El 7 de desembre de 1959, avui fa seixanta anys, es va inaugurar Ràdio Popular de Mallorca, emissora creada pel bisbat de l’illa. Era la segona emissora de ràdio de Mallorca. La primera va ser Ràdio Mallorca, creada el 1933 pels germans Josep i Onofre Fuster i integrada a la cadena SER el 1943. Malgrat que el 1960 totes les emissores diocesanes d’Espanya es van ajuntar amb el nom de COPE (Cadena d’Ones Populars Espanyoles), cadena dependent de la Conferència Episcopal, Ràdio Popular, amb aquest nom, va mantenir una programació pròpia fins a un moment posterior a la dictadura. En espanyol, naturalment, per imperatiu legal. La creació de Ràdio Popular va produir-se en el temps de la meva infantesa. Tinc algun record vague de com la gent passava la nova de l’aparició de la nova emissora, com un fet important. En aquell temps la gent es distreia i informava escoltant la ràdio. I no hi havia res més que la degana Ràdio Mallorca, la naixent Ràdio Popular i les estacions que els receptors podien captar de les potents antenes emissores de Barcelona: Ràdio Nacional d’Espanya, l’emissora de l’Estat i del règim, i Ràdio Espanya, l’antiga Ràdio Associació de Catalunya incautada per Franco, avui Onda Cero. Tot anava per l’ona mitjana, plena de renous i interferències. I els més avançats escoltaven algunes emissores d’ona curta —aquestes sí que en feien, de renou— com Radio Pirenaica, l’estació radiofònica de lluita contra el règim. Poc temps després de jo néixer, els meus pares van comprar un receptor a Can Matas, una botigueta d’electrodomèstics que duia una dona bona i amable i mare del polític Jaume Matas. Aquell aparell, encès tot el dia com ara molts de televisors, acompanyava ma mare tota la jornada mentre cosia, brodava o feia feines de casa. I la casa s’omplia de cançons d’Antonio Molina, Juanito Valderrama, Concha Piquer, Imperio Argentina, etc.; de discos solicitados; serials rosa —la novel·la— com la lacrimògena Ama Rosa, de la SER; comedietes de costums com Matilde, Perico y Periquín, també de la SER; els consultoris sentimentals de Montserrat Fortuny (Ràdio Espanya) i d’Elena Francis (Ràdio Barcelona); programes solidaris com Ustedes son formidables (SER), i el Diario Hablado de Ràdio Nacional d’Espanya, que monopolitzava tota la informació i que havien d’emetre obligatòriament totes les emissores espanyoles. La ràdio, a més, va ser una escola d’espanyol per a molts de mallorquins que, com els meus pares, n’anaven justets.

Al començament de 1971 un grup de joves vàrem iniciar una aventura en aquella popular emissora mallorquina. Érem Antoni Ramis, Antoni Socias, Joan Quetglas i un servidor, un estudiant que feia segon curs de Filosofia i Lletres a l’Estudi General de Palma. L’aventura era uns programes en català, que s’emetien alguns dies havent dinat de les tres a les tres i mitja. Eren els primers programes en català d’aquella emissora, descomptant la popularíssima Rondaia mallorquina que començà a emetre’s devers el 1960, narrada per Francesc de Borja Moll, que dirigia el «quadre d’actors de Ràdio Popular». Els joves esmentats, membres de l’Obra Cultural Balear, trobàrem la manera d’introduir-nos a la ràdio, eina de gran interès per al nostre activisme. La benemèrita institució cultural, dirigida per Climent Garau, va establir un acord amb el director de l’emissora, Manuel Ramón Fernández Panero, un castellà parent del poeta Leopoldo Panero, que, segons deia, tenia molt d’interès a llançar «unas emisiones en mallorquín». El primer d’aquells programes es digué Siau qui sou. Era un diguem-ne magasín que s’emetia el dilluns, amb informacions diverses sobre la llengua i la cultura i amb una intenció principal de fer prendre consciència als mallorquins de la situació. Alguns mesos després vingué un altre programa titulat Mallorquí a tot vent —que difícil que era en aquell temps dir català!—, un curs de català —bàsicament ortografia— que s’emetia el dijous i apareixia en versió escrita el divendres en el Diario de Mallorca. El vam començar Antoni Ramis, Antoni Socies i jo i vaig acabar fent-lo jo tot sol, tant a la ràdio com al diari. I per a completar la setmana el dissabte hi havia el programa infantil Sa Ximbomba Sona, començat per Joan Quetglas, que hi posà el nom, i continuat per jo mateix fins que es va acabar. Bàsicament s’hi posaven cançons infantils, com les de Queta i Teo i altres, i s’hi llegien les lletres o postals que els infants seguidors del programa hi enviaven tot responent una qüestió d’un concurs que tenia el seu premi. Tots els programes s’enregistraven i s’emetien posteriorment. El programa Siau qui sou era el més conflictiu. En aquell temps tot havia de passar per censura. No podíem dir res en els programes que no estigués escrit en un guió que s’havia d’enviar a censura i presentar-lo prèviament a la direcció de l’emissora per triplicat. Ai aquelles còpies fetes amb paper carbó i sobre paper prim. Els conservo com un tresor, aquells guions. No sé si arribaven a anar a la censura del règim, però la cosa certa és que el director —en Panero, que li dèiem— els mirava amb lupa i ratllava en vermell el que no podíem dir. Era una censura prèvia que ratllava amb alegria, temerosa de la multa que podria caure. I us assegur que en rebíem de frustracions per les coses que el cos ens demanava de dir i que no podíem dir. El novembre de l’any següent, havent-me traslladat a Barcelona per a continuar els estudis de Filologia Catalana, vaig promoure i presentar a la mateixa emissora un nou programa titulat Nuestra lengua y sus amigos, un curs de català per a hispanoparlants explicat en espanyol i que va comptar amb la col·laboració de Catalina Llinàs, una bella veu que endolcia el programa, tot i que jo havia de fer esforços per a aconseguir que articulàs les eles «ben mallorquines». Jo venia de Barcelona el cap de setmana cada quinze dies i enregistràvem uns quants programes. Es conserven a l’Arxiu del So i de la Imatge del Consell de Mallorca. El setembre de 1974, amb la llicenciatura acabada, em vaig incorporar com a copresentador al programa Mallorca al Vent, que a Ràdio Popular, havia promogut i presentava Miquel Riera, de Felanitx, que arribaria a ser el batlle d’aquesta ciutat. Era un programa diari, també emès a les tres, que tenia una mena de subtítol que deia «revista radiofònica cultural, musical i informativa». Hi havia una nòmina de col·laboradors habituals, que venien a parlar de les seves coses: Antoni Tarabini, Josep Valero, Manuel Domènech, Josep Lliteras, Margalida Bibiloni, Jaume Corbera, Josep Maria Llompart i altres que dec oblidar. Un dia a la setmana hi havia una col·laboració de Josep Maria Llompart, que feia una lliçó de literatura catalana. Jo l’anava a cercar a l’Editorial Moll, que era al carrer de la Torre de l’Amor, a molt poca distància de la ràdio, i l’acompanyava a l’emissora mentre parlàvem del tema de què tractaria i d’altres coses de la vida, sobretot de la llengua i del país. Un cop dins l’estudi jo el presentava i ell feia la seva dissertació. Hi vaig col·laborar fins al final de 1976, amb el parèntesi de la «mili», que em va separar de Mallorca per a dur-me a les arenes del Sàhara.

Els estudis de Ràdio Popular eren al Seminari Vell, al carrer del Seminari, un vetust edifici que havia deixat de ser seminari quan es construí el nou, a la perifèria de la ciutat, la dècada de 1950. Algunes cambres i estances d’aquella casa, al voltant del claustre, eren els estudis, la discoteca i despatxos de Ràdio Popular. En els estudis hi havia dues parts separades per dos vidres: la part dels locutors, amb una taula llarga i estreta aferrada a la paret dels vidres i alguns micròfons, i la part del control. En aquesta hi havia dos plats giradiscos, dos magnetòfons grossos d’aquells antics de bobina i un mesclador. A l’hora de la publicitat cada anunci anava en una cinta, que el controlador havia de posar i llevar alternadament en els magnetòfons amb gran celeritat. M’impressionava el maneig que els controladors feien dels giradiscos: a fi de fer entrar una cançó o peça musical en el punt exacte que volien, feien girar amb la mà el disc a l’enrevés i el deixaven en el punt desitjat, sostenint el disc amb la mà i amollant-lo en el moment exacte. Mentre el giraven a l’enrevés emetia un so ben curiós.

A Ràdio Popular vaig conèixer moltes persones, amb algunes de les quals vaig fer una amistat que encara dura. A part del director i el cap de programes, Faust Frau —en Fausto—, locutors i tècnics o controladors, o «controls, com en dèiem. Locutors com Marisa Suau, Ricard Pla —tots dos traspassats després a la televisió—, Pere Pons i Quica Cortès; tècnics com Nicolau Tous, Jaume Vila, Ferran Martínez i Bernat Perpinyà. A tots ells moltes felicitacions per la feina feta durant tants d’anys.

Avui toca desitjar molts d’anys de vida a Ràdio Popular de Mallorca, en el seu seixantè aniversari. Però Ràdio Popular ja no existeix. Ara hi ha la COPE, una cadena d’emissores espanyola, que emet de Madrid estant una programació espanyola i en espanyol. Lluny resta aquella Ràdio Popular de Mallorca que parlava de Mallorca als mallorquins, aquells estudis envellits del carrer del Seminari, aquells discos que giraven a l’enrevés, aquells guions, aquella censura, aquells moments d’esperança per a una llengua adreçada i un país normalitzat.

^{Un programa de «Mallorca al vent», amb Miquel Riera, Gabriel Bibiloni, Margalida Bibiloni i Josep Lliteras}