El PSOE valencià va acceptar (o defensar) que l’estatut d’autonomia del País Valencià donàs a la llengua el nom de valencià, fet que és una de les causes principals de la fragmentació paralitzadora que ara pateix el català. El PSOE valencià durant els anys que va governar al País Valencià no va fer res per clarificar la qüestió del nom i la identitat i la llengua. De fet tampoc no va fer gaire cosa per promoure l’ús del català al País Valencià. El vot importava infinitament més que la llengua, una llengua amb la qual valia més no complicar-se la vida.
Ara el PSOE valencià continua amb un agallinament sensacional, o potser millor amb un interès per la llengua infinitament menor que l’interès electoral. El discurs lingüístic dels dirigents socialistes valencians, com el mateix líder de la formació, durant aquest episodi de la segregació de la llengua davant la Unió Europea, és tota una mostra d’acomplexament, obscurantisme, fugir d’estudi i estar darrere la roca. Les esporuguides i desorientades declaracions d’aquests socialistes sovint no són gaire distingibles de les que surten de la boca dels polítics del PP. En aquest cas no és la prudència la que els fa traïdors, sinó una cosa més simple: la total inhibició davant la situació greu d’una llengua que, en el fons, els importa un pebre.