic, on hi ha les relíquies de santa Praxedis, de què vam parlar fa poc.

Anna és un nom hebreu (Hannah) que significa ‘gràcia’, ‘favor’. A Mallorca, on és un nom força usual, prengué la forma Aina, que no s’explica segons les normes evolutives regulars. El grup llatí nn dóna ny (canna > canya) o nn en els cultismes (innocent). El mateix fenomen ha passat al mot manna (ara dit mannà per hispanisme), que en el parlar tradicional de l’illa és maina (Déu vos do la maina). Es pot suposar que a aquestes formes amb i s’hi ha arribat a través de formes amb gn (amb velarització de la primera n): Agna, magna. Llavors el grup gn sí que fàcilment es transforma en in, com passa en el mot regnar (reinar) i en el nom Agnès (a Mallorca Ainès). El nom Aina pot haver contaminat la i a Susanna, que a Mallorca també és Susaina, o potser el canvi s’ha produït de manera paral·lela al que ha ocorregut a Aina, ço és, Susanna > Susagna > Susaina. Aquesta variant mallorquina, Aina, va fer irrupció al Principat fa algunes dècades, supòs que amb el reforç del fet que Aina Moll hi ocupàs un càrrec de responsabilitat que la feia sortir pels mitjans de comunicació. D’altra banda, Anna, Agnès i Susanna entren a Mallorca. El menjar a fora casa sempre és més bo. Joaquim és un altre nom d’origen hebreu (Yehoyakim), passat pel llatí Ioachim, que vol dir ‘Déu construirà”. Sant Joaquim no va ser sant fins al segle XVI, quan els frares carmelitans promogueren la devoció als pares de la Mare de Déu. I el nom encara trigà a arrelar entre la població. A Mallorca ha estat tradicionalment un nom d’aristòcrates i s’ha usat en la forma Lloatxim, que té l’hipocorístic Xim. Fora de l’aristocràcia, n’hi ha hagut algun en temps recent, normalment dit en espanyol i pronunciat popularment Quaquín. Hi ha un conegut sainet titulat Ai Quaquín, que has vengut de prim. Al País Valencià és un nom popular i presenta la mateixa forma hipocorística que a Mallorca però amb la típica o final: Ximo, escurçament de Xotxim.

Doncs molts d’anys a les Annes, Aines, Joaquims, Lloatxims i Xims.

Avui tenim un sant gros. No pel que va fer, que no és gran cosa, sinó per la quantitat de gent que en el món es diu Jaume, per culpa seva, i per la quantitat de ciutats i viles que avui celebren la seva festa major, per culpa seva. L’home era un jueu que tenia un nom hebreu, Yaʿqob, que no sabem exactament què vol dir (com que hi ha diverses hipòtesis ho deixarem així). Era el nom que portava el fill d’Isaac i nét del patriarca Abraham. El nom del nostre sant es va estendre a tot el món cristià, passant pel grec Iákobos i després pel llatí Iacobus, que es modificà en Iacomus (segurament passant per Iacombus). I de Iacomus vingué el català primitiu Jacme, després Jaume, el francès Jacques (però hi hagué un francès antic James que originà l’anglès James), l’italià Giacomo, l’espanyol i portuguès Jaime, etc. En totes aquestes llengües l’original hebreu Yaʿqob es va bifurcar en dos noms diferents: Jacob i Jaume, que, encara que tenen el mateix origen, són dos noms considerats diferents. Però l’alemany i altres llengües no coneixen tal bifurcació, i només tenen un nom, pròxim a la forma original hebrea (alemany Jakob). La llengua que va fer més malabarismes va ser l’espanyol. De l’expressió en vocatiu Sancti Iacobe, usada pels castellans com a crit de guerra contra els musulmans, sorgí Santiyagüe i Santiago, i d’aquestes formes, sentides com el mot san seguit d’un nom personal, per deglutinació aparegueren les formes Yagüe, Yago, Tiago, Diago i Diego. El mateix passà en portuguès: Santiago s’interpretà com a são Tiago, i d’aquí sortiren els noms Tiago i Diogo. A l’Edat Mitjana Diego va ser llatinitzat en Didacus, nom que mai no va existir en llatí parlat (com Lluís o Xavier van ser llatinitzats en les formes Ludovicus i Xaverius). Aquest Didacus és el responsable de la «invenció» catalana Dídac, que tan poc agradava a Joan Coromines.

Segons els textos del Nou Testament, el nostre sant d’avui era un dels dotze apòstols, fill de Zebedeu —un pescador benestant— i de Salomé —una seguidora de Jesús— i germà de l’apòstol sant Joan, que no s’ha de confondre amb sant Joan Baptista ni amb cap altre dels diversos Joans que apareixen en escena (vegeu l’article sobre Sant Joan). És un dels primers apòstols que Jesús va «fitxar» i el primer que morí martiritzat, l’any 44. I no hi ha gaire cosa més a dir sobre la seva vida que sigui segura. Per a distingir-lo d’altres Jaumes, com Jaume el Menor o Jaume el Just, a aquest li diuen Jaume el Major. Diguem per a situar el lector que sant Jaume el Menor és un altre apòstol, que en la cultura popular no pinta gaire i que fa festa per Sant Felip, el 3 de maig; i que Jaume el Just era un germà de Jesús, cap principal de l’Església de Jerusalem després de la mort de Crist, però que no fa festa cap dia perquè l’Església el considera la mateixa persona que Jaume el Menor. Per a tot aquest embolic vegeu l’article sobre Sant Felip.

La tradició diu que sant Jaume anà a predicar a la península Ibèrica i que el seu cos està enterrat a la catedral de Sant Jaume de Galícia. Degué fer una feinada, perquè predicà a Galícia, a Barcelona i a Lleida, on es va clavar una espina que li va treure un àngel que duia un fanalet (aquest és l’origen de la processó dels fanalets que es fa a Lleida la vespra de Sant Jaume). L’actiu predicador també passà per Saragossa, on li aparegué la Mare de Déu damunt un pilar i li demanà que tornàs a Jerusalem. Aquesta aparició és la base de la basílica de la Mare de Déu del Pilar, patrona d’Aragó i de la Guàrdia Civil. Però com que Jaume morí a Jerusalem, decapitat per ordre d’Herodes Agripa, hom ha compost que un cop mort, el seu cos i el seu cap van ser traslladats a Galícia, concretament a Iria Flavia, que ara es diu Padrón. I qui va fer aquest llarguíssim viatge amb el mort en un temps en què els desplaçaments eren una odissea? Uns diuen que foren els seus deixebles Teodor i Atanasi, amb una barca de pedra. Però una altra llegenda diu que foren els àngels que el transportaren amb una barca sense timó i que anava tota sola. I després de travessar l’estret de Gibraltar i enfilar costa portuguesa amunt la barca fantàstica desembarcà a Iria Flavia, que en aquell temps era la ciutat més important d’aquell entorn. Totes aquestes creences sobre la predicació de sant Jaume a la península Ibèrica es troben documentades devers l’any 700, però no abans, cosa que fa suposar que tot és un muntatge de l’Església visigòtica. A la península no hi hagué comunitats cristianes fins al segle III. Però en el procés d’expansió del cristianisme moltes ciutats i seus episcopals pugnaren per a mostrar que tenien una vinculació directa amb algun apòstol, cosa que els donava una categoria especial.

I continua la tradició dient que al començament del segle IX un ermità anomenat Pelayo durant unes quantes nits consecutives va veure en el cel una gran resplendor com si fos un gran estel. N’informà les autoritats que al punt acudiren a veure què era tal lluminària. I a davall l’estel descobriren tres tombes, que tot d’una donaren per fet que eren les de sant Jaume (el cos que tenia el cap separat i davall un braç) i els deixebles Teodor i Atanasi. I a aquell lloc li digueren Campus Stellae (camp de l’estel), d’on vindria Compostel·la. Però sobre aquesta qüestió les recerques lingüístiques manegen altres hipòtesis més versemblants. La fundació de la ciutat de Santiago de Compostela (Sant Jaume en català) va ser obra del rei d’Astúries Alfons II el Cast, qui féu construir una església en el lloc de la suposada trobada de les restes de l’apòstol. La ciutat s’anà formant després al voltant d’aquella església. Amb això Alfons assegurava el seu poder a Galícia i l’adhesió dels gallecs. I alhora començaria un gran negoci com és el de la peregrinació a Sant Jaume. A l’Edat Mitjana les peregrinacions eren la indústria turística del moment, i multitud de monestirs i esglésies les compongueren per a tenir alguna relíquia d’un sant o d’un altre, perquè l’activitat peregrinatòria els donaria prestigi i diners. La peregrinació a Sant Jaume de Galícia, fou de les més importants i donà lloc al famós camí de Sant Jaume, el corredor atlàntic medieval que a l’entrada de la península aplegava els pelegrins que venien de tot Europa per diverses branques viàries. Alfons II va fer construir una església al lloc on haurien trobat la tomba de l’apòstol. Diferents temples se succeïren al mateix lloc fins a l’acabament del grandiós temple actual, que s’acabà en el segle XII i que guarda a la cripta, sota l’altar major, les suposades restes de sant Jaume. D’ençà de la trobada de la tomba, sant Jaume va ser el sant preferit dels reis de Lleó. La creença popular era que apareixia muntat en un cavall blanc a les batalles amb els musulmans i feia guanyar els cristians, que l’invocaven amb el crit de Santiago y cierra España. Per aquesta eficiència en la batalla fou anomenat pels castellans Santiago matamoros. En el segle XII fou instituïda per Alfons VIII de Castella l’Orde de Sant Jaume, un dels ordes militars més importants d’aquell regne. Sant Jaume fou declarat patró de Galícia i després de la Corona de Castella. I en el segle XVII, patró dels territoris de la Monarquia Hispànica.

En el lloc suposat de la seva decapitació es construí la catedral de Sant Jaume, en el barri armenià de Jerusalem. Sota l’altar de la capella de Sant Jaume diuen que hi ha el cap del sant, que ja hem vist que també és a Sant Jaume de Galícia.

En el nostre país sant Jaume és el patró de moltes localitats, com Bellver de Cerdanya, Corbins, Creixell, Puigmoltó, Queralbs, Riudoms, Salt, Ulldemolins, Benidorm, Benimarco, Callosa d’en Sarrià, Guardamar, Alcúdia, Binissalem, Formentera, Manacor i la meva segona vila, Algaida. Quin gust, passejar avui per Algaida, entre cossiers, amics i alfabeguera. Quatre municipis duen el nom del sant: Sant Jaume dels Domenys (el Baix Penedès), Sant Jaume d’Enveja (el Montsià), Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà) i Sant Jaume de Lierca (la Garrotxa). Jaume és un nom portat per diversos reis de la Corona d’Aragó i per tres dels quatre monarques de la Corona de Mallorca. Això va fer que a Mallorca Jaume hagi estat sempre un nom molt popular. Nombroses esglésies i convents dedicats a sant Jaume donen nom a places i carrers, com la plaça de Sant Jaume de Barcelona, centre vital de la ciutat, dita així perquè en el seu solar hi hagué l’església de Sant Jaume, enderrocada el 1823. A Palma l’església de Sant Jaume, en el carrer del mateix nom, és una de les quatre parròquies creades tot just després de la conquesta catalana.

Molts d’anys a tots els Jaumes. I a les Jaumetes (que és el nom femení), si n’hi ha cap a la sala.