El Facebook i en Gabriel Bibiloni s’han fet amics
Alguns diuen que els humans actuam com un ramat. Per a contribuir a validar aquesta afirmació m’he fet un Facebook. Bé, fa gairebé un any que vaig fer el compte, però el tenia congelat, esperant el moment de decidir-me. Ahir, primer d’any, vaig llançar la barca a navegar. Ho he fet sabent les coses que s’han dit sobre el Facebook (que ens espien, que ens controlen, que ens utilitzen, allò del Germà Gran, etc.), però bé, no vindrà d’aquí. També he llançat la barca sense saber ben bé del tot quina utilitat en trauré. Ja ho veurem: en aquesta vida s’ha de provar tot. Bé, tot tot no, ja m’enteneu. Esper que el meu Facebook no sigui tan efímer com el meu Twitter. Allò sí que va ser un fracàs total. També el vaig voler provar, i tot d’una vaig veure que per a mi no tenia cap utilitat: no tinc les més mínimes ganes de dir què faig en cada moment (i a qui interesssa?) i el miniblogging tampoc no em convenç (ja em costa prou el blogging normal). Em sap greu pels 45 que es van apuntar a seguir-me, que només van rebre tres o quatre twits intranscendents que han acabat esborrats. No sé com acabarà el Twitter. En tot cas, el Facebook, que s’està convertint en un fenomen sociològic de grans dimensions, té la gràcia d’integrar en un instrument multifuncional un munt d’estris que abans feien les seves funcions separadament (twitter, xat, allotjament de fotos, de pàgines, organització de grups, etc.).
Començ l’experiment encuriosit pel seu funcionament (com tot experiment, supòs) i amb una profunda preocupació (que m’amoïna més que el Germà Gran): el temps que la cosa em pot agafar. I no és que els amics que em facin l’honor d’acompanyar-me no s’ho mereixin, per descomptat; sinó que un munt de projectes i feines per a mi molt importants necessiten temps imperiosament com la terra aigua en temps de cruel sequera. Faig propòsit, doncs, de ser prudent en aquest punt.
I una darrera nota que té la seva gràcia. Els primers amics incorporats al meu Facebook són dues amigues entranyables, na Baldufa, una de les criatures més encantadores que he conegut, i na Castanyeta, la primera somera de Mallorca (i qui sap si dels Països Catalans) que té Facebook i correu electrònic. Quan a la llista d’amics només hi havia aquestes dues mosses, em va sorprendre la pàgina de la dita llista, de la qual vaig fer una captura de pantalla per a conservar per sempre més.
11 comentaris11 comentaris rebuts
Podeu deixar un comentari
Una bona cosa per començar l’any. Fa molt de temps que m’hi vaig inscriure, i just fa uns dies que me’l miro una mica, el Facebook, i el trobo un pèl caòtic.
Ara t’hi busco…
Compartesc gairebé tot quant dius en aquest blog, en relació amb el Facebook, aquest àmbit nou dins el qual he anat a parar i on he tengut el plaer de trobar-te, Biel.
Tant de bo que hi puguem trobar allò que hi anam a cercar, i que hi puguem arribar a aportar allò que desitjam aportar-hi…
Sempre ha de resultar profitós per a qualcú compartir allò que som, pensam, tenim, deim o escrivim…
El temps ho dirà… I enguany sembla que pot convertir-se en molt bon temps per a això. Salut. CIL
Agrairem molt les teves aportacions a les traduccions del Facebook que necessiten mà de metge en segons quins casos…
Sí, ja ho he vist. I vaig agafant notes per a fer un post.
Per cert, al Facebook hi ha anglès britànic i anglès americà, cosa que és cada cop més habitual trobar en llocs web, programes informàtics, etc. I no hi ha cap crit de sirena. I jo em trobo una mica hipòcrit, perquè m’agrada tenir una versió en anglès britànic, però no m’agrada quan trobo coses en català, valencià i, en alguns casos, en mallorquí (com el contestador d’Ono). Sóc hipòcrit, o és que la situació lingüística de les dues llengües fa que en un cas és desitjable tenir dos variants i en l’altre no?
Però no hi ha versions en anglès d’Anglaterra, en anglès d’Escòcia i anglès d’Irlanda. Ni versions en espanyol de Castella i espanyol d’Andalusia. Si els catalans haguéssim colonitzat una part d’Amèrica, ara potser hi hauria Facebook en català europeu i en català americà.
Argumentar que no s’han de fer versions escrites o parlades en mallorquí o valencià perque en castellà tampoc n’hi ha d’andaluses o extremenyes consider que ès seguir un mal exemple. Si se doblen pel·lícules en castellà sud-americà i no en castellà andalús o extremeny pens que ès per mor des nacionalisme espanyolista, que desjecta qualsevol llengua o dialecte estatal distint des castellà central. Aquests nacionalistes no accepten s’andalús, s’extremeny o es murcià de sa mateixa manera que no accepten es català, es basc o es gallec. Curiosament, sempre han estat més tolerants amb es canari, segurament perque els queda massa enfora i ha estat més mal de controlar.
No caiguem en s’error de desjectar es mallorquí o es valencià -que són tan dialectes com es barceloní i tan bons o dolents com aquest- seguint s’exemple d’aquells que, precisament, volen exterminar sa nostra llengua sencera.
Les versions diferents (del Facebook, del Windows o del que sigui) es troben quan hi ha diferents nacions potents amb Estats forts separats per l’Atlàntic, cada un d’ells, mercat lingüístic autosuficient. En el si de comunitats nacionals i estatals amb territori compacte, que són la majoria de casos, no hi ha versions. És clar que nosaltres no som ni unes quantes nacions potents separades per l’Atlàntic (separats sí que hi estam) ni un Estat compacte. Més aviat una desgràcia descompacta.
Els articles al diari, el blog, ara el Facebook…, trob que hauré de reservar un temps específic per seguir-vos la pista, mestre. Però ho paga i és una alegria tenir-vos per amic en aquest estri.
Gràcies, Pep. El temps: aquesta és la qüestió. Després d’uns quants dies d’experiència amb l’«estri», ja veig que podré dedicar-n’hi poc. Però sempre serà un plaer fer-hi una «passadeta» i mirar què diuen i fan els amics.
Gabriel celebro siguis a la teranyina del Facebook…
Tot i la seva caòtica apariència (que s’hauria d’ordenar) no deixa de ser una bona eina per estar en contacte amb els amics, coneguts i saludats (que deia aquell)…
Cordialment!
Des de Tarragona, un seguidor del teu bloc.
Xavier