“Satisfacció a tot el país pel reconeixement de la unitat del català” deia un dia d’aquests un títol de Vilaweb. És ver que per primera vegada el govern espanyol ha proclamat la unitat de la llengua catalana (vint-i-nou anys després de la mort de Franco!). I això és important i, a més, segurament és un camí irreversible. És una derrota de la barbàrie de la dreta ultramuntana valenciana, que amb un posicionament clar de l’Estat ho tindrà bastant més difícil. Potser és el principi de la fi. Però la cosa no és per a tocar a glòria: el nostre país ha estat objecte d’un esperpent internacional, que ha acabat (de moment) amb la ignonímia d’amagar el nom de la nostra llengua i de designar-la amb un ridícul (i inexacte) circumloqui. I sobretot acabarà aconseguint que la Unió Europea doni al català una petita mica de misèria. I més interrogants bàsics. Un: quin nom tindrà aquesta “complicada” llengua en els papers de la Unió? Serà cert el que deia ahir alguna premsa que el govern espanyol proposarà aquella sapastrada de català-valencià (o català/valencià)? Si és així, l’haurem feta bona. I un altre: serà conseqüent el govern espanyol amb les seves declaracions d’aquests dies i durà a terme una autèntica política d’unitat del català? Arreglarà, per exemple, l’afer de les dobles versions a les seves pàgines web, impresos de l’IRPF i altres?